Robert Thurman: Ampliant el vostre cercle de compassió

Vull començar amb una sentència meravellosa d'Einstein així la gent estarà tranquil·la en veure que el gran científic del s. XX també hi está d'acord i, a més, ens demana que actuem. Va dir: "Un ésser humà és part del tot, que en diem univers, una part limitada en el temps i l'espai. Se sent ell mateix, els seus pensaments i sentiments, com quelcom separat de la resta, com una mena de miratge de la seva consciència. Aquest miratge és una presó per a nosaltres, que ens limita als nostres desitjos personals i a l'afecte d'unes poques persones al nostre voltant. La nostra tasca és alliberar-nos d'aquesta presó ampliant el nostre cercle de compassió, per arribar a tots els éssers vivents i a tota la natura en la seva bellesa."

Aquest concepte d'Einstein és increïblement semblant al de la psicologia Budista, on la compassió, que s'anomena "karuna", es defineix com "La sensibilitat envers el patiment dels demés i el conseqüent desig d'alliberar-los d'aquest patiment." S'assembla molt a l'amor, que és el desig que l'altre sigui feliç, i requereix, és clar, que un també se senti feliç i vulgui compartir-ho. És perfecte en el sentit que oposa clarament l'egocentrisme i l'egoisme a la compassió, a la preocupació pels altres, i, més encara, indica que els que estan atrapats en la roda de l'egocentrisme, pateixen sense poder fer-hi res, mentre que els compassius són més lliures i, per tant, més feliços.

El Dalai Lama sovint diu que la compassió és la seva millor amiga. L'ajuda quan està sobrepassat per la pena i la desesperació. La compassió l'ajuda a alleujar el sentiment que el seu patiment és el més absolut i terrible patiment que ningú mai hagi tingut i amplia la seva consciència del patiment dels altres, fins i tot dels causants del seu patiment i el de tots els éssers. De fet, el patiment és tant gran i enorme, que el seu propi patiment es va tornant menys monumental. I es va movent més enllà del seu egocentrisme cap a la més àmplia preocupació pels altres. I això l'anima immediatament i el seu coratge augmenta per tal d'estar a l'alçada de la situació. Així doncs, utilitza el seu propi patiment com a via per ampliar el seu cercle de compassió. És un molt bon col·lega de l'Einstein, podríem dir.

Ara, vull explicar una història, que és molt coneguda en les tradicions Índia i Budista, del gran Sant Asanga que va ser contemporani de Sant Agustí a occident i que era com el Sant Agustí Budista. Asanga va viure 800 anys després de l'època de Buda. I no estava gens content de com la gent practicava la religió Budista a l'Índia d'aquell temps.

I va dir, "N'estic fart de tot això. Ningú no viu realment d'acord amb la doctrina. Parlen d'amor i compassió i saviesa i il·luminació, però actuen de manera egoista i despreciable. L'ensenyament de Buda ha perdut força. Sé que el proper Buda vindrà d'aquí a uns milers d'anys, però ell ja existeix en un cel concret", que és Maitreya, "així doncs, em retiraré a meditar i a pregar fins que el Buda Maitreya se'm reveli i em doni un ensenyament o quelcom per reviure la pràctica de la compassió al món."

I es va recollir. I va estar meditant tres anys i no va veure el futur Buda Maitreya. Se'n va anar empipat. I així que se'n anava, va veure un home -- un homenet divertit, assegut al costat del camí que baixava la muntanya. Tenia un tros de ferro i l'estava fregant amb un drap. Allò el va intrigar. Li va dir: "Però què fas?" I l'home li digué: "Estic fent una agulla." I va dir, "Això és ridícul. No pots fer una agulla fregant un tros de ferro amb un drap." I l'home va dir, "No?" I li va mostrar un plat ple d'agulles. I va dir, "Val, ja ho entenc." Se'n va tornar a la cova. Va tornar a meditar

Tres anys més, cap visió. Se'n va un altre cop. Aquest cop, baixa. I quan marxa, veu com un ocell fa un niu al sortint d'un penya-segat. I on aterra per portar les branquetes al penya-segat, les plomes freguen la roca, i s'havia fet un solc a la roca, de 10 a 15 cm. S'havia fet una fisura a la pedra amb el frec de les plomes de generacions d'ocells. I va dir: "Val. Ja ho entec." I va tornar-hi.

Tres anys més. De nou, cap visió de Maitreya després de 9 anys. I, de nou ho deixa, i aquest cop veu com l'aigua degotant, havia fet un bol gegantí a la pedra que vessava fent un riu. I doncs, de nou, hi torna. I després de 12 anys encara res. I perd els nervis. I no pensa mirar ni a la dreta ni a l'esquerra per veure cap visió encoratjadora.

I arriba a la ciutat. Està destrossat. I allà, a la ciutat, se li acosta un gos que ve així -- un d'aquells gossos espantosos que es veuen en alguns països pobres, fins i tot a Amèrica, crec, en algunes zones -- i té un aspecte horrorós. I comença a interessar-se pel gos perquè és molt patètic i intenta atraure la seva atenció. S'asseu tot mirant el gos. Té una gran ferida oberta a les potes del darrera. I fins i tot una part sembla gangrenada i hi ha com cucs a la carn. És terrible. I pensa, "Què puc fer per curar aquest gos? Bé, al menys puc netejar aquesta ferida i rentar-la."

L'acosta cap a l'aigua, l'està a punt de netejar, però llavors es fixa en els cucs. Mira els cucs i li semblen ben macos. Es mouen feliços, allà per les potes del gos. "Vaja, si netejo el gos, mataré els cucs. Com pot ser? Ja ho tinc. Sóc un inútil i no hi ha Buda, ni Maitreya, i no hi ha remei per a res. I ara mataré els cucs?"

I va tenir una idea brillant. I va agafar un tros d'alguna cosa, i es va tallar un tros de carn de la seva cuixa, i la va posar a terra. No és que estigués pensant precisament en l'ASPCA [Societat Americana per a la Prevenció de la Crueltat Animal]. Immediatament la situació el va enganxar. Va pensar, "Portaré els cucs i els posaré en aquest tros de carn, llavors netejaré les ferides del gos i, més tard, ja veuré què faig amb els cucs."

I comença a fer-ho. Però no pot agafar els cucs. Sembla que no s'estan quiets. Són difícils d'agafar, aquests cucs. I diu, "Bé, posaré la meva llengua en la carn del gos. I llavors els cucs saltaràn cap a la meva llengua que és més calenta. El gos sembla acabat. I llavors els escopiré d'un en un." Així doncs, comença i posa la llengua, va haver de tancar els ulls de tan fastigós, amb la pudor i tot.

I llavors, de sobte, sent un "pffft" o un soroll així. Salta enrere i allà mateix, per descomptat, hi ha el futur Buda Maitreya en una visió bellíssima, amb arcs de Sant Martí i el cos eteri, daurat i enjoiat, té una visió mística i delicada. I diu, "Oh." Fa una reverència Però, com a ésser humà que és, de seguida li ve al cap una queixa.

I quan s'aixeca de la reverència diu, Déu meu, sóc tant feliç de veure-us, però on heu estat aquests 12 anys? Què és això?

I Maitreya diu, "Estava amb tu. Qui et penses que estava fent les agulles i fent els nius i degotant en les pedres per tu, senyor capsigrany? (Rialles) "Doncs cercava el Buda en persona." va respondre. I va dir, "Fins ara mateix, no has tingut la compassió de veritat. I, fins que no tens la veritable compassió, no pots reconèixer l'amor." Sabeu? En sànscrit, "Maitreya" significa amor, "aquell que estima".

Però l'Asanga no s'ho acabava de creure. I li diu, "Si no em creus, porta'm amb tu." Així que va agafar en Maitreya - que es va encongir com una pilota -- se'l va posar a l'espatlla, i va anar corrents a la ciutat, al mercat, i va dir, "Alegreu-vos! Alegreu-vos! El futur Buda ha arribat abans de les prediccions. Aquí el teniu." I de seguida van començar a tirar-li roques i pedres -- No era pas a Chautaqua, era en un altra ciutat -- perquè van veure un iogui embogit que estava als ossos, una mena de hippy, amb la llengua sagnant i un gos podrit a l'esquena, cridant que el Buda futur havia arribat.

Així doncs, el van fer fora de la ciutat. Però ja als afores de la ciutat, una dona vella, treballadora del crematori, va veure un peu enjoiat en un lotus enjoiat a la seva esquena i després el gos, però va veure el peu enjoiat de Maitreya, i li va oferir una flor. Això el va animar, i se'n va anar amb Maitreya.

Maitreya el va portar a un cert cel, que és la manera típica en la que el mite Budista es manifesta. I Maitreya el va tenir al cel durant cinc anys, dictant-li cinc complicats volums sobre la metodologia de com cultivar la compassió.

I vaig pensar que compartiria amb vosaltres aquest mètode, o un d'ells. El més famós es diu "Mètode Causal de les Set Passes per Desenvolupar la Compassió." Es comença primer meditant i visualitzant tots els éssers junts, i tots -- també els animals -- tenen forma humana. Els animals són en una de les seves vides humanes. Els humans com a humans. Llavors, entre tots, penses en els teus amics i estimats, el cercle més íntim. I penses en els teus enemics, penses en els que et són indiferents. I mires de dir, "Bé, als estimats els estimo. Però, ja saps, després de tot, són amables amb mi. De vegades m'hi barallo. De vegades són antipàtics. M'hi he emprenyat. Els germans es barallen. Pares i fills es barallen. De fet, els estimo perquè són bons amb mi. Dels indiferents no en puc dir res. Podrien estar bé. I els enemics no m'agraden perquè són dolents amb mi. Però segur que són bons per algú altre. Podría ser jo també."

I els Budistes pensen que, ja que tots hem tingut infinites vides anteriors, tots hem sigut parents, en realitat. I, per tant, tots vosaltres, des de la visió Budista en alguna vida passada, encara que no ho recordeu, ni jo tampoc, heu estat la meva mare, i demano perdó pels problemes que hagi pogut crear-vos. I jo també he estat la vostra mare. He sigut dona i he sigut la mare de tots vosaltres en vides passades així és com pensen els Budistes. Així doncs, la meva mare en aquesta vida és fantàstica. Però tots vosaltres, d'alguna manera, sou part de la mare eterna. Em vau donar aquesta expressió, "la mare eterna", vau dir. És meravellosa. Així és com ho fan els Budistes. Un creient cristià, pot pensar que tots els éssers, fins i tot els enemics, són fills de Déu. També, d'aquesta manera, estem emparentats.

D'aquesta manera es creen els fonaments de la igualtat. I també reduïm una mica aquesta tendència exclusivista que tenim pels qui estimem -- només en la meditació -- i obrim la ment a qui no coneixem. I sobre tot reduïm l'hostilitat i el "No vull sentir compassió d'ells" pels que pensem que són els dolents, aquells que odiem i que no ens agraden. I ja no odiarem ningú. Ens estem igualant. Això és molt important.

I el següent que fem és el que s'anomena el "reconeixement de la mare". I va així: pensem que tothom és conegut, és família. Ens expandim. Agafem el sentiment de recordar la mare, i l'escampem a tots els éssers en aquesta meditació. I veiem la mare en cada ésser. Veiem l'aspecte que té la mare en el seu rostre, la mirada cap el seu fill, que és un miracle que ha generat del seu propi cos, com a mamífer que és, on té veritable compassió, veritablement és l'altre i s'hi identifica completament. Sovint la vida de l'altre serà més important per a ella que la seva pròpia vida. I és per això que és la forma més poderosa d'altruisme. La mare és el model de tot altruisme pels éssers humans, en les tradicions espirituals. I així, reflectim mentre podem aquesta expressió de maternitat en tots els éssers.

La gent se'n riu de mi, sabeu, perquè deia que sovint meditava en la mama Cheney com a mare meva, quan, de fet, estava empipat amb ell per totes les seves malifetes a l'Iraq. Solia meditar en George Bush. Queda curiós com a mare en forma femenina. Amb les seves orelletes, somriu i t'acarona entre els braços. I penses en ell com si t'estigués cuidant. I llavors el bigoti seriós d'en Saddam Hussein és un problema. Però hi penses com a mare.

I així és com ho fas. Agafes qualsevol ésser que et sembli estrany, i mires com podria ser familiar per a tu. I ho fas una bona estona fins que sents que pots sentir la familiaritat de tots els éssers. Ningú sembla aliè. Ja no són "l'altre." Redueixes els sentiments de separació amb els éssers. I des d'aquí recordes la bondat de les mares en general, si pots recordar la bondat de la teva pròpia mare, si pots recordar la bondat de la teva dona, o, si ets mare, com eres amb els teus fills. I comences a posar-te nostàlgic, cultives aquesta nostàlgia intensament. Potser fins i tot ploraràs de gratitud i bondat. I llavors connectes amb aquest sentiment que tothom podria ser mare. Cada ésser, fins i tot els més insignificants, poden ser mare.

I després, tercer pas, d'aquí vas al que se'n diu "sentiment de gratitud". Vols tornar aquesta bondat que tots els éssers t'han mostrat. I llavors, el quart pas, passes al que s'anomena "l'amor amorós". Per cada pas pots trigar setmanes, mesos o dies segons com ho facis, o aquesta meditació també pots fer-la tota seguida. I llavors penses què macos són tots els éssers quan són feliços, quan estan satisfets. I cada ésser és bonic quan internament se sent feliç. La seva cara no mostra això, quan estan emprenyats, tots els éssers són lletjos, però quan són feliços són macos. I així els veus en la seva felicitat potencial. I sents amor per ells i vols que siguin feliços, fins i tot els enemics.

Pensem que Jesús no toca de peus a terra quan diu "estima el teu enemic". Ell ho diu i pensem que no toca de peus a terra i que és espiritual i un exagerat. "Està bé que ell ho digui, però jo no puc fer-ho." Però, de fet, és molt pràctic. Si estimes el teu enemic vol dir que vols que el teu enemic sigui feliç. Si el teu enemic fos feliç de veritat, per què es molestaria en ser el teu enemic? Quin avorriment anar sempre darrera teu. Estaria tranquil·lament en algun lloc passant-s'ho bé. Per això té sentit voler que el teu enemic sigui feliç perquè deixarà de ser el teu enemic, perquè això porta molta feina.

En qualsevol cas, això és "l'amor amorós". I finalment, el setè pas és la compassió, la "compassió universal". I això és quan veus la realitat de tots els éssers en què pots pensar. Els mires i veus com són. I te n'adones de com en són de desgraciats ara, la majoria, la major part del temps. Veus la gent amb el front arrugat. I te n'adones que no tenen compassió ni d'ells mateixos. Els mouen el deure i l'obligació. "He d'obtenir allò. Necessito més. No sóc digne. I hauria de fer alguna cosa." I van corrent estressats tot el dia. I pensen que es tracta de ser "home", de patir una dura disciplina. Però de fet ells són cruels amb ells mateixos. I, per tant, són cruels i implacables amb els altres. I és natural que mai obtinguin una resposta positiva. I com més èxit tenen i més poder obtenen, són molt més desgraciats. I aquí és on sents veritable compassió per ells.

I sents que has de fer-hi alguna cosa. I triar l'acció, per suposat, amb una mica de sort serà més pràctic que el pobre Asanga, amb els cucs del gos, perquè tenia la motivació i fos qui fos qui tingués al davant volia ajudar. Però, és clar, allò no és pràctic. Hauria d'haver fundat l'ASPCA de la ciutat i haver obtingut ajuda científica per gossos i cucs. Estic ben segur que ho va fer més tard. Però allò indica el seu estat mental, sabeu?.

Així el següent pas -- el sisè pas més enllà de la "compassió universal" -- és quan connectes de veritat amb les necessitats dels altres, i també tens compassió per tu mateix, i no és només pena. Pots tenir por d'alguna cosa. Una mala persona s'està fent cada cop més desgraciada i cada cop és més dolenta amb l'altra gent i pot ser castigada per això, en un futur, de moltes formes. En el Budisme, els fan pagar en una vida futura. No cal dir que en les religions teistes són castigats per Déu o el que sigui. En el materialisme, pensen que se'n lliuren quan deixen d'existir en morir, però no ho fan. I reneixen en una altra cosa, sabeu?

Bé, és igual. No m'esplaiaré en això. Però el següent pas es diu la "responsabilitat universal". I és molt important -- les Normes de la Compassió ens han de portar a desenvolupar-nos a través de la compassió veritable, que es diu la "responsabilitat universal". I això vol dir que la gran ensenyança de sa santedat, el Dalai Lama, que sempre imparteix per tot arreu, diu que la bondat és la religió comuna de la humanitat, però que la "bondat" implica la "responsabilitat universal". I això implica que el que passa als altres, ens passa a nosaltres, que en som responsables, i que ens n'hem de responsabilitzar i fer tot el que puguem a qualsevol nivell per poc o petit que sigui el que puguem fer. Ho hem de fer de totes totes. No hi ha excusa per a no fer-ho.

I llavors, finalment, ens porta a un nou rumb de vida on vivim de la mateixa manera per a nosaltres i per als demés, i serem alegres i feliços. El que no hem de pensar és que la compassió ens fa desgraciats. La compassió ens fa feliços. El primer que és feliç, quan es té una gran compassió, és un mateix, fins i tot si encara no s'ha fet res per a ningú. Malgrat això, el canvi a nivell mental ja fa quelcom pels altres éssers. Ja poden sentir aquesta nova qualitat en tu, i ja els ajuda, els dóna exemple.

El rellotge no té compassió i em diu que he d'acabar.

Per tant, practiqueu la compassió, llegiu les Normes, escampeu-les i desenvolupeu-les en vosaltres. No penseu: "Ah bé, sóc compassiu" o "no sóc compassiu", i penseu que esteu encallats. Ho podeu desenvolupar. Podeu fer minvar la manca de compassió, la crueltat, la manca de sensibilitat, el no tenir en compte els altres. Preneu responsabilitat universal cap a ells, i llavors, no només Déu somriurà i la mare eterna somriurà, també la Karen Amstrong [teòloga, autora de la Història de Déu] somriurà.

Moltes gràcies.