Richard Wilkinson: Com la desigualtat económica danya les societats.

Tots sabeu que el que diré és veritat. Penso que la idea que la desigualtat divideix i corrou la societat ha estat entre nosaltres des d'abans de la Revolució Francesa. El que ha canviat és que ara tenim les proves, podem comparar les societats, més o menys igualitàries, i descobrir qué fa la desigualtat. Us mostraré totes aquestes dades i us explicaré aleshores per què existeixen aquests vincles.

Però primer, mireu què deprimits que estem. (Rialles) Però primer començaré amb una paradoxa. Aquesta gràfica relaciona l'esperança de vida amb el producte interior brut: la riquesa mitjana dels països. Vegeu que els països de la dreta, com Noruega o els Estats Units, són dues vegades més rics que Israel, Grècia o Portugal. I no hi ha diferència en l'esperança de vida. No se suggereix cap relació. Però si mirem dintre de la nostra societat, veurem que hi ha un gradient social pronunciat pel que fa a la salut en la societat. Açò, de nou, és esperança de vida.

Aquestes són petites àrees d'Anglaterra i Gal·les: les més pobres a la dreta i les més riques a l'esquerra. Hi ha molta diferència entre els pobres i la resta. Fins i tot la gent que está just davall del màxim tenen pitjor salut que els primers de la llista. Per tant, la renda té un significat important dins de les societats, però no entre elles. La explicació d'aquesta paradoxa és que, dins de les nostres societats, estem analitzant la renda relativa o la posició social, l'estatus social: on estem en relació amb la resta i la grandària de l'interval que hi ha entre nosaltres. Una vegada que entenem aquesta idea ens hem de preguntar: què passa si fem més grans les diferències, o les reduïm, és a dir, variem les diferències en la renda?

I això és el que us mostraré. No usaré dades hipotètiques. Les dades són de les Nacions Unides, que són les que empra el Banc Mundial, sobre les diferències en la renda en aquestes democràcies de mercat riques i desenvolupades. L'indicador que hem emprat, perquè és fàcil d'entendre i el podeu descarregar, és el que mostra la diferència que hi ha entre le 20% més ric i el 20% més pobre en cada país. I podeu comprovar a l'esquerra que als països més igualitaris, el Japó, Finlàndia, Noruega, Suècia, els més rics són entre un 3,5 i 4 vegades més rics que el 20% més pobre. Però on hi ha més desigualtat, Gran Bretanya, Portugal, els Estat Units, Singapur, les diferències són el doble. En aquest indicador, Gran Bretanya té el doble de desigualtat que algunes de les altres democràcies de mercat amb èxit.

Ara us mostraré quines conseqüències té per a les nostres societats. Hem recollit dades dels problemes amb gradients socials, és a dir, els problemes que normalment trobem al final de l'escala social. Són dades que es poden comparar internacionalment, com l'esperaça de vida, proves escolars de matemàtiques i alfabetisme, taxes de mortalitat infantils, taxes d'homicidis, proporció de la població que és a la presó, embarassos en adolescents, nivells de confiança, obesitat, malalties mentals que en la classificació diagnòstica clàssica inclouen la drogoaddicció i l'alcoholisme, i la mobilitat social. Les posem totes en un índex. Totes tenen la mateixa importància. S'extrau una mena de mitjana dels països en aquests aspectes. I aquí ho teniu, ho podeu veure en relació a l'indicador de desigualtat que acabo de mostrar-vos, el qual usaré més d'una vegada per analitzar les dades. Els països amb més desigualtats tenen pitjors resultats en aquests tipus de problemes socials. Aquests dos aspectes estan fortament relacionats. Però si mirem aquest indicador de problemes socials i de salut i el relacionem amb el PIB per càpita, el producte interior brut, no hi trobem res, no hi ha relació.

Ens preocupa una mica que la gent pensi que triem els problemes perquè encaixin amb els nostres arguments i que estem tot just fabricant les proves, per això férem un article per al British Medical Journal sobre l'indicador d'UNICEF del benestar infantil. Consta de 40 components diferents realitzats per altres persones. Inclou aspectes com si els nens parlen amb els seus pares, si tenen llibres a casa, les taxes de vacunació, si hi trobem assetjament escolar. Tot està inclòs. Aquí el trobem en relació amb el mateix indicador de desigualtat. Els nens van pitjor en les societats desiguals. Una relació molt significativa. Però de nou, si mirem l'indicador de benestar infantil en relació amb el PIB per càpita, no hi ha relació, ni se'n suggereix cap.

El que ens demostren totes aquestes dades és sempre el mateix. La mitjana de benestar de les nostres societats ja no depèn del PIB ni del creixement econòmic. Aquest fet és molt important als països més pobres, però no als països desenvolupats del món ric. Però les diferències entre nosaltres i on ens trobem en relació amb la resta són molt importants ara. Us mostraré alguns elements per separat del nostre indicador. Aquí, per exemple, trobem la confiança. Es tracta de la proporció de la població que pensa que es pot confiar en la majoria de la gent. Les dades són de l'enquesta World Values Survey. Podem veure, a la part més desigual, que el 15% de la població pensa que pot confiar en la resta. Però en les societats mes igualitàries puja fins al 60% o 65%. I si mirem els indicadors de participació en la vida de la comunitat o del capital social, les relacions són semblants pel que fa a la desigualtat.

He de dir que tot aquest treball el férem dues vegades. El férem primer en aquests països rics i desenvolupats i després, en un banc de proves diferent, el repetírem en tots els 50 estats nord-americans i ens preguntàrem el mateix: els estats amb més desigualtat tenen pitjors resultats en aquests indicadors? Aquí tenim les dades de confiança d'una enquesta del govern federal relacionades amb la desigualtat. Trobem una dispersió molt similar en nivells similars de confiança. És a dir, el mateix que abans. Bàsicament, el que trobàrem és que quasi tot el que està relacionat amb la confiança mundialment també ho està als 50 estats federats en aquest banc de proves diferent. I no, no ens ha sortit així per casualitat.

Aquí trobem les malalties mentals. Es van reunir aquestes dades tot fent servir les mateixes entrevistes en mostres aleatòries de població per així poder comparar les taxes de malaltia mental en cada societat. Aquest és el percentatge de població amb una malaltia mental l'any passat. Va des del 8% fins a tres vegades més: hi ha societats amb nivells de malalties mentals tres vegades superior a altres. I, de nou, està molt relacionat amb la desigualtat.

Aquí torbem la violència. Els punts rojos són els estats americans i els triangles blaus les províncies canadenques. Mireu les diferències en l'escala. Va des de 15 homicids per milió d'habitants fins a 150. Aquesta és la proporció de població a la presó. Hi ha una diferència de deu vegades, d'una punta a l'altra de l'escala. Va des de 40 a 400 persones a la presó. Aquesta relació no és conseqüència de l'alta criminalitat. A alguns llocs, hi forma part. Però està més relacionat amb les penes més dures, més severes. I les societats més desiguals són més propenses a tenir pena de mort. Aquí tenim les dades dels adolescents que abandonen l'institut. De nou, moltes diferències. I és una cosa molt dolenta si parlem d'utilitzar el potencial i el talent de la població.

Aquí teniu la mobilitat social. En realitat és l'indicador de la mobilitat basat en la renda. Bàsicament, la pregunta és la següent: els pares rics tenen fills rics i els pares pobres fills pobres, o no hi ha cap relació entre ambdós? I a l'extrem més desigual, la renda del pare és molt important: al Regne Unit, als Estats Units. Als països escandinaus la renda del pare és menys important. Hi ha més mobilitat social. I com ens agrada dir, i sé que hi ha molts americans entre el públic, si els americans volen viure el somni americà han d'anar a Dinamarca.

(Rialles)

(Aplaudiments)

Només us he destacat en cursiva algunes coses. Podria haver mostrat altres problemes. Són tots problemes que solen ser més comuns a l'extrem inferior del gradient social. Però hi ha una infinitat de problemes amb gradients socials que són pitjors als països més desiguals: no només un poc pitjors, sinó entre dues i deu vegades més comuns. Penseu en les despeses, el cost humà de tot això.

Tornem ara al gràfic que us he mostrat abans en què ho posàvem tot junt per extraure dues conclusions. La primera és que, a tots els gràfics, hem vist que els països amb pitjors resultats, sigui quin sigui aquest, sembla que són els menys igualitaris, i els que van millor sembla que són els països nòrdics i el Japó. Per tant, el que veiem és una disfunció social general relacionada amb la desigualtat. No són només un parell de coses les que no van bé, sinó la majoria.

L'altra conclusió important que es pot extraure d'aquí és que, si mirem l'extrem inferior, Suècia i el Japó, són països molt diferent en molts aspectes. La posició de les dones, la força amb què es manté la família nuclear, és completament antagònica dins del món desenvolupat. Però una altra diferència importat és com aconsegueixen aquesta gran igualtat. Suècia té grans diferències pel que fa als ingressos, i redueix aquesta diferència a través dels impostos, l'asistència social general, prestacions generoses, etcètera. El Japó és ben diferent. No té tantes diferències pel que fa als ingressos i als impostos. Els impostos són menors. Té menor asistència social. I a la nostra anàlisi dels estats americans, trobem el mateix contrast. Hi ha alguns estats als quals els funciona la redistribució, altres funcionen bé perquè tenen menys diferències abans de pagar impostos. Per tant, la conclusió és que no importa com obtens la igualtat, sempre que arribis a ella.

No estic parlant de la igualtat perfecta, sinó de la igualtat que hi ha a les democràcies de mercat desenvolupades. Un altre aspecte important d'aquestes dades és que no només els pobres es veuen afectats per la desigualtat. Sembla que tenia raó el poema de John Donne "Ningú no és una illa." I en molts estudis, és possible comparar els problemes de la gent en països més i menys igualitaris a cada nivell de la escala social. Aquest és només un exemple. Aquí està la mortalitat infantil. Les dades de mortalitat infantil a Suècia es van classificar d'acord amb la classificació socioeconòmica del registre britànic. I és, doncs, anacrònicament una classificación segons l'ocupació del pare, així que separa els pares solters. Però quan diu "classe social baixa," són ocupacions no qualificades. Després, al centre, apareixen les ocupacions manuals qualificades, després les no universitàries i no manuals, després les professions liberals: doctors, advocats, directors de grans empreses.

I podeu veure que Suècia té millors resultats que Gran Bretanya al llarg de tota l'escala social. Les grans difències estan a l'extrem inferior de la societat. Però a l'altre extrem tampoc sembla que hi hagi cap avantatge per estar en una societat igualitària. Ho hem mostrat en cinc conjunts de dades sobre resultats educatius i la salut als Estats Units i al món. I aquest sembla ser el cas: la igualtat és important per a les persones que es troben a l'extrem inferior, però també té beneficis per als que estan a l'altra banda.

Però m'agradaria analitzar un poc més el que està passant. Penso que estic parlant dels efectes psico-socials de la desigualtat. Té més a veure amb el sentiment de superioritat i inferioritat, de ser valorat o no, de ser respectat o no. I és clar, aquests sentiments relacionats amb la competició són els que determinen el consumisme a la nostra societat. També provoca inseguretat. Ens preocupem més per com ens jutgen i ens veuen la resta, si ens consideren atractius, intel·ligents, totes aquestes coses. El juí social augmenta, i la por per aquests també.

També resulta interessant part del treball paral·lel sobre psicologia social: es van analitzar 208 estudis diferents en què els voluntaris entraven a un laboratori psicològic i es mesuraven les seves hormones de l'estrès a través de la reacció davant tasques estressants. I en la ressenya, el que volien veure era quin tipus d'estrès augmenta els nivells de cortisol, la principal hormona de l'estrès. I la conclusió va ser que eren les tasques amb una amenaça d'evaluació social, és a dir, les relacionades amb l'autoestima i amb l'estatus en què la resta pot jutjar negativament el teu treball. Aquesta mena d'estrès té un efecte particular a la psicologia de l'estrès.

Ara hem sigut criticats. És clar que hi ha gent a qui no li agrada tot açò i gent que ho troba sorprenent. Els he de dir que quan ens critiquen per seleccionar les dades, no hem seleccionat dades. Tenim la regla absoluta que si la font de les nostres dades té dades d'un dels països que estem analitzant, s'inclou a l'anàlisi. La font de les dades decideix si són fiables, no nosaltres. Si no, tindríem biaix.

I la resta dels països? Hi ha 200 estudis de salut relacionada amb els ingressos i l'igualtat en revistes acadèmiques avaluades per experts. No és limita als països que hem presentat aquí, cosa que es demostra fàcilment. Els mateixos països, els mateixos indicadors de desigualtat, un problema rere altre. Per què no controlem altres factors? Us he mostrat que el PIB per càpita no influeix en res. I per descomptat que altres que utilitzen altres mètodes més sofisiticats han inclòs la pobresa i l'educació, etcètera.

I la causalitat? La correlació per ella mateixa no prova la causalitat. Hem estat bona cosa de temps. I insisteixo, la gent coneix les unions causals prou bé en alguns d'aquests resultats. El gran canvi de la nostra interpretació dels causants de la salut crònica en els països desenvolupats és la importància de l'estrès crònic que prové de la societat i com afecta el sistema immunològic, el sistema cardiovascular. O, per exemple, la raó per la qual la violència esdevé més comuna en les societat desiguals és perquè la gent és més sensible a ser menyspreada.

He de dir que per poder ocupar-nos-en hem d'ocupar-nos del que ocorre abans dels impostos i després. Hem de constrenyir els ingressos, la cultura de les ajudes a dalt del tot. Penso que els caps han de ser responsables davant dels seus treballadors de totes les maneres possibles. Crec que el missatge que us haurieu d'endur és que podem millorar la qualitat de vida tot reduint les diferències entre els nostres ingressos. De sobte tenim una manera d'entendre la salut psicosocial de totes les societats, i és excitant.

Gràcies.

(Aplaudiments)