Patricia Ryan: No insisteixin amb l'anglès!

Sé que n'estan pensant. Que m'hi he perdut, que algú pujarà a l'escenari ara mateix i m'acompanyarà amablement al meu seient. (Aplaudiments) Em passa això sempre a Dubai. "De vacances, oi?" (Riallades) "De visita als fills? Quan de temps s'hi estarà?"

Encara espero que una mica més. Visc i faig classes al Golf fa més de 30 anys. (Aplaudiments) I en tot aquest temps, s'han produït molts canvis. Aquesta estadística sobta força. I vull parlar-los avui sobre la pèrdua de llengües i la globalització de l'anglès. Els parlaré d'una amiga que ensenyava anglès a adults a Abu Dhabi. I un bon dia, va decidir portar-los al jardí per ensenyar-los vocabulari de la natura. Però va ser ella qui va acabar aprenent tots els noms de les plantes locals en àrab, així com les seves propietats -- usos mèdics, cosmètics, a la cuina, d'herbolari. Com havien assolit aquells estudiants tot aquest coneixement? Dels seus avis, esclar, i fins i tot dels seus besavis. No cal dir-los com és d'important la transmissió de coneixements d'una generació a una altra.

Però tristament, avui dia, les llengües moren a una velocitat sense precedents. Una llengua mor cada 14 dies. Ara, alhora, l'anglès és la llengua global sense discussió. Podria haver-hi una connexió? No ho sé. Però sé que he vist molts canvis. El meu primer destí al Golf va ser a Kuwait, quan encara era molt complicat treballar aquí. De fet, no fa tant de temps. Era una mica massa d'hora. Tanmateix, em va contractar el British Council juntament amb uns 25 professors més. I vam ser els primers no musulmans d'ensenyar a les escoles públiques de Kuwait. Ens van portar per ensenyar anglès perquè el govern volia modernitzar el país i elevar el nivell dels ciutadans mitjançant l'educació. I, per descomptat, el RU treia algun profit de la fantàstica riquesa del petroli.

Val. Això és el canvi més gran que he vist -- com l'ensenyament de l'anglès ha metamorfosejat d'una pràctica beneficiosa per a les dues parts al negoci massiu internacional que és avui dia. No fa gaire, només era una llengua estrangera al currículum escolar. I no fa gaire també el domini exclusiu de la mare Anglaterra. Ara ha esdevingut un motor per a totes les nacions anglòfones del món. I per què no? Després de tot, la millor educació -- segons els últims rànquings de World University -- es troba a les universitats del RU i dels EUA. Així que tothom vol rebre educació anglesa, naturalment. Però si no s'és parlant nadiu, s'ha de passar un test.

Així que, és just rebutjar un estudiant només per una qüestió lingüística? Potser hi ha un informàtic que és un geni. Té les mateixes necessitats lingüístiques que un advocat, per exemple? No ho crec. Els professors d'anglès en rebutgem tothora. Donem l'estop, i els aturem en el seu camí. Ja no poden perseguir el seu somni, fins que demostrin el seu nivell d'anglès. Deixin-m'ho dir així, si trobés un neerlandès monolingüe que sabés com es guareix el càncer, evitaria que entrés a la meva universitat britànica? No ho crec. Però de fet, és exactament el que fem. Els professors d'anglès som els guardians. I primer se'ns ha de demostrar que es té un anglès prou acurat. Pot ser perillós donar massa poder a un petit segment de la societat. Tal vegada seria un problema general.

Val. "Però", us sento dir, "què dius de la recerca? Es fa tota en anglès." Els llibres s'escriuen en anglès, els diaris també, però això és una lectura interessada, que satisfà els interessos anglesos. I així continua. Us pregunto, què passa amb la traducció? Si pensen en l'edat d'or de l'Islam, es traduïa moltíssim. Es traduïa del llatí i del grec a l'àrab o el persa, i llavors es traduïa a les llengües germàniques d'Europa i les romàniques. I d'aquesta manera s'il·luminava els anys obscurs d'Europa. No em mal interpreteu: No estic contra l'ensenyament de l'anglès, professors d'anglès. M'encanta que tinguem una llengua global. En necessitem una, avui més que mai. Però estic en contra d'usar-la com una barrera. De veritat volem deixar-ho només en 600 llengües i que la principal sigui l'anglès, o el xinès? Necessitem més que això. On posarem la frontera? Aquest sistema equipara la intel·ligència amb el coneixement de l'anglès, cosa força arbitrària.

(Aplaudiments)

I vull recordar-los que els gegants sobre les espatlles dels quals reposa el saber d'avui no sabien anglès, no havien de passar cap examen d'anglès. Per exemple, Einstein. Era considerat un alumne amb dificultats perquè, de fet, era dislèctic. Però afortunadament per al món, no va haver de passar un examen d'anglès. Perquè aquests no van començar fins el 1964 amb el TOEFL, l'examen nord-americà d'anglès. Ara hi ha un boom. Hi ha un munt d'exàmens d'anglès. I milions i milions d'estudiants els fan cada any. Poden pensar, vostès i jo, que els preus no estan malament, que estan bé, però són prohibitius per a molts milions de pobres. Així que directament, els rebutgem.

(Aplaudiments)

Això em recorda un titular que vaig veure fa poc: "Educació: La gran separació". Ara ho entenc, comprenc per què la gent se centra en l'anglès. Volen donar-los als seus fills les millors oportunitats. I per fer-ho, necessiten rebre una educació occidental. Perquè, per descomptat, els millors treballs van a gent que surt de les universitats occidentals, com he subratllat abans. És un cercle.

Val. Deixin-me explicar una història sobre dos científics, dos científics anglesos. Feien un experiment relacionat amb la genètica i les extremitats anteriors i posteriors dels animals. Però no van poder assolir els resultats desitjats. Realment no sabien què fer, fins que va arribar-hi un científic alemany que es va adonar que utilitzaven dues paraules per a extremitats anteriors i extremitats posteriors, mentre que la genètica no les diferenciava ni tampoc l'alemany. Justa la fusta, problema resolt. Si no es pot fer un pensament, s'està encallat. Però si una altra llengua pot fer aquest pensament, llavors, en col·laboració, podem aconseguir i aprendre molt més.

La meva filla va arribar a Anglaterra des de Kuwait. Hi havia estudiat ciències i matemàtiques en àrab. L'àrab era la llengua vehicular de l'escola. A l'escola anglesa, s'ho va haver de traduir tot de l'àrab. I va ser la millor de la classe en aquestes assignatures. La qual cosa ens diu que, quan els estudiants vénen de fora, no donem prou importància a allò que saben, ni que ho saben en la seva llengua. Quan una llengua mor, no sabem què perdem amb aquesta llengua.

D'això, --no sé si van veure a la CNN fa poc-- van concedir el premi Heroes a un jove pastoret kenyà que no podia estudiar de nit a la seva aldea, com la resta de nens de l'aldea, a causa de la làmpada de querosè, feia fum i li feia mal als ulls. I, de qualsevol manera, mai no hi havia prou querosè, perquè què farien amb un dòlar al dia? Així que va inventar una làmpada solar lliure de costos. I ara els nens de la seva aldea treuen les mateixes notes a l'escola que els nens que tenen electricitat a casa. (Aplaudiments) Quan va rebre el premi, va dir aquestes precioses paraules: "Els nens poden portar l'Àfrica d'allò que és avui dia, un continent fosc, fins a un continent lluminós". Una idea simple, però que podria tenir conseqüències de llarg abast.

La gent que no té llum, ja sigui físicament o metafòrica, no pot passar els nostres exàmens, i mai no podrem saber els seus coneixements. No els mantinguem a ells, i a nosaltres, en la foscor. Gaudim de la diversitat. Preocupin-se per la seva llengua. Usin-la per divulgar les grans idees.

(Aplaudiments)

Moltes gràcies. Xucran.

(Aplaudiments)