Jarreth Merz: filmar la democracia a Ghana

Vaig nàixer a Suïssa i vaig créixer a Ghana, a l'Àfrica Occidental. Quan era petit, Ghana era segura per mi. Era lliure i feliç. A principis dels 70 Ghana vivia un gran moment artístic i musical. Però a finals de la dècada el país entrava en un període d'inestabilitat política i tenia una administració dolenta.

En 1979 vaig viure el meu primer cop d'estat. Els nens ens vam reunir a casa d'un amic. Era un casinyot poc iluminat. Hi havia una vella televisió en blanc i negre parpellejant al fons on es veia com li embenaven els ulls i nuaven a un pal a l'antic president i general. L'escamot d'execució apuntà, disparà i matà el general. Estava emitint-se en directe. Poc després, se n'anarem del país i tornàrem a Suïssa.

Ara Europa era un xoc per a mi, i vaig començar a sentir la necessitat de mudar la pell per poder emmotllar-m'hi. Volia mesclar-m'hi com si fos un camaleó. Crec que era una tàctica de supervivència. I funcionà, o això pensava jo.

I així vaig arribar fins al 2008 preguntant-me en quin punt de la meva vida era. I em sentia encasillat com a actor. Feia el paper de l'africà exòtic, de l'africà violent i de l'africà terrorista. I em preguntava: quants terroristes més hauria de fer abans de ser-ne un jo mateix? I estava avergonyit de l'altre, de l'africà que hi havia en mi. Afortunadament, el 2008 decidí tornar a Ghana després de 28 anys. Volia documentar les eleccions presidencials. Allí començà a buscar les petjades de la meva infància. I abans d'adonar-me'n, estava de repent a un escenari rodejat de milers de persones agitades durant un mitín polític.

I me n'adonà que, quan me'n vaig anar del país, unes elecciones lliures, justes i democràtiques eren un somni. I ara que havia tornat, el somni s'havia fet realitat, malgrat que fóra molt fràgil I pensava: busca Ghana la seva identitat igual que jo busque la meva? El que estava passant a Ghana era una metàfora del que em passava a mi? Era com si a causa de les comoditats de la meva vida occidental no hagués viscut al màxim del meu potencial. Tampoc ho havia fet Ghana, però, malgrat que ho havien intentat.

L'any 1957 Ghana va ser el primer país subsahrià en conseguir la independència. A finals dels 50 Ghana i Singapur tenien el mateix PIB. Però avui Singapur es un país del primer món i Ghana no ho és. Però potser era el moment de demostrar-me que realment és important entendre el passat, sí, és important mirar-lo des d'una altra perspectiva, pero potser hauríem de mirar les virtuts de la nostra cultura i construir en elles els fonaments del present.

I allà era jo, el 7 de desembre de 2008. Els col·legis electorals obriren a les 7 del matí, pero els votants, ansiosos de tenir el futur polític a les seves mans, feien cua des de les 4 de la matinada. I havien vingut de lluny i de prop, perquè el que volien era que se sentiren les seves veus. I vaig preguntar a un votant: "Perdoni, a qui votarà?" I em digué: "Ho sento, pero no puc dir-li-ho". Em digué que el seu vot era al seu cor. I vaig entendre que aquesta era la seva elecció i que no deixarien que ningú se la furtès.

La primera volta de les eleccions no va tenir cap guanyador; és a dir, ningú obtingué majoria absoluta. Així que hi hagué una segona volta tres setmanes després. Els candidats tornaren a fer campanya pertot arreu. I, per suposat, la retòrica canvià. Començava a posar-se interessant. I aleshores el tòpic ens va caçar. Se'n deia que hi havien hagut intimidacions als col·legis electorals, que algunes urnes s'havien robat. Alguns resultats abombats començaren a aparèixer i la gent començava a tornar-se boja. Vam veure com la violència s'obria pas als carrers. Hi havien baralles molt violentes. L'exèrcit començà a disparar. La gent corria descontroladament. Era un caos enorme. I el meu cor tremolava, perquè pensava que ja hi erem un altre cop. Seria una altra prova que els africans no es poden governar per ells mateixos. I no només això: jo estava documentant-ho; documentava els defectes la meva cultura.

I quan encara se sentia l'eco dels dispars, els crits ensordidors de la multitud els van apagar i no creia el que estava sentint. Cridaven: "Volem pau. Volem pau". I me n'adonà que només podia venir del poble. Al fi i al cap, ells decidien, i així ho van fer. I els sons distorsionats i forts d'abans, eren de sobte una melodia. El sons de les veus eren harmoniosos. I podia passar. Podíem conservar la democràcia de manera pacífica. I podia ser per la voluntat de les mases que presionaven ara fortament amb tot el seu cor i ànima per la pau.

Farem ara un comparació interessant. A occident prediquem els valors de la daurada democràcia i ens creiem un exemple de com es fan les coses. Però al cap i a la fi, Ghana es trobà al mateix lloc en què els Estats Units arribaren el 2000 quan s'estancaren les eleccions presidencials: Bush contra Gore. Però a pesar del rebuig dels candidats a que el sistema continuara i que el poble decidira, Ghana honorà la democràcia i el seu poble. No va deixar que el Tribunal Suprem decidira; el poble ho va fer.

La segona volta de les eleccions tampoc deixà un clar guanyador. La diferència entre els candidats era mínima. El comisari electoral declarà, amb el consentiment dels partits, dur a terme de nou la segona volta. I la gent tornà als col·legis electorals per a decidir el seu president, i no va ser el sistema legal qui va decidir. I supose que funcionà. El candidat vençut va abandonar el poder i deixà que Ghana es dirigira cap a un nou cicle democràtic. En el moment precís en què es necessitava urgentment la democràcia, no abusaren del seu poder. La creença en la vertadera democràcia i en el poble està ben arrelada, i això és una prova que els africans es poden governar ells sols.

La costosa batalla per Ghana i per Àfrica encara no ha acabat, però tinc la prova que l'altra cara de la democràcia existeix, i que no debem donar-ho tot per fet. Ara he aprés que el meu lloc no és només a occident o a l'Àfrica, i que encara estic buscant la meva identitat, però he vist com Ghana creava una democràcia millor. Ghana em va enseñar a mirar la gent de manera diferent i també a mirar-me a mi mateix de manera diferent. I sí, els africans podem.

Gràcies.

(Aplaudiments)