Jane Fonda: El tercer acte de la vida

Hi ha hagut moltes revolucions el segle passat però potser cap tan significativa com la durada de l'esperança de vida. Avui dia, vivim una mitjana de 34 anys més que els nostres besavis. Penseu-hi. Correspon a una segona vida com adult que s'afegeix a la nostra existència. I això no obstant, en general, la nostra cultura no ha acceptat el que això significa. Vivim encara amb l'antic paradigma de l'edat com un arc. Aquesta és la metàfora, l'antiga metàfora. Neixem, toquem sostre als 40 i comencem a deteriorar-nos. (Riuen) L'edat com una patologia.

Però avui dia, filòsofs, artistes, metges, científics, donen una nova visió del que anomeno el tercer acte, les tres últimes dècades de la vida. Han descobert que en realitat és una etapa de desenvolupament de la vida amb el seu propi significat, tan diferent dels 40 com ho és l'adolescència de la infantesa. I s'estan demanant, com hauríem de fer tots, què en fem d'aquest període? Com li'n podem treure profit? Quina és la nova metàfora apropiada de l'envelliment?

L'any passat vaig investigar i escriure sobre això. I, finalment, vaig trobar que una metàfora de l'envelliment més apropiada és una escala, l'ascensió de l'esperit humà ens porta cap a la saviesa, la integritat i l'autenticitat. L'edat no és en absolut una patologia; l'edat és un potencial. I sabeu què? Aquest potencial no és per a alguns afortunats. Sembla ser que, la majoria de gent de més de 50 anys se senten millor, menys estressats, menys hostils, menys ansiosos Tendim a veure els punts en comú més que les diferències. Alguns dels estudis fins i tot afirmen que sóm més feliços.

Això no és el que m'esperava, creieu-me. Vinc d'una generació de depressius. Com que m'acostava als 50, quan em llevava al matí els meus primers sis pensaments eren tots negatius. I vaig tenir por. Vaig pensar: "Déu meu! Em convertiré en una dona gran rondinaire". Però ara que em trobo en realitat just en el centre del meu tercer acte, M'adono que mai no he estat tan feliç. Tinc una gran sensació de benestar. I he descobert que quan ets vell, a diferència del que es veu des de fora, la por desapareix. T'adones que encara ets tu, i potser encara més. Picasso va dir: "Cal molt de temps per a esdevenir jove".

(Riuen)

No vull idealitzar l'envelliment. Òbviament, no hi ha cap garantia que sigui un període de fruïció i de creixement. En part és qüestió de sort. En part, evidentment, és una qüestió de genètica. De fet, una tercera part és per la genètica. No hi podem fer gran cosa. Però això significa que els dos terços del nostre èxit en el tercer acte, depenen de nosaltres mateixos. Parlarem del que podem fer perquè aquests anys de més siguin tot un èxit i fer-los servir per a marcar la diferència.

Permeteu-me dir una cosa sobre l'escala, que pot semblar una estranya metàfora per a la gent gran, ja que per a molts d'ells les escales són un problema. (Riuen) També per a mi. Com deveu saber, tot el món funciona segons una llei universal: l'entropia, la segona llei de la termodinàmica. L'entropia significa que tot en el món, tot, està en estat de deterioració i decadència, l'arc. Només hi ha una excepció en aquesta llei universal, l'esperit humà, que pot continuar evolucionant, l'escala, portant-nos cap a la integritat, l'autenticitat i la saviesa.

I ara un exemple del que vull dir. Aquesta ascensió pot ocórrer fins i tot davant de reptes físics extrems. Fa uns tres anys, vaig llegir un article en el New York Times. Tractava d'un home que es deia Neil Selinger, un advocat jubilat de 57 anys, que es va adherir al grup d'escriptors de la universitat Sarah Lawrence on va trobar la seva vena d'escriptor. Dos anys més tard, li van diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica o malaltia de Lou Gehrig. És una malaltia terrible. És mortal. Danya el cos, però la ment roman intacta. A l'article, el Sr. Selinger va escriure el següent per a descriure què li estava passant. I cito, "Mentre que els muscles s'afeblien, la meva escriptura s'enfortia. Mentre que a poc a poc perdia la paraula, guanyava la meva veu. Mentre disminuïa, creixia. Mentre perdia tantes coses, vaig començar a trobar-me a mi mateix". Neil Selinger, per a mi, representa la pujada per l'escala en el seu tercer acte.

Ara tots neixem amb l'esperit, tots nosaltres, però a vegades decau pels reptes de la vida, la violència, el maltractament, la negligència. Potser els nostres pares van patir de depressió. Potser no van ser capaços d'estimar-nos més enllà dels nostres actes. Potser encara patim d'un mal físic, una ferida. Potser sentim que moltes de les nostres relacions no han acabat. I per tant podem sentir-nos incomplets. Potser la tasca del tercer acte és acabar de completar-nos.

Per a mi, va començar mentre que m'acostava al tercer acte, el meu 60è aniversari. Com se suposava que havia de viure? Què se suposava que havia d'aconseguir en aquest últim acte? I em vaig adonar que, per tal de saber cap a on anava, havia de saber on havia estat. Així que vaig tornar enrere i vaig estudiar els meus dos primers actes, intentant esbrinar qui era jo aleshores, qui era jo realment; i no el que els meus pares o els altres deien que era, ni tampoc per com em tractaven. Però qui era jo? Qui van ser els meus pares; no com a pares, sinó com a persones? Qui van ser els meus avis? Com van tractar als meus pares? Aquests tipus de coses.

Vaig descobrir un parell d'anys més tard que aquest procés que vaig viure és conegut pels psicòlegs com "fer un balanç de la vida". I afirmen que aquest procés pot donar un nou significat, claredat i sentit a la vida d'una persona. Podreu descobrir, com he fet jo, que moltes coses que pensàveu que era culpa vostra, moltes coses que pensàveu de vosaltres, en realitat no tenien res a veure amb vosaltres. No era culpa vostra. I teniu l'oportunitat de tornar enrere i de perdonar-los i de perdonar-vos a vosaltres. Teniu l'oportunitat d'alliberar-vos del vostre passat. Podeu treballar per a canviar la vostra relació amb el passat.

Mentre escrivia sobre això, vaig llegir un llegir un llibre titulat: "L'home a la recerca del sentit" de Viktor Frankl. Viktor Frankl era un psiquiatra alemany que va estar cinc anys en un camp de concentració. I va escriure que, mentre era al camp, si els haguessin alliberat, hauria pogut diferenciar, les persones que haurien estat bé de les que no. I va escriure: "Et poden treure tot allò que tens a la vida menys una cosa, la llibertat d'escollir com actuaràs davant de la situació. Això és el que determina la qualitat de la vida que hem viscut; no si hem estat rics o pobres, famosos o desconeguts, sans o malalts. El que determina la nostra qualitat de vida és la nostra relació amb aquestes realitats, quin sentit els donem, quina actitud adoptem davant d'elles, quin estat d'ànims els permetem activar".

Potser la intenció principal del tercer acte és anar enrere i intentar, si cal, canviar la nostra relació amb el passat. Sembla ser que aquesta recerca cognitiva mostra, quan som capaços de fer-ho, es manifesta neurològicament, per vies nervioses creades en el cervell. Amb el temps, veureu que si heu reaccionat negativament als fets i a les persones del passat, s'estableixen unes vies nervioses mitjançant senyals químiques i elèctriques que s'envien del cervell. Amb el temps, aquestes vies nervioses es fixen, i esdevenen la norma, encara que sigui dolent per a nosaltres perquè ens causa estrès i ansietat.

No obstant això, si tornem enrere i canviem la nostra relació, reconsiderem la nostra relació, amb els fets i amb les persones del passat, les vies nervioses poden canviar. I si podem mantenir els sentiments del passat més positius, això esdevé la nova norma. És com reiniciar un termòstat. El que ens fa savis no és tenir experiències, és reflexionar les experiències que hem tingut el que ens fa savis; i el que ens ajuda a estar complets, ens dóna saviesa i autenticitat. Això ens ajuda a convertir-nos en el que hauríem pogut estar.

Nosaltres, les dones, ja ens sentim completes, o no? Vull dir, de nenes, ja som lluitadores; "Sí, qui ho diu?" Tenim la capacitat d'actuar. Som els subjectes de les nostres vides. Però molt sovint, moltes, si no la majoria, quan som a la pubertat, ens comencem a preocupar per a integrar-nos i ser populars. I ens esdevenim els subjectes i els objectes de la vida dels altres. Però ara, en el nostre tercer acte de vida, podria ser possible tornar al lloc on vam començar i ser-ne conscients per primera vegada. I si podem fer això, no només serà per a nosaltres mateixos. Les dones grans representen el grup demogràfic més ampli del món. Si podem tornar enrere i redefinir-nos i completar-nos, això crearà un moviment cultural al món, i donarà un exemple a les generacions més joves perquè puguin replantejar-se el seu període de vida.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)