Tim Ferriss: Perd la por i aprèn el que vulguis

Aquí teniu en Tim Ferriss pels volts de 1979 d.C. Tenia dos anyets. Així, a la gatzoneta, ja se'm veia un nano segur de mi mateix. I no perquè sí. En aquella època tenia un costum entendridor que era esperar-me fins a la nit quan els pares es relaxaven després d'un dia de feina, feien els mots encreuats o miraven la tele. Aleshores entrava al menjador, saltava per sobre el sofà, estripava els coixins, els llançava al terra, deixava anar quatre esgarips i sortia esperitat perquè em creia l'Increïble Hulk. (Riuen) Estic convençut que hi veieu la semblança. Era un ritual que no faltava mai.

A 7 anys em van enviar de colònies. Als pares els va semblar imprescindible per quedar-se tranquils. Cada dia, al migdia anàvem amb la resta de nens a un estany on hi havia uns espigons flotants. Des d'una punta podies fer capbussades. Jo vaig néixer prematur. Sempre he estat molt petit. Durant el part se m'havia enfonsat el pulmó esquerre. I sempre he tingut problemes de flotabilitat. Per tant, l'aigua sempre m'ha fet molta por, tot i que de tant en tant m'hi deixava caure. Vet aquí que un dia a colònies els nens saltaven per uns flotadors rodons. S'hi capbussaven passant pel mig i em va semblar que seria divertit. Així que em vaig llançar pel flotador, però el gallet de les colònies em va agafar pels turmells. Vaig procurar aixecar el cap per respirar, però topava amb la ronyonada amb el flotador. Em vaig posar dels nervis i em pensava que em moriria. Per sort va arribar un monitor i ens va separar. Des d'aleshores he tingut pànic a nedar. No ho vaig superar. No saber nedar ha estat una de les meves pitjors humiliacions i vergonyes. Amb allò em vaig adonar que d'Increïble Hulk en tenia poc.

Però aquesta història té final feliç. Als 31 anys, que és l'edat que tinc ara, vaig dedicar dues setmanes del passat agost a repensar-m'ho i qüestionar-me els aspectes més evidents de la natació. Vaig passar de nedar un llarg, no arriba a 20 metres, com un ànec remullat, a unes 200 pulsacions per minut, ho vaig comptar, a nedar de Montauk, a Long Island, prop d'on vaig créixer tirant-me al mar i recorrent un quilòmetre a mar obert, sortir-ne i sentir-me millor que no pas havia entrat. Vaig sortir de l'aigua amb els meus Speedos, a l'europea, i em sentia ben bé l'Increïble Hulk.

I és així com voldria que us sentíssiu tots, com l'Increïble Hulk, després d'aquesta xerrada. En concret, vull que sentiu que sou capaços de convertir-vos en magnífics nedadors de llarga distància, en uns aprenents d'idiomes excel·lents o en mestres del tango. Voldria compartir amb vosaltres el meu art. El meu art és deconstruir les coses que em fan una por espantosa. Sí? Doncs comencem.

Natació: principis bàsics. Els principis bàsics són clau. Jo crec que a la vida no veiem sempre els millors resultats per culpa de nocions falses i pressupòsits infundats. A mi, amb la natació, se'm van obrir els ulls quan un amic em va dir: "Penso passar-me un any sense excitants..." (estem parlant d'un paio que engoleix els seus 6 cafès llargs al dia) "si ets capaç de nedar un quilòmetre a mar obert en competició". El rellotge em va començar a fer tic-tac. Vaig voler parlar amb triatletes perquè vaig descobrir que els nedadors de sempre no eren bons professors. Vaig provar-ho amb les taules però em relliscaven els peus com si fos sabó. Ni em bellugava. Marxava derrotat, fitant-me els peus. Pales manuals... de tot. Fins i tot vaig entrenar amb atletes olímpics, però res. Fins que un dia en Chris Sacca, un bon amic meu, va acabar una cursa Iron Man a 40 graus de temperatura i em va dir "Tinc la resposta a les teves oracions". I em va introduir a l'obra d'un senyor que es deia Terry Laughlin, fundador del programa Natació d'Immersió Total. Amb allò vaig començar a estudiar biomecànica.

Aquestes són les noves regles de la natació per si teniu por a l'aigua o no se us dóna bé. Primer, res de camejar. El contrari del que pensaríeu. Es veu que el problema no és la propulsió. Picar més fort amb els peus no resol res perquè el nedador mitjà només transfereix un 3% de la seva despesa energètica al moviment anterior. El problema és la hidrodinàmica. En comptes d'això, heu de procurar que la part inferior del cos aprofiti el rebuf de la part superior, com els cotxes petits darrere dels grans a l'autopista. I això es fa mantenint una posició horitzontal del cos. L'única manera d'aconseguir-ho és no nedar per sobre l'aigua. El cos és més dens que l'aigua; el 95% estarà, si més no, submergit de manera natural.

Per tant, en tercer lloc, el millor no és nedar, com a l'estil lliure, de bocaterrosa, com creu tothom, movent-te sobre l'aigua, sinó que s'ha de rotar de manera aerodinàmica de dreta a esquerra i no variar aquesta posició de fusellatge tant com es pugui. Fixem-nos en alguns exemples. Aquest és el Terry. Veieu que allarga el braç dret per sota el cap i lluny cap endavant. D'aquesta manera té tot el cos sota l'aigua. El braç l'allarga per sota el cap. El cap el manté en línia recta amb la columna, així la pressió estratègica de l'aigua t'aixeca les cames, molt important, sobretot si es té greix a la zona inferior. Un exemple de braçada. No es pica de peus, però sí que es clava una certa cuada. Per aquí allarga per l'esquerra. I després ve la cama esquerra. Un cop de cua... I l'única utilitat és rotar els malucs per canviar de banda. Per aquí entra la mà dreta (fixeu-vos que no allarga el braç endavant ni agafant-se a l'aigua). Ell sencer entra a l'aigua en un angle de 45º amb l'avantbraç i es propulsa ell mateix per aerodinamisme. Molt important. Així és com no s'ha de fer, que és com ho ensenyen els monitors. Tampoc no és culpa seva, eh. Després us parlaré d'implícit i explícit. A continuació veureu el que pot fer que qualsevol nedador aconsegueixi el que vaig fer jo, passar de 21 braçades per 20 metres a 11 braçades amb dos entrenaments, sense monitor ni pantalla de vídeo. I ara m'encanta nedar. Me'n moro de ganes. Després d'això me'n vaig a nedar, si algú m'hi vol acompanyar.

Finalment, la respiració. Un problema molt comú a l'aigua. A l'estil lliure, la solució més fàcil és girar el cos rotant i mirar la mà en repòs quan entra a l'aigua. Amb això arribareu lluny. Res més, de debò.

Els idiomes. Diferència entre el material i el mètode. Com molta gent, vaig arribar a creure que no estava dotat per als idiomes. Vaig patir l'espanyol a l'institut, el primer curs, i el màxim que vaig aprendre a dir va ser: "¿Dónde está el baño?" I després em contestaven i no els entenia. Penós. Al segon curs vaig canviar d'institut. Podia triar altres llengües i la major part d'amics feien japonès. Vaig dir-me: "Per què no et castigues així?" I vaig triar japonès. Al cap de 6 mesos van oferir-me anar al Japó. Els profes em deien: "Tranquil. Faràs classe cada dia i amb això t'entendràs. Serà una experiència fantàstica". La meva primera sortida a l'estranger. Els pares em van animar a marxar. I això vaig fer.

Vaig arribar a Tòquio. Impressionant. No em podia creure que fos a l'altra banda del món. Vaig conèixer la meva família d'acollida. Tot va anar força bé, crec, dins del que cap. La primera nit abans de començar el curs vaig dir a la meva mare d'allà, tot educat: "Que em despertarà a les 8 h?" Així: (japonès) Però no vaig dir (japonès), sinó (japonès). S'hi assembla. Però el que vaig dir era: "Que em violarà a les 8h?". (Riuen) Era la japonesa més confosa del món. (Riuen)

L'endemà vaig anar a l'escola, se'm va atansar un professor i em va donar un paper. No entenia ni un borrall, com si fossin jeroglífics, perquè estava escrit en kanji, caràcters xinesos adaptats al japonès. Li vaig preguntar què hi deia i em va dir: "Ah, sí, sí... eto, Història del Món, eh, Càlcul, Japonès Tradicional..." I així. La informació m'arribava en onades. Alguna cosa s'havia perdut en la traducció. Les assignatures no eren de japonès, sinó les normals d'institut per als estudiants japonesos. Els altres 4.999 estudiants, que eren japonesos, i l'americà, jo. I això va ser la meva resposta. (Riuen)

Allò em va precipitar a buscar el mètode perfecte per aprendre la llengua. Ho vaig provar tot: vaig anar a la Kinokuniya. Vaig provar tots els llibres, tots els CD, però no em funcionava res fins que vaig trobar això. És el Joyo Kanji. És una taula, diguem, un cartell amb els 1.945 caràcters més habituals triats pel Ministeri d'Educació el 1981. Moltes publicacions japoneses es limiten a aquests caràcters per fer més fàcil la lectura. A algunes els obliguen. I això es va convertir en el meu Sant Greal, la meva Pedra de Rosetta.

Va ser centrar-me en aquest material i enlairar-me. Vaig acabar podent llegir l'Asahi Shinbu, un diari, al cap de 6 mesos (en total, 11 mesos després) i vaig passar de Japonès I a Japonès VI. Al final, amb 16 anys, em vaig dedicar a traduir quan vaig tornar als EUA i he continuat aplicant aquest material com a metodologia amb una desena d'idiomes. Algú que era un zero amb les llengües i que ara pot parlar-ne, llegir-ne i escriure'n unes 5 o 6. Amb això el que vull dir és que sovint el que compta és el que fas, no com ho fas, i això ho marca tot. És la diferència entre ser eficaç (fer les coses adequades) i ser eficient (fer les coses bé tant si són importants com no).

També ho podeu fer amb la gramàtica. Després de pensar-hi molt, se'n van acudir aquestes 6 frases. Si un nadiu us analitza la gramàtica de la llengua traduint-vos aquestes frases en passat, present i futur sabreu com funciona el subjecte, l'objecte i el verb, on es col·loca l'indirecte, el directe, el gènere, etc. A partir d'aquí, si voleu, podreu aprendre moltes llengües, alternant-les per no tenir interferències. Si us interessa, en podem parlar. I ara m'encanten les llengües.

Vinga, els balls de saló. Implícit i explícit. Molt important. Potser mirant-me direu: "Aquest paio ha de fer balls de saló". Doncs no, malament, perquè tinc un cos molt mal dissenyat per a la major part de coses, potser màxim està pensat per aixecar roques que pesin. Abans era molt més cepat, més musculós. Tant que vaig acabar caminant així. Semblava un orangutan, aquell cosí tan proper, o l'Increïble Hulk. No gaire bo per als balls de saló.

El 2005 vaig fer cap a Argentina. Vaig decidir observar una classe de tango (sense intenció de participar-hi), hi vaig anar, vaig pagar els meus 10 pesos, m'hi vaig atansar, 10 dones i 2 homes, bona proporció. La professora em va dir: "Tu, a ballar". A l'instant, suor freda. (Riuen) Aquella suor freda de vida o mort, perquè jo ho havia intentat a la uni i vaig trepitjar la noia amb el taló. Es va posar a cridar. Em va amoïnar tant la seva imatge de com ho feia jo que em va quedar claríssim que mai no tornaria a fer classes de ball de saló. Se m'acosta la professora i em diu: "Agafa'm, va." Una professor ajudant preciosa. Estava molt enfadada per haver-la despistat de la classe avançada. Vaig fer-ho tan bé com vaig poder, però no sabia on posar les mans. Es va fer enrere, va deixar caure els braços, els va repenjar als malucs, es va girar i va cridar a ple pulmó: "Aquest noi està fet de pur múscul i m'agafa com un francès, collons" (Riuen) cosa que a mi em va semblar prometedor. (Riuen) Tothom va esclafir a riure. Em vaig sentir humiliat. Va tornar i em va dir: "Vinga, que no tinc tot el dia". Com que jo havia fet lluita des dels 8 anys, la vaig aixafar. Com si fos allò "De ratolins i homes". I se'm va quedar mirant i em va dir: "Millor". O sigui que em vaig inscriure a un mes de classes. (Riuen)

I em vaig posar a analitzar. Volia marcar-me una competició per fixar-me un termini, la llei de Parkinson, la complexitat percebuda d'una tasca s'estén per emplenar el temps fixat. Tenia molt poc temps abans d'un concurs. Primer vaig buscar-me una professora perquè m'ensenyés el paper de la dona, la seguidora, perquè volia entendre la sensibilitat i les habilitats necessàries per seguir algú, per evitar repetir l'incident de la uni. Després vaig fer llista de les característiques, amb el seu ajut, de les capacitats que caracteritzaven diferents ballarins que havien guanyat campionats. Vaig entrevistar aquesta gent, perquè eren tots profes a Buenos Aires. Vaig comparar les dues llistes i amb això t'adones del que és explícit, els consells que donen, alguns mètodes d'ensenyament. Després tenien coses en comú, però implícites, que cap no aplicava a les classes. Deixant de banda el proteccionisme dels profes de ball argentins, em va semblar molt interessant. Vaig triar centrar-me en 3 punts en comú. Passes llargues. Molts milongueros, els ballarins de tango, fan servir passes curtes. Les passes llargues em semblaven molt més elegants. Pots fer així i en un espai molt petit, de fet. En segon lloc, diferents girs. En tercer lloc, variacions de temps. Hi havia tres camps que podia aprofitar per competir si volia enfrontar-me a gent que tenia 20 o 30 anys de professió.

Aquesta foto és de les semifinals del concurs de Buenos Aires al cap de 4 mesos. Un més després vaig anar al campionat del món i vaig arribar a les semifinals. Dues setmanes després, vaig batre el rècord mundial. Fixeu-vos una mica en com vaig practicar. Avançaré una mica. Aquest és el professor que vam triar l'Alicia i jo com a guia. Es diu Gabriel Misse. Un dels ballarins més elegants de la seva generació, conegut per les passes llargues, variacions de temps i girs. L'Alicia també és molt coneguda per mèrit propi. Veureu que fan molt bona parella. El que m'agrada d'aquest vídeo és que això és el primer cop que van ballar junts. I és per com guia ell, en sap molt. No guiava amb el pit, que demana inclinar-te. Jo no tenia els atributs necessaris als dits dels peus, la força de peus per fer allò. Ell guia centrant-se en la cintura escapular i el braç. Així pot aixecar la dona per doblegar-la, per exemple. És només un dels avantatges. Aleshores ho vam desglossar per parts. Això seria un exemple de gir. Aquí teniu un gir amb pas enrere. N'hi ha de moltes menes. Tinc centenars d'hores d'enregistraments. Tot en categories, com George Carlin classificava el seu humor en categories. Així, amb ajut del meu etern enemic, l'espanyol, fixeu-vos, vaig aprendre a ballar tango.

La por és el vostre amic. La por és un indicador. De vegades t'ensenya el que no has de fer. Però sovint et mostra precisament el que has de fer. I els millors resultats que he tingut mai, els moments més agradables, han vingut tots de la mateixa pregunta: Què és el pitjor que pot passar? Sobretot amb les pors que tens des de menut. Busqueu un marc d'anàlisi, fixeu-vos en els punts forts que teniu i combateu les pors del passat. Apliqueu-los a grans somnis que tingueu.

Si penso què em fa por ara, és molt senzill. Quan m'imagino la vida, com hauria estat la meva vida sense les ocasions d'aprendre que he tingut, em fa pensar. He passat els darrers 2 anys mirant d'analitzar el sistema públic d'ensenyament als EUA per posar-hi remei o substitut. De moment he fet experiments amb uns 50.000 alumnes, hem construït mitja dotzena d'escoles amb els meus lectors fins ara. Si hi ha algú a qui interessi el tema, m'encantaria parlar amb vosaltres. No en tinc ni idea. Amb prou feines començo, però tinc moltes preguntes i necessito consell. Moltes gràcies. (Aplaudiments)