La història de renovació urbana de Majora Carter

Si esteu aquí avui, i estic molt contenta que hi sigueu, heu sentit a parlar sobre com el desenvolupament sostenible ens salvarà de nosaltres mateixos. De totes maneres, quan no som a TED, ens diuen sovint que una agenda de política sostenible real no es factible, especialment en grans àrees urbanes com la ciutat de Nova York. I aixó es perquè la majoria de la gent amb poder de decisió, tant del sector públic com del privat, no es senten realment com si estiguessin en perill.

La raó per la qual soc aquí avui, en part, és a causa d'un gos: un cadell abandonat que vaig trobar sota la pluja, l'any 1998. Es va convertir en una gossa molt més gran del que habia imaginat. Quan va arribar a la meva vida, estavem lluitant contra una enorme planta de residus planejada pel front fluvial d'East River, malgrat el fet que la nostra petita part de Nova York ja gestionava més del 40 per cent de la totalitat del residu comercial de la ciutat. Una planta de tractament d'aigües residuals, una de tractament de fangs, quatre centrals d'energia, el centre de distribució d'aliments més gran del món, així com altres indústries que porten més de 60.000 camions diesel a la zona cada setmana. La zona té també un dels índex més baixos de parcs per persona de la ciutat.

Llavors, quan el Departament de Parcs em va contactar sobre una subvenció de 10.000 dòlars per a desenvolupar projectes al front fluvial vaig pensar que tenien molt bones intencions, però eren una mica ingenus. Havia viscut en aquesta zona tota la meva vida, i no podies arribar al riu a causa de tots aquests equipaments tan encantadors que he esmentat abans. Llavors, un matí que corria amb la meva gossa, ella em va estirar cap al que semblava un altre abocador il·legal. Hi havia males herbes i piles de deixalles i altres coses que no diré aquí, perè ella seguia estirant-me, i mira per on, al final d'aquell terreny estava el riu. Vaig saber que aquest petit final de carrer oblidat, abandonat com la gossa que m'hi va portar, valia la pena salvar-lo. I vaig saber que creixeria per a convertir-se en els inicis orgullosos de la iniciativa comunitaria de revitalització del nou sud del Bronx.

I com la meva nova gossa, aquesta va ser una idea que es va fer més gran del que imaginava. Vam aconseguir molt suport pel camí. I el Parc de Hunts Point Riverside es va convertir en el primer parc fluvial que el sud del Bronx havia tingut en més de 60 anys. Vam augmentar el valor inicial d'aquells 10.000 dòlars més de 300 vegades per a convertir-se en un parc de 3 milions de dòlars.

I, a la tardor, de fet em... Em caso amb el meu estimat. Moltes gràcies. Aquest és ell apretant-me els botons allà darrere, cosa que fa sovint. (Rialles) (Aplaudiments)

Pero els que vivim en comunitats de justícia mediambiental som el canari de la mina de carbó. Sentim els problemes de seguida, i ho hem estat fent durant un temps. La justícia mediambiental, per aquells de vosaltres que no esteu familiaritzats amb el terme, vol dir més o menys això: cap comunitat hauria d'encaixar més càrregues mediambientals ni menys beneficis mediambientals que les altres.

Desgraciadament, raça i classe són indicadors extremadament fiables d'on es poden trobar les coses bones, com parcs i arbres, i on es poden trobar les coses dolentes, com centrals energètiques i plantes de residus. Com a persona negra a Amèrica, tinc el doble de probabilitats que una persona blanca de viure en una zona on la contaminació atmosfèrica suposa un enorme risc per la meva salut. Tinc cinc vegades més probabilitat de viure a una distancia de passeig d'una planta energètica o una industria química; i és el que em passa. Aquestes decisions sobre l'us de la terra van crear les condicions hostils que van portar els problemes com l'obesitat, la diabetis i l'asma. Per què hauria algú de sortir de casa per anar a passejar en un barri tòxic? El nostre 27 per cent d'índex d'obesitat és alt, fins i tot per aquest país, i la diabetis l'acompanya. Un de cada quatre nens del sud del Bronx té asma. El nostre índex d'hospitalització per asma es set vegades més gran que la mitja nacional. Aquests impactes arriben a tothom. I tots paguem molt car pels costos dels residus sòlids, els problemes associats a la pol.lució i el més odiós, el cost d'empresonar els nostres homes negres i latinos, que tenen quantitats incalculables de potencial sense explotar. El 50 per cent dels nostres residents viuen en el límit o per sota de la línia de pobresa. El 25 per cent de nosaltres està a l'atur. Els ciutadans amb sous baixos sovint utilitzen els serveis d'urgències com a servei sanitari principal. Això té un cost molt alt pels contribuents i produeix beneficis no proporcionals. La gent pobre no només segueix sent pobre, segueix amb mala salud.

Afortunadament, hi ha gent com jo que està batallant per trobar solucions que no comprometin les vides de les comunitats de color amb sous baixos a curt termini, i que no ens destrueixi a tots a llarg termini. Ningú de nosaltres vol que passi això, tenim això en comú. Què més tenim en comú?

Be, per començar, som tots increïblement atractius... (Rialles) Vam anar a l'escola, universitat, postgraus, vam viatjar a llocs interessants, no vam tenir fills a l'adolescència, econòmicament estables, mai a la presó. D'acord. Bé. (Rialles)

Però, a part de ser una dona negra, soc diferent de la major part de vosaltres d'altres maneres. He vist cremar-se quasi la meitat dels edificis del meu barri. El meu germà gran va lluitar a Vietnam, per acabar mort d'un tret a uns blocs de casa nostra. Jesús. Vaig créixer amb una casa de "crack" a l'altra banda del carrer. Si, soc una pobra nena negra del ghetto. Aquestes coses em fan diferent de vosaltres. Però les coses que tenim en comú m'aparten de la major part de la gent de la meva comunitat, i jo em trobo entre aquests dos mons, amb prou cor per lluitar per la justícia de l'altre.

I com es va tornar tot tan diferent per nosaltres? A finals dels 40, el meu pare, un majordom dels trens Pullman, fill d'un esclau, va comprar una casa a la zona de Hunts Point al Sud del Bronx, i uns anys després es va casar amb la meva mare. En aquell temps, la comunitat era majoritàriament blanca, un barri de treballadors. El meu pare no estava sol. I igual que altres com ell perseguia la seva versió del somni americà, la sortida de blancs del barri es va tornar normal al sud del Bronx i a moltes ciutats del país. Els bancs utilitzaven un tipus de discriminació, amb la qual algunes zones de la ciutat, incloent la nostra, quedaven excloses de qualsevol inversió. Molts propietaris van creure que era més rentable cremar els seus edificis per obtenir l'assegurança en comptes de vendre en aquelles condicions, malgrat els antics inquilins morts o ferits.

Hunts Point havia sigut una comunitat on podies anar a peu de casa al treball, però llavors els residents no tenien ni treball ni casa a on anar. Un boom de construcció d'autopistes nacionals es va afegir als nostres problemes. A l'estat de Nova York, Robert Moses va dirigir una campanya d'expansió d'autopistes. Un dels seus objectius principals era facilitar als residents de comunitats riques de Westchester County el desplaçament cap a Manhattan. El sud del Bronx, que es troba al mig, no va tenir ni una oportunitat. Sovint als residents els donaven menys d'un mes d'avís abans de que tiresin els seus edificis. 600.000 persones van ser desplaçades. La percepció comú era que al sud del Bronx només hi havia xulos, camells i prostitutes. I si algu et diu desde la teva infància que res de bo sortirà de la teva comunitat, que es dolenta i lletja, com podia això no reflexar-se en tu? Llavors, la propietat de la meva familia no valia res, apart del fet que era la nostra llar i tot el que teniem. I afortunadament per mi, aquella llar i l'amor que hi havia, junt amb l'ajuda de professors, tutors i amics al llarg del cami, va ser suficient.

Per què es important aquesta història? Perquè des de la perspectiva de la planificació, la degradació econòmica engendra degradació ambiental, la qual engendra degradació social. La desinversió que va començar als anys 60 va ser l'escenari per a totes les injustícies ambientals que havien d'arribar. Zonificacions i lleis del sòl antiquades encara s'utilitzen avui en dia per continuar posant equipaments contaminants al meu barri. Es consideren aquests factors quan es decideixen les polítiques d'usos del sòl? Quins costs estàn associats a aquestes decisions? I qui paga? Qui s'en beneficia? Hi ha alguna justificació per tot el que la comunitat local ha de patir? Això era "planificació", entre cometes, que no tenia el nostre millor interès en compte.

Un cop ens en vam adonar, vam decidir que ja era hora de fer la nostra pròpia planificació. Aquell petit parc del que us parlava abans era la primera fase de la construcció d'un moviment per la via verda al sud del Bronx. Vaig demanar una beca d'un milió i quart al departament de transport federal per dissenyar un plà per a una esplanada davant del riu amb carrils bici. Les millores físiques ajuden a informar a l'ordre públic sobre la seguretat vial, l'ubicació dels residus i altres equipaments, que, fet correctament, no comprometen la qualitat de vida d'una comunitat. Donen oportunitats per estar més actius físicament, així com per al desenvolupament de l'economia local. Penseu en botigues de bicicletes, parades de sucs. Vam obtenir 20 milions de dòlars per construir primeres fases de projectes. Això és l'Avinguda Lafayette, tal i com la van redissenyar els arquitectes del paisatge Mathews-Nielsen. I un cop aquest camí estigui construit, connectarà el sud del Bronx amb més de 1600 metres quadrats del Parc de l'illa Randall. Ara estem separats per uns 8 metres d'aigua, però aquesta connexió ho cambiarà.

A mesura que alimentem l'entorn natural, la seva abundància ens retornarà encara més. Dirigim un projecte que es diu Formació d'Administració Ecològica del Bronx, que dóna formació en àrees de restauració ecològica, perquè la gent de la nostra comunitat tingui les habilitats per competir per aquestes feines ben pagades. Poc a poc, anem sembrant l'àrea amb treballadors "verds"; llavors la gent té tan interés econòmic com personal en el entorn. L'autovia de Sheridan és una reliquia infrautilitzada de l'era de Robert Moses, construida sense cap consideració pels veïns que deixava dividits. Fins i tot en hora punta es queda virtualment sense ús. La comunitat va crear un pla de transport alternatiu que permet l'eliminació de l'autovia. Ara tenim l'oportunitat de juntar tots els interessats per tornar a visualitzar com aquests 1600 metres quadrats es poden utilitzar millor com a parc, vivendes asequibles i desenvolupament econòmic.

També vam construir el primer projecte demostració a NY de terrat verd i fresc al sostre de les nostres oficines. Sostres frescs són superfícies altament reflectants que no absorbeixen calor solar ni la passen a l'edifici o a l'atmósfera. Sostres verts són terra i plantes vives. Els dos es poden utilitzar en comptes dels materials per sostres a base de petroli que absorbeixen la calor, contribueixen a l'efecte "illa de calor urbana" i es degraden sota el sol, amb el qual els acabem respirant. Els sostres verts també retenen fins un 75 per cent de la pluja, per tant redueixen la necessitat de la ciutat d'invertir en costosos manteniments de les sortides de tuberies, que, incidentalment, es troben sovint ubicades en comunitats de justícia ambiental com la meva. I proporcionen hàbitat pels nostres amiguets! Doncs... (Rialles) super guay!! Igualment, el projecte de demostració és un trampolí per al nostre nou negoci d'instal·lació de sostres verds, donant feina i desenvolupament econòmic sostenible al sud del Bronx. (Rialles) (Aplaudiments) A mi també m'agrada això.

Bé, ja sé que en Chris ens va dir que no féssim publicitat aquí, però ja que tinc tota la vostra atenció: necessitem inversors. Fi de la publicitat. Es millor demanar perdó que permís. Bé... (Rialles) (Aplaudiments)

D'acord. Katrina. Abans del Katrina, el sud del Bronx i Ninth Ward a Nova Orleans tenien molt en comú. Les dues son zones altament poblades per gent de color, les dues son incubadores d'innovació cultural: penseu en hip-hop i jazz. Les dues son comunitats a la vora d'un riu amb indústria i amb residents que viuen aprop d'aquestes. A l'era post-Katrina, tenim encara més en comú. En el millor dels casos estem ignorats, i en el pitjor, difamats i abusats per agències reguladores negligents, zonificacions pernicioses i responsabilitat governamental dèbil. Ni la destrucció de Ninth Ward ni la del sud del Bronx era inevitable. Però hem sortit amb lliçons valuoses de com treure'ns de tot això. Som més que simples símbols nacionals de zones urbanes deprimides. O problemes a resoldre per promeses electorals buides de presidents que vénen i van. Ara deixarem la Costa del Golf decaure per una dècada o dues com va passar amb el sud del Bronx? O prendrem iniciatives pro-actives i aprendrem dels nostres propis recursos d'activistes radicals nascuts de la desesperació a comunitats com la meva?

Escolteu, no espero que els individus, les corporacions o el govern facin el món un lloc millor perquè és correcte o moral. Aquesta presentació avui només vol representar una part del que he viscut, una part molt petita. No en teniu ni idea. Però us ho explicaré més tard, si ho voleu saber. Però... Sé que és el resultat final, o el que és pot percebre d'aquest, el que motiva la gent. Jo estic interessada en el que m'agrada anomenar "triple resultat final" que el desenvolupament sostenible pot produir. Desenvolupaments que tenen el potencial de crear beneficis positius per a tots els implicats: els promotors, el govern i la comunitat on aquests projectes tenen lloc. Actualment, això no passa a la ciutat de Nova York. I estem treballant amb un dèficit al planejament urbà global. Una desfilada de subsidis del govern proposarà la creació de centres de gran distribució i estadis al sud del Bronx, però hi ha una coordinació deficient entre els agents urbans sobre com tractar els efectes acumulatius del augment de tràfic, pol·lució, deixalles sòlides i els impactes als espais oberts. I la seva forma d'abordar l'economia local i la creació de treball és tan poc convincent que no fa ni gràcia. Perque, a sobre de tot això, l'equip esportiu més ric del mon està reemplaçant l'estadi dels Yankees destruint dos parcs mol apreciats per la comunitat. Ara, nosaltres tindrem fins i tot menys que la xifra estadística que he dit abans. I tot i que menys del 25 per cent dels residents del sud del Bronx tenen cotxe, aquests projectes inclouen milers de noves places d'aparcament, tot i que presenten una carència de transport public massiu. El que falta per un debat més ampli és un anàlisi exhaustiu sobre cost i benefici de no arreglar una comunitat insana i amenaçada ambientalment, o incorporar canvis d'estructura sostenibles. El meu despatx treballa molt lligat a la Universitat de Columbia i altres per donar llum a aquests problemes.

Ara, deixem-ho clar. No estic en contra del desenvolupament. Això nostre és una ciutat, no una reserva natural. I jo he acceptat la capitalista que porto dintre. I probablement tots en porteu un o una, i si no, us farà falta. Així que no tinc cap problema amb els promotors guanyant diners. No hi ha prou precedents per demostrar que un desenvolupament sostenible i bo per la comunitat també pot donar grans beneficis. Uns companys de TED : Bill McDonough i Armory Lovins, tots dos son els meus herois, han demostrat que realment això es pot fer. Jo tinc un problema amb els promotors que sobreexploten comunitats políticament vulnerables per fer diners. Si això continua és una vergonya per a tots nosaltres, perquè tots som responsables pel futur del que creem. Però una de les coses que faig per pensar en millors possibilitats és aprendre de visionaris d'altres ciutats. Aquesta és la meva versió de la globalització.

Mirem Bogotà. Pobre, latina, envoltada de violència d'armes i tràfic de drogues: una reputació no tan diferent de la del sud del Bronx. Tot i això, aquesta ciutat va obtenir una benedicció al final dels anys 90 gràcies a un alcalde molt influent que es diu Enrique Penalosa. Ell va mirar la demografía. Pocs ciutadans de Bogotà tenen cotxe propi, tot i això, una gran part dels recursos de la ciutat es va dedicar a servir als cotxes. Si ets un alcalde, pots fer-hi alguna cosa. La seva administració va reduir els carrers municipals clau de 5 a 3 fileres, va prohibir l'aparcament en aquests carrers, va ampliar les voreres i els carrils bici, va crear places públiques, va crear un dels sistemes d'autobusos públics més eficients del món sencer. Per culpa d'aquests esforços tan brillants, va estar a punt de ser impugnat. Però quan la gent va començar a veure que es donava preferència als problemes que afectaven a les seves vides quotidianes, coses increïbles van començar a passar. La gent va parar d'abocar deixalles al carrer. El crim va baixar. Perquè els carrers eren vius i amb gent. La seva administració va atacar diferents problemes urbans típics, un a un, i amb un pressupost de tercer món. No tenim excusa en aquest país. Ho sento. Pero la conclusió final és que el seu objectiu de donar prioritat a la gent no va suposar penalitzar aquells que no podien permetre's un cotxe, sinó donar oportunitats a tots els ciutadans de Bogotà per participar a la ressurgència de la ciutat. El fet que el desenvolupament no hauria de produir-se a costa de la majoria de la població es considera encara una idea radical aqui als Estats Units. Però l'exemple de Bogotà té el poder de canviar això.

Vosaltres, en canvi, heu estat beneits amb el regal de la influència. Per això esteu aquí i per això valoreu la informació que intercanviem. Utilitzeu la vostra influència per donar suport a canvis sostenibles exhaustius per tot arreu. No en parleu només a TED. Això és un objectiu de política de país que estic intentant construir, i com tots sabeu, la política és personal. Ajudeu-me a que el verd sigui el nou negre. Ajudeu-me a que la sostenibilitat sigui sexy. Feu que sigui part dels vostres sopars i converses als cocktails Ajudeu-me a lluitar per la justícia econòmica i ambiental. Recolzeu les inversions de benefici triple. Ajudeu-me a democratitzar las sostenibilitat portant a tothom a la taula i insistint que la planificació global es pot fer a tot arreu. Oh bé, estic contenta de tenir una mica més de temps!

Escolteu: quan vaig parlar amb el Sr. Gore l'altre dia esmorçant, vaig preguntar-li com s'inclourien els activistes per la justícia ambiental a la seva nova estratègia de marketing. La seva resposta va ser un programa de subvencions. No penso que entengués que no li estava demanant diners. Li estava fent una oferta. (Aplaudiments)

El que em va preocupar va ser que el seu enfocament de dalt a baix encara existeix. Ara, no us confongueu, necessitem diners. (Rialles) Però els grups locals son necessaris a la taula durant els processos de decisió. Del 90 per cent de l'energia que el Sr. Gore ens recorda que malgastem cada dia, no afegiu malgastar la nostra energia, la intel·ligència i l'experiència durament guanyada. (Aplaudiments)

He vingut de molt lluny per trobar-me amb vosaltres així. Per favor, no em malgasteu. Treballant junts, podem convertir un d'aquells petits grups d'individus en creixement que realment tenen la valentia i el coratge de creure que realment podem canviar el mon. Potser hem arribat a aquesta conferència des d'etapes de la vida molt, molt diferents, però creieu-me, tots nosaltres compartim una cosa molt poderosa: no tenim res a perdre i tot a guanyar. Ciao bellos! (Aplaudiments)