Charmian Gooch
1,621,687 views • 14:27

Quan parlem de corrupció, ens vénen al cap uns tipus d'individus típics.

Tenim els megalòmans ex-soviètics, com ara Saparmurat Niyazov. Fins la seva mort al 2006, era el totpoderós líder de Turkmenistan, un país de l'Àsia central ric en gas natural. Li encantava promulgar decrets presidencials. I un d'aquests va renombrar els messos de l'any, incloent-hi un mes dedicat al seu nom i un altre al de la seva mare. Va gastar milions de dòlars creant un estrany culte a la personalitat, i la joia de la corona va ser la construcció d'una estatua de sí mateix, xapada en or, d'uns 1,20 metres d'alçada, que s'alçava orgullosament a la plaça principal de la capital i girava seguint el camí del sol. Era un tio una mica fora del comú.

I després hi ha el clixé del dictador o ministre o funcionari africà. Aquí podem parlar de Teodorín Obiang. El seu papa és el president vitalici de Guinea Equatorial, una nació de l'Àfrica Occidental que exporta milers de milions de dòlars en petroli des de la dècada de 1990 però que té un trajectòria en el tema dels drets humans realment atroç. La immensa majoria del seu poble viu en un pobresa absoluta malgrat que la renda per càpita és similar a la de Portugal. Així que Obiang fill es va comprar una mansió de 30 milions de dòlars a Malibú, Califòrnia. Jo he estat a les seves portes. Us asseguro que és una propietat magnífica. Va comprar una col·lecció d'art de 18 milions de dòlars que havia sigut propietat del dissenyador de moda Yves Saint Laurent, una pila de cotxes esportius fabulosos, alguns dels quals valorats en un milió de dòlars, ah, i un jet Gulfstream, també. Ara bé el millor: Fins fa poc, cobrava un sou mensual oficial de menys de 7.000 dòlars.

I llavors tenim Dan Etete. Era el ministre del petroli de Nigèria, amb el president Abacha, i resulta que també se l'ha condemnat per blanqueig de capitals. Hem dedicat molt de temps a investigar un negoci de petroli en el que estava involucrat i que pujava a 1.000 milions de dòlars, sí, heu sentit bé, 1.000 milions de dòlars, i el que hem descobert és prou colpidor , però d'això en parlarem més tard.

Així que és fàcil pensar que la corrupció es dóna en alguns llocs llunyans, portada a terme per un grapat de dèspotes cobdiciosos i d'individus que no fan res de bo en països dels que nosaltres, personalment, podem saber molt poc i dels que ens sentim realment desconnectats i que no ens afecta el que pot estar-hi passant. Però només passa en aquests països?

Bé, quan tenia 22 anys vaig tenir molta sort. La meva primera feina només acabar la universitat va ser investigar el comerç il·legal d'ivori africà. I així és com va començar realment la meva relació amb la corrupció. Al 1993, amb dos amics que també eren col·legues, Simon Taylor i Patrick Alley, vam fundar una organització anomenada Global Witness. La nostra primera campanya va ser investigar el paper de la tala il·legal d'arbres en el finançament de la guerra a Cambodja.

Uns quants anys després, al 1997, vaig estar a Angola fent una investigació secreta sobre els diamants de sang. Potser heu vist la pel·lícula, la de Hollywood, "Diamants de sang", en la que surt Leonardo DiCaprio. Doncs bé, part del que s'hi explica prové del nostre treball. Luanda estava plena de víctimes de mines terrestres que lluitaven per sobreviure al carrer i d'orfes de guerra que vivien a les clavagueres sota els carrers, i una minúscula elit rica que xerraven de viatges de compres al Brasil i a Portugal. Era un lloc lleugerament boig.

Estava asseguda en una habitació d'hotel asfixiant, feia calor, i em trobava totalment desbordada. Però no es tractava dels diamants de sang. Perquè havia estat parlant amb moltes persones allà que, bé, em parlaven d'un problema diferent: d'una enorme xarxa de corrupció a escala global i de milions de dòlars del petroli desapareguts. I per al que llavors era una organització molt petita de només unes quantes persones, intentant començar a pensar com ho podríem abordar era un repte enorme. I en els anys que jo i tots nosaltres portem fent campanyes i investigant, he comprovat una vegada i una altra que el que fa que la corrupció sigui possible a una escala global i massiva no és només la cobdícia o l'abús de poder o l'ambigua expressió "governament feble". Vull dir si, és tot això, però la corrupció esdevé possible per les accions dels facilitadors globals.

Tornem a algunes de les persones de les que hem parlat abans. Són totes persones a les que hem investigat, i són persones que no podrien fer el que fan totes soles. Agafem, per exemple, Obiang fill. No va acabar acumulant obres d'art de primera i cases luxoses sense ajuda. Va fer negocis amb bancs globals. Un banc de Paris tenia comptes d'empreses que ell controlava, una de les quals es va utilitzar per a comprar les obres d'art i alguns bancs americans van canalitzar 73 milions de dòlars cap als EEUU, alguns dels quals es van usar per comprar la mansió de Califòrnia. I tampoc va fer tot això utilitzant el seu nom. Va fer servir societats fictícies. Va utilitzar una per a comprar la propietat, i una altra, que estava a nom d'una altra persona, per pagar les enormes factures que costava mantenir-la.

I llavors tenim Dan Etete. Quan era ministre del petroli, va concedir l'explotació d'un jaciment que ara val més d'un miler de milions de dòlars a una companyia de la que, ho endivineu?, ell n'era el propietari a l'ombra. Després es va negociar amb l'amable assistència del govern nigerià (i ara he d'anar en compte amb el que dic) amb filials de Shell i de l'italiana Eni, dues de les petrolieres més grans del món.

O sigui, que la realitat és que el motor de la corrupció existeix molt més enllà de les costes de països com ara la Guinea Equatorial o Nigèria o Turkmenistan. Aquest motor està alimentat pel nostre sistema bancari internacional, pel problema de les societats fictícies anònimes, i pel secret que hem permès a les grans operacions petrolieres, gasístiques i de mineria i, sobretot, pel fracàs dels nostres polítics en recolzar la seva retòrica amb fets que siguin realment significatius i sistemàtics per abordar aquest tema.

Bé, parlem primer dels bancs. No sorprendrà a ningú que jo digui que els bancs accepten diners bruts, però també prioritzen els seus guanys d'altres maneres destructives. Per exemple, a Sarawak, Malàisia. Aquesta regió té només el cinc per cent dels seus boscos intactes. El cinc per cent. Com ha passat això? Doncs perquè una elit i els seus facilitadors han estat fent milions de dòlars gràcies a la tala d'arbres a escala industrial durant molts anys. Així que vam enviar un investigador encobert perquè filmés en secret les reunions entre membres de l'elit dirigent, i les gravacions resultants van empipar molt a algunes persones, ho podeu veure a YouTube, però van provar el que havíem sospitat des de feia molt de temps, perquè mostraven com el ministre principal de l'estat, malgrat les seves negacions posteriors, va utilitzar el seu control de les llicències sobre la terra i els boscos, per enriquir-se a sí mateix i a la seva família. I l'HSBC, bé, tots sabem que l'HSBC financiava les empreses de tala d'arbres més grans de la regió que van ser responsables de part d'aquesta destrucció tant a Sarawak com a altres indrets. Aquest banc, fent això, es va saltar la seva pròpia política de sostenibilitat, però va guanyar al voltant de 130 milions de dòlars. Poc després de que nosaltres destapéssim aquest assumpte, molt poc després de que ho féssim, fa uns mesos, el banc va anunciar una revisió d'aquesta política. I això és progrés? Potser, però continuarem estant-hi molt al damunt d'aquest cas.

I després tenim el problema de les societats fictícies anònimes. Bé, crec que tots hem sentit a parlar del que són, i tots sabem que les utilitzen bastant persones i empreses que intenten evitar pagar el que els pertoca a la societat, és a dir, els impostos. Però el que normalment no surt a la llum és com s'utilitzen les societats fictícies per robar quantitats enormes de diners, quantitats de diners transformadores, provinents de països pobres. En gairebé tots els casos de corrupció que hem investigat, han aparegut les societats fictícies, i de vegades ha sigut impossible esbrinar qui està realment implicat en el tracte.

Un estudi recent del Banc Mundial va analitzar 200 casos de corrupció. Va descobrir que més del 70 per cent d'aquests casos havien utilitzat societats fictícies anònimes, sumant un total de gairebé 56.000 milions de dòlars. Moltes d'aquestes societats estaven als EEUU o al Regne Unit, els seus territoris d'ultramar i dependències de la Corona, i per tant, no és només un problema de l'estranger, sinó també domèstic. Mireu, les societats fictícies són una part essencial dels negocis que poden beneficiar les elits riques en comptes dels ciutadans corrents.

Un cas sagnant que hem investigat és com el govern de la República Democràtica del Congo va vendre una sèrie de valuosos actius miners, propietat de l'estat, a societats fictícies de les Illes Verges britàniques. Vam parlar amb fonts del país, vam revisar a fons documents de la companyia i altra informació intentant compondre un tot fidedigne de l'operació. I el que vam descobrir ens va alarmar: aquestes societats fictícies havien transformat ràpidament molts dels actius en uns beneficis enormes per a empreses internacionals molt importants en el camp de la mineria que cotitzen a Londres. L'Africa Progress Panel, encapçalat per Kofi Annan, ha calculat que el Congo pot haver perdut més d'1,3 milers de milions de dòlars en aquests contractes. Això representa gairebé el doble de la suma dels pressupostos anuals que el país dedica a sanitat i a educació. Recuperarà mai el poble del Congo els seus diners? Bé, la resposta a aquesta pregunta, qui va estar realment implicat en aquest assumpte i el que va passar realment, probablement continuarà sent un secret ben guardat als registres de la companyia de les Illes Verges Britàniques i d'algun altre lloc a menys que fem alguna cosa al respecte.

I què hi ha de les companyies petrolieres, gasístiques i mineres? Bé, potser és un clixé parlar d'elles. La corrupció en aquest sector no és cap sorpresa. Hi ha corrupció arreu, per tant, per què centrar-nos en aquest sector? Doncs perquè hi ha molt en joc. Al 2011, les exportacions de recursos naturals van superar el flux d'ajuda en una proporció de gairebé 19 a 1 a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Dinou a u. Això representa una quantitat brutal d'escoles i universitats i hospitals i de noves empreses, moltes d'aquestes coses no s'han materialitzat ni mai ho faran perquè una part d'aquests diners, simplement, l'han robada.

Bé, tornem a les companyies de petroli i a les de mineria, i tornem a Dan Etete i a aquell negoci de 1.000 milions de dòlars. I ara, amb el vostre permís, llegiré un petit text perquè és un tema de molta actualitat, i els nostres advocats s'ho han estudiat al detall i volen que ho expliqui correctament.

En un principi, la transacció semblava simple. Filials de Shell i d'Eni van pagar al govern nigerià pel jaciment. El govern nigerià va transferir exactament la mateixa quantitat, fins a l'últim dòlar, a un compte assignat a una societat fictícia el propietari a l'ombra de la qual era Etete. No està malament per a algú condemnat per blanqueig de capitals. Aquesta és la realitat. Després de molts mesos de remenar i llegir centenars de fulls de documents judicials, vam trobar proves de que, de fet, Shell i Eni sabien que els fons es transferirien a la societat fictícia, i, francament, es fa difícil creure que no sabien amb qui estaven fent el negoci realment.

No hauria de costar tants esforços averiguar on van a parar els diners en negocis com aquest. Vull dir que es tracta de patrimoni públic. Se suposa que s'han d'utilitzar pel benefici de la gent del país. Però en alguns països, els ciutadans i periodistes que intenten treure a la llum històries com aquesta pateixen assetjament i són arrestats i alguns fins i tot han arriscat la vida fent-ho.

I finalment, bé, hi ha qui creu que la corrupció és inevitable. Simplement, és la manera en què es fan alguns negocis. És massa complicat i difícil de canviar. I doncs, què? Simplement l'acceptem. Però com activista i investigador, tinc una visió diferent, perquè he vist què pot passar quan una idea guanya força. Per exemple, en el sector del petroli i de la mineria, ens trobem en el començament d'un estàndar de transparència a nivell realment mundial que podria abordar alguns d'aquests problemes. Al 1999, quan Global Witness va fer una crida a les companyies de petroli a que fessin els pagaments dels seus negocis de manera transparent, alguns van riure per la ingenuïtat extrema d'aquesta petita idea. Però centenars, literalment, de grups de la societat civil de tot el món van fer pinya per lluitar per la transparència, i ara, ràpidament, està esdevenint la norma i la llei. Dos terços del valor de les companyies petrolieres i mineres del món estan incloses en lleis de transparència. Dos terços.

El canvi està tenint lloc. Això sí és progrés. Però encara no està tot fet. Ni molt menys. Perquè en realitat no es tracta de la corrupció en algun país llunyà, oi? En un món globalitzat, la corrupció és un negoci realment globalitzat, i necessita solucions globals, recolzades i impulsades per tots nosaltres, com a ciutadans globals, aquí mateix.

Gràcies.

(Aplaudiments)