Sheryl Sanberg: Per què tenim tant poques dirigents dones?

A totes les dones aquí avui a la sala us dic, comencem per admetre que tenim sort. No vivim al món en que vivien les nostres mares i àvies, on les opcions de carreres per dones eren molt limitades. I si avui estem en aquesta sala, és perquè la majoria hem crescut a un món amb drets civils bàsics. I, sorprenentment, encara vivim a un món en el que algunes dones no els tenen. Però, a part d'això, encara tenim un problema, i és un problema real. I el problema és aquest: les dones no estan arribant als càrrecs més alts de cap professió a cap lloc del món. Les xifres són prou eloqüents: de 190 caps d'estat 9 són dones. I de tot el personal parlamentari del món el 13% són dones. En el sector empresarial les dones que estan a alts càrrecs, en l'alta direcció, en la junta directiva - són un 15, 16%. Les xifres no han canviat des del 2002 i van en la direcció equivocada. I fins i tot en un món sense ànim de lucre, un món que a vegades suposem governat per més dones, les dones a alts càrrecs són un 20%.

També tenim un altre problema, i és que les dones s'enfronten a opcions més difícils entre l'èxit professional i la realització personal. Un estudi recent als E.U.A va mostrar, analitzant els càrrecs de la gerència, que 2/3 dels homes casats tenien fills per contra, només un 1/3 de les dones casades tenien fills. Fa un parell d'anys, jo estava a Nova York tancant un acord, i estava en una d'aquelles oficines privades i elegants de Nova York que poden imaginar-se. I estic a la reunió, una reunió d'unes 3 hores, havien passat 2 hores i ja ens calia fer una pausa per anar al servei, i tothom s'aixeca i l'amfitrió de la reunió comença a semblar molt avergonyit. I me n' adono que no sap on és el servei de dones a la seva pròpia oficina. Així que començo a buscar pel voltant les caixes de mudança pensant que s'acabaven de mudar, però no en vaig veure cap. I vaig preguntar: "Acaben de mudar-se a aquesta oficina?" I ell em va dir: "No, fa un any, més o menys, que som aquí". I jo li vaig dir: "M'està diguent que sóc l'única dona que ha tancat un acord en aquesta oficina en un any?" I em mira i em diu: "Sí. O potser és l'única que havia d'anar al servei".

(Riures)

Així que la pregunta és: Com anem a resoldre això? Com canviem les xifres de dalt? Com podem fer que això canvii? Vull començar per dir que parlo d'això, de mantenir a les dones dins el mercat laboral, perquè realment penso que aquesta és la resposta. Dins la part d'alts ingressos del nostre mercat laboral, entre la gent que acaba als més alts càrrecs -treballs de Fortune 500 CEO, o l'equivalent a altres indústries- el problema, estic convençuda és que les dones estan abandonant. Ara la gent en parla molt d'això, parlen de coses com la flexibilitat horària i assessoria, i programes que les empreses haurien de tenir per entrenar dones. Avui no vull parlar de res d'això; tot i que això és molt important. Avui vull centrar-me en el que podem fer com individus. Quins són els missatges que ens hem de donar a nosaltres mateixes? Quins sont els missatges que donem a les dones que treballen per i amb nosaltres? Quins són els missatges que donem a les nostres filles?

Vull ser clara des del principi: no vaig a emetre cap judici de valor en aquesta xerrada. No tinc la resposta correcta; ni tan sols la tinc per a mi mateixa. Vaig partir de San Francisco, on visc, dilluns, i anava a prendre l'avió per venir a aquesta xerrada. I la meva filla de 3 anys, quan la vaig deixar a l'escola va fer l'escena d'abraçar-se a la meva cama, plorant i diguent: "Mamà, no prenguis l'avió". Això em resulta difícil. De vegades em sento culpable. No conec cap dona, mestressa de casa o que treballi fora de casa que no se senti així de tant en tant. No estic diguent que romandre dins el mercat laboral sigui l'adient per a tothom.

La meva xerrada avui va dels missatges a donar si volen romandre dins el mercat laboral. I jo crec que n'hi ha tres. U, seguin a taula. Dos, facin de la seva parella un veritable company. I tres, no marxin abans d'hora, no es donin per vençudes abans d'abandonar la feina. Número u: seguin a taula. Fa només un parell de setmanes a Facebook, vàrem rebre a un funcionari governamental de molt alt nivell que venia a reunir-se amb alts executius de Silicon Valley. I tothom es va seure a taula Però després, hi havia dues dones que viatjavent amb ell, les dues amb càrrecs importants dins del seu ministeri. I jo els hi vaig dir: "Seguin a taula. Va, seguin a taula". I es van seure a un costat de la sala. Quan estava a l'últim any a la universitat vaig fer un curs d'Història Intel.lectual Europea. No els hi encanten aquestes coses de la universitat? Com m'agradaria poder fer-ho ara. Vaig fer aquest curs amb la meva companya d'habitació, la Carrie, que en aquells temps era una estudiant brillant de literatura, i que després va arrivar a ser una erudita de la literatura, i amb el meu germà, un noi llest, jugador de waterpolo, estudiant de segon any.

Així que els tres varem fer el curs junts. La Carrie es llegeix tots els llibres -les versions originals en grec i llatí; i va a totes les ponències. Jo llegeixo tots els llibres, en anglès, i vaig a quasi totes les ponències. El meu germà estava mig ocupat; llegeix 1 dels 12 llibres i va a un parell de ponències, ve a la nostra habitació totalment despreocupat un parell de dies abans de l'examen per a que li expliquem el temari. Els tres anem junts a l'examen i ens asseiem. I ens asseiem allí durant 3 hores, allí amb les nostres llibretes blaves...si, així de vella sóc. I sortim de l'examen, ens mirem i ens preguntem: "Com t'ha anat?" I la Carrie diu: "Ostres, crec que no he arribat a expressar del tot bé la questió principal de la dialèctica hegeliana". I jo dic: "Ostres, m'hagués agradat poder conectar la teoria de la propietat de John Locke amb els filòsofs successius". I el meu germà diu: "Tinc la nota més alta de la classe". "Tens la nota més alta de la classe? Però si no saps res!"

El problèma d'aquestes històries és que concorden amb el que ens mostren les dades: Les dones subestimen sistemàticament les seves aptituds. Si un examina a homes i dones i els hi pregunta qualsevol cosa amb criteri objectiu, com la mitja de notes, els homes s'equivoquen sobrestimant i les dones s'equivoquen subestimant. Les dones no negocien per sí mateixes a la feina. Un estudi dels últims dos anys, de persones que entren al mercat laboral quan surten de la universitat va mostrar que el 57% dels nois que entraven- o homes, millor dit- negocien el seu primer salari, i només el 7% de les dones. I encara més important: els homes s'atribuiexen l'èxit a sí mateixos i les dones l'atribuiexen a factors externs. Si se li pregunta a un home per què ha fet una bona feina, dirà: "Perquè sóc un crac. És obvi. Que potser ho dubtaves?" Si se li pregunta el mateix a una dona, dirà que algú la va ajudar, que va tenir sort, que va treballar de debò. I tot això per què importa? Carai, importa moltíssim. perquè ningú aconsegueix un despatx important seguent a un costat de la sala i no a la taula de negociació. I ningú aconsegueix un ascens si no creu merèixer l'èxit, o al menys, no reconeix el seu propi èxit.

M'agradaria que la resposta fos fàcil. Ja m'agradaria poder dir a les dones joves per a qui treballo, a totes aquelles dones fabuloses: "Cregueu en vosaltres mateixes i negocieu per a vosaltres mateixes. Sigueu mestresses del vostre propi èxit". Més m'agradaria poder dir-li això a la meva filla. Però no és tan simple. Perquè les dades mostren, més que res, una cosa i és que l'èxit i la simpatia tenen una correlació positiva pels homes i una correlació negativa per a les dones. I tothom està assentint, perquè tots sabem que és veritat.

Hi ha un gran estudi que mostra aixó molt bé. És un estudi famós de l'Escola de negocis de Harvard que tracta d'una dona anomenada Heidi Roizen. És una operadora d'una empresa de Silicon Valley i utilitza els seus contactes per convertir-se en una inversora de capital de risc exitosa. Al 2002, no fa tant de temps, un professor, que llavors estava a la universitat de Columbia, pren el cas i el modifica canviant el nom de Heidi Roizan per Howard Roizan. Distribueix els dos casos a dos grups d'estudiants. Només canvia una paraula: Heidi per Howard. Però aquella única paraula marca una gran diferència. Després fa una enquesta als estudiants. I la part positiva és que tant els estudiants homes com dones, pensaven que Heidi i Howard eren tots dos competents per igual i això és bo. Però la part negativa és que a tothom li agradava el Howard. És una gran persona, un vol treballar amb ell, un vol passar el dia pescant amb ell, I Heidi? No ho tinc tant clar. És una mica egocèntrica. Tendeix a polititzar. Un no sap si li agradaria treballar per ella. Aquesta és la complicació. Cal que diguem a les nostres filles i a les nostres col.legues, cal que ens ho diguem a nosaltres mateixes, que hem de creure que hem tret la nota més alta per arribar a la promoció, per asseure'ns a la taula. I ho han de fer en un món en el que, per aconseguir-ho, hauran de fer sacrificis, sacrificis que els seus germans varons no coneixeran.

La part més trista de tot això és que és una cosa molt difícil de recordar. Els vaig a contar una història que em fa molta vergonya, però crec que és important. Vaig donar aquesta xerrada a Facebook no fa gaire davant uns 100 empleats. I un parell d'hores després havia una de les noies que treballa allí asseguda fora del meu petit escritori, i volia parlar amb mi. Jo vaig dir que bé, i es va seure, i vàrem parlar. I em va dir: "Avui he après una cosa. He après que tinc que mantenir la meva mà ben alta". Li vaig dir: "Què vols dir?" Em va dir: "Bé, quan vostè estava donant aquesta xerrada, i ha dit que anava a rebre dues preguntes més. Jo, igual que molts altres, tenia la mà aixecada i vostè ha rebut dues preguntes més. Jo he baixat la mà i llavors he observat que totes les dones han baixat la mà, i després vostè ha acceptat més preguntes, només dels homes". I jo vaig pensar: ostres, si em passa a mi que em preocupo per aquestes coses, obviament, al donar aquesta xerrada, i durant aquesta xerrada ni tan sols m'adono que les mans dels homes estan encara aixecades i que les mans de les dones estan encara aixecades, ¿Com de bones som, com gerents de les nostres empreses i organitzacions per veure que els homes intenten aconseguir oportunitats més que les dones? Hem d'aconseguir que les dones es seguin a taula.

(Aplaudiment)

Missatge número dos: Facin de la seva parella un veritable company. He passat a estar convençuda de que hem progressat més a la feina que a les nostres llars. Les dades mostren això molt clarament. i un home i una dona treballen a jornada completa i tenen un fill, la dona fa el doble de feina a casa que l'home i la dona dedica 3 vegades més de temps a cuidar al fill que l'home. De tal manera que ella té 3 feines, o 2, i ell en té una. Qui creuen que abandona si algú ha de passar més temps a casa? Les causes d'això son realment complicades i no tinc el temps per entrar en detalls. I no crec que el futbol dels diumenges o la mandra en general en siguin la causa.

Penso que la causa és més complicada. Crec que, com a societat, exercim més pressió als nostres fills per a que tinguin èxit de la que exercim a les nostres filles. Conec homes que es queden a casa i treballen a casa per ajudar a les seves dones amb les seves carreres, i és difícil. Quan vaig a les escoletes de mares i fills, i veig al pare allí, observo que les altres mares no interactuen amb ell. I això és un problema perquè hem de dignificar la tasca perquè és la més difícil del món: fer les tasques domèstiques, per a persones dels dos sexes, si volem que la cosa es nivelli i les dones treballin fora de casa. (Aplaudiments) Hi ha estudis que mostren que les llars amb igual salari i igual nombre de responsabilitats tenen també la meitat de divorcis. I si per si això no fos prou motivació per a tothom aquestes parelles tenen més... com ho puc dir aquí a l'escenari? es coneixen més en el sentit bíblic també.

(Riures)

Missatge número 3: No marxin abans d'hora, no es donin per vençudes abans d'abandonar la feina. Crec que és una gran ironia que les dones prenguin accions- i veig això tot el temps- amb l'objectiu de seguir treballant i precisament això les duu a deixar la feina. Això és el que passa: tots estem ocupats; tot el món està ocupat; una dona està ocupada. La dona comença a pensar en tenir un nadó. I des del moment en que ho comença a pensar comença a pensar en fer espai per aquest nadó. "Com compaginaré això amb tot el que faig?" I, literalment, des d'aquell moment, ja no aixeca més la mà; ja no busca un ascens, ja no pren un nou projecte; ja no diu: "Jo vull fer això!" Começa a tirar-se enrera. El problema és que- diguem que es queda embarassada aquell dia, aquell mateix dia- 9 mesos d'embaràs, 3 mesos de baixa per maternitat, 6 mesos per recuperar l'alè, avancem dos anys, molt sovint - i com jo ho he vist - les dones comencen a pensar en això molt abans, quan es comprometen, quan es casen, quan comencen a pensar a intentar tenir un fill, cosa que pot dur molt de temps. Una vegada una dona em va venir a parlar precisament d'això i la vaig mirar pensant que semblava una mica jove. Li vaig dir: "Així que vostè i el seu marit volen tenir un nadó?" I em digué: "Què va, no estic casada". Ni tan sols tenia parella. Li vaig dir: "estàs pensant en això massa aviat".

Però la cosa és: què passa quan una comença a retirar-se silenciosament? Totes les que han passat per això i sé de què parlo, una vegada que tenen un fill a casa més val que la feina valgui la pena perquè és molt difícil deixar aquella criatura a casa; la feina ha de ser desafiant. Ha d'atorgar satisfaccions. Una s'ha de sentir com que marca la diferència. I si fa dos anys no vas acceptar un ascens i algú altre sí que el va acceptar; si fa 3 anys vas deixar de buscar noves oportunitats, t'aburriràs perquè hauries d'haver deixat el peu a l'accelerador. No marxin abans d'hora. Quedin-se. Deixin el peu a l'accelerador fins el dia que necessitin marxar per fer una pausa i tenir un fill, i llavors, prenguin les seves decisions. No prenguin decisions massa aviat, fins i tot les que ni tan sols en són conscients d'estar prenent.

En realitat la meva generació, tristement, no canviarà les xifres dels alts càrrecs. Ja no es mouran. No arribarem a on el 50% de la població - a la meva generació, no hi haurà un 50% de gent en al més alt de cap indústria. Però tinc l'esperança que les futures generacions sí que ho faran. Crec que un món que fos governat en la meitat dels nostres països i les nostres empreses, fos governat per dones, seria un món millor. I no és només perquè així la gent sabria on són els serveis de dones, tot i que això seria de gran ajuda. crec que seria un món millor. Tinc dos fills. Tinc un fill de 5 anys i una filla de 3 anys. Vull que el meu fill tingui la possibilitat de contribuir plenament al món laboral o al domèstic i vull que la meva filla tingui la possibilitat d'escollir no només de superar-se sinó també de ser apreciada i estimada pels seus èxits.

Gràcies.

(aplaudiments)