Lauren Zalaznick: La consciència de la televisió

M'agradaria dir que realment, després de totes aquestes xerrades i idees que s'han divulgat, estic en l'extranya posició de ser aquí per parlar-vos de la televisió. Gairebé tothom mira la televisió. Ens agrada. Ens n'agraden algunes coses. A Amèrica realment a tothom li encanta la televisió. L'americà mitjà veu la televisió gairebé cinc hores al dia. D'acord? Però resulta que em guanyo el sou amb la televisió, o sigui que, per a mi, això es bo. Però hi ha molta gent a qui no li agrada. De fet, la rebutjen. Diuen que és estúpida i coses pitjors, creieu-me. Quan era petita, la meva mare li deia la "caixa tonta".

Però avui la meva idea no és debatre si existeix la bona o mala televisió. Avui, la meva idea és dir-vos que crec que la televisió té consciència. El perquè crec que la televisió té consciència és perquè penso que la televisió reflecteix directament les necessitats morals, polítiques, socials i emocionals de la nostra nació. La televisió és la manera amb què disseminem tot el nostre sistema de valors. Totes aquestes coses són únicament humanes i totes es sumen a la nostra idea de consciència.

Avui, no parlarem de televisió bona o dolenta. Parlarem de televisió popular. Parlarem dels 10 programes amb més quota d'audiència al llarg de 50 anys. Com poden aquestes quotes d'audiència reflectir no només el que heu escoltat, que és la idea de la nostra inconsciència social i col·lectiva, sinó com poden aquests programes al llarg de 50 anys reflectir la idea de la nostra consciència social? Com evoluciona la televisió al llarg del temps i què diu això de la nostra societat?

Parlant d'evolució, potser recordareu de la biologia bàsica que el regne animal, incloent-hi els humans, tenen quatre instints primaris. Hi ha la gana, el sexe, el poder i la necessitat de possessió. Com a humans, és important recordar que ens hem desenvolupat, hem evolucionat al llarg del temps per suavitzar o domar aquests instints animals bàsics. Tenim la capacitat de riure i plorar. Ens sentim intimidats, sentim llàstima. Això és diferent del regne animal. Una altra cosa sobre els éssers humans és que ens encanta que ens distreguin. Ens encanta veure la televisió. Cosa que ens diferencia clarament del regne animal. Als animals els encanta jugar, però no els encanta mirar.

Així que la meva ambició era descobrir el que es podia entendre d'aquesta relació únicament humana entre els programes de televisió i la consciència humana. Per què ha evolucionat d'aquesta manera l'entreteniment televisiu? Jo ho veig com aquella imatge de l'àngel i el dimoni sobre els nostres muscles. La televisió funciona literalment com a consciència, temptant-nos i premiant-nos al mateix temps?

Per començar a contestar aquestes preguntes, vam fer un estudi de recerca. Vam recular 50 anys, a la temporada televisiva del 1959-1960. Vam analitzar els 20 programes més vistos de cada any, durant 50 anys. Mil programes. Vam parlar amb més de tres mil persones, gairebé 3600, d'entre 18 i 70 anys. Els vam preguntar com es sentien emocionalment. Com et vas sentir al veure cada un d'aquests programes? Vas sentir ambigüitat moral? Et vas sentir indignat? Vas riure? Què va significar per a tu? M'agradaria comentar a l'audiència global de TED que la mostra es va fer als EUA. Però com podeu veure, aquests estats emocionals són universals. I de fet, més del 80% dels programes americans més populars són exportats arreu del món. Així que espero que les audiències globals s'hi puguin identificar.

M'agradaria fer dos agraïments abans de la primera diapositiva. Per inspirar-me a pensar en la idea de la consciència i en els trucs que ens juga cada dia, m'agradaria donar les gràcies al llegendar rabí Jack Stern. I per la manera en la que presentaré les dades, m'agradaria agrair a la superestrella de la comunitat TED Hans Rosling, a qui possiblement ja heu vist.

Bé, som-hi. Aquí podeu veure, des de 1960 fins a 2010, els 50 anys del nostre estudi. Començarem amb dues coses. l'estat d'inspiració i l'estat d'ambigüitat moral. En aquest cas, definim inspiració com a programes de televisió que m'animen, que em fan sentir molt més positiva envers al món. L'ambigüitat moral són els programes de televisió en els que no entenc la diferència entre bé i malament. Per començar, podeu veure que al 1960 la inspiració es manté estable. Per això veiem la televisió. L'ambigüitat moral comença a pujar. Cap a finals dels 60, l'ambigüitat moral puja i la inspiració disminueix. Per què? La crisi dels míssils de Cuba, l'assassinat de JFK, el moviment pels Drets Civils, els avalots ètnics, la Guerra del Vietnam, l'assassinat de Martin Luther King, l'assassinat de Bobby Kennedy, l'escàndol Watergate. Mireu el que passa. El 1970, la inspiració cau en picat. L'ambigüitat moral comença a enlairar-se. Es creuen, però en Ronald Reagan, un president telegènic, puja al càrrec. Intenta recuperar-se. Però, mira, no pot: Sida, l'afer Irangate, l'accident del transbordador especial Challenger, Txernòbil. L'ambigüitat moral esdevé el mem dominant a la televisió des de 1990 i durant els pròxims 20 anys.

Mireu això. Aquest gràfic mostrarà una tendència molt similar. Però en aquest cas tenim la comoditat, en vermell, el comentari social en blau i la irreverència en verd. En aquest període, a la televisió tenim "Bonanza", tenim "Gunsmoke", tenim el programa de l'Andy Griffith, tenim molts programes domèstics sobre la comoditat. Està pujant. La comoditat es manté estable. La irreverència comença a ascendir. El comentari social puja de cop. Arribem al 1969 i mireu què passa. Tenim la comoditat, la irreverència i el comentari social no només barallant-se en la nostra societat, sinó que hi ha dos programes, "Gunsmoke" i "Gomer Pyle", que el 1969 són el número dos i el número tres de les llistes d'audiència. Quin és el número u? El programa socialment irreverent i hippie "Rowan and Martin's Laugh-In". Viuen tots junts, d'acord. Els espectadors van respondre dramàticament.

Mireu aquesta punta a la pantalla l'any 1966 sobre el programa líder. Quan sentiu aquest terme de la indústria, el programa estrella, què vol dir? Vol dir que en la temporada televisiva de 1966, els "Smothers Brothers" van sortir del no-res. Aquest va ser el primer programa que va permetre als espectadors dir: "Déu meu, puc comentar el que penso de la Guerra del Vietnam, de la presidència, a través de la televisió?" Això és al que ens referim per programa estrella.

I com a l'altre gràfic, mireu què passa. El 1970 es trenca el dic. Es trenca. La comoditat ja no és la raó per la qual veiem la televisió. El comentari social i la irreverència pugen durant els anys 70. Ara mireu això. A qui tenim als 70? Norman Lear. Tenim "All in the Family", "Sanford and Son", i el programa dominant en la llista dels 10 millors durant tots els anys 70 "MASH". Durant els 50 anys de televisió que hem analitzat, set dels 10 programes enllistats més amunt per irreverència van aparèixer durant la Guerra del Vietnam, cinc dels 10 durant la presidència de Nixon. Només una generació, uns 20 anys, i hem descobert, Ostres! La televisió pot fer això? Em pot fer sentir així? Ens pot canviar? I per tota aquesta audiència tan espavilada, també vull puntualitzar que la gent digital no es va inventar la negativitat. A l'Archie Bunker el van fer fora del seu lloc juntament amb tots nosaltres fa 40 anys.

Aquest és un gràfic ràpid. Aquí hi ha unes altres característiques: fantasia i imaginació. Són programes definits com "em treu del meu dia a dia" i "em fa sentir millor". Estàn contraposades a un punt vermell, l'atur, fet a partir de les estadístiques del Ministeri de Treball. Veureu que cada vegada que els programes de fantasia i la imaginació pugen es correspon a una pujada en l'atur. Volem veure programes sobre gent estalviant diners i estant a l'atur? No. Als anys 70 tenim el programa líder "La dona biònica" que va entrar com un cuet a la llista dels 10 millors el 1973, seguit per "Six Million-Dollar Man" i "Els àngels de Charlie". Una altra pujada durant els anys 80, una altra pujada en programes sobre el control i el poder. Quins eren aquests programes? Els sofisticats i rics. "Dallas", "La illa de la fantasia". Un gràfic increïble de la nostra mentalitat nacional amb un fet dur i ràpid: l'atur.

I aquí tenim el meu gràfic preferit perquè són els nostres últims 20 anys. Tant si esteu en el meu negoci com no, segur que heu sentit o llegit sobre el descens de l'anomenada comèdia de situació i l'ascens de la telerealitat. Bé, tal i com diem en el negoci, la X marca el punt. Als 90 tenim les grans bombolles de l'humor: veiem "Friends", "Frasier", "Cheers" i "Seinfeld". Tot anava bé, l'atur era baix. Però mireu: la X marca el punt. El 2001, en la temporada televisiva del setembre de 2001, l'humor sucumbeix a la telerealitat d'un cop per totes. Com no? Vam tenir unes eleccions presidencials l'any 2000 decidides per el Tribunal Suprem. Vam tenir l'explosió de bombolla tecnològica. Vam tenir l'11 de setembre. Anthrax esdevé part del nostre vocabulari. Mireu que passa quan continuem. Al canvi de segle, l'Internet es dispara, la telerealitat es para. Llavors, què vol la gent a la seva televisió? Jo pensaria que revenja o nostàlgia. Anima'm una mica, el meu món s'està desfent. No, volen poder jutjar. Et puc fer fora de la illa. Puc fer que la filla de la Sarah Palin continuï ballant. Puc escollir el pròxim guanyador d'American Idol. Estàs expulsat. Està molt bé, no?

Tot i la diferència dramàtica que hi ha entre tots aquests programes, tots d'entreteniment, durant els últims 50 anys, com he començat? Hi ha un instint que perdura. Som animals, necessitem les nostres mares. No hi ha hagut cap dècada televisiva sense una mare definitiva i dominant. Els anys 50: la June Cleever en el programa de comoditat "Leave it to Beaver". La Lucille Ball ens feia riure a través de la conscienciació social durant els anys 60. La Maude Findlay, la personificació de la irreverència durante els anys 70, que parlava de l'avortament, el divorci i fins i tot la menopausa a la televisió. Als anys 80 descobrirem la primera dona cercant carn jove al personatge d'Alexis Carrington. La Murphy Brown es va confrontar a un vicepresident quan va esdevenir mare soltera. La mare d'aquesta era és la Bree Van de Kamp. Ara no sé si aquest és l'àngel o el dimoni assegut a la consciència, assegut als muscles de la televisió, però sé que m'encanta aquesta imatge.

Així que a tots vosaltres, dones de TEDWomen, homes de TEDWomen, l'audiència global de TEDWomen, gràcies per deixar-me presentar la meva idea sobre la consciència de la televisió. Però deixeu-me també que agraeixi als increïbles creadors que s'aixequen cada matí per posar les seves idees a les pantalles dels televisors durant tots aquests anys. Ells dónen vida a la televisió, és clar, però sou vosaltres els espectadors a través de les vostres consciències col·lectives i socials, que li doneu vida, longevitat, poder. O no.

Així que moltes gràcies.

(Aplaudiment)