Wadah Khanfar: Un moment històric al món àrab

Ara fa exactament 10 anys, em trobava a Afganistan. Vaig cobrir la guerra d'Afganistan i vaig presenciar, com a enviat d'Al Jazeera, el gran patiment i destrucció que va generar una guerra com aquella. Dos anys més tard, vaig cobrir una altra guerra, la guerra d'Iraq. Estava situat en plena guerra perquè cobria la guerra des del nord d'Iraq. I la guerra es va acabar amb un canvi de règim, igual que a Afganistan. I aquell règim de què ens vam deslliurar era una autèntica dictadura, un règim autoritari, que durant dècades havia creat un sentiment de paràlisi a la nació, entre la mateixa gent. Tanmateix, el canvi que va sortir de la intervenció estrangera va crear circumstàncies encara pitjors per a la gent i va fer més profund el sentiment de paràlisi i inferioritat en aquella part del món.

Durant dècades hem viscut sota règims autoritaris al món àrab, a l'Orient Mitjà. Aquests règims han creat quelcom a dins nostre en aquest temps. Ara mateix tinc 43 anys. Els darrers 40 anys, he vist gairebé les mateixes cares de reis i presidents que ens governen (vells, envellits, autoritaris, situacions corruptes) els règims que hem vist al nostre voltant. I per un moment em preguntava, si arribaríem a veure un canvi real sobre el terreny, un canvi que no passi per la intervenció estrangera per la misèria de l'ocupació, per nacions que ens envaeixin la terra i per reforçar-nos aquest sentiment d'inferioritat. Els iraquians, sí, es van deslliurar de Saddam Hussein, però quan van veure el seu país ocupat per forces estrangeres es van sentir molt tristos, sentien que la seva dignitat havia sofert. I per això es van revoltar. Per això no van acceptar. I de fet altres règims van dir als seus ciutadans: "Voleu una situació com la d'Iraq? Voleu veure una guerra civil, assassinats sectaris? Voleu veure destrucció? Voleu veure tropes estrangeres a la vostra terra?" I la gent es deia: "Potser hauríem de conviure amb aquesta situació autoritària en què ens trobem, per no caure en la segona opció." Va ser un dels pitjors malsons que hem viscut.

Durant 10 anys, per desgràcia ens hem vist retransmetent imatges de destrucció, imatges de morts, de conflictes sectaris, imatges de violència, sortides d'una terra magnífica, una regió que fa temps va ser origen de civilitzacions i d'art i de cultura durant milenis. Ara he vingut a dir-vos que el futur que somiàvem per fi ha arribat. Una nova generació, ben formats, connectats, inspirats per valors universals i una concepció global ens ha creat una nova realitat. Hem trobat una manera nova d'expressar el que sentim i d'expressar el que somiem. Aquesta gent jove que ha fet recuperar la confiança en les nostres nacions d'aquella part del món, que ens han donat un sentit nou de llibertat i ens han donat força per sortir al carrer. No ha passat res. Res de violència. Res. Només cal sortir de casa, alçar la veu i dir: "Volem veure la fi del règim"

Això és el que va passar a Tunísia. En qüestió de dies, el règim tunisià, que invertia milers de milions de dòlars en agències de seguretat, milers de milions de dòlars per mantenir, o intentar mantenir, les presons, va caure, va desaparèixer, gràcies a la veu de la gent. Les persones que es van inspirar per sortir al carrer i alçar la veu, els van intentar assassinar. Les agències d'intel·ligència volien fer detencions. Es van trobar amb una cosa que es diu Facebook. Amb una cosa que es diu Twitter. Aquestes coses els van sorprendre. I deien: "Aquests vailets van mal encaminats." Així doncs, demanaven als pares que sortissin al carrer i els fessin tornar a casa. Això és el que ens deien. És la seva propaganda. "Emporteu-vos els nois a casa, perquè van mal encaminats." Però sí, aquesta joventut que s'ha inspirat en valors universals, que són prou optimistes per imaginar un futur magnífic i, alhora, són prou realistes per equilibrar la seva imaginació i el procés que caldrà fer, sense violència, sense intentar sembrar el caos. Aquesta joventut no se'n van tornar a casa. Els pares van sortir al carrer i els van donar suport. I així va néixer la revolució de Tunísia.

Els d'Al Jazeera hem estat prohibits a Tunísia durant anys, i el govern no autoritzava la presència de cap enviat d'Al Jazeera. Però hem vist que la gent del carrer, tots ells són reporters nostres, ens envien a la redacció fotografies, vídeos i notícies. De sobte, la redacció de Doha va esdevenir un centre que rebia tota mena d'informacions de gent normal, de gent que està connectada i que té ambicions i que s'han alliberat per sí mateixos del complex d'inferioritat. I llavors vam prendre la decisió: Emetrem les notícies. Serem la veu d'aquest poble sense veu. Difondrem el missatge. Sí, alguns d'aquests joves estan connectats a internet, però la connectivitat al món àrab es molt petita, molt escassa, a causa dels molts problemes que patim. Però Al Jazeera va prendre la veu d'aquesta gent i la vam amplificar. La vam portar a totes les sales d'estar del món àrab, i internacionalment, globalment, a través del nostre canal en anglès.

I la gent va començar a sentir que estava passant una cosa nova. I llavors Zine El Abidine Ben Ali va decidir marxar. I llavors va començar Egipte, i Hosni Mubarak va decidir marxar. I ara, com veieu, Líbia. I després ve Iemen. I hi ha molts més països que intenten veure i redescobrir el sentiment de "com ens imaginem un futur que sigui pròsper, pacífic i tolerant?" Vull dir-vos una cosa: que internet i la connectivitat han creat una mentalitat nova. Però aquesta mentalitat ha continuat sent fidel a la terra i al país d'on ha sortit. Tot i que aquesta és la principal diferència entre moltes iniciatives anteriors de canvis, abans pensàvem, i els governs ens deien, (de vegades fins i tot era cert) que el canvi ens venia imposat, i la gent el rebutjava, perquè pensaven que era aliè a la seva cultura, sempre havíem cregut que el canvi sorgiria des de dins, que el canvi s'havia de reconciliar amb la cultura, la diversitat cultural, la nostra fe en la nostra tradició i en la nostra història, però, a la vegada, estar oberts a valors universals, connectats amb el món, tolerants amb l'exterior. I aquest és el moment que es viu ara mateix al món àrab. Aquest és el moment actual i el moment real en què veiem que tots aquests sentits s'ajunten per donar lloc al començament d'aquesta era magnífica que sorgirà de la regió.

Com ho gestionen les elits, les anomenades elits polítiques? Contra Facebook, van treure els camells a la Plaça Tahrir. Contra Al Jazeera, van començar a crear tribalisme. I quan van fracassar, van començar a parlar de conspiracions que sortien de Tel Aviv per dividir el món àrab. Van començar a advertir Occident: "Vigileu amb Al-Qaida. Al-Qaida s'està fent forta als nostres territoris." "Hi ha islamistes que pretenen fundar més emirats." "Compte amb aquesta gent que us vindran a destruir la vostra gran civilització." Per sort, ara mateix la gent no es deixa enganyar. Perquè aquesta elit corrupta d'aquella regió ha perdut fins i tot la capacitat d'enganyar. No podien, i no poden, imaginar-se la manera de gestionar aquesta realitat. Han perdut, se'ls ha separat del seu poble, de les masses, i ara veiem com cauen l'un darrere l'altre.

Al Jazeera no és una eina revolucionària. Nosaltres no fem revolucions. Tanmateix, quan passa una cosa d'aquesta magnitud, estem al centre de les retransmissons. Ens van censurar a Egipte, i els nostres corresponsals, alguns van ser detinguts. Però la majoria dels nostres càmeres i dels nostres periodistes van continuar a Egipte encoberts (voluntàriament) per transmetre el que passava a la plaça Tahrir. Al llarg de 18 dies, les nostres càmeres van retransmetre en directe la veu de la gent de la plaça Tahrir. Recordo que una nit em van trucar al mòbil-- una persona anònima-- des de la plaça Tahrir. Em va dir: "Us demanem que no apagueu les càmeres. Si aquesta nit apagueu les càmeres, hi haurà un genocidi. Ens esteu protegint mostrant el que passa a la plaça Tahrir." Vaig sentir la responsabilitat de trucar els nostres corresponsals i la nostra redacció per dir-los: "Feu el que pugueu per no apagar les càmeres a la nit, perquè la gent se sent més tranquil·la quan hi ha algú explicant la notícia, i també se senten protegits."

Així doncs, tenim l'oportunitat de crear un nou futur en aquella part del món. Tenim l'oportunitat de pensar en el futur com quelcom d'obert al món. No repetim l'error d'Iran, la revolució Misdaq. Alliberem-nos, especialment a Occident, de pensar en aquella part del món segons els interessos del petroli, o segons interessos de la suposada estabilitat i seguretat. L'estabilitat i seguretat dels règims autoritaris no pot generar sinó terrorisme, violència i destrucció. Acceptem l'elecció de la gent. No escollim nosaltres qui volem que dirigeixi el seu futur. El futur l'ha de dictaminar el poble mateix, encara que de vegades hi hagi veus que ens puguin fer por. Però els valors de la democràcia i la llibertat d'elecció que escombren l'Orient Mitjà en aquest moment de la història són la millor oportunitat que té el món, tan Occident com Orient, de veure estabilitat i de veure seguretat i de veure amistat i de veure tolerància des del món àrab, en comptes d'imatges de violència i terrorisme. Ajudem aquesta gent. Donem-los suport. I deixem de banda el nostre egoisme tancat per adoptar el canvi, i per celebrar amb la gent de la regió un gran futur, i esperança i tolerància. El futur ha arribat, i el futur és ara. Moltes gràcies.

(Aplaudiments)

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)

Chris Anderson: Només un parell de preguntes per a vostè. Gràcies per venir. Com valoraria la importància històrica del que ha passat? És la notícia de l'any, la notícia de la dècada, o quelcom més?

Wadah Khanfar: De fet, potser és la notícia més important que hàgim donat mai. Hem cobert moltes guerres. Hem cobert moltes tragèdies, molts problemes, moltes zones en conflicte, molts punts calents de la regió, perquè estàvem centrats en plena zona. Però aquesta notícia és una gran notícia, és preciós. No és una cosa que cobreixes i prou perquè cal cobrir un gran incident. Ets testimoni d'un canvi a la història. Ets testimoni del naixement d'una nova era. I aquesta és la importància de la notícia.

CA: Hi ha molta gent a Occident que són escèptics, o que pensen que es tracta només d'una fase intermèdia abans d'un caos molt més alarmant. Realment creu que si ara hi ha eleccions democràtiques a Egipte, en pot sorgir un govern que abraci alguns dels valors de què acaba de parlar de manera tan inspiradora?

WK: De fet, la gent després de caure el règim de Hosni Mubarak, la joventut s'ha organitzat en determinats grups i consells que supervisen la transformació i intenten encarrilar-la per tal de satisfer els valors democràtics, però a la vegada també perquè sigui enraonada i que sigui racional, perquè no sigui desordenada. Segons la meva opinió, aquesta gent és més sàvia no només que l'elit política, sinó fins i tot que l'elit intel·lectual i que els líders de l'oposició, inclosos els partits polítics. En aquest moment, la joventut del món àrab es molt més sàvia i capaç de portar el canvi que no pas els adults, inclosos els polítics, la cultura, i la ideologia dels antics règims.

(Aplaudiments)

CA: No ens implicarem políticament ni interferirem en aquest sentit. Què ha de fer la gent de TED, aquí a Occident, si volen connectar o fer alguna cosa i si creuen en el que està passant?

WK: Crec que hem descobert un tema molt important al món àrab: que la gent es preocupa, que a la gent li importa aquesta gran transformació. Mohamed Nanabhay, que és aquí al public, director d'Aljazeera.net, m'ha dit que hi ha hagut un augment del 2.500% de visites al nostre lloc web des de diverses parts del món. La meitat vénen dels Estats Units. Com que hem descobert que a la gent li importa, i que la gent vol saber-ne més, es connecten la informació de la nostra internet. Per desgràcia, als Estats Units només informem des de Washington ara mateix, per a Al Jazeera en anglès. Però us dic que és moment de celebrar mitjançant connexions entre nosaltres amb la gent que hi ha al carrer i expressar que els donem suport, i expressar aquesta mena de sentiment universal, de donar suport als dèbils i als oprimits per crear un futur millor per a tot nosaltres.

CA: Bé, Wadah, uns quants membres de la comunitat TED, TEDX Cairo, estan reunits en aquest mateix moment. Hi tenen alguns portaveus. Crec que han sentit la teva xerrada. Gràcies per ser una inspiració per a ells i per a tots nosaltres. Moltes gràcies.

(Aplaudiments)