Matt Ridley: Quan les idees s'aparellen

A la dècada de 1970, quan era estudiant aquí a Oxford, el futur del món no augurava res de bo. L'explosió demogràfica era imparable. La fam mundial, inevitable. Una epidèmia de càncer provocada per substàncies químiques de l'entorn amenaçava d'escurçar-nos la vida. Als boscos, hi havia pluja àcida. El desert avançava 2 o 3 km l'any. Ens estàvem quedant sense petroli. I deien que l'hivern nuclear ens anorrearia. Al final, no va passar res de tot allò. (Riuen) Què ha passat realment tots aquests anys? És sorprenent: la renda mitjana per càpita de l'habitant mitjà del planeta, en termes reals, ajustada a la inflació, s'ha triplicat. L'esperança de vida ha augmentat un 30%. La mortalitat infantil s'ha reduït dues terceres parts. La producció alimentària per càpita s'ha incrementat una tercera part. I tot plegat, amb el doble de població.

Com ho hem aconseguit? Sigui bo o dolent. Com s'ha aconseguit? Com hem esdevingut l'única espècie que guanya en prosperitat a mesura que augmenta en nombre? La mida d'aquesta taca del gràfic representa la població. I el nivell del gràfic representa el PIB per càpita. Em sembla que, per respondre aquesta pregunta, heu d'entendre com som capaços els éssers humans d'unir els cervells perquè les idees es combinin i recombinin, es trobin i, de fet, s'aparellin. Dit d'una altra manera, hem de comprendre com fan sexe les idees.

Ara m'agradaria que imaginéssiu com vam passar de crear objectes com aquest a crear-ne d'altres com aquest. Tots dos són objectes reals. L'un és una destral acheuiana de fa mig milió d'anys com les que elaborava l'Homo erectus. L'altre és, evidentment, un ratolí d'ordinador. Tenen la mateixa mida i forma, són gairebé clavats. He provat de distingir quin és més gran però és gairebé impossibe. Per què? Tots dos es van dissenyar perquè encaixessin a la mà. Tots dos són tecnologia. Al capdavall, la semblança no és tan interessant. Només ens diu que tots dos pretenien tenir cabuda a la mà humana. El que a mi m'interessa són les diferències. El de l'esquerra es va crear sense gaire variacions durant un milió d'anys, des de fa un milió i mig fins fa mig milió d'anys. L'Homo erectus va fabricar la mateixa eina durant 30.000 generacions. És clar, hi va haver petits canvis, però les eines van canviar més lentament que els esquelets. No hi havia progrés ni innovació. És un fenomen extraordinari, però cert. I, amb tot, l'objecte de la dreta va quedar obsolet en cinc anys. També hi ha una altra diferència: l'objecte de l'esquerra està fet d'una única substància. El de la dreta està compost d'un conjunt de substàncies diferents, de silici, metall, plàstic, etc. És més, és un conjunt d'idees diferents: la idea del plàstic, la idea del làser, la idea dels transistors. S'han combinat totes en aquesta tecnologia.

I aquesta combinació, aquesta tecnologia acumulativa, és el que m'intriga. Crec que és el secret que explica el que veiem avui dia al món. El meu cos també és una acumulació d'idees. La idea de les cèl·lules dèrmiques, les cerebrals, les hepàtiques... s'han unit. Com aconsegueix l'evolució acumular i combinar? Doncs fa servir la reproducció sexual. En una espècie asexual, si es generen dues mutacions en diferents éssers, un de verd i un de vermell, l'un ha de ser millor que l'altre. L'un s'extingeix perquè l'altre sobrevisqui. Però, en una espècie sexuada, pot passar que un individu hereti totes dues mutacions per dos llinatges diferents. El que fa el sexe és permetre a l'individu aprofitar les innovacions genètiques de tota l'espècie. No es limita al seu propi llinatge.

Quin procés té el mateix efecte en l'evolució cultural que el sexe en l'evolució biològica? Diria que la resposta és l'intercanvi, l'hàbit d'intercanviar una cosa per una altra. És una característica singularment humana. No hi ha animals que ho facin. Els pots ensenyar a intercanviar en un laboratori. I hi ha reciprocitat entre animals. Però mai no es dóna l'intercanvi d'un objecte per un altre. Com va afirmar Adam Smith: "Mai ningú ha vist un gos fent un intercanvi just d'ossos amb un altre gos". (Riuen) Es pot tenir una cultura sense intercanvis. Diguem que podem tenir una cultura asexual. Els ximpanzès, les orques, aquesta mena d'animals, tenen cultura. S'ensenyen tradicions que es transmeten dels pares a les cries. En aquest cas, els ximpanzès s'ensenyen a trencar nous amb les pedres. Però la diferència és que aquestes cultures mai no s'amplien, no creixen, no s'acumulen i mai no es combinen. El motiu és que no hi ha sexe, diguem-ne, que no hi ha cap intercanvi d'idees. Les tropes de ximpanzès tenen cultures diferents segons la tropa. Entre elles no hi ha cap intercanvi d'idees.

Per què augmenta el nivell de vida l'intercanvi? La resposta prové de David Ricardo, del 1817. Us n'explicaré una versió aplicada a l'edat de pedra, tot i que ell ho va aplicar al comerç internacional. L'Adam triga 4 hores a fer una llança i 3 hores a fer una destral. L'Oz triga 1 hora a fer una llança Per tant, l'Oz és millor que l'Adam tant fent llances com destrals. No necessita l'Adam. Pot confegir les seves pròpies llances i destrals. Doncs no, perquè, si hi penses, si l'Oz fa dues llances i l'Adam, dues destrals i, en acabat, fan troc s'hauran estalviat una hora de feina cadascú. Com més ho practiquin, més veritat serà. Perquè, com més ho practiquin, més millorarà l'Adam fent destrals i més millorarà l'Oz fent llances. Els beneficis de l'intercanvi només faran que créixer. Vet aquí una de les gràcies de l'intercanvi: genera un impuls que afavoreix l'especialització, i aquest impulsa més intercanvis, etc. L'Adam i l'Oz s'han estalviat una hora cadascú. D'això se'n diu "prosperitat", estalviar temps per satisfer les teves necessitats.

Pregunteu-vos quant de temps hauríeu de treballar per guanyar-vos una hora de llum per llegir un llibre aquesta nit. Si haguéssiu de començar de zero, posem que aneu al camp. Trobeu una ovella. La mateu. N'extraieu el greix. L'esteneu. En feu una espelma, etc., etc. Quant tardareu? Molt de temps. Quant de temps heu de treballar realment per guanyar-vos una hora de llum per llegir si viviu al Regne Unit i teniu un sou mitjà avui dia? La resposta és, si fa no fa, mig segon. El 1950 hauríeu hagut de treballar vuit segons, cobrant un sou mitjà, per adquirir aquesta llum. Heu guanyat set segons i mig de prosperitat. Des de 1950, vull dir. Són set segons i mig més en què podeu fer altres coses. O podeu adquirir un altre bé o servei. El 1880 haurien trigat 15 minuts a guanyar aquesta quantitat de llum amb un sou normal. El 1800 haurien estat 6 hores per poder tenir una espelma que cremés una hora. És a dir, una persona normal amb un sou mitjà el 1800 no es podia permetre una espelma.

Torneu a la imatge de la destral i el ratolí i demaneu-vos: "Qui els va crear i per a què?" La destral de pedra la va crear algú per a ell mateix. Era per autosuficiència. Avui dia, en diem "pobresa". Però l'objecte de la dreta el va crear altra gent per a què l'utilitzés jo. Quanta gent? Desenes? Centenars? Milers? Jo imagino que deuen ser milions. Perquè aquí hi entraria l'home que ha conreat el cafè que va torrar per a l'home del jaciment petrolífer que va extreure el petroli que després processarien i seria plàstic, etc. Tots treballaven per a mi, per fabricar-me aquell ratolí. I així funciona la societat. Això és el que hem aconseguit com a espècie.

En l'antiguitat, si eres ric tenies, literalment, gent que treballava per a tu. Així s'enriquia la gent: donant feina als altres. Lluís XIV tenia moltes persones al seu servei. Li confeccionaven una roba estrambòtica, com aquesta. (Riuen) I el pentinaven amb estils igual d'estrambòtics, el que fos. Tenia 498 persones per preparar-li el sopar cada nit. Ara bé, un turista modern que es passegi pel palau de Versalles i contempli les imatges de Lluís XIV té 498 persones que també li preparen el sopar. Són a les fondes, les cafeteries, els restaurants i les botigues de tot París. I están preparats per servir-te si els avises una hora abans un àpat fantàstic que segurament és de millor qualitat que el que menjava Lluís XIV. I això és el que hem fet, perquè tots treballem per als altres. Aprofitem l'especialització i l'intercanvi per incrementar la qualitat de vida dels altres.

També hi ha animals que treballen per a altres animals. Les formigues en són un exemple clàssic. Les obreres treballen per a les reines, i al revés, però amb una gran diferència: tan sols passa així dins de la colònia. Entre colònies, no treballen pel bé dels altres. Això succeeix perquè hi ha una distribució reproductiva del treball. És a dir, s'especialitzen pel que fa a la reproducció. Se n'ocupa la reina. En la nostra espècie, això no ho fem. És l'única cosa que ens entestem a fer nosaltres: la reproducció. (Riuen) Fins i tot a Anglaterra, no li deixem la reproducció a la reina.

(Aplaudiment)

Quan va néixer aquest hàbit? I quant fa que funciona? Què implica? Em sembla que la versió més antiga d'això deu ser la divisió sexual del treball. Tot i que no en tinc proves. Sembla que la primera cosa que vam fer va ser treballar els homes per a les dones i a l'inrevés. Avui dia, en totes les societats caçadores-recol·lectores hi ha una divisió forratgera del treball entre, grosso modo, mascles caçadors i femelles recol·lectores. No és sempre tan senzill, però hi ha una diferència entre les funcions especialitzades d'homes i dones. I la gràcia d'aquest sistema és que beneficia tothom. La dona sap que, en el cas dels Hadza, arrencar arrels per compartir-les amb els homes a canvi de carn és l'única cosa que ha de fer per accedir a la proteïna. Arrenca unes arrels de més i les bescanvia per carn. No li cal sortir a caçar, que és cansadíssim, i provar de matar un porc senglar africà. L'home també sap que no li toca furgar la terra per aconseguir arrels. En té prou de garantir que mata algun senglar i que és prou gran per compartir-ne una part. Per tant, tots dos augmenten el nivell de vida de l'altre gràcies a la divisió sexual del treball.

Quan va succeir això? No ho sabem, però pot ser que no fossin els neandertals. Eren una espècie molt cooperativa. Una espècie molt intel·ligent. De mitjana, al final tenien uns cervells més grans que tots els que som en aquesta sala avui. Eren imaginatius. Enterraven els seus morts. Segurament tenien un llenguatge perquè sabem que tenien el gen FOXP2 del mateix tipus que nosaltres. El van descobrir aquí, a Oxford. Sembla que devien tenir capacitats lingüístiques. Eren una gent brillant. No els falto mai al respecte, als neandertals. Però no tenim proves de cap divisió sexual del treball. No tenim indicis de recol·lecció en dones. Sembla que les dones eren caçadores cooperatives amb els homes. I, a més, tampoc no tenim indicis sobre intercanvis entre grups. Els estris que s'han trobat en restes neandertals, les eines que elaboraven, sempre estan fets amb materials del lloc. Per exemple, al Caucas hi ha un jaciment on s'han trobat eines neandertals autòctones. Estan totes fetes amb sílex d'aquell indret. A la mateixa vall hi ha restes humanes modernes més o menys de la mateixa data, de fa uns 30.000 anys. Algunes són de sílex local, però n'hi ha més, moltes, fetes d'obsidiana procedent d'un lloc molt llunyà. Quan els éssers humans van començar a desplaçar objectes d'aquesta manera, això va demostrar que intercanviaven entre diferents grups.

L'intercanvi és 10 cops més antic que l'agricultura. La gent se n'oblida. Tothom creu que el comerç és una invenció moderna. Fa 100.000 anys que hi ha intercanvi entre grups. I el primer indici apareix de 80 a 120.000 anys enrere, a l'Àfrica, quan trobem obsidiana, jasp i altres coses que recorren grans distàncies a Etiòpia. També hem trobat closques de marisc descobertes per un equip d'aquí, d'Oxford, que havien recorregut 200 km cap a l'interior des de la Mediterrània fins a Argèlia. Això demostra que els humans ja havien començat a intercanviar entre grups. I allò va comportar una especialització.

Com se sap que el desplaçament a llargues distàncies genera intercanvi en comptes de migració? Bé, els caçadors-recol·lectors moderns són com els aborígens que excavaven la pedra per a les destrals a Mt. Isa, una tartera propietat de la tribu dels Kalkadoon. Les intercanviaven amb els veïns a canvi de rajades de l'ordre de les Dasyatis. De resultes, les destrals de pedra van estendre's fins a bona part d'Austràlia. Per tant, el desplaçament distant d'estris indica comerç, no migració.

Què passa quan no permets intercanviar, quan no els deixes especialitzar-se? La resposta és que no tan sols ralentitzes el progrés tecnològic, sinó que l'acabes invertint. Un exemple el trobem a Tasmània. Quan va pujar el nivell del mar i Tasmània es va fer illa, fa 10.000 anys, la gent que hi vivia no només va viure un progrés més lent que els de terra ferma, sinó que va recular. Va perdre la capacitat de crear estris (d'os), aparells de pesca i roba perquè la població, d'uns 4.000 habitants, no era prou nombrosa per conservar les habilitats especialitzades necessàries per no perdre la tecnologia que tenien. És com si ens plantifiquessin a tots nosaltres en una illa deserta. Quantes de les coses que portem a les butxaques podríem continuar produint després de 10.000 anys? No va passar a Terra del Foc (una illa semblant, amb la mateixa població) perquè Terra del Foc està separada d'Amèrica del Sud per un estret molt més petit. Durant 10.000 anys hi va haver intercanvis a través d'aquell estret. Els tasmanians estaven aïllats.

Tornem a aquesta imatge i pregunteu-vos qui ho va crear i per a qui, i qui sabia com crear-ho. En el cas de la destral de pedra, qui la va elaborar ho sabia. Però qui sap fer un ratolí d'ordinador? Ningú. Literalment: ningú. No hi ha ningú al planeta que sàpiga construir un ratolí. Ho dic de debò. El president de l'empresa de ratolins no ho sap. Sap administrar una empresa. La persona de la cadena de muntatge, tampoc, perquè no sap perforar un jaciment petrolífer per extreure'n petroli per obtenir el plàstic, etc. Tots coneixem petits bocins, però ningú coneix el tot.

Em refereixo, evidentment, al famós assaig de Leonard Read, l'economista de la dècada de 1950, titulat "Jo, el llapis", on va escriure com es fabricava un llapis i afirmava que ni tan sols hi ha ningú que sàpiga fer-ne un, perquè els obrers que el munten no saben excavar el grafit. Ni saben talar els arbres, ni res de semblant. El que hem fet a la societat dels humans gràcies a l'intercanvi i l'especialització és que hem creat la capacitat de fer coses que ni tan sols entenem. No passa el mateix amb el llenguatge. Amb el llenguatge hem de transferir idees que entenem entre nosaltres. Però amb la tecnologia realment podem fer coses que superen les nostres capacitats.

Podem anar més enllà de les possibilitats de la ment humana fins a límits extraordinaris. Ah, per cert, aquest és un dels motius pels quals no m'interessa gens aquest debat sobre el coficient intel·lectual, sobre si hi ha grups amb un CI més alt que d'altres. És del tot irrellevant. El que és relevant per a una societat és que les persones comuniquin bé les seves idees i cooperin entre elles, no si són intel·ligents els seus membres. Hem creat una cosa que es diu el cervell col·lectiu. No som res més que nodes d'una xarxa. Som neurones d'aquest cervell. L'intercanvi d'idees, la convergència i acoblament d'idees, és el que causa el progrés tecnològic, de mica en mica, gradualment. Ara bé, també hi ha desgràcies al món. I, en un futur, a mesura que avancem, també viurem experiències horribles. Hi haurà guerres, hi haurà depressions, hi haurà catàstrofes naturals. Aquest mateix segle passaran coses terribles, n'estic segur. Però també n'estic de les nostres connexions i de la capacitat que tenen les idees de combinar-se i aparellar-se com mai abans. També estic convençut que la tecnologia avançarà i que, per tant, augmentarà el nivell de vida. Gràcies al núvol, a l'externalització voluntària, al món de baix a dalt que hem creat, on no tan sols les elits, sinó que tothom pot tenir les seves idees i fer que es combinin i s'acoblin, segurament estem accelerant el ritme de la innovació.

Gràcies.

(Aplaudiments)