Les 6 aplicacions més canyeres de la prosperitat

Parlem de milers de milions. Parlem de milers de milions passats i futurs. Sabem que gairebé 106 mil milions de persones han viscut al llarg de la història. I sabem que la majoria ja són mortes. També sabem que la majoria viuen o han viscut a Àsia. I també sabem que la majoria eren o són molt pobres, no van viure gaire temps. Parlem de milers de milions. Parlem dels 195 bilions de dòlars de riquesa que hi ha al món avui en dia. Sabem que la major part d'aquesta riquesa es va produir després del 1800 i que també la major part pertany a la gent que podríem dir-ne "de l'oest": Europeus, nord-americans i australasiàtics. Formant el 19% de la població mundial d'avui en dia, els "de l'oest" tenen dues terceres parts de la seva riquesa.

Els historiadors econòmics ho anomenen "La gran divergència". Aquesta diapositiva és el millor exemple de la història de la Gran divergència que us puc oferir. Bàsicament són dues ràtios del PIB per càpita el producte interior brut per càpita, és a dir, ingressos. La línia vermella és la ràtio d'ingressos per càpita de Gran Bretanya a Índia. La línia blava és la ràtio d'Amèrica a Xina. Aquest gràfic es remunta a l'any 1500. Com podeu veure hi ha una Gran divergència exponencial. Comencen molt juntes. De fet, l'any 1500, la mitjana de xinesos era més rica que la mitjana de nord-americans. Quan arribem als anys 70, on acaba aquest gràfic, la mitjana de britànics és 10 vegades més rica que la mitjana d'indis. I això tenint en compte les diferències del cost de vida. Està basat en la paritat de poder adquisitiu. La mitjana d'americans és 20 vegades més rica que la mitjana de xinesos durant els anys 70.

Per què? Això no ha estat una simple història econòmica. Si mirem els 10 països que van esdevenir els imperis occidentals eren bastant petits l'any 1500: tenien el 5% de la superfície mundial, el 16% de la població i potser el 20% dels ingressos. L'any 1913, aquests 10 països i els Estats Units ja controlaven grans imperis globals: el 58% del territori mundial, més o menys el mateix percentatge de la població i gairebé tres quarts de la producció econòmica global. Fixeu-vos que la major part d'això va anar a parar als països colonitzadors, a les metròpolis imperials, i no a les seves colònies.

No es pot culpar només a l'imperialisme, tot i que molta gent ho ha intentat, per dues raons. La primera, l'imperi va ser la cosa menys original que l'oest va fer després del 1500. Tothom feia imperi. Van derrotar imperis orientals preexistents, com el Mogol i l'Otomà. Així que no sembla que la imperialització sigui la millor explicació per la Gran divergència. En tot cas, com potser recordeu, la Gran divergència va arribar al seu zenit durant els anys 70, bastant més tard que la descolonialització. Aquesta no és una pregunta nova.

En Samuel Johnson, el gran lexicògraf, s'hi va oposar a través del seu personatge Rasselas en la novel·la "Rasselas, príncep d'Abissínia", publicada l'any 1759. "Per a quins mitjans són tan poderosos els europeus o, si poden visitar Àsia i Àfrica tan fàcilment per negociar o conquerir, per què no poden els asiàtics o africans envair les seves costes, instal·lar colònies als seus ports i donar lleis als seus prínceps naturals? El mateix vent que els torna a ells ens hi portarà a nosaltres?"

És una gran pregunta. I sabeu què? També va ser formulada aproximadament al mateix temps pels anomenats 'la resta', la gent de la resta del món, com ara Ibrahim Muteferrika, l'oficial otomà que va introduir l'impremta, massa tard, a l'imperi otomà i que va dir en un llibre publicat el 1731: "Per què les nacions cristianes, abans tan dèbils comparades amb les nacions musulmanes, comencen ara a dominar tantes terres i fins i tot a vèncer les tropes otomanes que abans n'havien sortit victorioses?" A diferència de Rasselas, Muteferrika tenia una resposta a aquesta pregunta que era correcta. Va dir que era "perquè tenien lleis i normes inventades per la raó". No és geografia.

Podeu pensar que podem explicar la Gran divergència en termes geogràfics. Sabem que això està malament perquè vam dur a terme dos grans experiments naturals durant el s.XX per veure si la geografia era més important que les institucions. Vam agafar els alemanys, i els vam dividir en dos. Vam donar el comunisme als de l'est i ja veieu el resultat. Durant un període de temps increïblement curt, la gent que vivia a la República Democràtica Alemanya va produir Trabants, o el Trabbi, un dels pitjors cotxes del món, mentre la gent de l'oest produia Mercedes Benz. Si encara no em creieu, també vam dur a terme l'experiment a la Península de Corea. Vam decidir portar els coreans en una zona geogràfica similar amb, atenció, la mateixa tradició cultural. Vam decidir dividir-los en dos i donar el comunisme als del nord. El resultat va ser una divergència encara més gran en un període de temps més curt que la d'Alemanya. Certament no és una gran divergència en termes de diseny de vesturari dels guàrdies de la frontera, però gairebé en tota la resta d'aspectes és una gran divergència. Això em fa pensar que ni la geografia ni el caràcter nacional, explicacions populars per aquestes coses, són realment significants.

Són les idees. Són les institucions. Això ha de ser veritat perquè ho va dir un escocès. Em sembla que sóc l'únic escocès d'aquest TED d'Edimburg. Així que deixeu-me explicar-vos que l'home més intel·ligent del món era escocès. Es deia Adam Smith, no Billy Connolly o Sean Connery, tot i que també és molt intel·ligent. (Riure) M'agradaria que anéssiu al Royal Mile i us agenolléssiu davant l'estàtua de Smith. És una estàtua magnífica. A "La riquesa de les nacions", publicat el 1776, és la cosa més important que va passar aquell any... (Riure) Us ho juro. Hi va haver algunes dificultats en algunes de les nostres colònies minoritàries, però...

(Riure)

"Sembla que la Xina porta molt de temps parada, i probablement fa temps que va adquirir el complement de riqueses que és sistemàtic amb la naturalesa de les seves lleis i institucions. Però pot ser que aquest complement sigui inferior del que, amb altres lleis i institucions, la naturalesa de la seva terra, clima i situació pugui admetre". Això és tan cert i genial. I ho va dir fa molt de temps.

Però ja sabeu, això és una xerrada TED i si continuo parlant d'institucions us desconnectareu. Així que traduiré això a una llengua que pugueu entendre. Les anomenarem aplicacions canyeres. M'agradaria explicar-vos que hi havia sis grans aplicacions que van separar l'oest de la resta. I són com les aplicacions dels vostres telèfons, en el sentit de que són bastant senzilles. Són icones i tu les prems. Però darrera la icona hi ha un codi complexe. Passa el mateix amb les institucions. N'hi ha sis que crec que expliquen la Gran divergència. Primer, la competència. Segon, la revolució científica. Tercer, els drets a la propietat. Quart, la medicina moderna. Cinquè, la societat consumidora. I sisè, l'ètica del treball. Podeu jugar i provar de pensar si me n'he deixat alguna o provar de reduir-les a només quatre, però perdreu.

(Riure)

Deixeu-me que us expliqui breument el que vull dir amb això, resumint la feina de molts historiadors econòmics durant el procés. La competència vol dir que no només hi havia centenars de diferents unitats polítiques a Europa els anys 1500, sinó que dins de cada una d'aquestes unitats hi havia competència tant entre corporacions com entre mandataris. L'avantpassat de les corporacions modernes, la Corporació de Londres, va existir durant el s. XII. No hi havia res igual a la Xina, on hi havia un estat monolític que cobria una cinquena part de la humanitat. Qualsevol persona amb una mica d'ambició havia d'aprovar un examen que durava tres dies i era molt difícil perquè representava memoritzar un gran nombre de caràcters i escriure una redacció confuciana molt difícil.

La revolució científica era diferent de la ciència que es va aconseguir al món oriental de diferents maneres crucials. La més important va ser que, a través del mètode experimental, va donar als homes control sobre la naturalesa d'una manera que no havia estat possible anteriorment. Exemple: l'extraordinària aplicació de la física newtoniana a la balística de Benjamin Robins. Un cop has fet això, la teva artilleria és més precisa. Penseu en el que això significa. Aquesta aplicació sí que és per morir-se. (Riure) Mentrestant, no hi ha revolució científica enlloc més. L'imperi otomà no està tan lluny d'Europa, però no hi ha una revolució científica allà. De fet, van enderrocar l'observatori de Taqi al-Din perquè es considera blasfèmia preguntar a la ment de Déu.

Drets a la propietat: no és democràcia, amics. És tenir les normes de la llei basades en els drets a la propietat privada. Això és el que marca la diferència Amèrica del Nord d'Amèrica del Sud. Podries anar a Amèrica del Nord havent signat un contracte que digui "Treballaré durant cinc anys a canvi de res. Només m'han d'alimentar". Però quan s'acabi, tindràs quaranta hectàrees de terra. Això és la concessió de terres a la part inferior de la diapositiva. Això no és possible a l'Amèrica llatina on la terra pertany a una petita elit descendent dels conquistadors. I aquí podeu veure l'enorme divergència que hi ha entre les propietats del Nord i del Sud. La majoria de gent rural nord-americana era propietària de terres durant els anys 1900. Gairebé ningú de Sud-amèrica en tenia. Aquesta és una altra aplicació per morir-se.

A finals del s. XIX, la medicina moderna va començar a avançar en contra de les malalties infeccioses que mataven a molta gent. Aquesta era una altra aplicació per morir-se, o per no morir-se, ja que va doblar, i més que doblar, l'esperança de vida humana. Fins i tot ho va fer en els imperis europeus. Fins i tot en llocs com el Senegal, a principis del s. XX, hi havia grans avançaments en la salut pública i l'esperança de vida va començar a pujar. No puja més ràpidament des de que aquests països van aconseguir la independència. Els imperis no eren tots dolents.

La societat consumidora és tot el que necessites perquè la Revolució industrial tingui sentit. Necessites que la gent vulgui portar quilos de roba. Tots us vau comprar una peça de roba el mes passat. Ho puc garantir. Aquesta és la societat del consum i ajuda més al creixement econòmic que el canvi tecnològic. El Japó va ser la primera societat de l'est que ho va acceptar. L'alternativa, proposada per Mahatma Gandhi, era institucionalitzar i fer permanent la pobresa. Avui, molt pocs indis desitgen que l'Índia hagués seguit el camí que volia Mahatma Gandhi.

Finalment, l'ètica del treball. En Max Weber va pensar que això era especialment protestant. Estava equivocat. Totes les cultures poden tenir una ètica del treball si les institucions creen incentius per a treballar. Ho sabem perquè avui l'ètica del treball ja no és un fenomen protestant i de l'oest. De fet, l'oest ha perdut la seva ètica del treball. Avui en dia, la mitjana de coreans treballa mil hores més a l'any que la mitjana d'alemanys. Mil. Això forma part d'un fenomen realment extraordinari que és la fi de la Gran divergència.

Qui té l'ètica del treball, ara? Mireu els assoliments matemàtics dels joves de 15 anys. A la part més alta del gràfic, segons l'últim estudi del programa PISA, hi ha el districte xinès de Xangai. El buit entre Xangai i el Regne Unit i els Estats Units és tan gran com el buit entre el Regne Unit i els Estats Units i Albània i Tunísia. Segurament suposeu que com que l'iPhone va ser dissenyat a Califòrnia però muntat a la Xina l'oest encara és al capdavant de l'innovació tecnològica. Esteu equivocats. Pel que fa a les patents, no hi ha cap dubte que l'est és al davant. No només el Japó ha estat capdavanter durant un temps, sinó que Corea del Sud ha arribat al tercer lloc i la Xina està a punt de sobrepassar Alemanya. Per què? Perquè és possible descarregar les aplicacions més canyeres. És codi obert. Qualsevol societat pot adoptar aquestes institucions i, quan ho fan, aconsegueixen el que l'oest va aconseguir després de l'any 1500, tot i que més ràpidament.

És la Gran reconvergència i és la millor història de la nostra vida. Perquè passa davant dels vostres ulls. És la nostra generació la que és testimoni del fi del predomini de l'oest. La mitjana d'americans era més de 20 vegades més rica que la mitjana de xinesos. Ara ja només són cinc vegades més i d'aquí poc seran 2.5 vegades més.

Així que m'agradaria acabar amb tres preguntes pels futurs milers de milions d'abans del 2016 quan els Estats Units perdran el seu lloc i la Xina serà l'economia número u. La primera és: es poden eliminar aquestes aplicacions i estem en el procés de fer-ho des de l'oest? La segona pregunta és: és important l'ordre de descàrrega? Es podria equivocar l'Àfrica en aquest ordre? Una implicació òbvia de la història de l'economia moderna és que és bastant difícil canviar a la democràcia abans de que hagis establert uns drets a la propietat privada segurs. Avís: pot ser que no funcioni. I tercera: podria sobreviure la Xina sense l'aplicació més canyera número tres? Aquesta és la que va sistematitzar en John Locke quan va dir que la llibertat estava arrelada en els drets a la propietat privada i a la protecció de la llei. Aquesta és la base del model de govern representatiu de l'oest. Aquesta fotografia ens mostra la demolició de l'estudi de l'artista xinès Ai Weiwei a principis d'any a Xangai. Ara ja ha estat alliberat després d'haver estat detingut durant un temps. Però no crec que hagin reconstruit l'edifici.

En Winston Churchill va definir la civilització en una conferència que va fer al fatídic any 1938. I crec que aquestes paraules realment ho encerten: "Significa una societat basada en l'opinió dels civils. Significa que la violència, la llei dels guerrers i dels caps dèspotes, les condicions dels campaments i la guerra, de les protestes i la tirania dónen lloc als parlaments on es fan les lleis i a les corts de justícia independents on aquestes lleis es mantenen durant llargs períodes. Això és la civilització i en el seu sòl hi creixen continuament la llibertat, la comoditat i la cultura". Coses per les quals els assistents a TED es preocupen molt. "Quan la civilització mana a qualsevol país, la gent es pot permetre una vida més àmplia i menys tensa. Això és ben cert.

No crec que el declivi de la civilització de l'oest sigui inevitable, perquè no crec que la història operi aquests models de cicles vitals, tan ben il·lustrats per Thomas Cole a les pintures "La consumació de l'Imperi". Així no és com funciona la història. Així no és com es va aixecar l'oest i no crec que sigui la manera en què l'oest caurà. L'oest s'ensorrarà de cop. Els passa a les civilitzacions complexes perquè la majoria de vegades operen a la vora del caos. Aquest és un dels raonaments més profunds de l'estudi històric de les institucions complexes, com ara les civilitzacions. Però potser podem aguantar tot i els grans deutes que hem acumulat, tot i el fet que hem perdut la nostra ètica del treball i altres parts de la nostra confiança històrica. Però una cosa és segura. La Gran Divergència s'ha acabat, amics.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)

Bruno Giussani: Niall, estic encuriosit per la teva opinió sobre l'altra regió del món que està creixent: Amèrica Llatina. Què en penses tu?

Niall Ferguson: Bé, jo no només parlo del creixement de l'est. Parlo del creixement de la resta que també inclou Amèrica del Sud. Una vegada li vaig preguntar a un company de Harvard si Amèrica del Sud formava part de l'oest. Ell era expert en història llatinoamericana i em va dir que no ho sabia, que s'ho havia de pensar. Això ens diu una cosa molt important. Crec que si mirem al que passa al Brazil i a Xile, que va ser en molts aspectes el capdavanter en transformar les institucions de la vida econòmica, realment hi ha un futur molt brillant. La meva història és tant sobre la convergència de les Amèriques com sobre la convergència d'Euràsia.

BG: I hi ha aquesta impressió de que Amèrica del Nord i Europa no paren gaire atenció a aquestes tendències. Bàsicament es preocupen un de l'altre. Els americans creuen que el model europeu s'esfondrà demà. Els europeus pensen que els partits americans explotaran demà. I sembla ser que això és l'únic que ens preocupa últimament.

NF: Crec que la crisi fiscal que veiem en el món desenvolupat avui en dia a totes dues bandes de l'Atlàntic és la mateixa cosa amb formes diferents en termes de cultura política. És una crisi que té la seva pròpia faceta estructural, relacionada amb la demografia. Però també, és clar, té a veure amb la crisi massiva que va seguir l'endropiment excessiu i l'excessiu préstec del sector privat. Aquesta crisi, que ha sigut el centre de tanta atenció, fins i tot per part meva, és un epifenomen. La crisi financera realment és un fenomen històric relativament petit, que ha accelerat aquest gran canvi que acaba amb mig mil·leni de creixement de l'oest. Crec que és molt important.

BG: Moltes gràcies, Niall. (NF: Moltes gràcies, Bruno).

(Aplaudiments)