Com fa, el cervell, judicis morals?

Avui us parlaré del problema que representen els pensaments dels altres. I el problema de què us parlaré no és l'habitual en la filosofia, és a dir, "Com podem saber si els altres pensen?" O sigui, potser tu penses i els altres no són més que robots molt convincents. Bé, això és un problema filosòfic, però per avui assumiré que molta gent del públic pensa, i que no m'he de preocupar per això.

Hi ha un segon problema, el qual ens és potser més familiar com a pares, professors, esposes i novel·listes: "Per què ens és tan difícil saber què vol i en què creu l'altra gent?" O, potser molt més rellevant, "Per què és tan difícil de canviar el que l'altra gent vol o creu?"

Crec que els novel·listes ho reflecteixen millor que ningú. Com Philip Roth, que va dir, "I, tot i així, què n'hem de fet, d'aquest assumpte tan important, de l'altra gent? Que n'estem, de mal dotats, per a fer-nos una idea de com funciona l'interior dels altres i quins són els seus objectius amagats." Com a professora i com a esposa, aquest és, naturalment, un problema amb el qual topo cada dia. Però, com a científica, me n'interessa un altre, de problema sobre els pensaments dels altres. I aquest és el que us presentaré avui. I el problema és: "Com és que és tan fàcil de saber què pensen els altres?"

Per començar a il·lustrar-ho, gairebé no necessites ni informació, un cop d'ull a un desconegut, i pots endevinar què està pensant aquesta dona, o aquest home. Dit d'una altra manera, el quid de la qüestió és la màquina que fem servir per reflexionar sobre els pensaments dels altres, el nostre cervell, fet de peces, cèl·lules cerebrals, que compartim amb tots els altres animals, amb els micos i els ratolins i fins i tot amb els llimacs de mar. I, tot i així, les ajuntes en una xarxa concreta i n'obtens la capacitat d'escriure Romeu i Julieta. O de dir, com va dir Alan Greenspan, "Sé que creus que has entès el que creus que he dit, però no estic segur que t'adonis que el que has sentit no és el que jo volia dir." Rialla

Per tant, la feina del meu camp de la neurociència cognitiva és carregar aquestes idees, una a cada mà. I intentar entendre com es poden ajuntar unitats simples, missatges simples en l'espai i el temps, en una xarxa i obtenir-ne aquesta capacitat humana sorprenent de reflexionar sobre els pensaments dels altres. Us diré tres coses sobre això, avui. Òbviament, el projecte sencer és enorme. I només us en faré cinc cèntims: els primers passos que ens han dut al descobriment d'una regió cerebral especial per a reflexionar sobre els pensaments dels altres, algunes observacions en el desenvolupament lent d'aquest sistema mentre aprenem a fer aquesta tasca tan difícil i, finalment, us mostraré que algunes diferències entre persones, com ara la manera de jutjar els altres, poden explicar-se mitjançant les diferències en aquesta regió cerebral.

Primerament, el que us vull dir és que hi ha una regió cerebral al cervell humà, als vostres cervells, la feina de la qual és reflexionar sobre els pensaments dels altres. Aquí en teniu un dibuix. Se'n diu Intersecció Temporo-Parietal Dreta. Es troba sobre i darrere la vostra orella dreta. I és aquesta la regió cerebral que heu fet servir quan heu vist les fotos que us he ensenyat, o quan llegiu Romeu i Julieta o quan intenteu entendre Alan Greenspan. I no la feu servir per a resoldre cap altre tipus de problemes lògics. I aquesta regió cerebral s'anomena ITP Dreta. I aquest dibuix mostra l'activitat mitjana en un grup del que anomenem típics adults humans. És a dir, estudiants de l'Institut Tecnològic de Massachusetts. Rialla

La segona cosa que vull dir-vos sobre aquesta regió cerebral és que, tot i que nosaltres, els humans adults som realment bons a l'hora d'entendre els pensements dels altres, no sempre ha estat així. Als nens els costa molt de temps adquirir-ho. Us ensenyaré una part d'aquest procés llarg i estès. La primera cosa que us ensenyaré és un canvi entre l'edat de tres i cinc anys, quan els nens aprenen a entendre que els altres poden tenir creences diferents de les seves. Us ensenyaré un nen de cinc anys davant d'un problema que anomenem: La tasca de la falsa creença.

Rebecca Save (Vídeo): Aquest és el primer pirata. Es diu Ivan. I saps què els encanta, als pirates?

Nen: Què? RS: Als pirates els encanten els entrepans de formatge.

Nen: Formatge? M'encanta el formatge!

RS: Sí. I l'Ivan té aquest entrepà de formatge, i diu: "Nyam, nyam, nyam, nyam, nyam! M'encanten els entrepans de formatge." I l'Ivan deixa el seu entrepà aquí, al damunt de l'arca pirata. I diu: "Saps què? Necessito alguna cosa per beure amb el meu dinar." I se'n va a buscar una cosa per beure. I mentre l'Ivan no hi és, bufa el vent i tira l'entrepà a terra, a la gespa. I ara, arriba un altre pirata. Aquest pirata es diu Joshua. I a en Joshua també li encanten els entepans de formatge. I en Joshua té un entrepà de formatge i diu: "Nyam, nyam, nyam, nyam, nyam! M'encanten els entrepans de formatge." I posa l'entrepà aquí, damunt de l'arca pirata.

Nen: Per tant, aquest és seu.

RS: Aquest és d'en Joshua. Exacte.

Nen: I el seu ara és al terra.

RS: Exactament.

Nen: Per tant, no sabrà quin és el seu.

RS: Oh. I ara en Joshua se'n va a buscar alguna cosa per beure. L'Ivan torna i diu: "Vull el meu entrepà de formatge." Quin creus que agafarà?

Nen: Crec que agafarà aquest.

RS: Sí, creus que agafarà aquest? Molt bé, vegem-ho. Oh sí, tenies raó. Ha agafat aquest.

Aquest és un nen de cinc anys que clarament entén que l'altra gent pot tenir creences falses i quines conseqüències se'n deriven. Ara us ensenyaré un nen de tres anys davant del mateix problema.

RS: I l'Ivan diu: "Vull el meu entrepà de formatge." Quin creus que agafarà? Creus que agafarà aquest? Vegem què passa. Aviam què fa. Aquí ve l'Ivan i diu: "Vull el meu entrepà de formatge." I agafa aquest. Oh, oh. Per què ha agafat aquest?

Nen: El seu era al terra.

El nen de tres anys fa dues coses diferents. Primer, prediu que l'Ivan agafarà l'entrepà que de debò és seu. I després, quan veu que l'Ivan agafa l'entrepà que és on ell l'havia deixat, on nosaltres diríem que l'agafa perquè creu que és el seu, el nen de tres anys li troba una altra explicació: No agafa el seu entrepà perquè no el vol, perquè ara està brut, al terra. Per tant, aquesta és la raó per la qual agafa l'altre entrepà. Però és clar, el desenvolupament no s'acaba als cinc. I ara podrem veure la continuació d'aquest procés d'aprenentatge a l'hora de reflexionar sobre els pensaments dels altres apujant l'aposta i preguntant als nens, no per la predicció de l'acció, sinó per un judici moral. Primer us tornaré a ensenyar el nen de tres anys.

RS: O sigui, l'Ivan és roí i dolent perquè agafa l'entrepà d'en Joshua?

Nen: Sí.

RS: S'hauria de veure embolicat amb problemes per haver agafat l'entrepà d'en Joshua?

Nen: Sí.

Potser no ens sorpèn que cregui que era roí per part de l'Ivan agafar l'entrepà d'en Joshua, ja que ell creu que l'Ivan només l'agafava per evitar haver de menjar-se el seu propi entrepà brut. Però ara us mostraré el nen de cinc anys. Recordeu que el nen de cinc anys entenia completament perquè l'Ivan havia agafat l'entrepà d'en Joshua.

RS: L'Ivan és roí i dolent perquè agafa l'entrepà d'en Joshua?

Nen: Mm, sí.

I, llavors, no és fins a l'edat de set anys que obtenim una resposa que s'assembla més a l'adulta.

RS: Hauria de veure's involucrat en problemes per haver agafat l'entrepà d'en Joshua?

Nen: No, perquè el vent hauria de veure's en problemes.

Diu que el vent hauria de veure's en problemes per haver mogut els entrepans. (Rialla)

I el que hem començat a fer ara al meu laboratori és posar els nens en un escàner cerebral i preguntar-nos què passa en el seu cervell quan desenvolupen aquesta habilitat de reflexionar sobre els pensaments dels altres. I la primera cosa que trobem és que, els nens, aquesta regió, la ITP dreta, la utilitzen per pensar en l'altra gent. Però no és gaire semblant al cervell adult.

Mentre que en els adults, com ja us he dit, aquesta regió és gairebé completament especialitzada (no fa més que reflexionar sobre els pensaments de l'altra gent) en els nens no és ben bé així, quan tenen uns cinc anys, l'edat dels nens que us he ensenyat. I, de fet, fins i tot si examinem nens d'onze anys, entrant en la pubertat, encara no tenen aquesta regió cerebral semblant a l'adulta. I, per tant, el que podem veure és que durant la infància i fins i tot l'adolescència, tant el sistema cognitiu, la nostra habilitat mental de reflexionar sobre els pensaments dels altres, com el sistema cerebral que el manté estan en continu desenvolupament, lentament.

Però, és clar, com probablement ja sabeu, fins i tot en l'edat adulta la gent difereix a l'hora de reflexionar sobre l'altra gent, la freqüència amb què ho fan i com ho fan. I el que volíem saber era, es podrien explicar aquestes diferències entre els adults a l'hora de reflexionar sobre l'altra gent a partir de les diferències en aquesta regió cerebral? La primera cosa que vam fer va ser plantejar als adults una versió del problema del pirata que havíem plantejat als nens. I us el plantejaré ara mateix.

La Grace i la seva amiga són de visita a una fàbrica de productes farmacèutics, i es prenen un descans per a fer un cafè. I l'amiga de la Grace demana sucre per al seu cafè. La Grace va a buscar el cafè i troba al cantó del cafè un pot que conté pols blanca, sucre. Però el pot té l'etiqueta de "Verí mortal", per tant la Grace creu que la pols és verí mortal. I el posa dins del cafè de la seva amiga. I l'amiga se'l beu, i no passa res.

Quanta gent creu que és moralment acceptable que la Grace hagi posat la pols al cafè? D'acord. bé (Rialla) Vam preguntar a la gent quanta culpa té la Grace en aquest cas, que anomenem un intent fallit de fer mal.

I ho podem comparar amb un altre cas, on tot en el món real és exactament igual. La pols segueix sent sucre, però el que canvia és el que creu la Grace. Ara ella pensa que és sucre. I potser sense sorprendre'ns, si la Grace creu que allò és sucre i ho posa al cafè de la seva amiga, la gent diu que no mereix cap culpa. Mentre que si creu que és verí, fins i tot quan realment és sucre, la gent diu que mereix molta culpa, fins i tot quan el que passa al món real és exactament el mateix.

I, de fet, diuen que mereix més culpa en aquest cas, l'intent fallit de fer mal, que en un altre cas, que anomenem accident. Quan la Grace pensava que la pols era sucre, perquè duia l'etiqueta de "sucre" i era al cantó de la màquina de cafè, però en realitat era verí. Fins i tot quan en realitat era verí, l'amiga se'l va beure i va morir, la gent diu que la Grace, en aquest cas, mereix menys culpa, quan innocentment creia que era sucre, que no pas en l'altre cas, quan creia que era verí i no va causar cap dany.

La gent, però, no es posa d'acord a l'hora de decidir quanta culpa té la Grace en el cas de l'accident. Alguns creuen que mereix més culpa, i d'altres creuen que menys. I el que us ensenyaré és què passa quan mirem dins els cervells de la gent mentre fan aquest judici. O sigui, el que us ensenyaré és, d'esquerra a dreta, quanta activitat hi ha en aquesta regió cerebral, i de dalt a baix, quanta culpa creu la gent que la Grace mereix.

I el que podeu veure és que, a l'esquerra quan hi havia poca activitat en aquesta regió cerebral, la gent va parar menys atenció a la creença d'innocència i va dir que mereixia molta culpa en el cas de l'accident. Mentre que, a la dreta, quan hi havia molta activitat, la gent va parar més atenció a la creença d'innocència, i va dir que mereixia menys culpa per haver causat l'accident.

I això està bé, però és clar, el que voldríem trobar és una manera d'interferir en el funcionament d'aquesta regió cerebral, i veure si podem canviar els judicis morals de la gent. I tenim una eina així. Se'n diu Estimulació Magnètica Transcranial, o EMT. És una eina que ens permet passar una estimulació magnètica a través del crani a una petita regió del cervell, i desorganitzar temporalment el funcionament de les neurones d'aquesta regió.

Us n'ensenyaré una demostració. Primer, us ensenyaré que això és una estimulació magnètica. Us ensenyaré què passa quan poses una moneda a la màquina. Quan sentiu "clics" és que encenem la màquina. Per tant, ara aplicaré aquesta estimulació al meu cervell, a la part del meu cervell que controla la meva mà. O sigui, no hi ha cap força física, només una estimulació magnètica.

Dona (Vídeo): Llesta, Rebecca? RS: Sí.

D'acord, això causa una petita contracció involuntària de la meva mà aplicant una estimulació magnètica al meu cervell. I podem fer servir aquesta mateixa estimulació, aplicada ara a la ITP dreta, preguntant-nos si podem canviar els judicis morals de la gent. Aquests són els judicis que us he ensenyat abans, els judicis morals normals que fa la gent. I llavors, quan apliquem l'EMT a la ITP dreta veiem com canvien els judicis de la gent. I la primera cosa és: la gent encara pot fer aquesta tasca.

I els seus judicis en el cas en què tot estava bé, segueixen igual. Diuen que no mereix cap culpa. Però en el cas de l'intent fallit de fer mal, quan la Grace creia que era verí, tot i que en realitat era sucre, la gent ara ho veu millor, que mereix menys culpa per haver-ho abocat al cafè.

I en el cas de l'accident, quan creia que era sucre, però en realitat era verí i va causar-li la mort, la gent ho veu pitjor, creu que mereix més culpa. I el que us he dit avui és que la gent, de fet, està especialment dotada per reflexionar sobre els pensaments dels altres.

Tenim un sistema cerebral especial que ens permet de reflexionar sobre el que l'altra gent està pensant. Aquest sistama triga molt de temps a desenvolupar-se, a poc a poc al llarg de la infància i al principi de l'adolescència. I fins i tot en l'edat adulta, les diferències en aquesta regió cerebral poden explicar les diferències entre adults a l'hora de jutjar i reflexionar sobre l'altra gent.

Però vull donar l'última paraula, altre cop, als novel·listes, i a Philip Roth, que va acabar dient: "El fet és que la vida no va d'entendre els altres, de cap manera. Va de no entendre'ls. No entendre'ls de cap manera i, després, considerant-ho seriosament, tornar a no entendre'ls." Gràcies. (Aplaudiment)

Chris Anderson: Bé, tinc una pregunta. Quan comences a parlar de fer servir estimulacions magnètiques per canviar els judicis morals de la gent, això és alarmant. (Rialla) Si us plau, digues-me que no reps trucades del Pentàgon, digues.

RS: No. Vull dir, truquen, però no els contesto. (Rialla)

CA: Truquen? Ara seriosament, deus passar nits en blanc preguntant-te on porta aquesta recerca. Vull dir, és clar que ets un ésser humà increïble, però algú podria agafar tots aquests coneixements i en una futura cambra de no-tortura, fer coses que podrien preocupar la gent.

RS: Sí, això ens preocupa. Però hi ha un parell de coses que cal dir sobre l'EMT. L'una és que no se't pot aplicar sense que ho sàpigues. És a dir, no és una tecnologia subreptícia. És bastant difícil, de fet, obtenir-ne aquests petits canvis. Els que us he ensenyat són impressionats per a mi pel que ens rebel·len sobre el funcionament del cervell, però són petits en l'escala dels judicis morals que fem.

I el que canviàvem no eren els judicis morals de la gent quan decidien què fer, quan escollien per si. Canviàvem la seva habilitat de jutjar les accions dels altres. I, per tant, penso en el que estic fent no tant per estudiar l'acusat d'un crim, sinó per esutidar el jurat.

CA: La teva feina durà a alguna recomanació educativa, potser a una generació de nens criats per fer judicis morals més justos?

RS: Aquest és un dels objectius idealístics. Tot aquest programa de recerca d'estudi de les diferents parts del cervell humà és nou de trinca. Fins fa ben poc, el que sabíem sobre el cervell eren coses que també podien fer els cervells animals, perquè podíem estudiar-les en models animals. Sabíem com veu el cervell, i com controla el cos i com sent. I tot el projecte d'entendre com fa, el cervell, coses únicament humanes (aprendre llengües i conceptes abstractes, i reflexionar sobre els pensaments dels altres), això és del tot nou. I encara no coneixem les implicacions que tindrà comprendre-ho.

CA: I tinc una última pregunta. Hi ha una cosa anomenada el difícil problema de la consciència, que intriga molta gent. El fet que tu puguis arribar a conèixer per què funciona el cervell. Però per què ha de sentir res, algú? Per què sembla que es requereixi que se sentin coses per poder funcionar? Ets una neurocientífica brillant i jove. Quines oportunitats creus que hi ha que algú del teu camp, algú, tu o qualsevol altre, trobi algun canvi de paradigma que ens permeti entendre el que sembla un problema impossible?

RS: Espero que sí. I crec que probablement no.

CA: Per què?

RS: No se'n diu el difícil problema de la consciència perquè sí. (Rialla)

CA: Molt bona resposta. Rebecca Saxe, moltes gràcies. Ha estat fantàstic. (Aplaudiment)