Return to the talk Return to talk

Transcript

Select language

Translated by Sílvia Martínez
Reviewed by Judit Piñol

0:11 Estic molt content d'estar avui aquí per parlar-vos sobre com podríem reparar el cervell danyat, i estic particularment interessat per aquest camp, perquè com a neuròleg que sóc, crec que això ofereix una de les millors maneres en les que podem ser capaços d'oferir esperança per als pacients que viuen avui dia amb devastadores i encara intractables malalties cerebrals.

0:32 Així que aquest és el problema. Aquí podeu veure l'aspecte del cervell d'un malalt d'Alzheimer al costat d'un cervell sa, i el que és obvi, al cervell amb Alzheimer, encerclat en vermell, és el dany cerebral: atròfia, cicatrització... I us podria mostrar fotografies equivalents a d'altres malalties: esclerosi múltiple, malaltia de les neurones motores, malaltia de Parkinson, fins i tot malaltia de Huntington, i totes explicarien una història semblant. I, col·lectivament, aquests desordres cerebrals representen una de les més grans amenaces a la salut pública del nostre temps. I els números aquí són realment bastant sorprenents. En qualsevol moment donat, hi ha 35 milions de persones avui dia vivint amb alguna d'aquestes malalties cerebrals, i el seu cost anual global és de 700 mil milions de dòlars. Vull dir, simplement penseu-hi. És més de l'1% del PIB global. I està anant a pitjor, perquè tots aquests números estan creixent perquè, en general, són malalties relacionades amb l'edat, i cada cop vivim més. Així que la pregunta que realment cal que ens fem és, per què, donat l'impacte devastador que tenen aquestes malalties per als individus, independentment de l'escala de problemes socials, per què no hi ha tractaments efectius?

1:49 Bé, per tal de poder considerar-ho, primer cal que us doni un curs intensiu sobre com funciona el cervell. Així que, en altres paraules, cal que us expliqui tot allò que vaig aprendre a l'escola de medicina. (Riures) Però, creieu-me, no trigarem gaire. D'acord? (Riures) El cervell és realment simple: Està fet de quatre tipus de cèl·lules, dues de les quals es mostren aquí. Hi ha la cèl·lula nerviosa, i també hi ha la la cèl·lula mielinitzada, o cèl·lula aïllant, anomenada oligodendròcit. I quan aquestes quatre cèl·lules treballen juntes en salut i harmonia, creen una simfonia extraordinària d'activitat elèctrica, i és aquesta activitat elèctrica la que fonamenta la nostra habilitat per a pensar, per a emocionar-nos, recordar, aprendre, moure'ns, sentir i demés. Però de la mateixa manera, cada una d'aquestes quatre cèl·lules individuals soles o juntes, poden desestabilitzar-se o morir, i quan passa això, és quan es produeixen els danys. Els danys del cablejat. Les connexions s'interrompen. I això és evident aquí amb la conducció alentida. I, a la llarga, aquest dany sens dubte s'acabarà manifestant com a malaltia. I si la cèl·lula nerviosa que està començant a morir és una cèl·lula motora, per exemple, llavors serà una malaltia de les neurones motores.

3:08 Així que m'agradaria donar-vos un exemple de la vida real del que passa amb la malaltia de les neurones motores. Aquest és un pacient meu que s'anomena John. El vaig veure a la clínica la setmana passada. I li vaig demanar a en John que ens expliqués alguna cosa sobre quins eren els seus problemes que van conduir a un diagnòstic inicial de malaltia de les neurones motores.

3:27 John: Vaig ser diagnosticat a l'octubre del 2011, i el problema principal era respiratori, dificultats per a respirar.

3:37 Siddhartan Chandran: No sè si ho heu piscat del tot, però el que en John ens estava dient era que la dificultat per a respirar va conduir, finalment, al diagnòstic de malaltia de les neurones motores.

3:47 Bé, en John porta ja 18 mesos més en aquesta situació i ara li he demanat que ens digui alguna cosa sobre l'estat actual de la seva difícil situació.

3:55 John: El que tinc ara és que la meva respiració ha empitjorat. Tinc debilitat a les mans, als braços i a les cames. Així que, bàsicament, passo la major part del temps a la cadira de rodes.

4:08 SC: En John ens acaba de dir que està en una cadira de rodes la major part del temps.

4:13 El que mostren aquests dos vídeos no és només la devastadora conseqüència de la malaltia, sinó que també ens diuen alguna cosa sobre el terrible ritme de la malaltia, perquè només en 18 mesos, un home adult i en forma s'ha vist en cadira de rodes i depenent d'un aparell per a respirar. I encarem-ho, en John podria ser el pare, germà o amic de qualsevol de nosaltres.

4:36 Això és el que passa quan el nervi motor mor. I què passa quan la cèl·lula mielinitzada mor? Llavors tens esclerosi múltiple. Així, l'escànner de l'esquerra és una il·lustració del cervell, i és un mapa de les connexions del cervell, superposades a les quals trobem les àrees danyades. Les anomenem lesions de desmielinització. Però són un dany, i són blanques.

5:01 Ja sé què és el que estareu pensant. Penseu "Déu meu, aquest mec ha vingut aquí dient que parlaria d'esperança i tot el que ha fet ha estat fer una xerrada desoladora i depriment". Ja us he dit que aquestes malalties són terribles. Són devastadores, els nombres pugen, els costs són ridículs i, el que encara és pitjor, no tenim cap tractament. On és l'esperança?

5:19 Bé, sabeu què? Jo crec que hi ha esperança. I hi ha esperança en aquesta propera secció, en la secció cerebral d'algú altre amb esclerosi múltiple, perquè el que il·lustra és, sorprenentment, que el cervell es pot reparar a si mateix. El què passa és que no ho fa prou bé. Així que, un altre cop, vull mostrar-vos dues coses. La primera cosa és el dany d'aquest pacient amb esclerosi múltiple. Un altre cop, tornem a tenir aquestes masses blanques. Però el que és crucial, és l'àrea encerclada en vermell on es remarca una àrea que és blava. Aquesta àrea que ara és blava, un cop va ser blanca. Estava danyada. I ara està reparada. Deixem-ho clar: no ho està a causa dels doctors. Ho està tot i els doctors, no a causa dels doctors. És reparació espontània. És sorprenent i passa perquè hi ha cèl·lules mare al cervell, que poden produir mielina nova, aïllant nou, per a estendre-la per sobre dels nervis danyats. I aquesta observació és important per dos motius. La primera és que suposa un desafiament per a un dels dogmes que vam aprendre a l'escola de medicina, o almenys jo ho vaig aprendre així, admeto que va ser al segle passat, i és que el cervell no es repara a si mateix, no com ho fan els óssos o el fetge. Però, de fet, sí que ho fa, simplement no ho fa suficientment bé. I la segona cosa que fa, i ens dóna una direcció molt clara de recerca de noves teràpies... Vull dir, no cal ser un gran científic per a saber què fer aquí. Només cal trobar formes de promoure la reparació endògena i espontània que ja ocorre per si sola.

6:50 Així que la pregunta és: per què, si hem sabut això des de fa temps, com ho hem sabut, per què no tenim aquests tractaments? I això reflecteix en part la complexitat del desenvolupament de medicaments. Bé, pensareu que el desenvolupament de medicaments és una aposta bastant cara i arriscada, i que les probabilitats d'encert d'aquesta aposta són aproximadament d'una contra 10.000 perquè cal examinar uns 10.000 components per tal de trobar el guanyador potencial. I llavors cal estar-se 15 anys i gastar més de mil milions de dòlars, i, tot i així, és possible que no hi hagi un guanyador.

7:25 Així que la pregunta per a nosaltres és: es poden canviar les regles del joc i millorar les probabilitats d'encert? I per tal de poder fer-ho, cal pensar, on és el coll d'ampolla d'aquest descobriment de medicaments? I un d'aquests colls d'ampolla es dóna aviat en el descobriment de medicaments. Tota aquesta investigació es fa en models animals. Però sabem que per a estudiar la humanitat, cal estudiar els humans, frase presa de l'Alexander Pope. Així que la pregunta és: podem estudiar aquestes malalties utilitzant material humà? I, per suposat, és clar que podem. Podem fer servir les cèl·lules mare, i, específicament, podem fer servir cèl·lules mare humanes. I les cèl·lules mare humanes són aquestes cèl·lules extraordinàries però alhora simples, que poden fer dues coses: es poden auto-renovar o reproduir-se, i també poden especialitzar-se per a fer óssos, fetges o, el més important, cèl·lules nervioses, fins i tot, potser, cèl·lules nervioses motores o mielina. I fa temps que el repte és: podem aprofitar el poder, l'indubtable poder d'aquestes cèl·lules mare amb la finalitat que acompleixin la seva promesa vers la neurologia regenerativa?

8:24 I crec que ara podem, i la raó per la qual podem és perquè hi ha hagut una sèrie de descobriments cabdals en els últims 10, 20 anys. Un d'ells va ocórrer aquí a Edimburg, i es tracta de l'única ovella famosa, la Dolly. La Dolly va ser feta a Edimburg, i la Dolly va ser un prototip de la primera clonació d'un mamífer partint d'una cèl·lula adulta. Però crec que l'avenç que fou encara més significatiu per als propòsits d'aquesta exposició va ser dut a terme al 2006 per un científic japonès anomenat Yamanaka. I el que va fer en Yamanaka, en una espècie fantàstica de cuina científica, va ser mostrar que quatre ingredients, només quatre ingredients, podien efectivament convertir qualsevol cèl·lula adulta en una cèl·lula mare mestra. I la importància d'això és difícil d'exagerar, perquè el que vol dir és que per a qualsevol persona d'aquesta sala, però particularment per als pacients, ara es pot generar un kit reparador de teixits personalitzat i a la mida. Pren una cèl·lula de la pell, converteix-la en una cèl·lula mestra pulripotent, de forma que llavors puguis crear aquelles cèl·lules que siguin rellevants per a la seva malaltia, tant per a estudiar com, potencialment, per a tractar. Ara bé, aquesta idea a l'escola de medicina... (és un tema recorrent, això meu amb l'escola de medicina, oi?) ... hagués estat ridícula, però és una realitat absoluta avui dia. I jo ho veig com la pedra angular de la regeneració, la reparació i l'esperança.

9:44 I ja que parlem del tema de l'esperança, per a aquells que potser vau suspendre a l'escola, també hi ha esperança per a vosaltres, ja que aquest és l'informe escolar d'en John Gordon: "Crec que té la idea d'arribar a ser científic, però amb el que ha demostrat fins ara és una idea bastant ridícula" Sembla que no s'esperaven gaire d'ell aleshores. Però el que potser no sabeu és que ha guanyat el Premi Nobel de Medicina fa només tres mesos.

10:01 Així que, per a tornar al problema original, quina és la possibilitat que aquestes cèl·lules mare, o aquesta tecnologia disruptiva, reparin el cervell danyat, allò que anomenem neurologia reparativa? I crec que això es pot mirar de dues maneres: com una eina fantàstica del segle XXI per al descobriment de medicaments, i/o com una forma de teràpia. Així que vull explicar-vos una mica més sobre les dues ens els pròxims minuts.

10:24 El descobriment de medicaments en un plat és com la gent acostuma a parlar d'això. És molt simple: Tens un pacient amb una malaltia, diguem per exemple malaltia de les neurones motores, li prens una mostra de pell, fas la reprogramació pluripotent, com ja us he explicat, i generes cèl·lules nervioses motores vives. És directe, perquè això és el que les cèl·lules pluripotents poden fer. Però de manera crucial després es pot comparar el seu comportament amb el dels seus homòlegs sans, idealment els d'un familiar no afectat. D'aquesta manera, pots combinar la variació genètica.

10:55 I això és exactament el que vam fer. Això va ser en col·laboració amb uns companys: a Londres, en Chris Shaw, als Estats Units l'Steve Finkbeiner i en Tom Maniatis. I el que esteu mirant, i això és molt sorprenent, són cèl·lules nervioses motores vives i creixent d'un pacient amb una malaltia de les neurones motores. De fet, és una forma hereditària. Vull dir, només imagineu-vos-ho. Això hauria estat impensable fa 10 anys. Així que a més de veure-les créixer i dur a terme processos, també podem dissenyar-les per tal de que siguin fluorescents, i, el més important, podem monitoritzar la seva salut individual i comparar les cèl·lules nervioses motores malaltes amb les sanes. I quan fas tot això i ho poses tot damunt la taula, te n'adones que les malaltes, que estan representades per la línia vermella, tenen 2,5 més probabilitats de morir que les homòlogues sanes. I el més important d'això és que llavors tens un assaig fantàstic per a descobrir medicaments, pel que li demanaries als medicaments, i podries fer-ho mitjançant un sistema de projecció automatitzada d'alt rendiment, els hi demanaries als medicaments: doneu-me una cosa, trobeu-me un medicament que faci que la línia vermella s'apropi a la línia blava, perquè aquest medicament serà un candidat altament valorat que probablement podries provar directament en humans i gairebé fer-li un bypass al coll d'ampolla del qual us he parlat abans amb el del descobriment de medicaments amb models animals, si això té sentit. És fantàstic.

12:19 Però vull tornar a com podem utilitzar les cèl·lules mare directament per a reparar danys. I un altre cop hi ha dues maneres de mirar-s'ho, i no s'excloeixen l'una a l'altra. La primera, i crec que a llarg termini és la que ens donarà els dividends més grans, però ara per ara encara no es pensa d'aquesta manera, és pensar en aquelles cèl·lules mare que ja estan al teu cervell, i ja us ho he dit. Tots nosaltres tenim cèl·lules mare al cervell, fins i tot als cervells malalts, i segurament la forma intel·ligent per a arribar-hi és trobar camins per a poder promoure i activar les cèl·lules mare que ja estan al cervell per a reaccionar i respondre apropiadament al dany i reparar-lo. Això serà el futur. Hi haurà medicaments que ho facin.

12:59 Però l'altra manera és tirar-se efectivament en paracaigudes a les cèl·lules, transplantar-les, per a reparar les cèl·lules mortes o perdudes, fins i tot al cervell. I us vull explicar ara un experiment, un assaig clínic que vam fer, i que vam completar recentment, amb companys de l'UCL, en David Miller en particular. L'estudi era molt simple. Vam prendre pacients amb esclerosi múltiple i vam fer una senzilla pregunta: Podrien les cèl·lules mare de la medul·la òssia protegir els seus nervis? I el que vam fer va ser prendre aquesta medul·la òssia, fer créixer les cèl·lules mare al laboratori, i llavors tornar-les a injectar en la vena. Estic fent que soni molt simple. Va requerir cinc anys de molta gent, d'acord? I va fer que em sortissin canes i va provocar problemes de tot tipus. Però conceptualment, és en essència simple. Així que les introduírem a la vena, d'acord? I per a mesurar si havia funcionat o no, mesuràrem el nervi òptic com a mesura resultant. I és una bona cosa a mesurar amb l'esclerosi múltiple, ja que els pacients d'esclerosi múltiple tristament pateixen problemes de visió: pèrdua de visió, visió borrosa... Així que mesuràrem la grandària del nervi òptic utilitzant els escànners amb en David Miller tres cops: 12 mesos, 6 mesos i abans de la injecció, i podeu veure el lleuger descens de la línia vermella. Això indica que el nervi òptic s'està reduint, cosa que té sentit, degut a que els nervis estan morint. Quan els hi vam donar la injecció de cèl·lules mare i vam repetir dos cops les mesures, als tres mesos i als sis mesos, per a la nostra sorpresa, gairebé, la línia estava pujant. Això indica que la intervenció ha servit de protecció. No crec que el que va passar fos que les cèl·lules mare haguessin fet nova mielina ni nous nervis. El que crec que han fet ha estat promoure les cèl·lules mare endògenes, o cèl·lules precursores, per tal que fessin la seva feina, col·locar nova mielina. Així que això és una prova del concepte. Estic molt emocionat amb això.

14:57 Així que sols vull acabar amb el tema que he començat, que és la regeneració i l'esperança. Així que li he preguntat a en John quines són les seves esperances per al futur.

15:06 John: Espero que en algun moment del futur mitjançant la recerca que esteu duent a terme puguem trobar una cura per tal de que la gent com jo pugui tenir una vida normal.

15:18 SC: Vull dir, això diu molt.

15:21 Però m'agradaria tancar en primer lloc agraint en John, agraint-li que m'hagi permès compartir les seves percepcions i aquests vídeos amb vosaltres. Però també m'agradaria afegir, per a en John i per als altres, que la meva pròpia visió és que estic esperançat de cara al futur. Crec que les tecnologies disruptives com les cèl·lules mare que he intentat explicar-vos ofereixen una esperança molt real. I crec que el dia que siguem capaços de reparar el dany cerebral arribarà abans del que ens pensem. Gràcies. (Aplaudiments)