Mark Pagel: com el llenguatge ha transformat la humanitat

Tots vosaltres teniu la característica més poderosa, perillosa i subversiva que la selecció natural ha creat mai. És una peça de la tecnologia auditiva neural que pot canviar el pensament d'altres persones. Estic parlant del vostre llenguatge, per suposat, perquè us permet implantar un pensament de la vostra ment directament a la ment d'una altra persona, o també poden intentar fer-vos-ho a vosaltres, sense haver de practicar cap mena de cirurgia. De fet, quan parleu, en realitat esteu utilitzant una forma de telemetria no gaire diferent del control remot d'un televisor. Així com aquest aparell depèn de pulsos de llum infraroja, el llenguatge depèn de pulsos, pulsos discrets, de so.

I així com utilitzeu l'aparell de contro remot per canviar les caracterísiques internes del televisor segons el vostre estat d'ànim, també utilitzeu el llenguatge per canviar les característiques interiors del cervell d'algú altre segons els vostres interessos. Els llenguatges són gens que parlen per aconseguir allò que volen. Imagineu-vos la sorpresa d'un nadó quan descobreix que només emetent un so pot fer que els objectes es moguin per l'habitació com per art de màgia, i potser fins a la seva boca.

El poder subversiu del llenguatge s'ha reconegut durant totes les èpoques en la censura, en llibres que no es poden llegir, frases que no es poden utilitzar i paraules que no es poden dir. De fet, la història bíblica de la Torre de Babel és una faula i un avís del poder del llenguatge. Segons la història, els primers humans van tenir la idea que, si utilitzaven el llenguatge per treballar plegats, podrien construir una torre que els conduiria al cel. Aleshores Déu, enfurismat perquè intentaven usurpar-li el poder, va destruir la torre i per assegurar-se que mai no la tornarien a construir va dividir la gent donant-los llengües diferents, els va confondre donant-los llengües diferents. I això resulta ser una gran ironia: que les nostres llengües existeixen per evitar que ens comuniquem. Encara avui, sabem que hi ha paraules que no podem utilitzar, frases que no podem pronunciar, perquè si ho féssim, ens podrien assetjar, empresonar, o fins i tot matar. I tot això només per una mica d'aire que surt de la boca.

Tant de soroll per un sol tret nostre significa que hi ha alguna cosa que val la pena explicar. De quina manera i per què va evolucionar aquest tret significatiu i per què va evolucionar només en la nostra espècie? És bastant sorprenent que per respondre aquesta pregunta, haguem de fixar-nos en l'ús de les eines que fan els ximpanzés. Aquests ximpanzés estan utilitzant eines, cosa que demostra un signe d'intel·ligència. Però si realment són tan intel·ligents, per què utilitzen un pal per treure tèrmits de la terra enlloc d'una pala? I si realment són tan intel·ligents, per què trenquen les nous amb una roca? Per què no van a una botiga i compren una bossa de nous que algú altre ha pelat per ells? Per què no? És el que fem nosaltres.

La raó per la qual els ximpanzés no ho fan és perquè els falta el que els psicòlegs i antropòlegs anomenen aprenentage social. Sembla que els falta l'habilitat d'aprendre dels demès copiant-los o imitant-los o simplement observant-los. Per aquesta raó no poden millorar les idees dels altres ni tampoc aprendre dels seus errors, ni beneficiar-se de la seva saviesa. Per tant, repeteixen el mateix una vegada i una altra. De fet, podríem tirar un milió d'anys enrere i tornar i aquests ximpanzés estarien fent exactament el mateix amb els mateixos pals pels tèrmits i les mateixes roques per obrir les nous.

Això us pot sonar arrogant o presumptuós. Com podem saber-ho? Perquè és exactament el mateix que feia el nostre avantpassat, l'Homo erectus. Aquests micos drets es van desenvolupar a la sabana africana fa uns 2 milions d'anys, i van construir aquestes destrals meravelloses que s'empunyen perfectament. Però si mirem el registre fòssil, podrem veure que van estar fent la mateixa destral una vegada i una altra durant 1 milió d'anys. Podeu veure-ho al registre fòssil. Si calculem el temps aproximat que va viure l'Homo erectus, i suposem el temps que vivia una generació seva, són unes 40.000 generacions de pares a fills i altres individus que observaven, durant les quals aquesta destral no va canviar. I tampoc no és del tot clar que els nostres parents més propers genèticament, els neandertals, tinguessin un aprenentatge social. És cert que construïen eines més complexes que l'Homo erectus, però tampoc no mostraven gaires canvis durant els gairebé 300.000 anys que aquesta espècie, els neandertals, va viure a Euràsia.

Aixì doncs el que ens diu això és, al contrari de l'antiga creença, "el mico fa allò que veu", la sorpresa veritable és que cap de la resta dels animals no pot fer-ho això, o almenys no gaire. Fins i tot aquesta imatge ens fa sospitar lleugerament que ha estat falsificada una cosa del circ Barnum & Bailey.

Però en comparació nosaltres podem aprendre. Podem aprendre observant altres persones copiant-les o imitant el que fan. Així, podem triar d'entre moltes opcions la millor. Podem beneficiar-nos de les idees d'altres Podem col·laborar en la seva saviesa. I, com a resultat, les idees s'acumulen i la tecnologia progressa. I aquesta adaptació cultural acumulativa, com els antropòlegs l'anomenen, aquesta acumulació d'idees, és la responsable de tot el que us envolta en la vostra agitada vida quotidiana. El món ha canviat més enllà de tota proporció que podíem imaginar fa 1.000 o 2.000 anys. I tot això és gràcies a l'adaptació cultural acumulativa. Les cadires on esteu asseguts, els llums d'aquest auditori, aquest micròfon, els iPads i iPods que porteu, tot això és el resultat de l'adaptació cultural acumulativa.

Per a molts estudiosos, l'adaptació cultural acumunlativa, o l'aprenentatge social, ja és feina feta, fi de la història. La nostra espècie pot crear coses, per tant, prosperem d'una manera que no ha fet cap altra espècie. De fet, fins i tot, podem crear les "coses de la vida", com acabo de dir, totes les coses que ens envolten. Però de fet, resulta que quan fa uns 200.000 anys la nostra espècie va aparèixer i va adquirir l'aprenentatge social, allò va ser el principi de la nostra història, i no el final. Perquè l'adquisició de l'aprenentatge social va crear un dilema social i evolutiu, la resolució del qual, cal dir-ho, determinaria no només el futur de la nostra psicologia sinó també el del món sencer. I el més important de tot això és que ens explicaria per què disposem del llenguatge.

La raó per la qual va sorgir aquest dilema és que, en realitat, l'aprenentatge social és un robatori visual. Si puc aprendre observant-te, puc robar-te les millors idees i beneficiar-me del teu esforç sense haver de gastar el temps i l'energia que tu has empleat en desenvolupar-les. Si veig quin esquer fas anar per pescar o com esmoles la destral perquè funcioni millor o et segueixo d'amagat fins a la teva boletera, puc beneficiar-me dels teus coneixements, sabiesa i habilitats, i fins i tot potser pescaré el peix abans que tu. L'aprenentatge social en realitat és un robatori visual. I qualsevol espècie que l'hagi adquirit, és conscient que ha d'amagar les millors idees perquè ningú no les pugui robar.

Així, ara fa uns 200.000 anys, la nostra espècie va enfrontar-se a aquesta crisi. I només teníem dues opcions per superar el conflicte que representava el robatori visual. Una d'aquestes opcions era que ens reuiníssim en grups reduïts de famílies. Perquè aleshores, els beneficis de les nostres idees anirien a parar als nostres parents. Si haguéssim triat aquesta opció fa uns 200.000 anys, segurament encara viuríem com quan els neandertals van entrar a Europa per primer cop fa 40.000 anys. Això és perquè en grups petits hi ha poques idees, poques innovacions. I els grups petits són més propensos a patir accidents i tenir mala sort. Si haguéssim triat aquest camí la nostra via evolutiva s'hagués quedat al bosc i hauria estat ben curta.

L'altra opció que teníem era desenvolupar els sistemes de comunicació que ens permetessin compartir idees i cooperar els uns amb els altres. Aquesta opció significaria que una gran quantitat de saviesa i coneixement acumulatiu estaria a disposició de qualsevol individu, cosa que no hagués passat mai en una única família o una sola persona. Bé, vam triar la segona opció i el llenguatge n'és el resultat.

El llenguatge va evolucionar per resoldre el conflicte del robatori visual. El llenguatge és una la tecnologia social per millorar els beneficis de la cooperació, per arribar a acords, fer pactes i coordinar les nostres activitats. Veureu que una societat en desenvolupament que començava a adquirir el llenguatge el fet de no tenir-lo seria com un ocell sense ales. Així com les ales s'obren a l'aire perquè els ocells l'aprofitin, el llenguatge va permetre la cooperació per al benefici dels humans. I això ho donem per fet perquè som una espècie que està acostumada al llenguatge.

Però cal que entengueu que fins i tot els intercanvis més simples que fem depenen completament del llenguatge. I per veure per què, imaginem-nos dos situacions a l'inici de la nostra evolució. Imaginem que sou molt bons fent puntes de fletxa, però no sabeu fer el pal de fusta amb les plomes enganxades. Coneixeu dues persones més que saben fer els pals però que no saben fer les puntes. Això és el que podrieu fer una d'aquestes persones encara no ha adquirit del tot el llenguatge. I suposem que l'altra sí que té capacitats comunicatives.

Així que un dia agafeu un munt de puntes de fletxa i aneu cap al que no parla gaire bé, deixeu les puntes de fletxa al seu davant, creient que entendria la idea que voleu intercanviar les puntes de fletxa per fletxes acabades. Però ell mira el munt de puntes i creu que són un regal, les recull, somriu i se'n va. El perseguiu gesticulant. Us baralleu i acabes ferit per una de les teves puntes de fletxa. D'acord, recuperem l'escena, però ara us acosteu al que domina el llenguatge. Deixeu les puntes de fletxa i dieu "Voldria intercanviar-te aquestes puntes per fletxes acabades. Les repartim a parts iguals." L'altre diu: "D'acord, em sembla bé. Ho farem així." Ja està fet.

Si disposem del llenguatge podem compartir idees i cooperar per prosperar, d'una manera que no podríem si no l'haguéssim adquirit. I aquest és el motiu pel qual la nostra espècie ha prosperat en tot el món mentre la resta d'animals estan entre reixes als zoos, somiquejant. Per això hem construït llançadores espacials i catedrals mentre la resta del món punxa el terra amb pals per extreure tèrmits. Bé, si aquesta visió del llenguatge i el seu valor per resoldre la crisi del robatori visual és certa qualsevol espècie que l'adquirís viuria una explosió de creativitat i prosperitat. Això és exactament el que mostra el registre arqueològic.

Si ens fixem en els nostres avantpassats, els neandertals i els homo erectus, els avantpassats immediats, vivien en regions del món petites. Però quan la nostra espècie va aparèixer, fa uns 200.000 anys, de seguida vam sortir de l'Àfrica i ens vam escampar per tot el món, ocupant gairebé tots els hàbitats de la Terra. I mentre altres espècies es reduïen a llocs on els seus gens els adapten, amb l'aprenentatge social i el llenguatge, nosaltres vam poder transformar l'entorn per satisfer les nostres necessitats. I així hem evolucionat d'una manera que els altres animals no han fet. El llenguatge és la característica més important que ha evolucionat mai. La característica més valuosa que tenim per convertir terres i recursos nous en més gent i els seus gens que la selecció natural hagi fet mai.

El llenguatge és realment la veu dels nostres gens. Després de desenvolupar el llenguatge, però, vam fer una cosa peculiar fins i tot extravagant. Mentre ens repartiem per tot el món vam desenvolupar milers de llengües diferents. Actualment es parlen unes 7 o 8.000 llengües diferents al món. Podríeu dir que és una cosa ben natural. Tal com nosaltres ens separem, les nostres llengües se separen. Però el gran misteri i ironia és que la densitat de llengües més alta de la Terra la trobem en un lloc on la gent està molt concentrada.

Si anem a l'illa de Papua Nova Guinea, trobarem entre 800 i 1.000 llengües diverses, diferents, que es parlen només en aquesta illa. Hi ha llocs en aquesta illa on pots trobar una llengua nova cada 3 o 4 km. Encara que sembli mentida, una vegada vaig conèixer una home de Papua i vaig preguntar-li si això era cert. I em va dir: " Oh, no! Estan molt més a prop." I és cert, hi ha llocs en aquesta illa on pots trobar una llengua nova en menys d'1 km. I passa el mateix en algunes illes remotes a l'oceà.

Així sembla que utilitizem el llenguatge no només per cooperar, sinó també per crear vincles amb els nostres grups de cooperació i establir identitats, i potser per protegir el nostre coneixement, sabiesa i habilitats dels espies foranis. I això ho sabem perquè quan estudiem diferents grups lingüístics i els associem amb la seva cultura veiem que les llengües diferents alentien el fluxe d'idees entre grups. Alentien el moviment de la tecnologia. Fins i tot alentien el fluxe de gens. No puc parlar per per vosaltres, però sembla que no podem practicar sexe amb gent amb qui no podem parlar. (Rialles) Tanmateix, hem de refutar en contra de l'evidència que sentim que podríem haver tingut alguna desagradable aventura genètica amb els neandertals i els hominis de Denisova.

(Rialles)

Bé, aquesta tendència que tenim, aquesta tendència aparentment natural, cap a l'aïllament, cap a no ser sociables, apareix de sobte en el nostre món modern. Aquesta coneguda imatge no és un mapa del món En realitat és un mapa dels vincles d'amics de Facebook. Quan uneixes aquestes amistats per la latitud i la longitud apareix directament el mapa del món. En aquest món moden nostre hi ha una comunicació dels uns amb els altres molt més gran del que hi ha hagut mai en el passat. I aquesta comunicació, aquesta connexió entre el món, aquesta globalització, resulta ser un problema. Perquè totes aquestes llengües diferents representen una barrera, tal com hem vist, per a la transmissió de béns, idees, tecnologia i saviesa. I representen una barrera per a la cooperació.

On ho podem copsar més clarament és a la Unió Europea, on els 27 països membres parlen 23 llengües oficials. La Unió Europea es gasta més de mil milions d'euros l'any traduint entre les seves 23 llengües oficials. Això representa uns 1.450 milions de dòlars dels EUA només en despeses de traducció. Ara imagineu-vos l'absurditat d'aquesta situació. Si 27 individus d'aquests 27 estats membres seuen en una taula i parlen 23 llengües diferents, un simple càlcul demostra que necessiten un exèrcit de 253 traductors per cobrir totes les parelles possibles. La Unió Europea necessita un personal fix d'uns 2.500 traductors. I només durant el 2007, i estic segur que hi hauran exemples més recents, aproximadament 1,3 milions de pàgines es van traduir només a l'anglès.

Així, si el llengutatges és en realitat la solució a la crisi del robatori visual, si el llenguatge serveix en realitat per ajudar-nos en la cooperació, la tecnologia que la nostra espècie va desenvolupar per incidir al flux i l'intercanvi d'idees, en aquest món modern nostre topem amb una pregunta. I la pregunta és si en aquest món modern i globalitzat podem mantenir totes aquestes llengües diferents.

En altres paraules, la naturalesa no coneix cap altra circumstànscia en la què característiques funcionals equivalents coexisteixin. Una d'elles sempre empeny l'altra a l'extinció. Això ho podem veure en la marxa inexorable cap a l'estandardització. Hi ha moltes maneres de mesurar les coses, pesar-les o mesurar-ne la longitud, però el sistema mètric és el que impera. Hi ha moltes maneres de mesurar el temps, però hi ha un estrany sistema sexagesimal d'hores, minuts i segons, que és gairebé universal. Hi ha moltes, moltes maneres de gravar CDs o DVDs, però també s'han estandarditzat. Segur que us venen al cap molts altres exemples de la vostra vida quotidiana.

Així, aquest món modern ens presenta un dilema. I aquest dilema és el que té aquest xinès, que parla la llengua més parlada en tot el món que cap altra llengua, i tanmateix està aquí a la pissarra convertint frases xineses en frases en anglès. I això fa augmentar la possibilitat que un món on volem promoure la cooperació i l'intercanvi i un món que hauria de dependre més que mai de la cooperació per mantenir i augmentar els nostres nivells de prosperitat, les seves accions ens suggereixen que potser és inevitable que ens plantegem la idea que estem destinats a ser un món amb una sola llengua.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Mark, una pregunta. Svante va descobrir que el gen FOXP2, que sembla que està associat al llenguatge, el compartíem en certa forma amb els neandertals. Tenim alguna idea de cóm vam acabar amb els neandertals si ells també disposaven del llenguatge?

És una bona pregunta. A molts us sonarà la idea que hi ha un gen anomenat FOXP2 que sembla estar implicat en certa manera amb el subtil control motor que s'associa amb el llenguatge. La raó per la què jo no crec que això expliqui que els neandertals disposessin de llenguatge és aquesta simple analogia: els Ferraris tenen motor. El meu cotxe té un motor, però no és un Ferrari. La resposta simple és que els gens per si mateixos no determinen el resultat de coses tan complicades com el llenguatge. El que sabem d'aquest FOXP2 i els neandertals és que potser podien controlar el moviment de la boca, qui sap. Però això no significa necessàriament que disposessin de llenguatge.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)