El desig de JR, guanyador del TED Prize: emprar l'art per a girar el món del revés

Fa dues setmanes era al meu estudi a París, va sonar el telèfon i sento: "Ei, JR, has guanyat el TED Prize 2011. Has de formular un desig per salvar el món." Estava perdut. No podia salvar el món, ningú no pot. El món està fotut. És a dir, hi ha dictadors que governen el món, la població creix per milions, ja no queden peixos al mar, el Pol Nord s'està desfent, i com va dir l'últim guanyador del TED Prize: tots ens estem engreixant. (Riures) Excepte potser els francesos. Bé. Així que vaig trucar-la i li vaig dir: "Mira, Amy, digues als nois de TED que no m'hi presentaré. No puc fer res per salvar el món." Ella em va dir: "JR, el teu desig no ha de salvar el món, l'ha de canviar." "Ah, d'acord." (Riures) "Fantàstic." És a dir, la tecnologia, els polítics, els negocis canvien el món, no sempre per bé, però ho fan. Què me'n dieu de l'art? L'art pot canviar el món?

Vaig començar quan tenia 15 anys. Aleshores no pensava en canviar el món; feia grafits, escrivia el meu nom a tot arreu, utilitzava la ciutat com un llenç. Anava pels túnels de París i per les teulades amb els meus amics. Cada sortida era una excursió, una aventura. Era com deixar la nostra marca a la societat per dir: "Vaig ser aquí", dalt d'un edifici.

I quan vaig trobar una càmera barata al metro, vaig començar a documentar aquelles sortides amb els amics i els les tornava en fotocòpies; eren fotos molt petites, d'aquesta mida. Així és com, als 17, vaig començar a enganxar-les. Vaig fer la meva primera "expo de rue", que significa 'galeria al carrer'. Les vaig emmarcar amb color perquè no es confonguessin amb la publicitat. La ciutat és la millor galeria que un pot imaginar. No calia que fes un catàleg i el presentés a una galeria perquè decidissin si la meva obra era prou bona per mostrar-la a la gent. Tenia el control directe amb el públic als carrers.

Això és París. Canviava, segons els llocs on anava, el títol de l'exposició. Aquesta és als Camps Elisis. Estava molt orgullós d'aquesta perquè només tenia 18 anys i era allà dalt dels Camps Elisis. Quan va desaparèixer la foto, el marc encara era allà.

(Riures)

Novembre de 2005: els carrer bullen. Una gran onada de disturbis irromp als primers projectes de París. Tothom estava enganxat a la tv mirant imatges alarmants i esfereïdores fetes des de les afores del barri. És a dir, aquests nanos estaven fora de control, llançaven còctels Molotov, atacaven els policies i els bombers i saquejaven tot el que podien de les botigues. Eren criminals, lladres perillosos fruit del seu propi entorn.

Ho vaig veure i vaig pensar: és possible? La meva foto en una paret revelada per un cotxe en flames; una enganxada que havia fet feia un any, una d'il·legal, encara era allà. Eren les cares dels meus amics. Coneixia aquells nois. No són pas angelets, però tampoc no són monstres. Va ser una mica estrany veure aquelles imatges i aquells ulls que em retornaven la mirada a través de la televisió.

Així que hi vaig tornar amb una lent de 28 mm. Era l'única que tenia aleshores. Amb una lent com aquella has d'estar a només 25 cm de la persona. Només pots fer-ho si tens la seva confiança. Vaig fer quatre retrats de persones de Le Bosquet. Feien cares de por representant la seva pròpia caricatura. Després vaig enganxar pòsters gegants arreu de la zona burgesa de París amb el nom, edat i fins i tot el número d'edifici d'aquests nanos. Un any després, l'exposició es va exhibir davant de l'ajuntament de París. Van passar de les imatges robades i distorsionades pels mitjans de comunicació, a dominar amb orgull la seva pròpia imatge. Aleshores em vaig adonar del poder del paper i la cola. Així, doncs, l'art pot canviar el món?

Un any després, estava escoltant tot el rebombori al voltant del conflicte a l'Orient Mitjà. En aquell moment, creieu-me, només es parlava del conflicte d'Israel-Palestina. Així que, amb el meu amic Marco, vam decidir anar-hi per veure com són els palestins i els israelians reals. Realment són tan diferents? Quan vam ser allà, vam anar pels carrers, vam començar a parlar amb tothom i ens vam adonar que les coses eren una mica diferents de la retòrica que havíem escoltat als mitjans. Per això vam decidir fer retrats de palestins i israelians fent les mateixes feines: taxistes, advocats, cuiners. Els vam demanar que fessin cares que mostressin compromís. No un somriure, que no diu realment qui ets i què sents. Tots van acceptar que els enganxéssim l'un al costat de l'altre. Vaig decidir enganxar-los a vuit ciutats israelianes i palestines, i a cada costat del mur. Vam fer l'exposició d'art il·legal més gran de l'historia. La vam anomenar "Cara a Cara".

Els experts van dir: "Impossible. La gent no hi estarà d'acord. L'exèrcit us dispararà i Hamas us segrestarà." Vam dir: "Bé, intentem-ho i anem tan lluny com puguem." M'encanta quan la gent em pregunta: "Com serà de gran la meva foto?" "Serà tan gran com la teva casa." Quan vam fer el mur, vam fer el costat palestí. Vam arribar amb les nostres escales i ens vam adonar que no eren prou altes. Un noi palestí ens van dir: "Tranquils. Espereu, us trobaré una solució." Va anar a l'Església de la Nativitat i va tornar amb una escala vella, tan vella que podia haver vist el naixement de Jesús. (Riures) Vam fer "Cara a Cara" amb només sis amics, dues escales, dues brotxes, un cotxe llogat, una càmera i 1.800 m2 de paper. Vam rebre tot tipus d'ajuda de tots els estrats socials.

Bé, per exemple, això es Palestina. Aquí som a Ramallah. Estem enganxant retrats; els dos retrats als carrers d'un mercat ple a vessar. Ens van envoltar i ens van començar a preguntar: "Què hi feu aquí?" "Oh, estem fent un projecte artístic; enganxem un israelià i un palestí fent la mateixa feina. Aquests dos són taxistes." Aleshores sempre es feia un silenci. "O sigui, enganxeu la cara d'un israelià fent ganyotes just aquí?" "Bé, sí, sí, això és part del projecte." Per sortir-me'n els preguntava: "Podeu dir-me qui és qui?" La majoria no sabia dir-m'ho.

(Aplaudiments)

Inclús vam enganxar-ne a torres militars israelianes i no va passar res. Una imatge enganxada només és paper i cola. La gent pot estripar-la, guixar-la o fins i tot pixar-s'hi. Algunes estan molt amunt per fer-ho, d'acord, però les persones del carrer en són els comissaris. La pluja i el vent les faran desaparèixer de tota manera. L'objectiu no és que perdurin. Però exactament quatre anys després, la majoria de les fotos encara són allà. "Cara a Cara" va demostrar que el que crèiem impossible era possible i, sabeu què? Fins i tot fàcil. No vam ultrapassar el límit, només vam demostrar que es podia arribar més lluny.

A l'Orient Mitjà vaig experimentar amb la meva obra en llocs on no hi ha gaire museus. Allò que succeeix als carrers resulta interessant. Així que vaig decidir seguir en aquesta direcció i anar a llocs on no hi ha museus. En aquestes societats en vies de desenvolupament, les dones són els pilars de la seva comunitat, però els homes encara són els amos dels carrers. Això ens va inspirar per crear un projecte en què els homes rendissin homenatge a les dones exposant les seves fotos. Vaig anomenar-lo "Les dones són heroïnes". Quan escoltava les històries d'arreu dels continents on anava, no sempre entenia la complexitat dels conflictes que presenciava. A vegades no hi havia paraules, cap frase, només llàgrimes. Només feia fotos i les enganxava.

"Les dones són heroïnes" em va portar per tot el món. A la majoria de llocs on vaig estar vaig decidir anar-hi perquè n'havia sentit a parlar als mitjans. Per exemple, al juny de 2008, estava mirant la televisió a París i vaig assabentar-me de l'atrocitat que s'havia comès a Rio de Janeiro. A la primera favela del Brasil, Providencia, tres nens que eren estudiants van ser detinguts per l'exèrcit perquè anaven indocumentats. L'exèrcit se'ls va endur i en comptes de portar-los a comissaria van portar-los a una favela enemiga on els van esquarterar. Estava horroritzat. Tothom al Brasil estava horroritzat. Pel que vaig sentir, era una de les faveles més violentes perquè està controlada pel major càrtel de la droga. I vaig decidir anar-hi.

Quan vam arribar-hi, no teníem cap contacte d'una ONG. No n'hi havia cap allà; cap agent turístic, cap ONG, ningú, cap testimoni. Així que vam sortir a passejar, vam conèixer una dona i li vaig ensenyar el meu llibre. Ella em va dir: "Saps què? Tenim fam de cultura. Necessitem la cultura." Vaig sortir i vaig començar amb els nens. Vaig fer unes quantes fotos als nens, el dia següent vaig tornar amb els pòsters i els vam enganxar. A l'endemà, vaig tornar-hi i ja estaven esquinçats. Però no hi fa res. Volia que sentissin que aquell art els pertanyia.

Al dia següent, vam convocar una reunió a la plaça principal i van venir unes quantes dones. Totes tenien relació amb els tres nanos assassinats. Hi havia la mare, l'àvia, la millor amiga. Totes volien cridar la història. Després d'aquell dia, tothom de la favela em da donar llum verda. Vaig fer més fotos i vam començar el projecte. Els capos de la droga estaven una mica preocupats pel fet que estiguéssim gravant allà. Els vaig dir: "Sabeu què? No m'interessa gravat la violència i les armes. Ja surten prou als mitjans. El que vull ensenyar és aquesta vida increïble. De fet, és el que he vist els darrers dies al meu voltant." Aquesta enganxada és molt simbòlica perquè va ser la primera que no es podia veure des de la ciutat. Aquí és on van detenir els tres nois, i aquesta és l'àvia d'un d'ells. I en aquelles escales és on són sempre els traficants; hi ha un gran intercanvi de trets allà. Tothom allà va entendre el projecte. Després vam fer enganxades a tot arreu, per tot el turó.

(Aplaudiments)

El que era interessant és que els mitjans no hi podien entrar. Hauríeu d'haver-ho vist. Ens havien de gravar des d'un helicòpter a llargues distàncies i amb grans objectius. Ens vam veure a la televisió fent les enganxades. Van habilitar números de telèfon: "Si us plau, truqueu si sabeu què està passant a Providencia." Simplement vam fer un projecte i vam marxar sense que els mitjans ho sabessin. Com podem saber del projecte? Van haver d'anar a trobar les dones per obtenir una explicació. D'aquesta manera crees un pont entre els mitjans i les dones anònimes.

Vam seguir viatjant. Vam anar a l'Àfrica, al Sudan, Sierra Leone, Libèria, Kenya. A llocs destrossats per la guerra com ara Monrovia la gent ve directa a tu. Volen saber què fas. No paraven de preguntar-me: "Quin és l'objectiu del vostre projecte? Sou una ONG? Sou dels mitjans?" Art. Només fem art. Alguns preguntaven: "Perquè són en blanc i negre? No teniu colors a França?" (Riures) O et deien: "És morta tota aquesta gent?" Alguns dels que entenien el projecte l'explicaven als altres. A un home que no l'entenia, vaig sentir que algú li deia: "Mira, has estat aquí unes hores intentant entendre-ho, discutint amb els teus amics. Durant aquesta estona no has pensat què menjaràs demà. Això és l'art." Crec que la curiositat de la gent és allò que els motiva a formar part dels projectes. Aleshores es converteix en alguna cosa més. Es converteix en un desig, en una necessitat. En aquest pont de Monrovia, un soldat ex-rebel ens va ajudar a enganxar un retrat d'una dona que podria haver estat violada durant la guerra. Les dones són sempre les primeres perjudicades en un conflicte.

Això és a Kibera, Kenya, un dels barris més grans de l'Àfrica. Potser heu vist imatges de la violència postelectoral que s'hi va viure al 2008. En aquella ocasió vam cobrir les teulades de les cases, però no vam fer servir paper perquè el paper no evita que la pluja es filtri a les cases, mentre que el vinil sí. L'art esdevé quelcom útil. La gent els va conservar. Sabeu què és el que més m'agrada? Per exemple, sota l'ull més gran d'allà, hi ha moltíssimes cases dins. Vaig anar-hi fa uns mesos; les fotos encara eren allà però faltava el tros d'un ull i vaig preguntar a la gent què havia passat. "Oh, aquell és va traslladar." (Riures) Quan vam cobrir les teulades, una dona va dir fent broma: "Ara Déu em pot veure." Ara, quan es mira Kibera, ells et retornen la mirada.

Bé, l'Índia. Abans de començar, només perquè ho sapigueu, quan anem a un lloc mai no tenim cap agent turístic, així que fem una mena de comandos; amb un grup d'amics arribem al lloc i intentem enganxar a les parets. Hi ha llocs on no pots enganxar a les parets. A l'Índia va ser impossible fer enganxades. Es una qüestió cultural i legal, ens haurien arrestat a la primera enganxada. Així que vam decidir enganxar blanc, blanc a les parets. Imagineu nois blancs enganxant papers blancs. La gent venia i ens preguntava: "Ei, què esteu fent?" -"Oh, bé, simplement fem art." -"Art?" Evidentment, estaven desconcertats. Com sabeu, a l'Índia hi ha molta pols als carrers i, quanta més pols hi ha a l'aire, gairebé s'hi pot veure sobre el paper blanc, però cal tenir en compte el tema de l'adhesió, com quan gires un adhesiu. És a dir, quanta més pols tens, més es revela la foto. Ens vam limitar a caminar pels carrers durant els dies següents i les fotos es van revelar soles. (Aplaudiments) Gràcies. Així que no ens van enxampar aquest cop.

Cada projecte, això és un curt de "Les dones són heroïnes". (Música) Bé. Per a cada projecte fem un curt. Gairebé tot el que veieu, això és un tràiler de "Les dones són heroïnes", són imatges, fotografia, fetes una darrera l'altra. I la foto segueix viatjant inclús sense nosaltres. (Riures) (Aplaudiments) Amb sort, veureu la pel·lícula i entendreu l'abast del projecte i què va sentir la gent quan van veure les fotos. Això és una part molt important del procés. Hi ha capes darrera de cada foto. Darrera de cada imatge hi ha una història.

"Les dones són heroïnes" va crear una nova dinàmica a cadascuna de les comunitats, que les dones van conservar un cop vam marxar. Per exemple, vam fer llibres, no per vendre'ls, sinó perquè la comunitat els tingués. Però per aconseguir-los, havien de fer-los signar per una de les ones. Vam fer-ho a la majoria dels llocs. Hi tornem sovint. A Providencia, per exemple, a la favela, hi tenim un centre tutoritzat funcionant. A Kibera, cada any cobrim més teulades. Perquè, és clar, quan marxem, la gent que quedava al límit del projecte deia: "Eh, i la meva teulada què?" Per això vam decidir tornar-hi l'any següent i continuar amb el projecte.

Un punt molt important per mi és que no utilitzo cap marca ni patrocinadors. Per això l'única responsabilitat que tinc és amb mi mateix i amb els subjectes. (Aplaudiments) Això és per mi una de les coses més importants de l'obra. Penso que avui día la manera com fas les coses és tan important com el resultat. I això ha estat sempre una part rellevant de l'obra. El que trobo interessant is la línia tan fina que hi ha entre les imatges i la publicitat. Acabem de fer unes enganxades a Los Angeles per un altre projecte aquestes últimes setmanes. Fins i tot em van convidar a cobrir el museu MOCA. Però ahir la ciutat els va trucat i els va dir: "Mireu, haurem de retirar-ho però això es pot fer servir per a publicitat i, per llei, s'ha de treure." Digueu-m'he, publicitat de què?

La gent que vaig retratar estava contenta de participar al projecte i de tenir la seva foto a la comunitat. Només em van demanar que fes una promesa. Em van demanar: "Si us plau, fes que la nostra historia viatgi amb tu." I vaig complir-la. Això és París. Això és Rio. A cada lloc, fem exposicions amb una història i la història viatja. Ara enteneu la globalitat del projecte. Això és Londres. Nova York. Avui, són amb vosaltres a Long Beach.

Bé, recentment he començat un projecte d'art públic on ja no faig servir la meva obra. Utilitzo a Man Ray, Helen Levitt, Giocomelli, l'obra d'altra gent. Avui dia ja no hi fa res si és la teva foto o no. La importància recau en allò que fas amb les imatges; allò que es crea quan les enganxes. Per exemple, vaig enganxar la foto del minaret a Suïssa unes setmanes després que votessin la llei que prohibeix els minarets al país. (Aplaudiments) Aquesta imatge dels tres homes amb màscares de gas es va fer originàriament a Txernòbil i la vaig enganxar al sud d'Itàlia on la màfia a vegades enterra la brossa sota la terra.

D'alguna manera, l'art pot canviar el món. L'art no està pensat per canviar el mon, per canviar les coses pràctiques, sinó per canviar les percepcions. L'art pot canviar la manera com veiem el món. L'art pot crear una analogia. El fet que l'art no pugui canviar les coses el converteix en un lloc neutral per intercanvis i discussions i aleshores et permet canviar el món. Quan faig la meva feina rebo dos tipus de reaccions. La gent diu: "Oh, perquè no aneu a l'Iraq o l'Afganistan? Seria molt útil." O, "Com podem ajudar?" Suposo que sou de la segona categoria i això és bo perquè per aquest projecte us demanaré que feu les fotos i les enganxeu.

El meu desig es: (imita redoble de tambor) (Riures) Desitjo que defenseu el que us preocupa mitjançant un projecte d'art mundial i junts farem girar el món del revés. I això comença ara mateix. Sí, tots els presents. Tots els que ens esteu veient. Vull que aquest desig comenci ara mateix. Un tema que us apassioni, la història d'una persona o fins i tot les vostres pròpies fotos; digueu-m'he què defenseu. Feu les fotos, els retrats, pujeu-les -us donaré tots els detalls- i us enviaré el vostre pòster. Apunteu-vos-hi en grup i expliqueu coses al món. Totes les dades són a la web: insideoutproject.net que arrenca avui.

El que veiem canvia qui som. Quan actuem junts, el tot és més que la suma de les parts. Així, doncs, espero que junts creem quelcom que el món recordi. Això comença ara mateix i depèn de vosaltres.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies.

(Aplaudiments)