Joshua Walters: ésser suficientment boig

El meu nom és Joshua Walters Sóc artista.

(Fa beatbox)

(Rialles)

(Aplaudiments)

Però, a més de ser artista, també em van diagnosticar un trastorn bipolar. Jo ho considero positiu, perquè com més boig em torno a l'escenari, més divertit esdevinc. Quan tenia 16 anys, a San Francisco, vaig patir un episodi maníac en què pensava que era Jesucrist. Potser penseu que allò feia por, però, de fet, no hi ha cap droga en el món que et pugui col·locar tant com per a que creguis que ets Jesucrist.

(Rialles)

Em van enviar a un lloc, un hospital psiquiàtric i al psiquiàtric tothom protagonitza el seu espectacle particular. (Rialles) No hi ha un públic com vosaltres que justifiqui el temps d'assaig. Practiquen, i prou. Algun dia arribaran ací. Bé, quan vaig eixir un psiquiatra em va diagnosticar i em va medicar. "Molt bé, Josh, què et pareix si et donem... Què et pareix si et donem Zyprexa? Bé? Sí? Almenys, això posa en el meu bolígraf" (Rialles) Alguns de vosaltres sou del gremi, ja ho veig. Us puc sentir des d'aquí. La primera meitat de l'institut la vaig passar lluitant contra els episodes maníacs, i la segona meitat, contra la medicació excessiva que va fer que em passés tot l'institut dormint. La segona meitat va ser, pràcticament, una llarga migdiada a classe. Quan vaig acabar havia de decidir. O bé negava la meua malatia mental o acceptava la meua habilitat mental.

(So d'una corneta)

Actualment existeix un moviment per replantejar les malalties mentals com una cosa positiva, almenys la part hipomaníaca. Bé, si no sabeu què és la hipomania, és com un motor fora de control, potser un motor Ferrari, sense frens. Molts dels que parlaran ací, molts de vosaltres, al públic, teniu aquest talent creatiu, si sabeu de què parlo. Sentiu la necessitat de fer una cosa que tothom us diu que és impossible.

I hi ha un llibre: John Gartner. John Gartner va escriure un llibre anomenat "The Hypomanic Edge" en què Cristòfor Colom i Ted Turner i Steve Jobs i tots els genis dels negocis tenen aquest talent per a competir. Es va escriure un llibre diferent no fa molt, a meitat dels anys 90, anomentat "Touched by Fire" de Kay Redfield Jamison en què açò es tractava en un sentit creatiu en què Mozart, Beethoven i Van Gogh, tots tres patien aquesta despressió maníaca. Alguns es van suicidar. Així que no tot era la part positiva de la malaltia.

Recentment hi ha hagut avanços en aquest camp. I es va publicar un article al New York Times, en setembre de 2010, que afirmava: "Suficientment boig" Sigues suficientment boig perquè els inversos que busque emprenedors que es troben en eixe tipus d'espectre —sabeu què vull dir— potser no totalment bipolars, però es mouen en l'espectre de la bipolaritat, on, d'una banda, potser penses que ets Jesús; i d'altra banda, potser et facen guanyar molts diners. (Rialles) Tu decideixes. Tu decideixes. I tothom està en algún punt intermedi. Tothom està en algún punt intermedi.

Així que, sabeu? Potser no existeix allò d'estar boig i que et diagnostiquen una malatia mental no vol dir que estigues boig. Potser vol dir que ets més sensible a allò que la majoria de gent no pot veure o sentir. Potser ningú està boig en realitat. Tothom està un poc guillat. Com de guillat depén d'on hages caigut en l'espectre. Com de guillat depén de la teua sort.

Gràcies

(Aplaudiments)