Steven Johnson: D'on venen les bones idees

Fa uns minuts, he fet aquesta foto a uns deu carrers d'aquí. Es el Grand Cafe, aquí, a Oxford. He fet la foto perquè resulta que és la primera cafeteria que va obrir a Anglaterra el 1650. És per estar-ne orgullós. I volia ensenyar-vos-la, no perquè us vulgui donar una mena de tour Starbucks de l'Anglaterra històrica, sinó perquè la cafeteria anglesa va ser crucial per al desenvolupament i la difusió d'un dels grans floreixements intel.lectuals dels últims 500 anys que ara anomenem la Il.lustració.

I les cafeteries van jugar un rol tan important en el naixement de la Il.lustració, en part, pel què la gent bevia allà. Perquè, abans de la expansió del cafè i el tè a través de la cultura Britànica, el què bevia la gent -- tant les classes altes com les baixes --- dia sí, dia també, des del matí fins a la nit era alcohol. Alcohol era la beguda diaria per elecció. Es bevia una mica de cervesa durant l'esmorzar i una mica de vi per dinar, una mica de ginebra, particularment pels voltants de 1650, i, al final del dia, es rematava amb una més d'una mica de cervesa i vi. Aquesta era la opció saludable perquè l'aigua no era apta per a beure. I així, fins a popularització de les cafeteries, teniem a tota la població ben borratxa tot el dia. I us podeu imaginar com seria a les vostres vides-- i sé que això és cert en alguns de vosaltres -- si estéssiu bevent tot el dia, i que després passéssiu dels depressius als estimulants a la vostra vida, tindrieu millors idees. Serieu molt més aguts i més alerta. Així doncs no és accidental que hi hagués un gran floreixement de la innovació quan Anglaterra va passar al te i al cafè.

Però l'altra cosa que fa les cafeteries importants és l'arquitectura de l'espai. Era un espai on la gent es trobava des de diferents experiències, diferents camps de coneixement, i compartien. Era un espai, com Matt Ridley explicava, on les idees podien practicar sexe. Era el seu llit conjugal, d'alguna manera. Les idees es trobaven allà. I un nombre sorprenent d'innovacions d'aquest periode tenen una cafeteria en algun lloc de la seva història.

M'he passat molt de temps pensant en les cafeteries en els últims cinc anys, perquè he estat en una mena de recerca per investigar aquesta pregunta d'on venen les bones idees. Quins són els ambients que porten a nivells inusuals d'innovació, nivells inusuals de creativitat? Quin és el tipus d'entorn -- quin és l'espai de la creativitat? I el què he fet és mirar dos entorns com la cafeteria, i entorns de mitjans de comunicació, com la Web, que han estat extraordinariament innovadors; He retrocedit a la història de les primeres ciutats; he tornat fins i tot a entorns biològics, com els esculls de corall i els boscos plujosos que involucren nivells inusuals d'innovació biològica; i el què he estat buscant són models compartits, tipus de comportaments que apareixen una i altra vegada en tots aquests medis. Hi ha patrons recurrents dels que puguem aprendre dels que puguem prendre exemple i intentar aplicar a les nostres vides, les nostres propies organitzacions, o el nostre medi ambient per a fer-los més creatius i innovadors? Crec que n'he trobat alguns.

Però el que heu de fer per a que això tingui sentit i entendre de debò aquests principis es deixar de banda moltes de les formes en què les nostres metàfores i llenguatge convencional ens porten cap a determinats conceptes de creació d'idees. Tenim aquest vocabulari tan ric per a descriure moments d'inspiració. Tenim el tipus d'esclat d'inspiració, l'atac d'intuïció, tenim epifanies, tenim moments "eureka!", tenim moments en què se'ns encén la bombeta, oi? Tots aquests conceptes, com a retòrica florida que són, comparteixen aquesta assumpció bàsica, que és que una idea és una sola cosa, és una cosa que passa sovint, en un meravellós moment d'il.luminació.

Però, de fet, el què voldria discutir, i des d'on heu de començar, és la idea que una idea és una xarxa en el nivell més elemental. Vull dir, això és el què passa dins del teu cervell. Una idea, una nova idea, és una nova xarxa de neurones disparant-se en sincronia entre elles dins del vostre cervell. És una configuració que mai s'ha format abans. I la pregunta és: com portes el teu cervell a entorns on és més probable que es formin aquestes noves xarxes? I resulta que, de fet, el tipus de models de xarxa del món exterior imiten mont els models de xarxa del món interior del cervell humà.

Així que la metàfora que m'agradaria utilitzar la puc prendre de la història d'una gran idea que és bastant recent... molt més recent que el 1650. Un noi meravellós anomenat Timothy Prestero, que té una empresa que es diu... una organització que es diu Design that Matters. Van decidir resoldre aquest problema urgent que és, com ja sabeu, els problemes terribles que tenim amb els índex de mortalitat infantil. en els països en desenvolupament. El que és molt frustrant d'això és que sabem, que portant incubadores modernes per a neonats en qualsevol contexte, si podem mantenir calents els nadons prematurs, bàsicament... és molt simple... podem dividir per la meitat els índex de mortalitat infantil en aquests ambients. Així que la tecnologia existeix. Són standard en qualsevol món industrialitzat. El problema és, si compres una incubadora de quaranta mil dòlars, i l'envïes a un poblet de mida mitjana a l'Àfrica, funcionarà perfectament per un any, o dos anys, i després alguna cosa deixarà de funcionar i es trencarà, i es quedarà espatllada per sempre, perquè no tenim un sistema complert de peces de recanvi, i tampoc tenim coneixement local per arreglar aquest equipament de quaranta mil dòlars. Així que acabem tenint aquest problema allà on et gastes aquests diners aconseguint ajuda i tota aquesta electrònica avançada per a aquests països, que acaben éssent inútils.

Així que el què en Prestero i el seu equip van decidir de fer va ser observar al seu voltant i veure: quines són els recursos abundants en el contexte d'aquest país en desenvolupament? I es van adonar que no hi havia gaires reproductors de video, no tenien microones, però semblava que feien molt bona feina en mantenir els seus cotxes en funcionament. Hi trobes el Toyota Forerunner als carrers de tots aquests llocs. Sembla que tenen el coneixement per a mantenir aquests cotxes en funcionament. I amb això van començar a pensar, "Podriem construir una incubadora per a neonats feta completament de peces d'automòbil?" I això és el que van aconseguir. Se'n diu un aparell de neonutrició. Des de fora sembla una coseta normal que trobariem en un hospital occidental modern. Al seu interior, està fet de peces de cotxe. Té un ventilador, té fars per a escalfar, té alertes de porta oberta com a alarma. Funciona amb una bateria de cotxe. Així que tot el que necessites són les peces del teu Toyota i l'habilitat per a arreglar un far davanter, i ja pots arreglar aquesta cosa. Ara bé, això és una gran idea, però voldria dir que, de fet, això és una gran metàfora sobre com succeeixen les idees. Volem pensar que les nostres idees disruptives, sabeu, són com aquella incubadora nova de quaranta mil dòlars, tecnologia punta, però molt sovint, s'encaixen amb peces que casualment són pel seu voltant.

Agafem idees d'altra gent, de gent de la que hem après, de gent amb la que hem coincidit en una cafeteria, i les enllacem en noves formes i creem una cosa nova. Aquí és realment on succeeix la innovació. I això vol dir que hem de canviar quelcom dels nostres models de l'aspecte què innovació i pensament profund tenen. Vull dir, aquesta és una visió d'això. Una altra és en Newton i la poma, quan en Newton era a Cambridge. Aquesta és una estatua a Oxford. Ja sabeu, ets allà assegut rumiant un pensament profund, i la poma cau de l'arbre i tens la teoria de la gravetat. De fet, els espais que històricament porten a la innovació tendeixen a assemblar-se a això. Aquesta és la famosa pintura de Hogarth d'una mena de sopar polític en una taverna, però així és com eren les cafeteries aleshores. Aquest és el tipus d'ambient caòtic on les idees era més probable que es trobessin, on era més probable que la gent tingués col.lisions noves, interessants, impredictibles... gent amb coneixements diferents. Així que si estem intentant construir organitzacions que siguin més innovadores, hem de construir espais que, encara que sembli estrany, s'assemblin una mica a això. Aquest és l'aspecte que hauria de tenir la teva oficina, és part del meu missatge.

I un dels problemes amb això és que la gent és... quan fas recerca en aquest camp... la gent és notablement poc fiable quan han de fer memòria sobre on tenen les seves bones idees, o la historia de les seves millors idees. I fa uns anys, un meravellós investigador anomenat Kevin Dunbar va decidir rodejar el tema i bàsicament adoptar un enfoc de l'estil Big Brother per a descobrir d'on venien les bones idees. Va visitar molts laboratoris científics de tot el món i va gravar en vídeo tothom mentre feien cada cosa a la feina. És a dir, quan seien davant del microscopi, quan parlaven amb els seus col.legues a la font d'aigua, i totes aquestes coses. I va gravar totes aquestes converses i va intentar descobrir on les idees més importants havien succeït. I quan pensem en la clàssica imatge del científic al laboratori, temin aquesta imatge... ja sabeu, abraonats sobre el microscopi, i veuen alguna cosa en la mostra de teixit. I "oh, eureka!" han tingut la idea.

El que de debò va passar quan en Dunbar va mirar la cinta és que, de fet, la majoria de les idees disruptives importants no van succeir soles al laboratori, davant del microscopi. Van passar a la taula de conferències a la reunió setmanal del laboratori, quan tots s'ajuntaven i compartien les seves últimes troballes i informació, molt sovint quan la gent explicava els errors que havien comès, l'error, el soroll en el senyal que estaven descobrint. I una cosa sobre aquest entorn... i he començat a anomenar-ho la "xarxa líquida", allà on tenim moltes idees que s'ajunten, coneixements diferents, interessos diferents, empentant-se les unes a les altres, rebotant les unes amb les altres... aquest ambient és, de fet, l'ambient que ens duu a la innovació

L'altre problema que té la gent és que els agrada condensar les seves històries d'innovació en periodes de temps curts. Així que volen explicar la història del moment "eureka!" Ells volen dir, "jo era allà, estava allà dret i de sobte ho vaig tenir tot clar al cap". Però, de fet, si vas enrere i mires l'arxiu històric, es veu que moltes de les idees importants tenen periodes d'incubació molt llargs. En dic "el pressentiment lent". Hem sentit a parlar molt últimament sobre el pressentiment i l'instint i els moments de claredad sobtats però, de fet, moltes de les grans idees romanen, durant dècades de vegades, en el fons de la ment de la gent. Tenen la sensació que hi ha un problema interessant, però encara no tenen les eines per a descobrir-los. Es pasen el temps treballant en certs problemes, però hi ha una altra cosa que es queda allà en el que estan interessants, però no poden resoldre.

En Darwin n'és un gran exemple. En Darwin mateix, en la seva autobiografia, explica la història de com va arribar a la idea de la selecció natural com un moment "eureka!" clàssic. Ell és al seu estudi, és octubre de mil vuit-cents trenta-vuit, i està llegint Mathus, de fet, sobre població. I de sobte, l'algoritme bàsic de selecció natural salta dins del seu cap, i diu. "Ah, finalment, tenia una teoria sobre la que treballar". Això és a la seva autobiografia. Fa una dècada o dos, un meravellós erudit anomenat Howard Gruber va mirar enrere, a les notes de Darwin d'aquell periode. I en Darwin va mantenir aquells llibres de notes copioses on va prendre nota de totes les idees petites que va tenir, totes les intuïcions. I el què Gruber va trobar que en Darwin va tenir llesta la teoria complerta sobre selecció natural mesos i mesos i mesos abans de tenir la suposada epifania tot llegint en Mathus l'octubre de mil vuit-centa trenta-vuit. Hi ha passatges on es pot llegir, i penseu que esteu llegint el llibre de notes de Darwin, del periode abans que tingués aquesta epifania. I del què t'adones és que en Dawin, en algun sentit, tenia la idea, tenia el concepte, però era incapaç de pensar-hi completament encara. I així és com sovint succeeixen les grans idees; apareixen i les veiem després de llargs periodes de temps.

Ara el repte per a tots nosaltres és: com crear aquests ambients que permeten que aquestes idees tinguin aquesta mena de llarga mitja vida, correcte? És dur anar al teu superior i dir-li: "Tinc una idea excel.lent per a la nostra organització. Serà útil l'any dos mil vint. Em podries donar una mica de temps per a fer-ho?" Ara, un parell d'empreses, com Google, tenen temps lliure per a innovar, un vint percent del temps, on, d'alguna manera, son mecanismes per a cultivar les intuïcions en una organització. Però això és clau. L'altra cosa és permetre que aquestes intuïcions es connectin amb les intuïcions d'altra gent; això és el que passa sovint. Tens la meitat d'una idea, algú altre té l'altra meitat, i si ets a l'entorn adequat, es transformen en quelcom més gran que la suma de les seves parts. Així que, en aquest sentit, sovint parlem sobre el valor de protegir la propietat intel.lectual, ja sabeu, construir barricades, tenir laboratoris secrets de recerca i desenvolupament, patentant tot el que tenim, i així aquelles idees romandran valuoses, i la gent serà incentivada per a tenir més idees, i la cultura serà més innovadora. Però crec que hi ha una situació en la que hauriem d'invertit com a mínim el mateix temps, si no més, valorant la premisa de connectar idees i no només protegir-les.

I us deixaré amb aquesta història, que crec que captura molts d'aquests valors, i és només una mena de bonic conte sobre innovació, i de com passa de maneres improbables. És octubre de min nou-cents cinquanta-set i l'Sputnik acaba de ser llançat, i som a Laurel, Maryland, al laboratori de física aplicada associat a la Universitat John Hopkins. I és dilluns al matí, i les noticies han obert parlant d'aquest satèl.lit que ara està orbitant el planeta. I, és clar, aquest és el cel dels setciències, dacord? Hi ha tots aquells físics setciències que són allà pensant, "Mare de Déu! Això és increïble. No em puc creure que això hagi passat". I dos d'ells, dos investigadors de vint-i-tants ants del LFA són allà a la taula de la cafeteria tenint una conversa informal amb un munt de col.legues. Aquests dos nois es diuen Guier i Weiffenbach. I comencen a parlar i un d'ells diu, "Ei, algú ha provat d'escoltar aquesta cosa? Allà dalt a l'espai exterior hi ha, ja sabeu, un satèl.lit fer per l'home que òbviament està emetent algun tipus de senyal. Podriem escoltar-ho si ho sintonitzem". I pregunten al seu voltant a un parell dels seus col.legues, i tothom els diu: "No, no haviem pensat de fer-ho. És una idea interessant".

I resulta que en Weiffenbach és una mena d'expert en recepció de mocroones, i prepara una petita antena amb un amplificador a la seva oficina. Així que Guier i Weiffenbach tornen a la oficina d'en Weiffenbach i comencen a remenar... hacking, en diriem ara. I després d'un parell d'hores, comencen a agafar la senyal, perquè els soviètics van fer l'Sputnik molt fácil de seguir. Era exactament a 20 megahertz, així que es podia agafar molt fàcilment, perquè es temien que la gent pensés que era una enganyifa, bàsicament. Així que van fer que fos realment fàcil de trobar.

Així que aquests dos nois estaven allà asseguts escoltant aquesta senyal, i la gent va començar a arribar a la oficina i els deien, "Ei, això és molt xulo. Puc escoltar-ho? Uau, això és gran". I abans que passés molta estona van pensar: "Ei, tu, això és històric. Devem ser les primeres persones als Estats Units que escolten això. Hauriem de gravar-ho". I porten aquesta gran i feixuga gravadora analògica de cinta i comencen a gravar aquests petits blip, blips. I comencen a escriure una mena de registres de data, registres de temps per a cada petit blip que graven. I comencen a pensar: "Déu meu, estem detectant petites variacions de freqüència aquí. Probablement podriem calcular la velocitat a la que viatja el satèl.lit, si apliquem aquí una mica de mates bàsiques utilitzant l'efecte Doppler. I després van estar jugant-hi una mica més, i van parlar-ne amb un parell dels seus col.legues que tenien altres tipus d'especialitats. I van dir, "Mare de Dèu, creiem que podriem observar la pendent de l'efecte Doppler per a desxifrar els punts en els quals el satèl.lit és més proper a la nostra antenna i els punts en els que és més lluny. Això és molt xulo".

I, per a aquest cas, van obtenir el permís... tot això és un petit projecte a banda que oficialment no formava part de la seva feina estipulada. Aconsegueixen permís per a utilitzar el nou, ja sabeu, ordinador UNIVAC que ocupa una habitació sencera, que tenien al LFA. Fan alguns números més i al final de tres o quatre setmanes, resulta que havien fet un mapa de la trajectoria exacta d'aquest satèlit al voltant de la Terra, només escoltant aquesta petita senyal, que provenia d'aquesta intuïció col.lateral que els havia inspirat durant el dinar un matí.

Un parell de setmanes més tard el seu cap, Frank McClure, els porta a una sala i diu: "Ei, nois, us haig de fer una pregunta sobre aquest projecte en el que esteu treballant. Heu calculat una ubicació desconeguda d'un satèl.lit orbitant el planeta des d'una posició coneguda a terra. Ho podrieu fer a l'inrevés? Podrieu calcular una ubicació desconeguda a terra si sabéssiu la posició del satèl.lit? Van pensar-hi i van dir: "Bé, crec que probablement es podria. Fem una mica de números". Així que se'n van tornar i hi van pensar- Van tornar i digueren: "De fet, serà més fàcil". I ell va dir: "Això és genial. Perquè, veureu, tinc aquests nous submarins nuclears que estic construint. I és molt difícil calcular com fer que el teu missil toqui terra just sobre Moscú, si no saps on del mig de l'oceà Pacífic són els submarins. Així que estàvem pensant, podriem llançar una colla de satèl.lits i utilitzar-los per a seguir els nostres submarins i calcular la seva posició al mig de l'oceà. Podrieu treballar en aquest problema?"

I així és com va néixer el GPS. Trenta anys més tard en Ronald Reagan ho va obrir i en va fer una plataforma oberta sobre la qual qualsevol podria construir-hi i qualsevol podria desenvolupar i crear una nova tecnologia que crearia i innovaria sobre aquesta plataforma oberta, oberta per a que qualsevol fes qualsevol cosa que vulgués amb ella. I ara, us garanteixo, segurament la meitat d'aquesta sala, si no més, té un aparell a la seva butxaca ara mateix que està parlant amb un d'aquests satèl.lits a l'espai exterior. I m'hi jugo alguna cosa que un de vosaltres, si no més, ha utilitzat aquest aparell i aquest sistema de satèl.lits que he dit per a trobar una cafeteria propera a algun lloc fa menys de... (Rialles) fa menys d'un dia o una setmana, oi?

(Aplaudiments)

I això, crec, és un gran cas d'estudi, una gran lliçó, en el poder, el meravellós, diguem-ne no planificat emergent, imprevisible poder, dels sistemes d'innovació oberts. Quan els construeixes bé, seran portats cap a direccions completament noves que els seus creadors no havien mai somiat. Vull dir, aquí teniu aquells nois que bàsicament creien que estaven seguint aquesta intuïció, aquesta petita passió que havien desenvolupat, i després van pensar que estaven lluitant a la Guerra Freda, i resulta que estan ajudant a algú a trobar un cafè amb llet de soja.

(Rialles)

Així és com funciona la innovació. les oportunitats afavoreixen les ments connectades.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)