Nina Tandon: La cura dels teixits artificials

Bon dia a tothom.

Jo treballo amb unes criatures diminutes y sorprenents anomenades cèl·lules Deixeu-me que us digui el que suposa cultivar aquestes cèl·lules al laboratori. Jo treballo a un laboratori on traiem les cèl·lules del seu entorn natural. Les posem dins de plaques que a vegades anomenem "plaques de petri". Les alimentem (estèrilment, és clar) amb medis de cultiu cel·lular, que és com el seu menjar, i les cultivem a incubadores.

I per què ho faig? Observem les cèl·lules a la placa, i simplement són a la superfície. Però el que realment intentem fer al meu laboratori és crear teixits amb elles. I què significa això? Doncs significa cultivar un cor real, per exemple, o cultivar un fragment d'os que es pugui empeltar al cos. I no només això. També serveixen per obtenir models de malalties. I per a aquest fi, les tècniques tradicionals de cultiu cel·lular simplement resulten insuficients. És com si les cèl·lules tinguessin una mena de nostàlgia; a la placa no se senten com a casa. Així que necessitem imitar millor el seu entorn natural per a que puguin prosperar. Ho anomenem "paradigma biomimètic". Es tracta de recrear la naturalesa al laboratori.

Agafem l'exemple del cor, el tema de gran part de la meva investigació. Què fa que el cor sigui únic? Bé, el cor batega, de manera rítmica, incansable i fidel. Copiem això al laboratori equipant els sistemes de cultiu cel·lular amb elèctrodes. Aquests elèctrodes actuen com a minimarcapassos per aconseguir que les cèl·lules es contreguin al laboratori. Que més sabem sobre el cor? Bé, les cèl·lules del cor són bastant cobdicioses. La naturalesa alimenta les cèl·lules del cor al teu cos subministrant sang molt densa. Al laboratori, fem un micromodel de canals als biomaterials on es cultiven les cèl·lules, i això ens permet irrigar els medis de cultiu cel·lular, l'aliment cel·lular, a través de l'estructura on estem cultivant les cèl·lules. Un poc com el que passa al llit capil·lar dins el cor.

I això em porta a la primera lliçó: La vida pot fer molt amb molt poc. Veiem l'exemple de l'estímul elèctric. Veiem com de potent pot ser només un d'aquests elements bàsics. A l'esquerra veiem un petit fragment de cor bategant que jo vaig crear amb cèl·lules de rata al laboratori. Té la grandària d'un caramel petit. I després d'una setmana, ja batega. Ho podeu veure al cantó superior esquerre. Però no us preocupeu si no el veieu gaire bé. És sorprenent que aquestes cèl·lules bateguin. Però el que és realment sorprenent és que les cèl·lules, quan les estimulem elèctricament com amb un marcapassos, bateguin encara molt més.

Però això em porta a la segona lliçó: Les cèl·lules fan tota la feina. En cert sentit, els enginyers de teixits tenim una mena de crisi d'identitat, perquè els enginyers civils construeixen ponts i coses grans, els enginyers informàtics, ordinadors, però el que nosaltres fem realment és construir tecnologies de suport per a les cèl·lules. Què implica això per a nosaltres? Fem una cosa molt simple. Recordem que les cèl·lules no són un concepte abstracte. Recordem que les cèl·lules sustenten la nostra vida d'una manera molt concreta. "Som el que mengem" es podria descriure fàcilment com "Som el que les nostres cèl·lules mengen." I en el cas de la flora intestinal és possible que aquestes cèl·lules ni tan sols siguin humanes. Però també val la pena esmentar que les cèl·lules també mitjancen la nostra experiència vital. Darrera de cada so, imatge, tacte, sabor i olor hi ha un grup corresponent de cèl·lules que rep aquesta informació i ens l'interpreta. Això planteja una pregunta: Hauríem d'ampliar el nostre sentit de la protecció ambiental per incloure-hi l'ecosistema dels nostres cossos?

Us convido a continuar parlant-ne amb mi, i mentrestant, us desitjo sort. Que cap de les vostres cèl·lules no canceroses esdevinguin espècies en perill d'extinció.

Gràcies.

(Aplaudiments)