2,665,160 views • 15:57

Així és la nostra vida amb abelles i així sense abelles. Les abelles són els pol·linitzadors més importants de la nostra fruita, verdura, flors i collites com el farratge d'alfals que alimenta el nostre bestiar. Més d'un terç de la producció mundial de collites depèn de la pol·linització de les abelles.

Però la ironia és que les abelles no van pel món pol·linitzant el nostre menjar intencionadament. Van pel món perquè necessiten menjar. Les abelles treuen la proteïna que necessiten del pol·len, i tots els carbohidrats, del nèctar. S'alimenten de les flors, i en volar de flor en flor, en anar a comprar al mercat floral local, acaben proporcionant aquest valuós servei de pol·linització. En algunes parts del món on no hi ha abelles o on el tipus de plantacions no hi atreuen abelles, hi ha persones que cobren per pol·linitzar manualment. Aquestes persones traslladen el pol·len d'una flor a una altra amb un pinzell. El negoci de la pol·linització manual no és tan poc comú com sembla. Els productors de tomàquets pol·linitzen la flor de la tomaquera amb un vibrador portàtil. Aquí tenim l'estimulador de tomaqueres. (Riures) Això és necessari perquè el pol·len de la flor de la tomaquera es troba molt aferrat a la part masculina de la flor, l'antera, i l'única manera de treure'l és fent-lo vibrar. I els borinots són una de les poques classes d'abelles al món que poden restar sobre la flor i fer-la vibrar, i ho fan sacsejant els músculs de vol a una freqüència semblant a la de la nota musical Do. Així doncs, fan vibrar la flor, li apliquen ultrasons, i aquest brunzit eficient allibera el pol·len, i el pol·len s'acumula per tot el cos de l'abella, que se l'emporta a casa per menjar. Els productors de tomàquets ara posen colònies de borinots dins l'hivernacle perquè pol·linitzin les tomaqueres, ja que la pol·linització és molt més eficient quan es fa de manera natural i els tomàquets són de millor qualitat.

Per tant, hi ha altres raons, potser més personals, per preocupar-se per les abelles. Hi ha més de 20.000 espècies d'abelles al món, i són absolutament precioses. Les abelles passen la major part del seu cicle vital amagades a la terra o dins una tija buida i ben poques d'aquestes magnífiques espècies han desenvolupat un comportament social com el de les abelles de la mel.

Les abelles de la mel solen ser el representant carismàtic de les altres 19.900 espècies, o més, perquè les abelles tenen alguna cosa que atrau la gent cap al seu món. Als humans ens han atret les abelles des de la història més primerenca, sobretot per recollir-ne la mel, que és un edulcorant natural fantàstic.

Jo em vaig involucrar en el món de les abelles totalment per casualitat. Tenia 18 anys i m'avorria, i vaig agafar un llibre sobre abelles de la biblioteca i vaig llegir-lo una nit. Mai m'havia imaginat que els insectes poguessin viure en societats complexes. Era com si la millor ciència-ficció s'hagués fet realitat. I encara trobava més estrant, hi havia aquesta gent, els apicultors, que estimaven les seves abelles com si fossin família, i quan vaig acabar el llibre, vaig pensar que ho havia de veure jo mateixa. I doncs, vaig començar a treballar per a un apicultor, una família que era propietària de 2.000 ruscs a Nou Mèxic. I m'hi vaig enganxar per sempre.

Podem considerar a les abelles un súperorganisme, en què la colònia és l'organisme i la composen entre 40.000 i 50.000 organismes d'abelles individuals. Però aquesta societat no té una autoritat central. Ningú n'és l'encarregat. Així que la manera com prenen decisions col·lectives i com es distribueixen les tasques i la feina, com es diuen on estan les flors, totes les seves conductes socials són al·lucinants. Per a mi, el més interessant, i que he estudiat durant anys, és el seu sistema sanitari. Sí, les abelles tenen sistema sanitari. Al meu laboratori estudiem com les abelles es mantenen sanes. Per exemple, estudiem la higiene: algunes abelles són capaces de trobar-ne d'altres que estan malaltes i fer-les fora de la colònia, i així la colònia es manté sana. I fa poc hem estudiat la resina que les abelles recullen de les plantes. Les abelles volen a les plantes i graten la resina tant enganxosa de les fulles, i la porten al niu on la fan servir de cement per a l'arquitectura del vesper, i aleshores ho anomenem pròpolis. Hem descobert que el pròpolis és un desinfectant natural. És un antibiòtic natural. Mata els bacteris, els fongs i altres gèrmens que hi ha a la colònia, i així reforça la salut de la colònia i la seva immunitat social. Els humans han sabut del poder del pròpolis des dels temps bíblics. Hem estat recollint pròpolis de colònies d'abelles per a la medicina humana, però no sabíem que era igual de bo per a les abelles. Les abelles tenen aquestes defenses naturals que les han mantingut sanes i pròsperes durant més de 50 milions d'anys.

I ara fa set anys, quan es va informar que les colònies d'abelles morien en massa, primer als Estats Units, va quedar clar que alguna cosa anava malament de debò. En la nostra consciència col·lectiva, d'una manera molt primitiva, sabem que no ens podem permetre de perdre les abelles. Però, què està passant? Les abelles moren per causes diverses i lligades entre si, i parlaré de cadascuna d'elles. La conclusió és que la mort de les abelles comporta un paisatge sense flors i un sistema alimentari deficient.

Ara tenim més i millors dades sobre les abelles, i podem utilitzar-les com a exemple. Als Estats Units, les abelles han anat disminuint des de la Segona Guerra Mundial. Als EE. UU. tenim la meitat de ruscs ara respecte de l'any 1945. Creiem que hem perdut uns dos milions de ruscs. I la raó és que, després de la Segona Guera Mundial, vam canviar les pràctiques agrícoles. Vam deixar de plantar cultius protectors del sòl. Vam deixar de plantar trèvol i alfals, que són fertilitzants naturals que aporten nitrogen a la terra, i, en canvi, vam començar a fer servir fertilitzants sintètics. El trèvol i l'alfals són plantes molt nutritives per a les abelles. I després de la Segona Guerra Mundial, vam començar a utilitzar herbicides per eliminar les males herbes de les granges; moltes de les quals eren plantes amb flor necessàries per a la supervivència de les abelles. I vam començar a crear monocultius cada cop més grans. Ara es parla de deserts d'aliments, ciutats i barris que no tenen botiga de queviures. Les mateixes finques que alimentaven les abelles ara són deserts agrícoles, dominats per una o dues espècies, com el blat de moro i la soja. Des de la Segona Guerra Mundial, sistemàticament hem eliminat moltes de les plantes amb flor que les abelles necessiten per sobreviure. I aquests monocultius s'estenen fins i tot als conreus que són bons per a les abelles, com les ametlles. Fa 50 anys, els apicultors posaven algunes colònies de ruscs entre els ametllers, per pol·linitzar-los, i també perquè el pol·len de la flor d'ametller conté molta proteïna. És boníssim per a les abelles. Ara, l'escala del monocultiu d'ametlles exigeix ​​que la majoria de les abelles del país, més d'un milió i mig de ruscs d'abelles, es transportin arreu del país per pol·linitzar un únic monocultiu. I se les carrega als camions i se les transporta a altres llocs perquè, després de la floració, els ametllers són un paisatge vast i sense flors.

Fa 50 anys que les abelles estan morint, i seguim plantant conreus que les necessiten. Hi ha hagut un augment del 300 % en producció de conreus que requereix la pol·linització d'abelles.

I després tenim els pesticides. Després de la Segona Guerra Mundial, vam començar a usar-ne a gran escala, i era necessari a causa dels monocultius que estaven infestats de plagues de cultiu. Recentment, alguns investigadors de la Universitat de Penn State han començat a tenir en compte els residus que els pesticides deixen a la càrrega de pol·len que les abelles s'emporten a casa com a aliment, i han descobert que cada lot de pol·len que recull una abella té com a mínim sis pesticides detectables, i això inclou tota classe d'insecticides, herbicides, fungicides i fins i tot ingredients inerts i que no són etiquetats que formen part de la fórmula de pesticides, però que poden ser més tòxics que l'ingredient actiu. Aquesta abella petita sosté un mirall gran. Quant queda perquè ens contaminem els humans?

Un d'aquests insecticides, els neonicotinoides, apareixen en notícies de la premsa de tot el món. Segurament n'heu sentit a parlar. Es tracta d'una nova classe d'insecticida. Es mou dincs la planta per tal de que, si un cultiu té una plaga, com un insecte herbívor, quan fan un mos a la planta ingereixen una dosi letal i moren. Si un d'aquests insecticides "neònics" s'aplica en una alta concentració, com en aquesta aplicació a la terra, l'insecticida penetra a través de la planta i es posa en el pol·len i el nèctar, on una abella pot consumir, per tant, una alta dosi d'aquesta neurotoxina que fa que l'abella pateixi espasmes i mori. A quasi tots els entorns agrícoles i granges, és només la llavor que està coberta d'insecticida, i una concentració mínima es mou per la planta i es posa en el pol·len i nèctar, i si una abella consumeix aquesta dosi inferior, o bé no passa res, o bé l'abella s'intoxica i es desorienta, i pot no trobar el camí a casa. I a més a més, les abelles tenen les seves pròpies malalties i paràsits. El principal enemic per a les abelles és aquest d'aquí. S'anomena varroa destructor. Un nom pertinent. És així de gran i és hematòfag. Posa en perill el sistema immunològic de l'abella i fa circular-hi virus.

Per fer-ne un resum esquemàtic: No sé què sent una abella al tenir un gran paràsit que li xucla la sang, i no sé què sent una abella quan té un virus, però sé què sento jo quan tinc un virus, la grip, i sé el que em costa sortir i anar a comprar menjar per assegurar-me una bona nutrició. Però, i si visqués en un desert alimentari? I si hagués de recórrer una gran distància per arribar a la botiga, i finalment hi arribo, dèbil, i ingereixo en el menjar una quantitat de pesticida, una neurotoxina, que fa que no puc trobar el camí de tornada a casa? I això és el que entenem per múltiples causes de mort que interactúen.

I no és només el cas de les abelles. Totes les espècies salvatges d'abelles estan en perill, incloent-hi els borinots pol·linitzadors de tomàquet. Els borinots proporcionen reserves a les abelles de la mel. Asseguren la pol·linització juntament amb les abelles de la mel. Necessitem totes les espècies d'abelles.

Què farem, doncs? Què farem amb aquest niu de problemes que nosaltres mateixos hem creat? La solució és esperançadora. Cadascú de vosaltres pot ajudar les abelles de dues maneres molt directes i fàcils: Planteu flors que atreguin a les abelles i no contamineu aquestes flors, que són l'aliment de l'abella, amb pesticides. Navegueu per internet i busqueu flors autòctones de la regió i planteu-les. En testos al brancal. Al pati davanter, a la gespa del jardí, per les avingudes... Feu campanya per plantar-ne en jardins públics, espais comunitaris i prats. Deixem de banda les terres de conreu. Necessitem diversitat de flors boniques que floreixin durant el període vegetatiu, des de la primavera fins la tardor. Cal que n'hi hagi pels vorals de les carreteres per a les abelles, però també per a les papallones i ocells migratoris, i altra fauna. I ens hem de plantejar de plantar altra vegada cultius de cobertura per a nodrir el sòl i nodrir les abelles. I cal diversificar les nostres explotacions. Hem de plantar flora al voltant dels cultius i bardisses per interrompre el desert agroalimentari i començar a corregir el sistema alimentari disfuncional que hem creat.

Potser sembla una tàctica insuficient per a un problema enorme (senzillament plantar flors) però quan les abelles tenen una bona nutrició, nosaltres també la tenim a través dels seus serveis de pol·linització. I quan les abelles tenen una bona nutrició, són capaces de crear les defenses naturals pròpies, cuidar-se la salut, en què han confiat durant milions d'anys. Per a mi, la bellesa d'ajudar-les així és que cada un de nosaltres ha de comportar-se una mica més com una societat d'abelles, d'insectes, on cadascuna de les accions individuals pot contribuir a una gran solució, una propietat emergent, molt més gran que la simple suma de les nostres accions individuals. Per tant, el simple fet de plantar flors i mantenir-les lliures de pesticides serà el conductor del canvi a gran escala.

En nom de les abelles, gràcies.

(Aplaudiments)

Chris Anderson: Gràcies. Només una pregunta ràpida. En les últimes xifres en morts d'abelles, hi ha algun indici d'haver tocat fons? Què pesa més, l'esperança o el pessimisme?

Maria Spivak: Sí. Com a mínim als Estats Units, una mitjana del 30 % de tots els ruscs d'abelles es perden cada hivern. Fa 20 anys, estàvem en una pèrdua del 15 %. O sigui que va a pitjor.

CA: No és 30 % l'any, és... MS: Sí, trenta % l'any.

CA: 30 % l'any. MS: Però els apicultors poden dividir les colònies per tal de mantenir el mateix nombre, i poder recuperar una part de la pèrdua.

Estem en una mena de punt d'inflexió. No ens podem permetre perdre molt més. Hem d'estar molt agraïts als apicultors. I plantar flors.

CA: Gràcies.

(Aplaudiments)