Shea Hembrey: Com em vaig convertir en 100 artistes

Sóc un artista contemporani amb una experiència professional una mica estranya. Tenia 20 anys el primer cop que vaig anar a un museu d'art. Em vaig criar enmig del no-res En un camí de terra de l'Arkansas rural a una hora del cinema més proper. I crec que va ser un lloc meravellós per a formar-me com a artista, ja que vaig créixer al voltant de personatges estrafolaris i pintorescs i uns experts en la fabricació artesanal. La meva infantesa és més de poble del que mai no us podria arribar a explicar i més intel·lectual del que us pogueu imaginar. Per exemple, quan la meva germana i jo érem petits, solíem competir per veure qui podia menjar més cervells d'esquirol. (Riures) Però d'altra banda, érem uns grans lectors a casa nostra, i, si la televisió estava encesa, era perque estàvem mirant un documental. El meu pare és el lector més voraç que conec; pot arribar a llegir una novel·la o dues al dia.

Però recordo que quan jo era petit, ell matava mosques amb la meva pistola d'aire comprimit. I el que més m'impressionava sobre la situació era que ell estava assegut a la seva butaca, em demanava que li portés la pistola i jo l'hi portava. I el que més em colpia, bé era força emocionant, ell estava a punt de matar la mosca dins de casa amb la pistola i el més impressionant era que sabia exactament com havia de disparar. Fins i tot podia disparar de dues habitacions enllà sense malmentre el lloc on era la mosca, perque sabia disparar amb suficient força per només matar la mosca sense fer malbé el lloc on era.

Bé, hauria de parlar d'art. (Riures) O ens passarem tot el dia parlant de la meva infantesa. M'encanta l'art contemporani, tot i que molt sovint em frustra el món contemporani. i l'escenari contemporani. Fa uns anys, vaig passar uns mesos a Europa per veure les exposicions d'art internacional més importants, les quals transmeten l'essència del que se suposa que està passant al món artístic. I em va colpir el fet d'anar a tantes, una rere l'altra i veure que era exactament això el que desitjava. I havia desitjat massa coses que no vaig arribar a obtenir, o no en vaig obtenir suficient. Però dues de les coses més importants eren: D'una banda, volia més feines que poguessin agradar al públic, que fossin accessibles. I de l'altra banda volia perfeccionar la meva destresa i la meva tècnica.

Així que vaig començar a rumiar i escollir, tot allò que jo creia que podria fer una biennal perfecta. I així vaig decidir: Faré la meva pròpia biennal. Jo em dedicaré a organitzar-lo i dirigir-lo i a posar-lo en marxa al món. Llavors vaig pensar, d'acord, he de establir alguns criteris per les meves eleccions. I per sobre de tots els meus criteris, n'hi havia dos. Un d'ells l'anomeno el Test de la iaia. I consisteix en imaginar-me a mi mateix explicant una obra d'art a la meva àvia en cinc minuts. I si li ho puc explicar en cinc minuts, llavors és massa obtús o esotèric o encara no és suficientment refinat. S'ha de treballar fins que pugui parlar amb fluència. I amb el meu segon grup de normes - odio dir normes, perquè és art - el meu criteri és el dels tres pilars del cos, que són el cap, el cor i les mans. Una bona obra d'art ha de tenir cap: han de ser interessants i intel·lectuals les idees i els conceptes. Ha de tenir cor per estar ple de passió, d'amor i d'ànima. I ha de tenir mans per ser una obra artesanal perfectament creada.

Així que vaig començar a pensar com començaria aquesta biennal, com viatjaria arreu del món per trobar tots aquest artistes. I llavors un dia em vaig adonar que hi havia una solució millor. El que faria seria fer-ho tot jo sol. (Riures) Així que això vaig fer Vaig pensar, una biennal necessita artistes. Si faig una biennal internacional, necessitaré artistes d'arreu del món. I el que vaig fer va ser inventar-me 100 artistes de tot el món. Vaig inventar-me les seves biografies i passions a la vida, els seus estils artístics, i vaig començar a fer els seus treballs.

(Riures)

(Aplaudiments)

Vaig sentir que aquest era el tipus de projecte que podria passar-me fent tota la vida. Així que vaig resoldre que faria d'això una biennal de veritat. Seràn dos anys de treballs a l'estudi. I faré tot això en dos anys. I així ho vaig fer. Així que hauria de començar a parlar sobre aquesta gent. Bé, n'hi ha força. I jo sóc tot un tècnic, m'encanta planejar coses, i arribar a utilitzar totes les tècniques. Per exemple, en pintures realistes, la varietat ve des d'aquí, que seria l'estil dels mestres antics, a les naturaleses mortes realistes, o aquestes pintures que he fet amb un sol cabell. I per l'altra banda, tenim les interpretacions i els curts i les instal·lacions interiors. com aquesta, i aquesta, o instal·lacions a l'exterior com aquesta i aquesta. Sé que hauria de dir que tot això ho faig jo. Que no hi ha Photoshop. Jo sóc sota el riu amb aquests peixos.

Així que ara voldria presentar-vos alguns dels meus artistes ficticis. Aquest és de la Nell Remmel. A la Nell li interessen els processos agricultors i el seu treball està basat en aquest tipus de pràctiques. Amb aquesta obra, que s'anomena "Terra capgirada", pretenia agafar el cel i utilitzar-lo per purificar la terra estèril. I mitjançant miralls gegants (Aplaudiments) I aquí ella agafa els miralls gegants i els fica dins la brutícia. Això fa gairebé 7 metres. I el que més m'agrada dels seu treball és quan puc caminar-hi al voltant i veure el cel mirant el terra, mirant cap a sota per observar el cel. i sembla que s'estén d'una forma nova. I probablement la millor part d'aquesta obra es veu a l'alba i al vespre quan l'última part del crepuscle ha desaparegut i la terra és fosca, però encara queda una petita llum que segueix brillant. I tu estàs allà davant on tot és fosc, però hi ha un portal on t'agradaria saltar. Aquesta peça és genial. Està al pati de darrere dels meus pares, a Arkansas. Em va encantar cavar aquest forat. I m'ho vaig passar molt bé amb aquesta obra, perque van ser dos dies cavant terra tova.

La següent artista és Kay Overstry, i li encanta allò efímer i transitori. El seu projecte més recent, s'anomena "El clima que he creat". I ha creat un clima amb la mida del seu cos Aquesta peça és "Glaçat" I el que va fer va ser sortir fora una nit freda i seca, i va respirar endins i enfora sobre la gespa per deixar per deixar la seva marca vital, l'empremta de la seva vida (Aplaudiments) I això és un metre i tretze centímetres de gebre que ella va crear. Llavors surt el sol i es desfà. Aquesta la va fer la meva mare.

El següent, és un grup d'artistes japonesos, un col·lectiu d'artistes japonesos (Riures) de Tokyo. El seu principal objectiu era desenvolupar un nou espai alternatiu. I necessitaven diners per portar-ho a terme, així que van plantejar diverses idees interessants per recaptar-ne. Per exemple les obres mestres per rascar. (Riures) El que cada artista fa són targetes de 23 per 18 centímetres, que venen a 7 euros, on dibuixen obres d'art originals. I quan en compres un, pot ser que sigui una obra de veritat o potser no. Doncs bé, això ha despertat una moda al Japó, perquè tothom vol una obra mestra. I els més buscats són els que tenen menys tros rascat. I d'alguna forma, tots aquests treballs, parlen sobre la sort, l'atzar o la casualitat. Aquests dos primers són retrats de guanyadors de la loteria anys abans i després d'haver guanyat.

I aquest es diu "Dibuixant el pal curt". (Riures) M'encanta aquesta peça perque tinc a casa un cosí petit qui em va presentar - que crec que és una gran presentació - a un amic com, "Aquest és el meu cosí Shea. Dibuixa pals molt bé". (Riures) És un dels millors compliments que m'han fet mai.

L'artista es en Gus Weinmueller i està fent un projecte, un gran projecte, que s'anomena "L'art per la Gent". I dins d'aquest projecte n'està fent un de més petit que es diu "Artistes residents" I el que fa és (Riures) és passa una setmana amb una família I apareix al seu porxat, a l'entrada de casa, amb un raspall de dents i un pijama, preparat per passar una setmana amb ells. I usant només el que porta, entra i es fa un petit estudi on pugui treballar. Llavors es passa una setmana parlant amb la família sobre què pensen que és el bon art. Ho discuteix amb la familia i investiga acuradament entre tot el que tenen, fins que troba material pels seus treballs. I llavors crea una peça que descriu el que ells pensen que és el bon art. Per a aquesta familia, ha creat aquest bodegó. I qualsevol cosa que faci d'alguna forma fa referència a acolliment, a l'espai i a les propietats personals.

Aquest altre projecte, l'ha fet Jaochim Parisvega, i ell es dedica... Creu que l'art és a tot arreu esperant; que només necessita una petita empenta per aparèixer. I aquesta empenta ell la fa aprofitant les forces naturals, com en les seves sèries, on utilitza la pluja per pintar. Aquest projecte es diu "Nius d'amor" Va agafar ocells salvatges perque fessin l'art per ell. Així que va posar mateiral allà on els ocells anirien a agafar-lo, i van construir els nius per ell. I aquest es diu "Niu de metxes" Aquest es diu "Niu de cançons d'amor variades" (riures) I aquest es diu "Niu de fer l'amor" (Riures)

La següent és Sylvia Slater. A ella li interessa ensenyar art. És una artista suïssa molt seriosa. (riures) i va pensar en els seus amics i la seva família que treballen en llocs on regna el caos i a països subdesenvolupats i pensava, en què podria crear que pogués ser valuós per a ells, en cas que els hi passés quelcom dolent i haguéssin de pagar per creuar una frontera o subornar algú armat. I així va arribar a la idea de crear aquestes obres de butxaca que són retrats que de la persona que els porta. I pots portar-ho a tot arreu amb tu, i en cas que tot se n'anés a l'infern, tu podries pagar i comprar la teva vida. Aquest és el preu de vida d'un director de recs sense ànim de lucre. Així que amb sort mai no l'hauràs d'utilitzar i és una relíquia que es pot passar de generació en generació. Els crea de manera que es puguin partir per fer diversos pagaments, o com això, que són fulles per fer pagaments per separat. I tenen molt valor. Són metalls i pedres precioses. Aquesta es va haver de trencar. Va haver de trencar-ne un tros per poder sortir d'Egipte fa poc.

Aquesta és d'un duo, Michael Abernathy i Bud Holland. I els hi agrada crear cultures, només tradicions. El que fan és anar cap a algun lloc i intentar establir una tradició nova a una zona geogràfica petita. Això és l'est de Tennessee, i el que van decidir va ser que necessitaven una tradició positiva relacionada amb la mort. I així van crear les dances de l'enterrament. I una dansa d'enterrament, una dansa d'enterrament es fa a algun event important o aniversari, us reuniu tots els teus amics i la familia i balleu allà on us han d'enterrar. (riures) Vam atraure molt l'atenció quan ho vam fer. Vaig parlar amb la meva família al respecte, i no tenien ni idea de què feia. I jo els deia: Vestiu-vos per a un funeral. Tenim feina per fer. I així vam anar cap a la tomba i ho vam fer, i va ser hilarant tota la atenció que vam atraure. Així que el que es fa és ballar sobre la tomba. I quan ja has fet la teva dansa, tothom brinda en nom teu i et diu com n'ets de genial. I en definitiva tens un funeral que reps com a regal. Aquests són la meva mare i el meu pare

Aquest l'ha fet en Jason Birdsong. Li interessa com hi veiem en tant que animals, com practiquem la imitació i ens camuflem. Per exemple, si mirem dins d'un carreró fosc o d'un camí a la jungla, intentem divisar una cara o alguna criatura. És la nostra forma natural de veure. Ell intenta jugar amb aquesta idea. Aquesta peça, per exemple, no són fulles de veritat. Són una espècie de papallones que tenen un camuflatge natural. Però aquí les barreja. Això és una altra pila de fulles Però aqui totes són papallones de veritat. I les emparella amb pintures. Com això que és un dibuix d'una serp dins una caixa. Així quan obris la capsa dius: "Ostres! Hi ha una serp." Però està pintat. Ell fa aquestes interaccions tant interessants entre el realisme i les imitacions i com ens deixem enganyar pel camuflatge.

(Riures)

La següent artista és la Hazel Clausen. Hazel Clausen és una antropòloga que es va prendre un any sabàtic i va decidir que aprendria moltíssim sobre cultura si creés del no-res una cultura que encara no existís. I això és el que va fer. Va crear un poble suís anomenat Uvulites, i tenen una cançó tirolesa propia en que utilitzen l'úvula. I també fan referència a com l'úvula... Tot el que diuen cau a causa de la fruita prohibida. Aquest és el símbol de la seva cultura. I això és d'un documental que es diu "Pràctiques sexuals i control de la població sobre els Uvulites" Això és un brodat de llana típic seu. I aquest és un dels seus fundadors, Gert Schaeffer. (Riures) En realitat aquesta és la meva tieta Irene. És molt divertit tenir una persona falsa que faci coses falses. Em vaig riure molt amb aquesta obra perque quan la veig sé que és angora francesa, tot de cintes alemanyes antigues i llana que vaig comprar a una fàbrica de Nebraska, que vaig dur durant 10 anys, així com faldilles xineses antigues.

Els següents són un col·lectiu d'artistes que s'anomenen els Dobermans Platejats. I el seu objectiu és estendre el pragmatisme de persona a persona. (Riures) El que realment els interessa és com ens hem tornat de consentits. I aquest és un dels seus comentaris al respecte. El que han fet ha estat posar una senyal de precaució a cada pua d'aquesta tanca. (Riures) (Aplaudiments) I es diu "La tanca dels sentits dels cavalls".

El següent és en K. M. Yoon, Un artista de Corea del Sud molt interessant. Vol tornar a treballar l'art tradicional confucià de les pedres escolars. El següent és Maynard Sipes. M'encanta en Maynard Sipes, però sempre està al seu món, i, que em perdoni, però és un paranoic. Aquest és en Roy Penig, un artista de Kentucky molt interessant, és un noi encantador. Fins i tot una vegada va canviar una peça seva per un tros de formatge perque l'altre persona la volia amb tota l'ànima.

Aquesta és una artista australiana, Janeen Jackson, i aquest és un dels seus projectes que es diu "El que fa una peça d'art quan no mirem". (Riures) El següent és d'un endeví de Lituània, Jurgi Petrauskas. Aquesta és Ginger Cheshire. Aquest és d'un curt seu que es diu "L'última persona". És la meva cosina amb el gos de la meva germana, Gabby. Aquesta altra és d'en Sam Sandy. És un senyor gran aborigen d'Austràlia i també és artista. I això forma part d'un gran projecte d'escultura itinerant que està fent.

Aquesta és d'Estelle Willoughsby. Guareix amb el color. D'entre tots aquest artistes, és de les més prolífiques, tot i que l'any vinent farà 90 anys. (Riures) Aquesta és de Z. Zhou, i li interessa l'estasi. La següent és de Hilda Singh, i té tot un projecte que es diu "El vestit social"

La següent és de Vera Sokolova. I he de dir que la Vera m'espanta una mica. No pots mirar-la directament als ulls, perquè fa una mica de por. I ja va bé que no sigui real; perque s'enfadaria moltíssim amb el que acabo de dir. (Riures) És una optometrista de Sant Petesburg, i li agrada jugar amb l'òptica. Aquest l'ha fet en Thomas Swifton. Pertany al curt "Aventures d'un flac" (Riures) I aquesta és de Cicily Bennett, i pertany a una sèrie de curts.

Després d'aquesta hi ha 77 artistes més. I amb tots aquests 77 artistes que no veureu, es forma la meva biennal. Gràcies, moltes gràcies. Gràcies (Aplaudiments) Gràcies, moltes gràcies. (Aplaudiments)