Sherry Turkle: Connected, but alone?

Fa un moment, la meva filla Rebeca m'ha escrit per dessitjar-me bona sort. El seu text deia, "Mamà, arrassaràs M'encanta això. Rebre aquest text és com rebre una abraçada. Heus aquí. Jo represento una paradoxa. Som una dona a qui li agrada rebre missatges però que us explicarà que rebren'n massa pot ser un problema.

En realitat aquest recordatori de la meva filla em porta al principi de la meva història. En 1996, quan vaig fer el meu primer TEDTalk, na Rebeca tenia 5 anys i estava assegura aquí a la dreta a la primera filera. Acabava d'escriure un llibre que celebrava la nostra vida en internet i poc després anava a aparèixer en la portada de la revista Wired. En aquells dies embriagadors, estàvem experimentant amb xats i comunitats virtuals on line. exploràvem diferents aspectes de nosaltres. i després desconnectàvem Estava entusiasmada. I, com a psicòloga, el que més m'entusiasmava era la idea de què nosaltres anàvem a utilitzar el que havíem après sobre el món virtual sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra identitat per viure una vida millor en el món real.

Ara tornam ràpidament al 2012. Torno a estar a l'escenari de TED. La meva filla té 20 anys. Està estudiant a la Universitat. Dorm amb el seu telèfon mòbil, com jo. I acabo d'escriure un nou llibre, però aquesta vegada no és un que em farà sortir en la portada de la revista Wired. Què ha passat? Encara m'emociona la tecnologia, però crec, i estic aquí per tractar el tema, que ens està portant cap a llocs on no volem anar.

Durant els darrers 15 anys, He estudiat les tecnologies de la comunicació per a mòbils i he entrevistat centenars i centenars de persones, joves i majors, sobre les seves vides connectades. I el que he trobat és que els nostres petits dispositius, aquests petits dispositius a les nostres butxaques, són tan poderosos psicològicament que no només canvien el que feim, sinó que també canvien el que som. Algunes de les coses que ara feim amb aquests dispositius són coses que, fa només uns anys hauríem trobat estranyes o inquietants, però han tornat ràpidament familiars, tal com feim les coses.

Anem a veure ràpidament alguns exemples. La gent escriu missatges o envia correus durant les reunions d'empresa. Escriuen, compren i van al Facebook durant les classes, durant les presentacions, de fet durant totes les reunions. La gent em parla sobre la important nova habilitat de tenir contacte visual mentres estàs escrivint. (Rialles) La gent m'explica que és difícil, però que es pot fer. Els pares escriuen i envien correus durant l'esmorzar i el dinar mentres els seus fills es queixen perquè no tenen tota atenció dels seus pares. Però aquests mateixos fills neguen a altres la seva completa atenció. Aquesta és una imatge recent de la meva filla i els seus amics que estan junts mentres no estan junts. I també escrivim missatges als funerals. He estudiat això. Ens allunya del nostre dolor o dels nostres somnis i entram dins els nostres telèfons.

Per què aquest tema? M'interessa perquè penso que ens preparem per tenir problemes... problemes sens dubte sobre com ens relacionam amb els altres, però també problemes sobre com ens relacionam amb nosaltres mateixos i la nostra capacitat per l'auto-reflexió. Ens estam acostumant a una nova forma d'estar sols tots junts. La gent vol estar amb els altres, però també en altres llocs... connectats a tots els diferents llocs on volen estar. La gent vol personalitzar les seves vides. Volen entrar i sortir dels llocs on es troben Perquè la cosa que més els interessa és el control sobre on posen la seva atenció. Així podeu voler anar a aquella reunió, però només voleu atendre a les coses que us interessen. I algunes persones pensen que això és una bona cosa. Però us podeu trobar amagant-vos l'un de l'altre, mentres estam tots connectats permanentment els uns amb els altres.

Un home de negocis de 50 anys se'm queixava que sentia que no tenia més companys en el treball. Quan anava a la feina, no es parava a parlar amb ningú, no crida. I diu que no vol interrompre els seus companys perquè, diu, "estan massa ocupats amb el seu correu electrònic". Però després s'atura i diu, "Saps, no t'estic dient la veritat. Som jo el que no vol esser interromput. Crec que hauria de voler, però en realitat prefereixo fer coses amb la meva Blackberry".

A totes les generacions, he vist que la gent només aconsegueix prou dels altres, si i només si tenen els altres a una distància i en quantitats que puguin controlar. Jo ho anomeno efecte "Rínxols d'or": ni massa a prop, ni massa lluny la mesura justa Però el que és la justa mesura per l'executiu de mitjana edat pot ser un problema per un adolescent que necessita desenvolupar les relacions cara a cara Un jove de 18 anys que fa servir els SMS per quasi tot em diu amb nostàlgia, "un dia, un dia, però certament no ara, jo voldria aprendre a tenir una conversació"

El que jo demano a les persones "Quin mal hi ha en tenir una conversació?" La gent em diu, "Jo et diré què hi ha de dolent en tenir una conversació. Es desenvolupa en temps real i no pots controlar el que diràs." Aquest és l'autèntic problema. Enviar SMS, correus, entrades a blogs, totes aquestes coses ens permeten mostrar tal com volem ser. Podem editar, i això significa que podem eliminar, i això significa que podem retocar, la cara, la veu, la carn, el cos... ni massa poc, ni massa, just el que toqui.

Les relacions humanes són riques i confuses i són exigents. I nosaltres les netejam amb la tecnologia. I quan ho feim, una de les coses que poden passar és que sacrificam la conversació per una simple connexió. Ens estafam nosaltres mateixos. I amb el temps sembla que oblidam això, o que ens deixa de preocupar

Tenia la guàrdia baixada quan Stephen Colbert em va fer una profunda qüestió, una profunda qüestió. Ell va dir, "I tots aquests petits tweets, aquests petits glops de comunicació en línia és que no s'afegeixen a un gran glop de conversació real?" La meva resposta va ser no, No s'hi afegeixen. La connexió en glops pot servir per recollir trocets discrets d'informació, poden treballar per dir, "Estic pensant en tu", o per dir, "T'estim", Vull dir, mirau com em sento quan he rebut el text de la meva filla... però això realment no funciona per aprendre els uns dels altres, per arribar a conèixer-se i a comprendre's mutuament. I utilitzam les conversacions entre nosaltres per aprendre a tenir conversacions amb nosaltres mateixos. Per tant, fugir de la conversació pot tenir realment importància perquè això pot comprometre la nostra capacitat d'autoreflexió. Pels infants que creixen, aquesta competència és el fonament del desenvolupament.

Amb freqüència sento dir: "m'estim més escriure als xats que parlar". I veig que la gent està tan acostumada a ser eliminada de les converses reals tan acostumats a viure amb menys, que gairebé arriben a dessitjar estar separats dels altres. Així, per exemple, moltes persones m'acompanyen en el desig de què algun dia, una versió avançada de "Siri" l'assistent digital de l'IPhone d'Apple arribi a ser com un bon amic, algú que escolti quan ningú més ho fa. Crec que aquest desig reflecteix la dolorosa veritat que hem après en els darrers 15 anys. Aquesta sensació de què ningú m'escolta, és molt important en la nostra relació amb la tecnologia. Per això és tan atractiu tenir una pàgina en FacebooK o un compte en Twitter, per a molts escoltes automàtics. La sensació de què ningú m'escolta ens porta a voler fer servir el temps amb màquines que pareixen interessar-se en nosaltres.

Estan desenvolupant robots, anomenats robots socials, dissenyats especialment per acompanyar als ancians, als infants, a nosaltres. Hem perdut la confiança d'estar aquí, per als demés? Per a la meva investigació vaig fer feina en geriàtrics i vaig dur aquests robots socials dissenyats per donar als ancians la sensació de què els comprenen. Un dia vaig arribar i vaig veure a una dona que havia perdut al seu fill parlant a un robot amb forma de cria de foca. Semblava que li mirava els ulls. Semblava que li seguia la conversació. La confortava. i molta gent troba que això és sorprenent

Perquè aquesta dona intentava donar sentit a la seva vida amb una màquina que no tenia experiència sobre el cicle de la vida humana. El robot feia la seva feina. Som molt vulnerables. Aparentam experimentar solidaritat com si fos una cosa real. En aquell moment, quan la dona experimentava la suposada solidaritat, jo pensava: "Aquest robot no por entendre. No ha conegut la mort ni coneix la vida".

I mentres la senyora es consolava amb el seu robot de companyia, no em va semblar sorprenent Vaig sentir que era un dels moments més dolorosos i complicats en els meus 15 anys de treball. Però quan vaig tornar enrere, em vaig sentir en el centre fred i dur d'una tempesta perfecta. Esperam més de la tecnologia i menys dels nostres iguals. I jo em demano, "Per què feim coses com aquestes?"

I crec que és perquè la tecnologia ens atreu principalment on som més vulnerables. I som vulnerables. Estam sols, però tenim por a la intimitat. Des de les xarxes socials i els robots socials estam desenvolupant tecnologies que ens creen la il·lusió de companyia sense exigències d'amistat. Tornam a la tecnologia per sentirnos connectats de tal manera que puguem controlar còmodament. Però no és tan còmode. No tenim tant de control.

En l'actualitat, aquests telèfons que portam ens estan canviant la ment i el cor perquè ens ofereixen tres fantasies gratificants. La primera és que podem posar l'atenció on volem tenir-la. En segon lloc, que sempre serem escoltats. I finalment, que mai estarem sols Aquesta darrer idea, que mai estarem sols, és clau per canviar-nos la psicologia. perquè en el moment que algú es queda tot sol, encara que sigui durant uns segons, es posa ansiós, té por, s'inquieta, cerca un aparell. Pensau en la gent que fa coa per pagar o en un semàfor en vermell. Trobar-se tot sol és com tenir un problema que s'ha de resoldre. i el solucionen connectant-se. Però en aquest cas, connectar-se és més un símptoma que un remei. Expressa, però no resol un problema subjacent. Més que un símptoma, la connexió permanent està canviant la forma en que pensam sobre nosaltres mateixos. està configurant una nova manera d'esser.

La millor manera de descriure-ho és: "Comparteixo, aleshores existeixo". Utilitzam la tecnologia per a definir-nos, compartint pensaments i sentiments, fins i tot quan els tenim. Abans era: tinc una sensació, vull fer una trucada. Ara és: Vull tenir una sensació, necessit enviar un missatge. El problema amb aquest nou esquema de " Comparteixo, aleshores existeixo" és que si no tenim connexió, no ens trobam. gairebé no sentim el nostre ser. Aleshores, què feim? Ens connectam més i més. Però durant el procés ens disposam a estar aïllats.

Com passar de la connexió a l'aïllament? Acaben aïllats si no cultiven la capacitat d'estar sols, l'habilitat d'estar separats, d'estar amb sí mateixos. La soletat és on un es troba a sí mateix de manera que pugui arribar a altres i formar relacions reals. Si no tenim la capacitat d'estar sols, acudim a altres per disminuir l'ansietat o per sentir-nos vius. Quan succeeix això, no podem apreciar amb qui estam. És com si els estiguéssim utilitzant com a recanvis per recolzar el fràgil sentit del ser. Anam amb la idea de què estar sempre connectats ens fa sentir menys sols. Estam en perill, perquè en realitat és tot el contrari. Si no podem estar sols, estarem més aíllats. I si no ensenyam als nostres fills a estar sols, només sabran com estar aïllats.

Quan vaig parlar a TED, en 1996, informant sobre els meus estudis respecte a les primeres comunitats virtuals, deia: "Els que aconsegueixen el màxim de les seves vides en la pantalla, arriben a tenir un esperit d'autoreflexió". I això és el que avui recomano: reflexió, i, sobretot, una conversació sobre el lloc al que l'ús actual de la tecnologia pot portar. El que ens pot costar. Estam embruixats amb la tecnologia. I com els joves amants, tenim por de què parlar molt pugui arruïnar el romanç però és el moment de parlar. Vàrem créixer amb la tecnologia digital de manera que ja la veim gran. Però no és així. Està en els seus primers dies. Hi ha prou temps per què reconsiderem com utilitzar-la, com la feim. No estic suggerint que ens allunyem dels nostres aparells, només que desenvolupem una relació més conscient amb ells, amb cada un, amb nosaltres mateixos.

Veig com començar. Primer hem d'entendre que la solitud és bona. Deixau-li lloc. Trobau maneres de mostrar-la com un valor per als seus fills. Creau espais sagrats a casa; la cuina, el menjador, dedicats a la conversació. Feu el mateix a la feina. A la feina, estam tan ocupats comunicant-nos que sovint no hi ha temps per pensar, ni per parlar de les coses realment importants. Canviau això. Encara més important, tots necessitam escoltar-nos mutuament, fins i tot amb els temes molestos. Perquè quan vacil·lam, o titubejam, o no trobam les paraules, és quan mostram com som.

La tecnologia ens permet redefinir les connexions humanes; les consideracions amb els demés, les que tenim amb nosaltres mateixos. Però també ens dóna l'oportunitat de reafirmar els nostres valors i la nostra orientació. Sóc optimista. Tenim tot el que fa falta per començar. Tenim als demés. Tenim la millor oportunitat per a triomfar si reconeixem les nostres vulnerabilitats. Que escoltem quan la tecnologia ens diu que pot eliminar alguna cosa complicada i promet alguna cosa més senzilla.

A la meva feina sento dir que la vida és difícil, que les relacions són arriscades. I aquí tenim la tecnologia, més senzilla, esperançadora, optimista, sempre jove. És com cridar a la cavalleria. En un anunci es promet que a internet, i amb avatars, finalment podràs "estimar als teus amics, estimar el teu cos, estimar la teva vida, en línia i amb avatars". Anam cap a romanços virtuals, cap a jocs que semblen mons, per ordinador, cap a la idea que els robots podran ser algun dia vertaders companys. Ens passam tota la tarda a les xarxes socials en lloc d'anar al bar amb els amics.

Les nostres fantasies de substitució tenen un cost. Hem de concentrar-nos en les moltes formes en què la tecnologia ens pot tornar a la nostra vida real, als nostres cossos, a les nostres comunitats, a la nostra política, al nostre planeta. Ens necessiten. Parlem d'això; de com fer servir la tecnologia digital, la dels nostres somnis, per fer d'aquesta vida, la que volem.

Gràcies.

(Aplaudiments)