Kevin Slavin: Com els algoritmes donen forma al nostre món

Aquesta fotografia és de l'artista Michael Najjar, i en cert sentit és real, doncs l'artista va anar a Argentina a fer la foto. Però també és ficció. Hi ha un munt de feina al darrere. El que l'artista ha fet, en realitat, és modificar, digitalment, tots els contorns de les muntanyes per a fer-les encaixar amb les fluctuacions de l'índex Dow Jones Així que, això que veieu, aquest gran precipici al costat de la vall, és la crisi financera del 2008. La foto es va fer quan érem a les profunditats de la vall, allà. No sé on som ara. Això és l'índex Hang Seng de Hong Kong. Té una topografia similar, i em pregunto perquè.

I això és art, és metàfora. Però el més important, penso jo, és que és una metàfora amb força. I és amb aquesta força que vull proposar, avui, que pensem una mica en el paper de les matemàtiques modernes -- no només matemàtiques financeres, sinó matemàtiques en general En la seva transició de quelcom que extraiem i derivem del món cap a quelcom que, en realitat, comença a donar-li forma -- tant al món que ens envolta com al nostre món interior. En particular, els algoritmes són les matemàtiques que els ordinadors usen per prendre decisions. Adquireixen sensibilitat a la veritat a base de repetir una vegada rere una altra. I es van ossificant i calcificant i es transformen en realitat.

Estava pensant en això, ara fa dos anys en un vol transatlàntic perquè resulta que seia al costat d'un físic hongarès de la meva edat i estàvem xerrant de com era la vida durant la guerra freda pels físics hongaresos I li vaig dir, "I doncs, què fèieu?"

i ell va dir, "Bé, bàsicament, trencàvem l'Stealth."

I jo, "És una bona tasca. Interessant. Com funciona?" Per entendre això, cal que entengueu una mica com funciona l'Stealth. Això és una simplificació, però bé, bàsicament, no pots simplement travessar una senyal de radar amb 156 tones de metall al cel. No pot simplement desaparèixer. Però si poguessis agafar aquesta gran cosa, i la poguessis transformar en un milió de petites coses -- com un esbart d'ocells -- aleshores el radar que està buscant hauria de ser capaç de veure tots els esbarts d'ocells del cel. I, si ets un radar, no és massa bona idea.

I va dir: "Si". Va dir: "Això si ets un radar. De manera que no vam fer servir un radar; vam construir una caixa negra que buscava senyals elèctriques, comunicacions electròniques. I quan veiem un esbart d'ocells que tenia comunicacions electròniques, sabíem que segurament tenia a veure amb els americans."

I jo vaig dir, "Sí, molt bé. Per tant, acabes de destrossar 60 anys de recerca aeronàutica i després, què? Què vas fer quan vas créixer? I va dir, "Serveis financers" I jo vaig dir, "Oh." Perquè feia poc havia sortit a les notícies. I li vaig dir: "Com funciona?" I ell em va dir, "Bé, ara mateix hi ha uns 2000 físics a Wall Street, i jo sóc un d'ells." I jo vaig dir: "I com és la caixa negra a Wall Street?"

I va dir: "És graciós que em preguntis això, perquè, en realitat, es parla de comerç de caixa negra, o també comerç algo, comerç algorítmic." I el comerç algorítmic ha evolucionat, en part, perquè els comerciants institucionals tenen els mateixos problemes que les Forces Armades dels Estats Units tenien, és a dir, que estan movent aquestes accions -- ja sigui "Proctor & Gamble" o "Accenture", és igual -- estan movent un milió d'accions d'alguna cosa a través dels mercats. I si les mouen totes de cop, passa com al pòquer: apostar-ho tot d'entrada. És com ensenyar les teves cartes. Per tant necessiten una manera -- és a dir, algoritmes -- per dividir aquell gran moviment en un milió de petites transaccions. I la màgia, o l'horror, de la qüestió es que es poden fer servir les mateixes matemàtiques tant per trencar la gran cosa en un milió de petites coses com per buscar un milió de petites coses i recomposar una gran cosa i, d'aquesta manera, saber que està passant realment als mercats.

Així que si us voleu fer una idea del que passa a la borsa ara mateix, podeu pensar en una colla d'algoritmes pensats bàsicament per amagar, i una altra colla d'algoritmes pensats per trobar i actuar. I tot això està molt bé i representa el 70 % de la borsa dels Estats Units el 70 % del sistema operatiu altrament dit la teva pensió, la teva hipoteca,

Què podria fallar? Podria passar tal com fa un any, quan el 9% del total del mercat simplement va desaparèixer durant 5 minuts, i n'hi van dir el flash crash de les 2:45. Tot de cop, el 9% simplement desapareix, i fins ara, ningú ha pogut aclarir que va passar, perquè ningú ho va manar, ningú ho va demanar. De fet, ningú tenia cap control sobre el que realment succeía. Tot el que tenien era, simplement una pantalla davant d'ells amb un munt de números, i un botó vermell que posava "Stop."

El que està passant, es que escrivim coses, coses que ja no podem llegir Hem generat quelcom il·legible I ja no sabem realment què està passant en aquest món que hem construït. I això és el començament. Hi ha una companyia a Boston, Nanex, utilitza matemàtiques i màgia no sé exactament com, però agafen dades dels mercats i troben, de vegades, alguns d'aquests algoritmes. Quan els troben, els extreuen i els claven a la paret com papallones. I aleshores fan allò que tots hem fet quan ens hem trobat davant de grans quantitats de dades que no enteniem-- simplement, els hi posen un nom i una història. A aquest que van trobar, li van posar "Knife", el "Carnival". el "Boston Shuffler" "Twilight".

El més graciós de tot és que, òbviament, aquests algoritmes no funcionen només als mercats. Aquest tipus de coses es poden trobar arreu, un cop se sap com buscar-les. Per exemple, aquí: aquest llibre sobre mosques que potser us heu estat mirant per Amazon. Potser el vàreu veure quan costava 1.700.000 dòlars No s'imprimeix -- encara... (Rialles) Si l'haguéssiu comprat a 1.700.000 hauria sigut una ganga, doncs al cap d'unes hores havia pujat fins als 23.600.000 dòlars. costs d'enviament apart. La pregunta és: Si ningú estava comprant ni venent res; què estava passant? Aquests tipus de comportament s'observen tant a Amazon com a Wall Street. I el que aquests comportaments són una conseqüència d'algoritmes en conflicte, algoritmes bloquejats en bucles, sense cap supervisió humana, sense la supervisió d'un adult que pugui dir: "Home, 1.700.000 dòlars ja és bastant."

(Rialles)

Passa el mateix amb Netflix. Netflix ha fet servir diferents algoritmes al llarg dels anys: van començar amb Cinematch, i després n'han anat provant d'altres. com "Dinosaur Planet". "Gravity". i, actualment, "Pragmatic Chaos". El que aquest algoritme intenta, igual tots els altres, es el següent: Tracta d'entendre't a tu, el que hi ha a dins teu, per a ser capaç de recomanar-te quina pel·lícula t'agradaria veure -- i això és una tasca molt, molt difícil. Però que la tasca sigui difícil, i el fet que encara no sabem realment com resoldre-la no elimina les conseqüències d'usar "Pragmatic Chaos". Al cap i a la fi, aquest algoritme, i tots els altres que Netflix ha usat, determina el 60% de les pel·lícules que els clients acaben llogant. És a dir, que un tros de codi, que conté una sola idea sobre tu, és el responsable del 60% de les vendes.

Ara bé, què passaria si poguéssim puntuar aquestes pel·lícules abans de que existissin? Oi que seria molt pràctic? Bé, alguns científics del Regne Unit, experts en dades, estan a Hollywood, desenvolupant algoritmes per guions -- Hi ha una empresa anomenada Epagogix que, a partir del teu guió et poden dir, quantitativament, si serà una pel·lícula de 30 milions de dòlars o una de 200 milions. I això no és Google, no és informació, ni estadística financera: això és cultura. I el que heu vist avui aquí, o el que normalment no veieu és la física de la cultura. I si aquests algoritmes, igual que els de Wall Street, produissin un crash, com ho sabríem? quina pinta faria?

També són a casa teva. Això són dos algoritmes competint pel teu saló Són dos robots netejadors diferents i tenen idees força diferents sobre que vol dir netejar Això es pot veure posant càmera lenta i engantxant-los unes llums. Són com una mena d'arquitectes secrets a la teva habitació. I la idea que la pròpia arquitectura està subjecte a l'optimització algorítmica no és gens descabellada. És ben real, i està passant al teu voltant.

Ho notareu, per exemple, si esteu en una d'aquestes caixes metàl·liques hermètiques un d'aquests ascensors d'última generació ascensor amb control de destinació, se'n diuen. Són aquests on has de prémer el botó del pis on vas abans d'entrar a l'ascensor. Utilitzen un algoritme d'empaquetament per grups. És a dir, que res de la bogeria de deixar que cadascú es fiqui a l'ascensor que vol: Tothom qui va al desè pis, ha d'agafar el segon ascensor, i tothom qui va al tercer pis ha d'agafar el cinquè ascensor. El problema, però, és que la gent s'espanta. S'esgarrifa. I no és difícil veure perquè passa això. Passa perquè a l'ascensor li falten certs elements bàsics, com els botons. (rialles) Coses que la gent fa servir. Tot el que té és l'indicador del pis i el boto vermell que diu: "STOP". I això és el que estem creant. Estem creant aquesta comunicació amb les màquines I fins on podem arribar, estirant aquest concepte? Doncs bastant, bastant lluny

Deixeu-me que torni a Wall Street. Els algoritmes de Wall Street depenent, per sobre de tot, d'una característica: la velocitat. Operen en milisegons i microsegons Per que us en feu una idea, es triguen uns 500.000 microsegons a fer clic amb el ratolí. Però si ets un algoritme de Wall Street i vas 5 microsegons enrere estàs perdut. Per tant, si fossis un algoritme buscaries un arquitecte com el que jo vaig conèixer a Frankfurt que estava buidant un gratacels -- llençant tots els mobles i tot allò que les persones usen, i posant acer al terra per a poder posar-hi piles de servidors -- tot per tal que un algoritme pogués estar més a prop d'Internet.

Potser penseu que Internet es un sistema distribuït. És distribuït, però distribuït des de certs llocs. A Nova York, per exemple, es distribueix des d'aquí: l'Hotel Carrier al carrer Hudson. Aquí és de on realment surten els cables cap a la ciutat I el que passa és que si estàs més lluny d'aquí, estàs uns microsegons enrere. I aquesta gent de Wall Street, Marco Polo i Cherokee Nation, van 8 microsegons endarrere respecte tota aquesta gent que van als edificis que es buiden al voltant de l'hotel Carrier. I això seguirà passant. Seguirem buidant edificis, ja que, centímetre a centímetre, lliura a lliura i dòlar a dòlar cap de nosaltres podria treure més profit d'aquest espai que el Boston Shuffler.

Però si ens allunyem, si ens allunyem, veiem una rasa de 1300 quilòmetres de llargada entre Nova York i Chicago que ha estat construïda darrerament per una empresa anomenada Spread Networks. Això és un cable de fibra òptica estès entre aquestes dues ciutats. només per transmetre un senyal 37 vegades més ràpid que el clic d'un ratolí, només per aquests algoritmes: el Carnival i el Knife. I quan pensem això, que estem foradant els Estats Units amb dinamita i serres de roca per a que un algoritme pugui tancar un contracte tres microsegons més ràpid, tot en un marc de comunicacions que cap humà arribarà a conèixer, és una mena de destí manifest que sempre cercarà una frontera nova.

Però encara tenim molta feina a fer. Tot això es teoria d'uns matemàtics del MIT. I, la veritat, és que no entenc gaire del que parlen. Es tracta de cons lluminosos y connexions quàntiques. i el cert és que no comprenc res d'això. Això sí, puc llegir aquest mapa. que diu que si intentem guanyar diners als mercats a on es troben els punts vermells, és a dir, a on es troba la gent, a on són les ciutats, haurem de posar els servidors a on estan els punts blaus per tal d'obtenir la màxima eficiència. I potser heu notat que la majoria de punts blaus es troben al mig de l'oceà. Així doncs, haurem de construir bombolles o plataformes. En realitat, anem a compartir l'aigua per tal d'extreure diners a l'aire perquè allí hi ha un futur brillant si som algoritmes.

(Rialles)

En realitat, els diners no són el que ens interessa més, sinó més aviat la motivació que porten els diners. El fet de transformar el mateix planeta amb aquesta mena d'eficiència algorítmica. Sota aquesta perspectiva tornem a veure les fotografies de Michael Najjar i ens adonem de que no són metafòriques, són profètiques. S'anticipen als efectes sísmics, terrestres de les matemàtiques que fem. I el paisatge sempre ha estat configurat per aquesta mena de col·laboració, estranya i difícil, entre la natura i el home. Però ara existeix aquesta tercera força coevolutiva: els algoritmes; el "Boston Shuffler", el "Carnival". I haurem de considerar-los com una part de la natura. I d'alguna, ho són.

Gràcies.

(Aplaudiment)