Salman Khan: Fem servir el vídeo per reinventar l'educació

La Khan Academy és coneguda sobretot per la nostra col·lecció de vídeos, o sigui que, abans de continuar, deixeu que us posi un petit muntatge.

(Video) Salman Khan: Així doncs la hipotenusa serà cinc. Només hi ha fòssils d'aquest animal en aquesta part de Sud-Amèrica, una franja molt clara aquí, i en aquesta part d'Àfrica. Podem fer la integral de superfície, i la notació sol ser una sigma majúscula. Assemblea Nacional: Creació del Comitè de Seguretat Pública, que sona bé per a un comitè. Noteu que això és un aldehid, i és un alcohol. Es comencen a diferenciar les cèl·lules efectores i les de memòria. Una galàxia. Ep, una altra galàxia. Mira, una altra galàxia. I en dòlars, són 30 milions per a ells, més els 20 milions del fabricant americà. Si això no us fa al·lucinar, és que no teniu emocions.

(Rialles)

(Aplaudiments)

SK: Ara tenim de l'ordre de 2.200 vídeos de tots els temes, des d'aritmètica bàsica fins a càlcul vectorial i altres coses com les que acabeu de veure. S'hi connecten un milió d'alumnes cada mes, que es miren de 100.000 a 200.000 vídeos cada dia. Però ara del que vull parlar és de com saltar al nivell següent. Però abans d'això, us vull parlar una mica de com vaig començar. Com alguns potser ja sabeu, fa cinc anys jo era analista d'un fons d'inversió lliure. Vivia a Boston, i feia classes als meus cosins de Nova Orleans, a distància. Vaig començar a pujar els primers vídeos de YouTube només com a extra, com a suplement per als meus cosins, perquè tinguessin un recordatori, i tal.

Tan aviat com vaig pujar els YouTubes, va passar una cosa curiosa; de fet, van passar diverses coses curioses. La primera va ser el feedback dels meus cosins. Em deien que els agradava més al YouTube que en persona. (Rialles) I un cop superat aquest revés, vaig entendre la profunditat de la qüestió. Em deien que preferien la versió automatitzada del seu cosí més que no el seu cosí. No s'entén a la primera, però, ben pensat, des del seu punt de vista, té molt de sentit. Es dóna el cas que poden pausar i fer repetir al seu cosí sense sentir que em fan perdre el temps. Si han de revisar alguna cosa que haurien d'haver après fa dues setmanes, o potser fa dos anys, no cal que passin vergonya per preguntar-ho al cosí. Poden mirar els vídeos i prou. Si s'avorreixen, poden avançar. Els poden mirar quan vulguin, al seu ritme. I probablement l'aspecte menys apreciat de tots és la idea que la primera vegada, la primeríssima vegada que vols entendre un concepte nou, l'últim que necessites és una altra persona que et digui: "Ho entens?" I això és el que em passava abans amb els meus cosins. Ara ho poden fer tranquil·lament a la intimitat de la seva habitació.

L'altra cosa que va passar és que els vaig penjar a YouTube i, com que no calia cap privacitat, els vaig deixar oberts a tothom. I la gent els va començar a trobar. Em van començar a arribar comentaris i cartes i tota mena de feedback de gent d'arreu del món. En tinc uns quants aquí. Aquest és d'un dels primers vídeos de càlcul. Algú va escriure al YouTube, era un comentari de YouTube: "És el primre cop que somric fent una derivada." (Rialles) Parem un moment. Aquesta persona va fer una derivada i després va somriure. I com a resposta a aquest mateix comentari, al mateix fil, (podeu anar a YouTube a mirar els comentaris) una altra persona diu: "Jo també. Se m'ha disparat el bon humor i m'ha durat tot el dia. Quan veia això a classe em semblaven lletres de "Matrix" i ara em sento com si sapigués kung-fu."

(Rialles)

I ens arriba molt de feedback semblant. Clarament, la gent ho trobava útil. Després, però, com més creixia i creixia l'audiència, em van començar a arribar cartes de gent, i cada cop estava més clar que tot plegat era més que un simple extra. Aquest és només un fragment d'una de les cartes. "El meu fill de 12 anys és autista i li costaven molt les mates. Hem provat de tot, vist de tot, comprat de tot. Vam ensopegar amb el teu vídeo de decimals, i li va calar. Després vam passar a les fraccions. També les va entendre. No ens ho podíem creure. Està contentíssim." Ja podeu comptar, jo, que era analista de fons d'inversió. Se'm feia molt estrany fer res amb valor social.

(Rialles)

(Aplaudiments)

Però estava emocionat, i vaig continuar. Em vaig començar a adonar d'altres coses. No només ajudava els meus cosins en el moment, i a la gent que m'enviava cartes, sinó que aquest contingut no caduca, que podia ajudar els seus fills o els seus néts. Si Isaac Newton hagués penjat vídeos de càlcul a YouTube, els meus ja no caldrien. (Rialles) Suposant que fos bo. No ho sabem.

(Rialles)

L'altra cosa que va passar, que llavors encara deia: "Bé, potser és un bon suplement. Va bé per a estudiants motivats. Potser és bo per a l'escolarització a casa." Però no em pensava que la cosa acabaria entrant a les aules. Llavors vaig començar a rebre cartes de mestres. I els mestres em deien: "Fem servir els teus vídeos per capgirar l'aula. Ja tenim les classes magistrals, i ara el que fem..." (i això podria passar demà a totes les aules dels Estats Units) "... el que faig és manar les xerrades per deures. I el que abans eren deures, ara ho faig amb els alumnes a l'aula."

M'agradaria fer una pausa per a... (Aplaudiments) Vull fer un incís un segon, perquè hi ha un parell de coses interessants. Una, que els professors que ho fan així tenen un benefici evident; el benefici que ara els seus alumnes poden gaudir dels vídeos igual que els meus cosins. Poden fer pausa i repetir-los al seu ritme quan els va millor. Però el més interessant és que, en contra de la primera intuïció quan es parla de tecnologia a l'aula, eliminant una classe de talla única a l'aula i deixant que els alumnes se la mirin al seu ritme a casa, i llavors quan arribes a l'aula, ells fan els deures, amb el mestre al voltant, amb companys que poden interactuar entre ells, aquests mestres han fet servir la tecnologia per humanitzar l'aula. Han pres una experiència fonamentalment deshumanitzadora (30 nens i nenes en silenci, a qui no se'ls permetia interactuar.) Un mestre, per bo que sigui, ha d'impartir una classe de talla única a 30 alumnes, cares en blanc, mirades contradictòries, i ara és una experiència humana. Ara interactuen entre ells de debò.

Així que, un cop la Khan Academy... Vaig deixar la feina i ens vam convertir en una organització real... Som sense ànim de lucre. La qüestió és, com ho portem al nivell següent? Com portem el que estan fent aquests mestres a la seva conclusió natural? El que us estic ensenyant aquí són exercicis reals que vaig començar a escriure per als meus cosins. Els primers eren molt més primitius. Aquesta és la versió més competent. Però el paradigma és generar tants problemes com calgui fins que entenguis el concepte, fins que en facis 10 de seguits. Amb els vídeos de la Khan Academy al costat. Et donem pistes, passos per resoldre el problema, si no saps com es fa. Però el paradigma, que sembla molt simple: 10 de seguits, i llavors continues. És fonamentalment diferent del que passa ara mateix a les aules.

En una aula tradicional, hi ha un parell d'exercicis per deures, deures, classe, deures, classe, i encabat es fa un control. I després del control, tant si has tret un 7, o un 8, o un 9, o un 9'5, la classe passa al tema següent. I fins i tot l'alumne de 9'5 ¿què era aquest 0'5 que no sabia? Potser no sabia què passa quan eleves una cosa a zero. I aquesta base es transmet al concepte següent. Fent una analogia, penseu que aprenem a anar en bicicleta, potser us faig una explicació prèvia i us deixo la bicicleta dues setmanes. I torno al cap de dues setmanes, i dic: "A veure. Us costa girar a l'esquerra. No sabeu frenar bé. Sou ciclistes al 80%". Us poso un aprovat al front i us dic "Ara, un monocicle." Encara que soni ridícul, és exactament el que està passant a les nostres aules ara mateix. Si tirem endavant, de sobte els bons estudiants comencen a suspendre àlgebra, i a suspendre càlcul de sobte, encara que siguin llestos, i tinguin bons mestres. Sol ser perquè tenen forats com un formatge gruyère a la base de la seva formació. El nostre model és aprendre matemàtiques com s'aprèn tot, igual que a anar en bicicleta. Es puja a la bici. Es cau de la bici. Tants cops com calgui fins que es domina. El model tradicional penalitza per l'assaig-error però no pretén el domini. Nosaltres us animem a expermientar. Us animem a fracassar. Però esperem que ho acabeu dominant.

Aquest és un altre dels nostres mòduls. És trigonometria. Això són funcions i representacions. I totes encaixen. Ara mateix en tenim uns 90. Podeu entrar a la web ara mateix. És gratis. No us vull vendre res. La idea general és que tot encaixa en el mapa del coneixement. Aquell node d'allà dalt, literalment són sumes d'un sol dígit. Tipus 1 + 1 = 2 I el paradigma és fer-ne bé 10 seguides, per anar passant a mòduls cada cop més avançats. Si baixem pel mapa del coneixement, entrem en aritmètica més avançada. Més avall, comencem a tenir pre-àlgebra i àlgebra inicial. Més avall, hi tenim àlgebra 1, àlgebra 2, i una mica de pre-càlcul. I la idea és que a partir d'aquí ho podem ensenyar tot. Bé, tot el que es pot ensenyar en aquesta mena de marc de treball. Ja us podeu imaginar (i en això estem treballant) que al mapa del coneixement hi ha lògica, programació informàtica, gramàtica, genètica, totes a partir d'aquest nucli de, si sabeu això i allò altre, ja esteu a punt per al concepte següent. Això pot anar molt bé per a un autodidacta, i us animo que ho proveu amb els vostres fills, però també animo tothom del públic a provar-ho directament. Canviarà el panorama de l'hora de sopar.

Però el que volem és fer servir la conclusió natural d'haver capgirat l'aula que em deien aquells primers mestres per email. El que us estic mostrant són dades reals d'un programa pilot al districte escolar de Los Altos, en què van agafar dues classes de cinquè i dues de setè i van capgirar el curs de matemàtiques tradicional. Aquests nens i nenes no fan servir llibres de text, no van a classes de talla única. Fan Khan Academy, fan servir aquest programa per aproximadament la meitat de les classes de mates. I vull deixar clar que no ho veiem com una formació complerta en matemàtiques. El que fem, i el que està passant a Los Altos, és que allibera temps. Això és agrupament i operacions, per assegurar-nos que sabeu com funciona un sistema d'equacions, i deixa temps lliure per a simulacions, per a jocs, per a mecànica, per a construir robots, per fer estimacions de l'alçada d'un turó segons la seva ombra.

Doncs el paradigma és que el mestre arriba cada dia, cada nen i nena treballa al seu ritme, i això és una pantalla en directe de l'escola del districte Los Altos; és la pantalla del mestre. Cada fila és un estudiant. Cada columna és un d'aquests conceptes. El verd significa que l'alumne ja és proficient. El blau significa que hi estan treballant; no cal patir. El vermell significa que s'han encallat. I el que fa el mestre literalment és dir: "Vaig a intervenir en els de vermell." O encara millor: "Vaig a buscar un alumne verd que ja domina aquest concepte perquè faci de línia d'atac i ajudi el seu company."

(Aplaudiments)

Jo vinc d'una realitat molt dada-cèntrica, on no volem que el mestre vagi a intervenir i li hagi de preguntar al nen o nena coses incòmodes: "Què és el que no has entès" o "Quina part has entès?" i tota la resta. El nostre paradigme en realitat és donar als mestres totes les dades possibles, dades que, en qualsevol altre camp, són ben normals, si et dediques a les finances, al màrqueting o a la fabricació. Així els mestres saben diagnosticar correctament els alumnes i interactuar de manera tan productiva com sigui possible. Ara els mestres saben exactament què han fet els alumnes, el temps que hi han dedicat cada dia, els vídeos que han vist, en quin moment feien pausa, quan deixaven de mirar els vídeos, els exercicis que fan servir, a què han dedicat més temps. El cercle de fora mostra a quins exercicis han dedicat més temps. El cerle interior mostra quins vídeos han vist més. Hi ha força granularitat de dades per saber exactament quin problema l'alumne ha fet bé o malament. El vermell és error, el blau és encert. La pregunta més a l'esquerra és la primera que va respondre l'alumne. Van veure el vídeo just aquí. I llavors veieu com, un dia, n'arriben a fer bé 10 de seguits. Amb els últims 10 problemes gairebé estem veient com l'alumne aprèn. També van més de pressa. L'alçada és el temps que han trigat.

Quan es parla d'aprendre al propi ritme, té sentit per a tothom (en termes educatius, "aprenentatge diferenciat") però és al·lucinant veure-ho a l'aula. Perquè cada cop que hem fet això, en cada aula que ho hem fet, una vegada i una altra, passats 5 dies, hi ha un grup de nens i nenes que s'han avançat i n'hi ha que van una mica més lents. En un model tradicional, si es fes un control, es diria: "Aquests són els brillants, aquests són els lents. Potser els hauríem de tractar diferent. Potser els hauríem de separar de classe." Però quan deixes que cada alumne vagi al seu ritme, i això ho veiem una vegada i una altra i una altra, veus alumnes que triguen una mica més de temps amb un concepte o un altre, però un cop entenen el concepte es posen al dia. Els mateixos alumnes que fa 6 setmanes ens semblaven lents, ara ens semblarien brillants. Això ho veiem una vegada i una altra. I realment et fa pensar si les etiquetes de què molts ens hem beneficiat es devien només a una coincidència en el temps.

Per molt valor que tingui una cosa així en un districte com Los Altos, el nostre objectiu és fer servir la tecnologia per humanitzar, no només a Los Altos, sinó a escala global, el que està passant a l'educació. I, de fet, això porta a un punt interessant. Molts dels esforços per humanitzar l'aula se centren en la quantitat d'alumnes per mestre. La nostra idea és que la unitat rellevant és el temps humà valuós que cada alumne té amb el mestre. En un model tradicional, gran part del temps del mestre es dedica a classe magistral, posar notes i coses així. Potser dediquen un 5% del temps a seure amb els alumnes i treballar amb ells realment. Així passem al 100% del temps. Un cop més, amb la tecnologia, no només capgires l'aula, sinó que humanitzes l'aula, estimo, 5 o 10 vegades més.

Per valuós que això sigui a Los Altos, imagineu-vos l'efecte sobre l'estudiant adult a qui li fa vergonya tornar enrere per aprendre el que ja hauria de saber, abans de tornar a la universitat. Imagineu-vos l'efecte sobre els nens i nenes del carrer de Calcuta que han d'ajudar la família durant el dia, i per això no poden anar a l'escola. Ara poden dedicar dues hores al dia per compensar, o per posar-se al dia sense passar vergonya pel que saben o no saben. Imagineu-vos el que passa on... hem parlat d'iguals que s'ensenyen entre ells dins d'una aula. Però el sistema està unificat. No hi ha cap raó per no tenir aquest suport entre iguals més enllà de l'aula. Imagineu-vos que l'estudiant de Calcuta de sobte pot donar classes al vostre fill, o que el vostre fill pot donar classes al nen de Calcuta. I crec que veureu com apareix aquesta noció d'una aula global del món. Essencialment, això és el que volem construir.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Bill Gates: He vist algunes coses que feu al sistema que tenen a veure amb la motivació i el feedback com punts d'energia, medalles d'honor. Explica'm què en penses.

SK: Ah, sí. No, tenim un equip fantàstic treballant-hi. Que quedi clar que ja no sóc només jo. Encara faig tots els vídeos, però tenim un equip de programadors fantàstics. Sí, hi hem inclòs certes mecàniques de joc per guanyar medalles, començarem a tenir classificacions de líders per zona, i també punts. És força interessant. Només amb els noms de les medalles i els punts que donem per fer certes coses, ja veiem que, a nivell de sistema, hi ha milers de nens de cinquè i de sisè que fan una cosa o una altra segons la medalla que volen.

(Rialles)

BG: I la col·laboració que feu amb Los Altos, ¿com va sorgir?

SK: Los Altos, va ser boníssim. Un cop més, no m'esperava entrar a les aules. Em van venir de la seva junta per dir-me: "Què faries si tinguessis carta blanca en una aula?" I vaig respondre: "Bé, doncs només que cada alumne anés al seu ritme o alguna cosa així, amb una pantalla per al mestre." I em van dir: "Ah, que radical. Ens ho hem de rumiar." I la resta de l'equip i jo pensàvem: "No acceptaran mai de la vida." Però literalment el dia següent ens van dir: "Comencem d'aquí a 2 setmanes?"

(Rialles)

BG: Així doncs, ho esteu fent amb matemàtiques de cinquè?

SK: Són dues classes de cinquè i dues de setè. I ho fan a nivell de districte. El que els encanta és que ara poden seguir aquests alumnes. No només el que fan a l'escola. Ara fins i tot per Nadal hem vist que hi ha alumnes que ho fan. Ho podem seguir perfectament. Es pot fer el seguiment al llarg de tot el districte. A l'estiu, o quan passen d'un mestre a un altre, hi ha aquesta continuïtat de dades que es poden veure a nivell de districte.

BG: Algunes vistes que han sortit eren per a que el mestre entri i segueixi el que fan realment els seus alumnes. Així doncs, t'arriben comentaris de les pantalles que tenen els mestres i de com ho interpreten?

SK: I tant. La majoria estan basades en especificacions dels mestres. També en vam fer per als alumnes, perquè tinguessin les seves dades, però sobretot treballem molt estretament amb els mestres. I literalment ens diuen: "Està bé, però..." Com el gràfic de la dedicació, que molts mestres ens dèien: "Tinc la impressió que molts alumnes van saltant en lloc de centrar-se en un tema." Per això vam fer el diagrama. Tot ho hem fet juntament amb els mestres. Ha estat molt fort.

BG: Esteu a punt per a la màxima audiència? Creieu que el curs que ve s'haurien de provar les vostres classes?

SK: Sí, està a punt. Ja se'ns connecten un milió de persones, en podem acollir unes quantes més. (Rialles) No, no hi ha cap raó perquè no es faci a totes les aules dels Estats Units demà mateix.

BG: I la visió d'això de les tutories. La idea és que, si tinc dubtes d'alguna matèria, d'alguna manera a la interfície d'usuari trobaré voluntaris per ajudar-me, potser puc consultar quina reputació tenen, per quedar i treballar amb aquestes persones?

SK: Exacte. I això ho recomano a tothom del públic. Ara mateix ens podem fer una pantalla com la dels mestres i bàsicament fer-nos tutors dels nostres fills, o nebots, o cosins, potser dels nens i nenes del Club Infantil. I tant, et pots convertir en mentor, en tutor, gairebé al moment. Però sí, hi és tot.

BG: Bé, és impressionant. Crec que acabem de veure l'escola del futur. Gràcies. (SK: Gràcies).

(Aplaudiments)