Matthieu Ricard sobre els hàbits de la felicitat

Bé, suposo que és a causa de la globalització que podem trobar llaunes de Coca-Cola al cim de l'Everest i un monjo budista a Monterey. (Rialles) I jo vaig venir, fa dos dies, des de l'Himàlaia convidat per vosaltres. Per això ara també m'agradaria convidar-vos, durant una estona, al mateix Himàlaia. I mostrar-vos el lloc on persones que mediten com jo, que vaig començar sent biòleg molecular a l'Institut Pasteur, van trobar el camí cap a les muntanyes.

I aquestes són algunes fotos que vaig tenir la sort de fer i llocs on vaig tenir la sort d'estar. Aquest és el Kailash, a l'est del Tibet - un paisatge preciós. Aquesta és del país del Marlboro. (Rialles) Això és un llac de color turquesa. Una persona que medita. Aquesta és del dia més calorós de l'any en algun lloc a l'est del Tibet, el dia 1 d'agost. I la nit abans, vam acampar-hi i els meus amics tibetans van dir: "Avui dormim fora". I jo vaig contestar: "Per què? Si tenim prou espai a la tenda". I em van dir: "Ja, però és estiu". (Rialles)

I ara parlarem de la felicitat. Com a francès, haig de dir que hi ha un munt d'intel·lectuals francesos que creuen que la felicitat no és gens interessant. (Rialles) Vaig escriure un assaig sobre la felicitat i hi va haver polèmica. I algú va escriure un article que deia: "No ens imposseu la indecent paraula "felicitat"". (Rialles) "No ens importa ser feliços. Necessitem viure amb passió. Ens agraden els daltabaixos de la vida. Ens agrada el nostre sofriment perquè és genial quan el deixem de sentir temporalment". (Rialles)

Això és el que veig des del balcó del meu erm a l'Himàlaia. Té uns sis metres quadrats i tots hi sereu benvinguts quan vulgueu. (Rialles)

Bé, doncs, centrem-nos en la felicitat o benestar. I, primer de tot, malgrat el que diguin els intel·lectuals francesos, sembla que ningú no es lleva al matí pensant: "Patiré tot el dia avui?" (Rialles) El que vol dir és que d'alguna manera, conscientment o no, directament o indirectament, a curt o llarg termini, tot el que fem, esperem, somiem... està d'alguna manera relacionat amb un desig profund de benestar o felicitat. Com va dir Pascal, fins i tot aquell que es penja està cercant d'alguna manera acabar amb el sofriment; no troba cap altra manera. Però després, si feu un cop d'ull a la literatura, occidental i oriental, trobeu una diversitat increïble de definicions de felicitat. Alguns diuen: "Jo només creia en recordar el passat", en imaginar el futur, però mai el present". N'hi ha que diuen que la felicitat és ara mateix: és l'originalitat del moment present. I això va dur a Henri Bergson, el filòsof francès, a dir: "Tots els grans pensadors de la humanitat han deixat la felicitat en un lloc indeterminat de manera que la podien definir... Cadascun d'ells la podia definir amb les seves pròpies paraules".

Doncs això estaria bé si la felicitat fos una preocupació secundària a la vida. Ara bé, si és una cosa que determinarà la qualitat de cada instant de la nostra vida, seria millor que sabèssim què és. Tenir-ne una idea més clara. I, probablement, el fet que no ho sapiguem sigui la raó per la qual tan sovint, tot i que cerquem la felicitat, sembla que li girem l'esquena. Tot i que volem evitar el sofriment, sembla que d'alguna manera hi anem de cap. I això també pot ser a causa d'algunes confusions.

Una de les més comuns és felicitat i plaer. Però si mireu les característiques de totes dues sensacions, el plaer depèn del temps, del que ens el provoca, del lloc. És una cosa que... canvia de forma. Un pastís de xocolata deliciós: el primer tros és boníssim, el segon ja no ho és tant, després ja ens fa fàstic. (Rialles) Aquesta és la naturalesa de les coses. Ens en cansem. Abans m'agradava Bach. El tocava amb la guitarra. El puc escoltar un parell, tres, cinc vegades. Si l'haguès d'escoltar 24 hores, sense parar, me´n cansaria molt. Si teniu molt fred, us apropeu al foc, i és genial. Al cap d'un moment, però, us enretireu una mica i més tard comença a cremar. És com si d'alguna manera només t'adonessis quan ho experiencies. I, a més, pot... A més, és una cosa que... No és una cosa que irradïi cap a l'exterior. És a dir, podeu sentir un plaer intens i altres persones al vostre voltant poden estar sofrint molt.

Per tant, que seria la felicitat? I la felicitat, per descomptat, és una paraula tan vague que direm benestar. I penso que la millor definició, d'acord amb el punt de vista budista, és que el benestar no es només una simple sensació plaent. És una sensació profunda de serenitat i acompliment, un estat que en realitat domina tots els estats emocionals, totes les alegries i les penes que un pot trobar. A vosaltres, això us pot semblar sorprenent. Podem tenir aquesta sensació de benestar quan estem tristos? En certa manera, per què no? Doncs perquè estem parlant d'un nivell diferent.

Penseu en les onades que arriben fins a la platja. Quan estàs a la base de l'onada, toques el fons. Colpejes la roca sòlida. Quan et trobes a la cresta, estàs eufòric. O sigui que passes de l'eufòria a l'abatiment. No hi ha profunditat. Ara, si mireu a l'alta mar, pot ser maca, tranquil·la, com un mirall. Pot haver-hi tempestes, però la profunditat de l'oceà encara hi és, no canvia. I això com pot ser? Només pot ser un estat de l'èsser humà, no solament una emoció fugaç, una sensació. Fins i tot l'alegria pot ser l'inici de la felicitat. Però també existeix l'alegria perversa, et pots alegrar del sofriment d'una altra persona.

O sigui que com continuem en la nostra cerca de la felicitat? Molt sovint, busquem la resposta fora. Pensem que si poguèssim reunir això i allò, totes les condicions, una frase que diem: "Tot per a ser feliç. Per a tenir tot per a ser feliç". Aquesta frase ja deixa entreveure la fatalitat de la destrucció de la felicitat. Tenir-ho tot. Si ens falta alguna cosa, no funciona. I a més, quan les coses van malament, intentem arreglar el de fora, però el nostre control del món exterior és limitat, temporal i, sovint, il·lusori. Doncs ara mirem a les condicions internes. No són més fortes? No és la ment la que tradueix les condicions exteriors en felicitat i sofriment? I això no és més fort? Sabem, per experiència, que podem ser el que anomenem "un petit paradís", i, fins i tot així, ser completament infeliços.

El Dalai Lama era una vegada a Portugal i estaven construint molt per tot arreu. I un vespre, va dir: "Mireu, esteu construint totes aquestes coses, però no és maco, també, construir alguna cosa interiorment?". I va dir: "A menys que sigui així, encara que tingueu un pis amb les tecnologies més avançades a la planta 100 d'un edifici súper modern i còmode, si sou profundament infeliços interiorment, l'únic que tindreu ganes de buscar és una finestra des d'on saltar". I ara, tot el contrari, coneixem un munt de persones que, en situacions molt difícils, aconsegueixen mantenir-se serens, confiats amb força i llibertat interiors. O sigui que si les condicions interiors són prou fortes... És clar que les condicions exteriors influencien, i és genial viure durant més temps, de manera més saludable, tenir accés a la informació, l'educació, poder viatjar, tenir llibertat. És el que desitjem. Tanmateix, això no és suficient. Només són condicions que ens ajuden. L'experiència que ho tradueix tot és dins la ment. Llavors, quan ens demanem com alimentar la nostra condició per la felicitat, les condicions interiors, i quines són les que debilitaran la felicitat. Llavors, només cal tenir una mica d'experiència.

Hem de saber per nosaltres mateixos que hi ha determinats estats de la ment que afavoreixen aquesta prosperitat, aquest benestar, el que els grecs anomenaven "eudaimonia", prosperitat. N'hi ha algunes que són contràries a aquest benestar. I, per tant, si mirem des de la nostra pròpia experiència, la ira, l'odi, la gelosia, l'arrogància, el desig obsessiu i la cobdicia, no ens deixen una bona sensació després d'haver-los experimentat. I a més, són perjudicials per a la felicitat de la resta. O sigui que podem considerar que com més envaeixin la nostra ment aquests sentiments, i, com una reacció en cadena, més miserables i tormentats ens sentirem. En el cas contrari, tothom sap interiorment que un acte desinteressat de generositat, si és fa des de la distància, sense que ningú no en sàpiga res, podriem salvar la vida d'un nen, fer feliç algú. No en necessitem el reconeixement. No necessitem cap agraïment. El simple fet de fer-ho t'omple d'un sentiment de sintonia amb la nostra naturalesa profunda. I ens agradaria sentir-nos així sempre.

És possible, canviar la nostra manera de ser, per canviar la nostra ment? No és veritat que aquestes emocions negatives, o destructives, formen part de la naturalesa de la ment? És possible el canvi en les nostres emocions, en els nostres trets característics, en els nostres estats d'ànim? Per a això ens hem de demanar, quina és la naturalesa de la ment? I des del punt de vista de l'experiència, hi ha una qualitat primària de la consciència que és simplement el fet de ser cognitius, d'estar alerta. La consciència és com un mirall que permet que totes les imatges hi apareguin. Podeu veure cares lletjes o maques al mirall. El mirall ho permet, però el mirall no està corromput, res no el modifica, les imatges no el canvien. De la mateixa manera, al darrere de tot pensament hi ha una consciència pura. Això és la naturalesa. No es pot corrompre intrínsecament amb odi o gelosia perquè, llavors, si sempre hi fos, com un tint que impregna tota la tela, -- es podria trobar sempre, en algun lloc. Sabem que no sempre estem enfadats, ni gelosos, ni som generosos.

O sigui que com que el teixit bàsic de la consciència és aquesta qualitat cognitiva pura que la diferencia d'una pedra, existeix la possibilitat de canviar perquè totes les emocions són fugaces. Aquesta és la base per a entrenar la ment. L'entrenament de la ment està basat en la idea que dos factors mentals oposats no poden succeïr alhora. Podríeu anar de l'amor a l'odi. Però no podeu, a la mateixa vegada, envers el mateix objecte, la mateixa persona, voler fer el mal i el bé. No podeu, amb el mateix gest, donar la mà i un cop. O sigui que hi ha antídots naturals a les emocions que són destructius amb el nostre benestar interior. O sigui que hem d'actuar així. L'alegria comparada amb la gelosia. Una mena de sensació de llibertat interior comparada amb una avaricia i obsessió intenses. La benevolença i l'amabilitat contra l'odi. És clar, però, que cada emoció necessitaria un antídot específic.

Una altra manera és intentar buscar un antídot general per a totes les emocions, i això es pot aconseguir mirant a la naturalesa mateixa. Normalment, quan estem enfadats o disgustats amb algú o odiem aquesta persona, o estem obssessionats amb alguna cosa, la ment va una i una altra vegada a aquest objecte. I cada vegada que va a aquest objecte, reforça aquesta obsessió o aquest enuig. O sigui que és un procès que s'auto-eternitza. O sigui que en el que ens hem de centrar ara és en mirar l'interior en comptes de l'exterior. Mireu a l'enuig. Sembla molt amenaçador, com un núvol del monsó o una tempesta elèctrica. Però pensem que podriem seure al núvol, i si hi anem, només és boira. De la mateixa manera, si mireu al pensament de l'enuig, s'esvairà com el gebre sota el sol del matí. Si feu això una i una altra vegada, la inclinació, la probabilitat que l'enuig sorgeixi un altre cop serà cada vegada més petita cada vegada que la dissolgueu. I, al final, tot i que pot sorgir, només creuarà la ment, com un ocell que travessa el cel sense deixar cap traça. O sigui que aquest és el principi de l'entrenament de la ment.

Ara bé, comporta temps perquè... Va comportar temps que aquests defectes a la nostra ment, aquestes tendències, s'establissin, o sigui que també comportarà temps que desapareguin. Però aquesta es l'única manera. Transformar la ment. Aquest és l'objectiu principal de la meditació. Significa familiaritzar-se amb una nova manera de ser, una nova manera de percebre les coses, una manera interdependent i en un procès de canvi continu, més adequada amb la realitat, que nosaltres i la nostra consciència.

És a dir, el punt de contacte amb la ciència cognitiva, ja que hem d'arribar a aquesta qüestió, i era, suposo, el tema de... Hem de tractar en un període tan curt de temps amb la plasticitat del cervell. Es creia que el cervell era més o menys fix. Es pensava, fins als darrers 20 anys, que totes les connexions nominals, tant pel que a fa a números com a quantitats, eres més o menys fixes quan arribàvem a l'edat adulta. Ara, recentment, s'ha descobert que pot canviar molt. Un violinista, que ha practicat amb el violí durant més de 10.000 hores, l'àrea del cervell que controla els moviments dels dits canvia molt, i augmenta el reforç de les connexions sinàptiques. O sigui que, podriem fer això amb les qualitats humanes? Amb l'amabilitat, la paciència, la franquesa?

Això és el que els grans pensadors han estat fent. Alguns dels que van venir als centres d'investigació, a Madison, Wisconsin o Berkeley, van meditar de 20 a 40.000 hores. Fan un retir d'uns tres anys durant el qual mediten 12 hores al dia. I després, la resta de la seva vida, meditaran tres o quatre hores cada dia. Són veritables campions olímpics de l'entrenament de la ment. (Rialles) Aquest és el lloc on els que mediten... Veieu que serveix una mica com d'inspiració. I ara, aquí, amb 256 electrodes. (Rialles)

I què van descobrir? Evidentment, el mateix. La reticència dels científics... si alguna vegada fan cas de la Naturalesa amb una mica de sort ho acceptaran. Tracta amb la compassió, la compassió incondicional. Vam demanar als que mediten, que han fet això durant anys i anys i anys, que possesin la ment en un estat on només hi hagués amabilitat, i una disponibilitat total a l'èsser conscient. Evidentment, durant aquest període, tenim pensaments concrets. Pensem en les persones que pateixen, en les persones que estimem, però arriba un moment en què pot ser un estat que ho domini tot. Aquí veieu els resultats preliminars, que puc ensenyar-vos perquè ja s'han mostrat. El gràfic mostra 150 casos i el que s'examina és la diferència entre el lòbul frontal dret i l'esquerre. De manera resumida, les persones que tenen més activitat a la part dreta de l'àrea prefrontal estan més deprimides, més reservades. No mostren massa sentiments positius. I el contrari passa a la banda esquerra: més tendència a l'altruïsme, a la felicitat, a expressar-se, a la curiositat, etc. O sigui que hi ha tendències bàsiques per a les persones. I això també es pot canviar. Si veieu una comèdia, aneu fins al final de la part esquerra. Si esteu contents per alguna raó, anireu més cap a la banda esquerra. Si teniu una temporada depressiva, anireu cap a la banda dreta. Aquí, aquest -0.5 és la desviació normal d'una persona que medita quan va meditar sobre la compassió. És una cosa que es troba completament fora del gràfic.

Bé, ara no tinc temps d'aprofundir en els diversos resultats científics. Amb una mica de sort, arribaran. Però van descobrir que... Desprès de tres hores i mitja en una IRMf, és com sortir d'una nau espacial. A més, s'ha mostrat en d'altres centres, per exemple al centre d'investigació d'en Paul Ekman a Berkeley, que algunes de les persones que mediten són capaces, a més, de controlar la seva resposta emocional més del que es podia pensar. Com per exemple les proves de reacció. Si asseieu algú a una cadira amb tots aquests tipus d'aparells que mesuren la teva resposta fisiològica, i hi ha una mena de bomba que explota, és una resposta tan instintiva que, en 20 anys, mai no han vist ningú que no saltés. Algunes de les persones que mediten, sense intentar aturar-ho, sinó simplement essent completament oberts, pensen que aquesta explosió és només com una estrella fugaç, són capaços de no moure's gens ni mica.

O sigui que l'objectiu de tot això no és fer com una mena de circ i ensenyar persones que salten, o el que sigui que facin. És més per demostrar que l'entrenament mental importa. Que no és només una habilitat genial. No és una vitamina addicional per a l'ànima. Això és una cosa que determinarà la qualitat de cada moment de les nostres vides. Estem preparats per estar 15 anys per a arribar a un cert nivell d'educació. Ens agrada anar a còrrer, estar en forma. Fem tot tipus de coses per mantenir-nos guapos. Tot i això, sorprenentment, passem molt poc temps cuidant del més important: la manera com funciona la nostra ment. Que, repeteixo, és la cosa més important que determina la qualitat de la nostra experiència.

Ara, se suposa que la nostra compassió s'ha de posar en acció. Això és el que intentem fer a diferents llocs. Només aquest exemple té molta feina al darrere. Aquesta dona amb tuberculosi òssia, sola en una tenda, estava a punt de morir amb la seva única filla. Mireu com està un any desprès. Diverses escoles i consultoris que hem fet al Tibet.

I ara us deixo amb la bellesa d'aquestes mirades, que diuen més sobre la felicitat del que jo mai podria dir. I monjos que salten al Tibet. (Rialles) Monjos que volen. Moltes gràcies.