James Cameron: Abans d'Avatar... un noi curiós

Vaig créixer amb una dieta a base de ciència ficció. A l'institut, agafava un autobús per anar a l'escola una hora per trajecte cada dia. I sempre estava absort en la lectura d'algun llibre, un llibre de ciència ficció, que transportava la meva ment a altres móns, i satisfeia, d'una forma narrativa, aquell insaciable sentit de la curiositat que jo tenia.

I, sabeu, aquella curiositat també es manifestava en el fet que sempre que no era a l'escola era al bosc, passejant i agafant "mostres", granotes, serps, insectes i aigua d'estanys, i emportant-m'ho tot, mirant-ho amb el microscopi. Sabeu, era un autèntic fanàtic de la ciència. Però es tractava d'intentar entendre el món, entendre els límits de la possibilitat.

I el meu amor per la ciència ficció de fet semblava reflectit en el món que m'envoltava, per tot allò que estava passant, era a finals dels 60, anàvem a la lluna, exploràvem els oceans profunds, Jacques Cousteau entrava a les nostres sales d'estar amb els seus increïbles especials que ens ensenyaven animals i llocs i un món fascinant que mai abans podíem haver imaginat. Per a mi tot allò lligava amb la part de la ciència ficció.

I jo era un artista. Sabia dibuixar. Sabia pintar. I vaig trobar que, com que no hi havia videojocs ni aquesta saturació de pel·lícules fetes per ordinador ni tot aquest repertori d'imatges als mitjans de comunicació, vaig haver de crear aquelles imatges dins del meu cap. Ja m'enteneu, tots ho fèiem, de nens, quan havíem de llegir un llibre, i a través de la descripció de l'autor posar alguna cosa a la pantalla de cine del nostre cap. Així que la meva resposta a això va ser pintar, dibuixar criatures i móns extraterrestres, robots, naus espacials, totes aquestes coses. Sempre m'enganxaven a classe de matemàtiques fent dibuixets al darrere del llibre. Això era que la creativitat havia de trobar la seva via d'alguna manera.

Llavors va passar una cosa interessant: els programes de Jacques Cousteau em van fer emocionar pel fet que hi havia un món extraterrestre aquí mateix a la Terra. Segurament no aniria mai a cap món extraterrestre en cap nau espacial. Semblava bastant improbable. Però hi havia un món on sí que podia anar, aquí mateix a la Terra, que era tan ric i exòtic com qualsevol cosa que hagués pogut imaginar llegint aquells llibres.

Així que vaig decidir que seria submarinista a l'edat de 15 anys. L'únic problema era que vivia en un poblet del Canadà a uns 1.000 km de l'oceà més proper. Però no vaig deixar que allò em desanimés. Li vaig donar la llauna al meu pare fins que va trobar una classe de submarinisme a Buffalo, Nova York, just a l'altra banda de la frontera d'on vivíem. I de fet em vaig treure el títol en una piscina en un YMCA en ple hivern a Buffalo, Nova York. I no vaig veure el mar, un mar de veritat, fins al cap de dos anys, quan ens vàrem traslladar a Califòrnia.

Des de llavors, en els 40 anys restants, he passat unes 3.000 hores sota l'aigua, de les quals 500 les he passat en submergibles. I he après que aquest entorn de l'oceà profund, i fins i tot els oceans poc profunds, són tan rics en vida increïble que realment va més enllà de la nostra imaginació. La imaginació de la natura és tan il·limitada comparada amb la nostra esquifida imaginació humana. Encara, a dia d'avui, em quedo bocabadat amb el que veig quan faig aquestes immersions. I la meva història d'amor amb l'oceà continua, igual de forta que sempre.

Però, quan vaig escollir una professio, d'adult, va ser director de cinema. I allò semblava ser la millor manera de reconciliar aquella inquietud que tenia d'explicar històries amb la inquietud de crear imatges. De nen, estava constantment dibuixant còmics, i tot allò. Així que fer pel·lícules era la manera de posar imatges i històries juntes. I allò tenia sentit. I per suposat les històries que vaig triar per explicar eren històries de ciència ficció: "Terminator", "Alien", i "The Abyss" ("L'Abisme"). I amb "The Abyss" vaig unir el meu amor pel món submarí i les immersions amb la cinematografia. O sigui, era com fusionar les dues passions.

Vam treure una cosa interessant de "The Abyss", que va ser que per resoldre un problema narratiu específic en aquell film, com era crear aquella mena de criatura aquàtica líquida, vam obrir-nos a l'animació generada per ordinador, CG. I d'això en va resultar el primer personatge de superfície tova, d'animació per ordinador, que mai va aparèixer en una pel·lícula. I encara que la pel·lícula no va fer gens de diners, a penes si va cobrir despeses, hauria de dir, vaig ser testimoni d'una cosa increïble, que va ser que el públic, el públic mundial, estava fascinat amb aquesta màgia aparent.

És la llei d'Arthur Clarke, que diu que tota tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia. Estaven veient una cosa màgica. I allò em va engrescar molt. I vaig pensar, "Déu n'hi do, això s'ha d'explorar en l'art del cinema." Així que, amb "Terminator 2", que va ser la meva següent pel·lícula, vam portar això molt més lluny. Treballant amb ILM, vam crear el paio de metall líquid de la pel·lícula. L'èxit depenia del fet que aquell efecte funcionés o no. I va funcionar. I vam crear màgia un altre cop. I vam tenir el mateix resultat amb el públic. Tot i que sí que vam fer una mica més de diners amb aquesta.

Així que, dibuixar una línia entre aquells dos punts d'experiència ens va portar a dir que allò seria un món completament nou, un món nou de creativitat per als artistes del cinema. Així que vaig fundar una empresa amb Stan Winston, el meu bon amic Stan Winston, que era el principal maquillador i dissenyador de criatures en aquell temps, i en vam dir Digital Domain. I el concepte de l'empresa era que faríem un gran salt, passant els processos anàlegs de les impressores òptiques i tot allò, i que aniríem directament a la producció digital. I de fet ho vam fer, i ens va donar un avantatge competitiu per un temps.

Però ens vam quedar enrere a mitjan 90 en el disseny de criatures i personatges, que era la raó per la qual havíem fundat l'empresa. Així que vaig escriure una obra que es deia "Avatar", que tenia l'objectiu de donar un impuls als efectes visuals, dels efectes per ordinador, anar més enllà, amb personatges realistes, humans i emotius creats per ordinador i tots els protagonistes estarien creats per ordinador i el món estaria creat per ordinador Però ens van aixafar la guitarra. I els de la meva empresa em van dir que no podríem fer allò per un temps encara.

Així que ho vaig aparcar, i vaig fer aquella altra pel·lícula d'un vaixell gran que s'enfonsa. (Riure) Sabeu, la vaig vendre a l'estudi com "'Romeu i Julieta' en un vaixell". Serà un film de romanç èpic, apassionat. D'amagat, el que volia era fer una immersió a les restes reals del "Titanic". I per això vaig fer la pel·lícula. (Aplaudiments) I això és la veritat. És clar, a l'estudi no ho sabien. Però els vaig convèncer. Els vaig dir, "Farem una immersió a les restes. Ho filmarem de veritat. Ho farem servir al principi del film. Serà realment important. Serà un gran ganxo de màrqueting." I els vaig convèncer per finançar-hi una expedició. (Riure)

Sembla una bogeria, però és el que dèiem de la imaginació que crea una realitat. Perquè de fet vam crear una realitat en la qual sis mesos després em trobo en un submergible rus a 4.000 metres de profunditat a l'Atlàntic nord, mirant el Titanic real a través d'una finestreta, ni en una pel·li, ni en HD, de veritat. (Aplaudiments)

I allò em va al·lucinar. I va requerir molta preparació, vam haver de construir càmeres i llums i tota mena de coses. Però em va impactar com s'assemblava aquella immersió, aquelles immersions profundes a una missió espacial. O sigui, era molt tècnic, i va requerir una planificació enorme. Et fiques en una càpsula, baixes a un entorn fosc i hostil on no hi ha esperança de rescat si no pots tornar per tu mateix. I vaig pensar, "Uau, o sigui, estic vivint en una pel·li de ciència ficció. Això és genial."

I llavors em va mossegar el cuc de l'exploració de les profunditats de l'oceà Per suposat, la curiositat, el seu component científic. Allò ho era tot. Era aventura, era curiositat. Era imaginació. I era una experiència que Hollywood no em podia donar. Perquè podia imaginar un ésser i podíem crear-li un efecte visual, però no imaginar el que veia per aquella finestra. Fent algunes de les expedicions que van seguir vaig veure criatures en orificis hidrotermals i de vegades coses que no havia vist mai, de vegades coses que ningú no havia vist mai, que de fet no estaven descrites per la ciència en el temps que les vam veure i capturar en imatge.

O sigui que hi estava completament enganxat, i n'havia de fer més. Llavors, vaig prendre una decisió d'alguna manera curiosa. Després de l'èxit de "Titanic", vaig dir, "D'acord, aparcaré la meva feina diària de director de cinema de Hollywood, i seré un explorador a temps complet una temporada". I així vam començar a planificar aquelles expedicions. I vam acabar anant al Bismark, i explorant-lo amb vehicles robòtics. Vam tornar a les runes del Titanic. Ens hi vam emportar uns robots petits que havíem creat amb una bobina de fibra òptica. I la idea era entrar-hi i fer un examen interior d'aquell vaixell, una cosa que no s'havia fet mai. Ningú no havia mirat mai a dins de les runes. No tenien els mitjans, així que vam crear tecnologia per poder-ho fer.

O sigui que sóc allà, a la coberta del Titanic, assegut dins un submergible, i mirant planxes que s'assemblen molt a això, on sabia que la banda havia estat tocant. I opero un petit vehicle robòtic volador a través del passadís del vaixell. Quan ho dic, l'estic operant, però la meva ment és al vehicle. Em vaig sentir com si estigués físicament present a l'interior de les restes del Titanic. I va ser el déjà vu més surrealista que he tingut mai, perquè ja sabia, abans de girar una cantonada, què anava a trobar allà, abans que els llums del vehicle ho revelessin, perquè havia caminat pel plató durant mesos quan fèiem la pel·lícula. I el plató estava basat en una rèplica exacta dels plànols del vaixell.

O sigui que va ser una experiència absolutament extraordinària. I realment em va fer adonar de l'experiència de la telepresència que realment pots tenir aquests avatars robòtics, i llavors la teva consciència s'injecta dins del vehicle, dins d'aquesta altra forma d'existència. Realment va ser molt profund. I potser és una mostra del que podria passar d'aquí unes dècades quan comencem a tenir cossos de ciborg per a l'exploració o altres objectius en molts tipus de futurs post-humans que puc imaginar, com a fan de la ciència ficció.

Així doncs, havent fet aquestes expedicions, i realment començant a apreciar el que hi havia allà baix, com els orificis de l'oceà profund on hi havia aquests animals increïbles. Són bàsicament extraterrestres aquí mateix a la Terra. Viuen en un entorn de quimiosíntesi. No sobreviuen en el sistema basat en la llum del sol, com nosaltres. De manera que veus animals que viuen al costat d'un raig d'aigua a 500 graus centígrads. Penses que no pot ser que existeixin.

Al mateix temps m'estava interessant molt per la ciència de l'espai també, un cop més, és la influència de la ciència ficció, de nen. I vaig acabar implicat en la comunitat espacial, molt implicat en la NASA, assegut al consell assessor de la NASA, planificant missions espacials reals, anant a Rússia, revisant els protocols biomèdics dels pre-cosmonautes, i totes aquestes coses, per arribar a volar realment a l'estació espacial internacional amb els nostres sistemes de càmeres 3D. I va ser fascinant. Però el que vaig acabar fent va ser portar científics espacials amb nosaltres a les profunditats. I portar-los cap avall perquè hi tinguessin accés astrobiòlegs, científics planetaris, gent que estava interessada en aquests entorns extrems, portar-los cap avall als orificis, i mostrar-los-els, i agafar mostres i instruments de prova, etc.

Així que érem allà, fent documentals, però realment fent ciència, i de fet fent ciència espacial. Havia tancat completament el cercle entre ser el fan de ciència ficció, recordeu, de nen, i fer tot allò de veritat. I pel camí d'aquest viatge de descobriment, vaig aprendre molt. Vaig aprendre molt de la ciència. Però també del lideratge. Penses que el director ha de ser un líder, líder de, capità de vaixell, i tot això.

No vaig aprendre realment sobre el lideratge fins que vaig fer aquestes expedicions. Perquè, arribats a un punt, vaig haver de dir "Què estic fent aquí fora? Per què estic fent això? Què en trec, d'això?" No fem diners amb aquests fumuts programes Amb prou feines cobrim despeses. No hi ha fama. La gent es pensa que vaig desaparèixer entre "Titanic" i "Avatar" i m'estava retocant les ungles en algun lloc, assegut a la platja. Vaig fer tots aquests films, tots aquests documentals per a una audiència molt limitada.

Ni fama, ni glòria, ni diners. Què estàs fent? Ho estàs fent per la tasca en si, pel repte -- i l'oceà és l'entorn més desafiador que hi ha, per la emoció del descobirment, i per aquest lligam estrany que es crea quan un grup petit de persones forma un equip molt unit. Perquè fèiem aquestes coses amb 10-12 persones treballant durant anys sense pausa. De vegades al mar durant 2-3 mesos.

I en aquest lligam, te n'adones que el més important és el respecte que tens per ells i que ells tenen per tu, que has fet una tasca que no pots explicar a ningú més. Quan tornes a la costa i dius, "Hem hagut de fer això, i la fibra òptica, i la atenuació, i això i allò altre, tota la seva tecnologia, i la dificultat, els aspectes de l'actuació humana del treball al mar, no pots explicar-ho a altra gent. És allò que potser els policies tenen, o la gent en combat que ha passat coses juntes i saben que no ho podran explicar mai. Crea un lligam, crea un lligam de respecte.

Així que, quan vaig tornar per fer la meva següent pel·lícula, que va ser "Avatar", vaig intentar aplicar aquest mateix principi de lideratge que és que tu respectes el teu equip, i així et guanyes el seu respecte. I realment va canviar la dinàmica. I allà era un altre cop amb un equip petit, en territori inexplorat fent "Avatar", creant tecnologia nova que no existia abans. Tremendament engrescador. Tremendament desafiador. I ens vam convertir en una família, en un període de 4 anys i mig. I això va canviar completament la meva manera de fer cine. La gent ha comentat com vaig recuperar els organismes de l'oceà per posar-los al planeta de Pandora. Per a mi va ser més la manera fonamental de treballar, el procés en si, el que va canviar com a resultat d'això.

Llavors, què en podem treure, de tot plegat? O sigui, quines són les lliçons apreses? Bé, crec que la número 1 és la curiositat. És la cosa més poderosa que posseeixes. La imaginació és una força que veritablement pot manifestar una realitat. I el respecte pel teu equip és més important que tots els llorers del món. Cineastes joves vénen a parlar amb mi i em diuen, "Dóna'm algun consell per fer això." I els dic, "No et posis limitacions. Altra gent ja ho farà per tu, no t'ho facis a tu mateix, no apostis en contra de tu mateix. I corre riscos."

A la NASA tenen una frase que els agrada: "El fracàs no és una opció." Però el fracàs ha de ser una opció en l'art i en l'exploració, perquè és un acte de fe. I cap empresa important que hagi requerit innovació s'ha fet sense risc. S'ha d'estar disposat a córrer aquests riscos. Aquest és el pensament amb què us deixaria, que en qualsevol cosa que feu, el fracàs és una opció, però la por, no. Gràcies (Aplaudiments)