Paul Bloom: Els origens del plaer

Avui parlaré sobre els plaers de la vida quotidiana. Però primer vull començar amb una història sobre un home terrible i inusual. Es tracta de Hermann Goering. Goering era el segon de Hitler durant la WWII, el seu designat successor. I com Hitler, en Goering es veia com un col·leccionista d'art. Va travessar Europa, durant la segona guerra mundial, robant, extorsionant i de vegades comprant diversos quadres per a la seva col·lecció. I el que de debò volia era alguna obra de Vermeer. En Hitler en tenia dues, i ell cap. Finalment va trobar un traficant d'obres d'art, un traficant holandès anomenat Han van Meegeren, el qual li va vendre un meravellós Vermeer pel que, avui dia, serien 10 milions de dòlars. I era la seva obra preferida de totes.

La segona guerra mundial va acabar, i en Goering va ser capturat, portat a judici a Nuremberg, i finalment sentenciat a mort. Llavors les forces aliades van examinar les seves col·leccions, van trobar les pintures, i van anar a buscar la gent que les hi havia venut. Al final la policia holandesa va anar a Amsterdam i van arrestar en Van Meegeren. En Van Meegeren va ser acusat de crim de traïció, que, per si mateix, era castigat amb la mort. Al cap de sis setmanes tancat a la presó, en Van Meegeren va confessar. Però no va confessar d'haver traït. Va dir, "No vaig vendre una gran obra mestra a aquell nazi. La vaig pintar jo mateix, sóc un falsificador". Ningú el va creure. Llavors va dir, "Ho demostraré. Porteu-me un llenç i una mica de pintura, i pintaré un Vermeer molt millor que el que vaig vendre a aquell fastigós nazi. També necessito alcohol i morfina, és l'única manera de que pugui treballar. (Riure) Així que li van portar. Va pintar un bell Vermeer. I llavors els càrrecs de traïció li van ser retirats. Tenia un càrrec menor de falsificació, va rebre una sentència d'un any, i va morir éssent un heroi per la gent holandesa. Hi ha molt més a dir sobre Van Meegeren, però ara vull parlar sobre Goering, el qual podeu veure aquí, éssent interrogat a Nuremberg.

Goering va ser, per descomptat, un home terrible. Fins i tot per un nazi, era un home terrible. Els seus interrogadors americans el van descriure com un psicòpata amigable. Però podríeu sentir simpatia per la reacció que va tenir quan li van dir que el seu quadre preferit era en realitat una falsificació. Segons el seu biògraf, "Va mirar com si, per primer cop, s'hagués adonat de que hi havia maldat al món." (Riure) I es va suïcidar poc després. Havia descobert, al cap i a la fi, que la pintura que ell creia que era aquesta, era en realitat aquesta altra. Era igual, però tenia un origen diferent, era una obra d'art diferent.

No només va ser ell el que es va endur una sorpresa. Un cop en Van Meegeren va ser a judici, no va poder parar de parlar. Es va vantar de totes les grans obres mestres que ell mateix havia pintat i que havien sigut atribuïdes a altres artistes. En concret, "El Sopar a Emaús", el qual era vist com la millor obra d'en Vermeer i la gent d'arreu del món havia anat a veure, era en realitat una falsificació. No era aquell quadre, sinó aquest. I quan es va descobrir, va perdre tot el seu valor i es va treure del museu.

Per què importa, això? Vosaltres, psicòlegs, per què importen tant, els origens? Per què ens importa tant d'on prové certa cosa? Bé, hi ha una resposta que molta gent donaria. Molts sociòlegs com Veblen i Wolfe argumentarien que la raó de per què ens importen tant els origens és perquè som esnobs, perquè ens importa la posició social i econòmica. Entre d'altres coses, si vols demostrar com de ric ets, o com de poderós ets, sempre és millor posseir un original que una falsificació perquè sempre hi haurà menys originals que falsificacions. No dubto que aquesta raó tingui el seu pes, però del que us vull convèncer avui és que hi ha una altra raó. Us vull convèncer de que els humans som, fins a cert punt, essencialistes per naturalesa. El que vull dir amb això és que no només responem a les coses segons les veiem, o les sentim, o les escoltem. Més aviat, la nostra resposta està condicionada per les nostres creences, el que realment són, d'on vénen, de què estan fetes, quina és la seva naturalesa oculta. Vull suggerir que això és cert, no només per com valorem les coses, sinó també per com reaccionem a aquestes.

Així doncs vull suggerir que el plaer és profund, i que això no és només cert per plaers d'alt nivell com l'art, sinó que també fins i tot els plaers aparentment més simples són afectats per les nostres creences sobre essències amagades. Per exemple, el menjar. Us menjarieu això? Bé, una bona resposta és "Depèn. Què és?" Alguns de vosaltres us ho menjaríeu si fos carn de porc, però no si fos carn de vaca. Alguns us ho menjaríeu si fos carn de vaca, però no de porc. Pocs de vosaltres us ho menjaríeu si fos una rata o un ésser humà. Alguns de vosaltres només us ho menjaríeu si es tractés d'un tros de tofu d'un color estrany. No és tant sorprenent.

Però el que és més interessant és que el gust que tindrà per a tu dependrà críticament del que creguis que estàs menjant. Una demostració d'això es va fer amb nens petits. Com fas que els nens no només prefereixin menjar pastanagues i beure llet, sinó que també n'obtinguin més plaer fent-ho, que creguin que tenen més bon gust? És simple, els hi dius que són del McDonald's. Creuen que el menjar del McDonald's és més bo, i això fa que ho notin més saborós.

Com pots aconseguir que els adults gaudeixin realment del vi? És ben senzill: serveix-lo d'una ampolla de les cares. Ara hi ha dotzenes, potser centenars d'estudis que mostren que si creus que estàs bevent de la beguda cara, t'agrada més. Això es va fer fa poc, però amb una peculiaritat neurocientífica. Porten gent a un escànner dMRI, i mentre rauen allà estirats, els hi fan provar vi a través d'un tub. Davant seu, a un monitor, es mostra informació sobre el vi. Tothom, evidentment, beu exactament el mateix vi. Però si creus que estàs prenent una beguda cara, parts del cervell associades amb el plaer i la recompensa s'il·luminen com un arbre de nadal. No és només que diguis que és més plaent, dius que t'agrada més, és realment una experiència diferent.

O el sexe, per exemple. Aquests són estímuls que he fet servir en alguns dels meus estudis. I si simplement ensenyes aquestes imatges a la gent, diran que són persones bastant atractives. Però com d'atractives les trobes, o com t'atrauen sexualment o romàntica, està altament influenciat per qui creus que és a qui estàs mirant. Probablement creguis que la imatge a l'esquerra sigui mascle, la de la dreta femella. Si aquesta creença resulta ser errònia, t'importarà. (Riure) T'importarà si resulta que són molt més joves o més grans que el que creus que són. T'importarà si descobreixes que la persona a qui estàs observant amb luxúria és en realitat algú disfressat del teu fill o filla, mare o pare. Saber que és algú de la teva família sol acabar amb el libido. Potser, un dels descobriments més encoratjadors de la psicologia del plaer és que la teva aparença física no ho és tot per a tenir bon aspecte. Si t'agrada algú, el/la veuràs més guapo/a. És per això que les dones en matrimonis feliços solen pensar que el seu marit o dona és més guapo/a que el que la resta creu.

(Riure)

Un exemple particularment dramàtic d'això és causat per un desordre neurològic conegut com a síndrome de Capgras. El síndrome de Capgras és un desordre en què tens una il·lusió concreta. Els malalts d'aquesta síndrome creuen que la gent que estimen més del món han estat substituïts per duplicats perfectes. Sovint, el resultat de la síndrome de Capgras és tràgic. Gent ha matat als que més estimaven, creient que estaven assassinant un impostor. Però hi ha com a mínim un cas en què la síndrome va tenir un final feliç. Això va ser gravat l'any 1931. "La investigació descrivia una dona amb la síndrome de Capgras que es queixava del seu estimat, pobrament dotat i sexualment inadequat". Però això va ser abans de que tingués la síndrome de Capgras. Després de tenir-la, "Estava contenta d'informar que havia descobert que tenia un doble que era ric, viril, guapo i aristocràtic." És clar, era el mateix home, però el veia d'una forma diferent.

Com a tercer exemple, considereu els productes pel consumidor. Una raó per la que et pot agradar una cosa és la seva utilitat. Pots posar-te sabates als peus, pots jugar a golf amb pals de golf, i el xiclet mastegat no et serveix de res. Però cadascun d'aquests tres objectes té valor per sobre i més enllà del que pugui fer per tu basat en la seva història. Els pals de golf eren de John F. Kennedy i es van vendre per tres quarts de milió (de dòlars) a una subhasta. El xiclet va ser mastegat per l'estrella del pop Britney Spears i es va vendre per centenars de dòlars. I, de fet, hi ha un pròsper mercat pel menjar-a-mitges de la gent popularment estimada. (Riure) Les sabates són, potser, el més valuós de tot. Segons un informe no confirmat, un milionari saudita va oferir 10 milions de dòlars per aquest parell de sabates. Són les que es van tirar a George Bush a una conferència de premsa iraquiana ara fa uns quants anys.

(Aplaudiment)

Bé, aquesta atracció cap als objectes no només funciona amb els objectes de famosos. Cadascú de nosaltres, la majoria, tenim alguna cosa a la nostra vida que és literalment insubstituïble, en el sentit de que té valor per la seva història. Potser el teu anell de casament, potser les sabatetes de nadó del teu fill, que si ho perdessis, no ho podries recuperar. Podries aconseguir alguna cosa que s'hi assemblés, però no podries recuperar el mateix objecte. Amb els meus col·legues George Newman i Gil Diesendruck, hem examinat quina mena de factors, quin tipus d'història, importa pels objectes que agraden a la gent. En un dels nostres experiments, vam demanar a la gent que digués el nom d'algun famós que adoressin, una persona viva que els agradés.

Una resposta va ser George Clooney. Llavors els vam preguntar, "Quant pagaries pel suèter d'en George Clooney?" I la resposta és una quantitat raonable, més del que pagaries per un suèter nou o un que fos d'algú que no adoressis. Llavors vam preguntar a altres grups de subjectes, els vam donar restriccions diferents i diferents condicions. Així que, per exemple, vam dir a uns quants: "Mira, pots comprar el suèter, però no pots dir a ningú que el tens, i no el pots revendre." Això fa que el valor disminueixi, suggerint que aquesta és una de les raons de per què ens agrada. Però el que realment causa un efecte és quan dius a la gent "Mira, pots revendre-ho, pots presumir-ne tant com vulguis, però abans d'arribar a tu, s'haurà rentat completament." Això fa que el valor caigui en picat. Tal com va dir la meva dona, "T'has desfet d'els polls d'en Clooney."

(Riure)

Bé, tornem a l'art. M'encantaria un Chagall. M'agraden molt, les obres d'en Chagall. Si algú em vol donar alguna cosa al final de la conferència, em podríeu comprar un Chagall. Però no en vull una dúplica, fins i tot si no en sé reconèixer la diferència. No és perquè, o simplement perquè, sigui un esnob i vulgui presumir de tenir un original. Més aviat és perquè vull una cosa amb una història específica. En el cas de l'art, la història és realment especial. El filòsof Denis Dutton, al seu meravellós llibre "L'instint de l'art" recalca que "El valor d'una peça d'art té arrel a les suposicions sobre l'exercici humà subjacent a la seva creació." I això podria explicar la diferència entre un original i una falsificació. Poden semblar iguals, però tenen una història diferent. L'original és típicament el producte d'un art creatiu, la falsificació no. Crec que aquest enfocament pot explicar diferències en el gust artístic de la gent.

Aquesta és una obra de Jackson Pollock. A qui d'aquí li agrada les obres d'en Jackson Pollock? Val. A qui no li diuen res? Simplement no els agrada. No diré qui té raó, però diré un fet empíric sobre la intuició de la gent, que és que, si t'agrada la feina d'en Jackson Pollock, tendiràs a creure més que a la gent que simplement no li agrada que aquestes obres són difícils de crear, que requereixen gran quantitat de temps i energia i energia creativa. Faig servir en Jackson Pollock com a exemple expressament perquè hi ha una jove artista americana que pinta amb un estil similar al d'aquest, i la seva feina tenia una valor de desenes de milers de dòlars, en gran part perquè és una artista molt jove.

Aquesta és la Marla Olmstead, la qual va fer la majoria de les seves obres quan tenia tres anys. El que és interessant d'ella és que la seva família va cometre l'error de convidar el programa de televisió "60 minuts II" a casa seva per gravar-la mentre pintava. I llavors van dir que el seu pare la guiava. Quan això es va emetre per televisió, el valor del seu art va baixar a res. Era físicament el mateix art, però la seva història havia canviat.

He estat parlant en concret sobre les arts visuals, però vull posar dos exemples de música. Aquest és en Joshua Bell, un violinista molt famós. I el periodista Gene Weingarter del Washington Post va decidir allistar-lo per a un audaç experiment. La pregunta és: Els agradaria tant en Joshua Bell, la seva música, si la gent no sabés que està escoltant a aquest? Així que va demanar-li que agafés el seu violí valorat en un milió de dòlars cap a una estació de metro de Washington D.C. i que s'assegués a un costat i comprovés quants diners acabaria guanyant. Aquí en teniu un breu vídeo. (Música de violí) Passats tres quarts d'hora, només havia guanyat 32$. No està malament. Tampoc està bé. Sembla ser que per gaudir de la música d'en Joshua Bell, has de saber que estàs escoltant a en Joshua Bell. En realitat va guanyar 20$ més, però no els va comptar. Perquè aquesta dona ve, com veieu al final del vídeo... apareix. L'havia sentit a la biblioteca del congrés feia unes quantes setmanes durant un extravagant afer formal. Així que es sorprèn de trobar-se'l a una estació de metro. Li fa molta pena. Obre la seva bossa i li dóna un bitllet de 20.

(Riure)

(Aplaudiment)

El segon exemple de música és de la composició modernista " 4'33" " d'en John Cage. Com molts sabeu, aquesta és la composició en què el pianista seu a un banc, obre el piano, seu i no fa res durant 4 minuts i 33 segons, aquest període de silenci. La gent té diferents opinions sobre el tema. Però el que vull ressaltar és que ho pots comprar per l'iTunes. (Riure) Per un dòlar amb noranta-nou cèntims pots escoltar a aquest silenci, que és diferent dels altres tipus de silenci.

(Riure)

De moment he parlat sobre el plaer, però el que vull suggerir és que tot el que he dit també és aplicable al dolor. I què creus sobre el que estàs experimentant, les teves creences sobre la seva essència, afecten si fa molt o poc mal. Es va fer un encantador experiment per en Kurt Gray i Dan Wegner. Van enganxar estudiants no llicenciats de Harvard a una màquina de xocs elèctrics. I els van donar una sèrie de dolorosos xocs elèctrics. Va ser una sèrie de cinc dolorosos xocs elèctrics. A la meitat els van dir que rebien xocs per culpa d'algú a una altra habitació, però que aquest no sabia que l'estava electrocutant. No hi ha maldat, simplement premien un botó. El primer xoc va ser molt dolorós, segons els subjectes. El segon menys, perquè t'hi acabes acostumant. El tercer baixa, el quart, el cinquè. El dolor disminueix. En l'altre cas, se'ls diu que la persona a l'habitació del costat els està electrocutant expressament, sap el que està fent. El primer xoc és extremadament dolorós. El segon tant com el primer, i el tercer, el quart i el cinquè. Fa més mal si creus que algú t'ho està fent expressament.

L'exemple més extrem d'això és que en alguns casos, el dolor sota les circumstàncies adequades es pot transformar en plaer. Els éssers humans tenen aquesta propietat extraordinàriament interessant, sovint buscaran dosis de dolor de baix nivell en circumstàncies controlades i en gaudiran. Com a l'hora de menjar pebrots calents de xili i els viatges en muntanya russa. Això ho va resumir molt bé el poeta John Milton, que va escriure "La ment és el seu propi lloc, i en sí mateixa pot fer de l'infern el cel, del cel un infern."

I bé, aquí acaba la meva xerrada. Gràcies.

(Aplaudiment)