35,128,610 views • 20:19

Bé, començaré per dir que fa un parell d'anys, em va trucar una organitzadora d'actes perquè jo anava a fer una xerrada. Em va trucar i em va dir: "m'està costant molt escriure sobre tu al fullet." Jo vaig pensar: "Bé, quin problema hi ha?" Ella em va dir: "Bé, et vaig veure parlar, i crec que t'anomenaré investigadora però, em temo que si t'anomeno investigadora ningú vindrà, perquè pensaràn que ets aburrida i irrelevant." (Riures) Ja veig. I va dir: "Però el que em va agradar de la teva xerrada és que ets una narradora d'històries. Així que crec que simplement t'anomenaré narradora d'històries." I és clar, la part acadèmica i insegura de mi va dir: "M'anomeneràs com?" I ella va dir: "T'anomenaré narradora d'històries." I jo vaig pensar: "I per què no fada fantàstica?" (Riures) Vaig dir-li: "Aviam, deixi'm que m'ho pensi un segon." Vaig intentar omplir-me de coratge. I vaig pensar: "Sóc una narradora. Sòc una investigadora qualitativa. Col•lecciono històries, això és el que faig. I potser les històries són dades amb ànima. I potser simplement sóc una narradora." Així que li vaihg dir: "Saps què? ¿Per què no dius que sóc una investigadora-narradora d'històries?" I riguent va dir: "Això no existeix." (Riures) Així que sóc una investigadora-narradora d'històries, I avui anem a parlar, parlarem sobre l'expansió de la percepció, així que els hi vull explicar algunes històries sobre una part del meu estudi que va expandir considerablement la meva percepció i que va canviar la meva manera de viure, d'estimar, de treballar i de ser mare.

I aquí és on comença la meva història. Quan jo era una jove investigadora, estudiant de doctorat, en el primer any tenia un professor d'investigació que ens va dir: "La cosa va així: si no es pot medir, no existeix." Jo vaig pensar que només m'estava entabanant. Li vaig dir: "De debò? I ell em va contestar: "Absolutament." Tenen que comprendre que jo tinc una llicenciatura i un màster en treball social, i jo estava fent el doctorat en treball social, així que la meva carrera acadèmica sencera estava envoltada per gent qui, de certa manera, creien en: La vida és un embolic, m'encanta. En canvi, jo sóc més de: la vida és un embolic, ordena-la, organitza-la i posa-la dins una capsa. (Riures) Per això pensar que havia trovat el meu camí, trobat una carrera que me dugués; en realitat, una de les grans dites en el treball social és: recolza't en la incomoditat del treball. I jo sóc més de: treu-te la incomoditat de sobre desfes-te'n i treu bones notes. Aquell era el meu mantra. Així que estava entusiasmada amb això. Així que vaig pensar: Saps què? Aquesta és la carrera per mi. Perquè m'interessen els temes complicats però, vull ser capaç de fer que deixin de ser complicats. Els vull entendre. Vull desentranyar aquestes coses que jo sé que són importants i desxifrar la clau per que tothom ho pugui veure.

Així que vaig començar pel tema de la connexió. Perquè, quan has set treballador social durant 10 anys, te'n adones que la connexió és la nostra raó de ser. És el que dóna sentit i un propòsit a la nostra vida. D'això es tracta. No importa si un parla amb gent que treballa dins el sector de la justicia social, la salut mental, els abusos i abandonaments, el que sabem és que la connexió, la capacitat de sentir-se en connexió, és com estem disenyats a nivell neurobiològic, és la nostra raó de ser. Així que vaig pensar: "Saps què, començaré amb la connexió." Bé, ja coneixen aquella situació en la qual el seu cap els hi dóna una evaluació del seu treball i els hi diu 37 coses que fan marvellosament bé i una cosa..."una oportunitat de creixement?" (Riures) I en tot el que penses és en "l'oportunitat de creixement", val? Bé, donçs es veu que la meva feina també era així, perquè quan preguntes a la gent sobre l'amor, et parlen de cors trencats. Quan preguntes a la gent sobre la pertenència, et parlen d'experiències d'allò més doloroses sobre quan s'han sentit exclosos. I vaig preguntar a la gent sobre la connexió, les històries que me van explicar tractaven sobre la desconnnexió.

Així que molt aviat, després d'unes 6 setmanes d'estudi, vaig trobar-me amb una cosa sense nom que va desenredar la connexió per complet, d'una manera que jo no entenia ni havia vist mai. Així que vaig apartar-me del meu estudi i vaig pensar: necessito desxifrar de que es tracta això. I va resultar que es tractava de vergonya. I és fàcilentendre la vergonya com la por a la desconnexió ¿Hi ha res de mi que si la de més gent sap o veu, jo ja no seré mereixedora de connexió? El que els hi puc explicar sobre això és universal; tots en tenim. L'unica gent que no sent vergonya manquen de la capacitat humana de sentir empatia o connexió. Ningú en vol parlar, i quan menys en vols parlar-ne'n més en tens. El que sustenta aquesta vergonya, aquest "no sóc a prou bó"; tots coneixem aquest sentiment: "No sóc a prou blanca, ni a prou prima, ni a prou rica, bonica, intel.ligent, ni tinc un càrrec a prou bó." El que sustentava això era una vulnerabilitat insostenible; aquesta idea que per poder connectar-nos ens hem de deixar veure, veure de veritat.

I ja saben que en penso de la vulnerabilitat; l'odïo. Així que vaig pensar: aquesta és la meva oportunitat per combatre-la amb la meva vara de medir. Aniré i desxifraré aquesta questió, passaré un any sencer, desentranyaré la vergonya totalment, comprendré com funciona la vulnerabiitat, i així la superaré en astúcia. Així que estava preparada i molt entusiasmada. Com ja saben, no va sortir bé. (Riures) Ja ho saben. Així que els hi podria explicar moltíssim sobre la vergonya, però llavors hauria d'usar el temps de tots els altres ponents. Però puc dir que tot es redueix a, i això potser és una de les coses més importants que he après durant la dècada d'aquest estudi. Un any d'estudi va esdevenir 6 anys d'estudi, milers d'històries, centes de llargues entrevistes, grups d'enfocament. Hi va haver un moment en el que la gent m'enviava pàgines del seu diari, enviant-me històries, milers de dades en 6 anys. I, en certa manera, em vaig fer una idea.

Ho vaig entendre: això és la vergonya, així és com funciona. Vaig escriure un llibre, vaig publicar una teoria, però hi havia alguna cosa que no encaixava, i era que si separava, a grosso modo, la gent que havia entrevistat i la dividia en gent que realment tenen sentit de la dignitat, tot es redueix a aquest sentit de la dignitat. Hi ha els que tenen un fort sentit de l'amor i la pertenència i hi ha aquells que lluiten amb això, aquells que sempre dubten si són a prou bons. Només hi havia una variable que separava a les persones que tenen un fort sentit de l'amor i la pertenència de les persones que lluiten amb això de debò. I aquesta era que , la gent que té un fort sentit de l'amor i la pertenència creuen ser mereixedors d'amor i pertenència. Això és tot. Creuen ser mereixedors. I per mi, la part difícil de la cosa que ens aparta de la connexió és la nostra por a no ser mereixedors de connexió, era una cosa que jo, personalment i professionalment, sentia que ho havia d'entendre millor. Així que el que vaig fer va ser agafar totes les entrevistes on jo veia dignitat, on jo veia que la gent vivia així, i simplement em vaig enfocar en aquestes.

Què és el que aquesta gent té en comú? Tinc debilitat pels accessoris d'oficina, però això és una altra xerrada. Així que tenia una carpeta i un marcador. i vaig pensar: com anomenaré aquest estudi? I les primeres paraules que em van venir a la ment van ser: "de tot cor". Es tracta de gent de tot cor, que viuen amb un gran sentit de la dignitat. Així que, vaig excriure en la part superior de la carpeta i vaig començar a mirar les dades. De fet, primer ho vaig fer durant 4 dies fent un anàlisi molt intens de dades, tornant a a mirar entrevistes, històries, incidents. Quin és el tema? Quin és el patró? El meu marit va marxar amb els nens perque sempre entro en una mena de Jackson Pollock modus operandi i només escric i estic amb el xip d'investigadora. I això és el que vaig trobar: el que tenien en comú era un sentit del coratge. I per un moment, vull fer una separació entre coratge i valentia. Coratge, la definició original de coratge quan es va introduir per primera vegada en la llengua anglesa, provenia del mot llatí 'cor', que significa això mateix i la definició original era contar l'història de qui ets amb tot el teu cor. Així que, aquesta gent simplement tenien el coratge de ser imperfectes. Tenien la compassió de ser amables amb si mateixos i amb els altres, perque, resulta que no podem practicar compassió amb els altres si no ens podem tractar amb amabilitat. I l'última cosa era que tenien connexió, i, això era la part difícil, com a resultat de l'autenticitat, estaven dispostos a deixar de banda l'idea de qui haurien de ser per ser qui eren, una cosa absolutament necessària per aconseguir connexió.

L'altra cosa que tenien en comú era que acceptaven plenament la vulnerabilitat. Creien que el que els feia vulnerables també els feia hermosos. No parlaven sobre que la vulnerabilitat fos còmode, ni tampoc que fos insostenible, com ho havia observat anteriorment a les entrevistes sobre la vergonya. Només parlaven d'aquesta com una necessitat. Parlaven de la seva disposició a ser els primers en dir: "t'estimo"; la seva disposició a fer una cosa sense cap garantia; la seva disposició a respirar amb calma mentre esperen la trucada del doctor després d'una mamografia; la seva disposició a invertir en una relació que podria o no funcionar. Creien que això era fonamental.

Jo personalment, creia que era traïció. No em podia creure que hagués jurat fidelitat a l'investigació. La definició d'investigació és controlar i predir, és estudiar fenòmens, amb la fí explícita de controlar i predir. I ara la meva misió de controlar i predir havia revelat la resposta que la manera de viure és amb vulnerabilitat i deixant de controlar i predir. Això va esdevenir en una petita crisi (Riures) que en realitat semblava més això: CRISI (Riures) I així va ser. Jo ho vaig anomenar crisi, la meva terapeuta ho anomena despertar espiritual. Un despertar espiritual sona millor que crisi, però els hi puc assegurar que era una crisi. Així que vaig tenir que guardar les dades i cercar un terapeuta. Deixin-me que els hi digui una cosa: saps qui ets quan truques als teus amics i dius: "crec que necessito ajuda. Em pots recomenar a algú?" Perquè uns cinc dels meus amics van dir: "Ostres! No m'agradaria ser el teu terapeuta". (Riures) Jo vaig dir: "què significa això?" Ells em van dir: "Bé. jo només dic, ja saps, que no duguis la teva vara de medir." Jo vaig dir: "val."

Així que vaig trobar una terapeuta. Diana. A la meva primera cita vaig dur una llista de com viu la gent de tot cor i vaig seure. Ella em va dir: "Com estàs?" Jo vaig dir: "bé, estic bé." Ella va dir: "què passa, donçs?" I això és una terapeuta que passa consulta a altres terapeutes, perquè nosaltres hem d'anar a aquests, perquè la seva vara de medir disbarats és molt bona. (Riures) Així li vaig dir: "Mira, el que passa és que estic lluitant." Ella va dir: "I contra què lluites?" Jo vaig dir: "Bé, tinc un problema amb la vulnerabilitat. I sé que la vulnerabilitat és el nucli de la vergonya i la por i la nostra lluita per la dignitat, però sembla ser que també és el bressol de l'alegria, la creativitat, la pertenència, l'amor. I crec que tinc un problema i necessito ajuda. Però, deixi'm dir-li a la bestreta que res de parlar de la familia, ni de l'infància ni merdes d'aquestes. (Riures) Només necessito estratègies." (Riures) (Aplaudiment) Gràcies. I ella em mira així... (Riures) I jo li dic: "Això no és bò, oi que no?" I ella em respon: "No és ni bò ni dolent. (Riures) Només és el que és." I jo vaig dir: "Bon Déu meu, això no te bona pinta."

(Riures)

I no en tenia però si que en tenia. I em va costar un any. I ja saben que hi ha gent que quan se'n adonen que la vulnerabilitat i la tendresa són importants, es rendeixen i l'accepten. A: jo no sóc així, i B: Ni tan sols em junto amb gent així. (Riures) Per mi va ser un any de lluita constant. Va ser una baralla de carrer fogosa. La vulnerabilitat empenyia, jo li tornava l'empenta Vaig perdre la baralla, però probablement vaig recuperar la meva vida.

Així que vaig tornar a la meva investigació i vaig passar el pròxim parell d'anys intentant de totes totes, entendre a la gent de 'tot cor', les eleccions que feien, i el que nosaltres feim amb la vulnerabilitat. Per què lluitem tant contra aquesta? Sóc l'única que lluita amb la vulnerabilitat? No. Així que això és el que vaig aprendre: anestesiem la vulnerabilitat, quan esperem la trucada. Té gràcia, vaig enviar una cosa pel Twitter i el Facebook que diu: "Com definiries la vulnerablitat?" Què et fa sentir vulnerable? I en l'espai d'una hora, vaig rebre 150 respostes. Perque volia saber que passa allà fora. Haver de demanar ajuda al meu marit perquè estic malalta i fa poc que ens hem casat; iniciar sexe amb el meu marit; iniciar sexe amb la meva dona; ser rebutjat; demanar a algú per sortir; esperar que el doctor em truqui; ser despedit, despedir a la gent; això és el món en el qual vivim. Vivim en un món vulnerable. I una manera que usem per combatre'l és anestesiant la vulnerabilitat.

I crec que tenim evidència i no és l'única raò per la qual aquesta evidència existeix, però crec que és una causa principal, som els adultes que més en deute estan, més obesos adictes i medicats de l'història dels E.E.U.U El problema és, i això ho vaig saber per aquesta investigació, que no és pot anestesiar l'emoció de manera selectiva. No pots dir: "aquí està tot el dolent. Aquí està la vulnerabilitat, la pena, la vergonya, la por, la decpció, no vull sentir ninguna d'aquestes emocions. Em prendré un parell de cervesses i una madelena de plàtan amb nous." (Riures) No vull sentir res d'això. I sé que aquests riures denotenen coneixement. Jo em guanyo la vida furgant en la seva. Bon Déu meu. (Riures) No podem anestesiar aquests sentiments sense anestesiar les nostres emocions. No podem anestesiar de manera selectiva. Així que quan anestesiem aquests, anestesiem l'alegria, anestesiem la gratitut, anestesiem la felicitat. I després estem tristos, i cerquem un propòsit i un sentit, i llavors ens sentim vulnerables, i ens prenem un parell de cervesses i una madelena de plàtan amb nous. I esdevé un cercle perillós.

Una de les coses en les que crec que hem de pensar és per què i com anestesiem. I no té perque ser només per adicció. Una cosa que feim és fer de tota incertesa una certesa. La religió ha passat de creure en la fe i el misteri a la certesa. Jo tinc raò, tu no. Així que calla... Així és. Només certesa. Quant més espantats estem, més vulnerables som, més por tenim. Així és la política avui dia. Ja no hi ha discurs. No hi ha conversa. Només hi ha culpa. Saben com aquesta investigació descriu la culpa? Una manera de descarregar dolor i incomoditat. Nosaltres perfeccionem. Si hi ha algú que vol que la seva vida siga així, sóc jo però, no funciona. Perquè el que feim és treure grassa de les nostres natges i ens la posem a les galtes. (Riures) Espero que dins de cent anys, la gent mirarà enrere i dirà: Guau!

(Riures)

I perfeccionem, molt perillosament, els nostres fills. Deixin-me que els hi digui que pensem dels nostres fills. Neixen disenyats per lluitar. I quan agafes aquests nadons perfectes en els teus braços, la nostra feina no és dir: "Mira-la, és perfecte. La meva feina és mantenir-la perfecte, assegurar-me que entra en l'equip de tennis a quart curs i a Yale a sisè." Aquesta no és la nostra feina. La nostra feina consisteix en mirar i dir: "Saps què? No ets perfecte i estàs disenyada per lluitar, però et mereixes ser estimada i pertenyir." Aquesta és la nostra feina. Ensenyin-me una generació de nens educats així, i acabarem els poblemes que jo penso que tenim avui. Feim veure que el que feim no afecta als altres. Feim això en la nostra vida privada. Ho feim en les empreses; ja sigui un rescat financer o un vessament de petroli, un record; fingim que el que feim no té un gran impacte en altre gent. M'agradaria dir-li a les empreses: "no ens mamem el dit. Només necessitem que sigueu autèntics i reals i que digueu: Ho sentim. Ho solucionarem."

Però, hi ha una altra manera, i vull acabar compartint això . Això és el que he trobat: deixem que ens vegin, que ens vegin en profunditat, amb vulnerabilitat; estimem de tot cor, tot i que no hi ha cap garantia, i això és molt difícil, i els hi puc dir com a mare, que això és terriblement difícil, practiquem gratitut i alegria en aquells moments de terror, quan ens preguntem: "Puc estimar-te tant? Puc creure en això tan apassionadament? Puc ser tan fervent amb això?" Només ser capaç de parar, i en voltes de pensar que succeirà una catàstrofe, dir: "estic tan agraïda, perquè sentir-me tan vulnerable significa que sóc viva." I per últim, el que crec que és el més important, és creure que som suficients. Perquè quan treballem des d'un espai on creiem ser suficients, llavors parem de cridar i comencem a escoltar, som més amables i gentils amb la gent que ens rodetja, i som més amables i gentils amb nosaltres mateixos.

Això és tot, gràcies.

(Aplaudiment)