Jackie Tabick: el malabarisme de la compassió

Un dels meus personatges de dibuixos preferits és l'Snoopy. M'encanta com jeu a la seva caseta i rumia sobre les grans coses de la vida. Quan em vaig parar a pensar en la compassió, el primer que em va venir al cap va ser una tira on està jagut i diu: "Reconec i comprenc perfectament perquè hauríem d'estimar els altres com ens estimem a nosaltres. L'únic problema és que, els altres, no els puc ni veure." D'alguna manera, aquesta és una de les dificultats de com interpretar una bona idea.

Tots nosaltres, crec, creiem en la compassió. Si us fixeu en totes les religions del món, veureu que en totes s'ensenya a ser compassiu. Per exemple, en el judaisme la Torà ens diu que hem d'estimar els altres com ens estimem a nosaltres. I entre els ensenyaments jueus i rabínics, trobem a Hillel, que diu que no hauríem de fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres. I totes les religions principals ensenyen coses semblants. També en el judaisme se'ns diu que Déu és anomenat "El Compassiu", "Ha-rachaman". Al cap i a la fi, com podria existir el món si Déu no fos compassiu? I nosaltres, que segons la Torà som fets a imatge de Déu, també hem de ser compassius. Però això què vol dir? Com ens afecta en la nostra vida diària? Evidentment, de vegades ser compassiu ens pot fer sentir coses molt difícils de controlar.

Molt sovint, quan he assistit o he oficiat un funeral, o quan m'he segut amb gent que estava de dol, o amb algú a punt de morir, m'aclaparen la tristesa, els problemes i les dificultats que hauran d'afrontar els familiars. I m'emociono tant que em poso a plorar. I, tanmateix, si em deixés vèncer per les emocions, no tindria aquesta feina, perquè precisament jo els he d'ajudar i tenir cura dels rituals i els aspectes pràctics. Però d'altra banda, si no sentís aquesta compassió, sentiria que ha arribat el moment de penjar l'uniforme i deixar de ser rabina.

I tots nosaltres sentim aquestes coses quan fem front al món. ¿Qui no sent compassió en veure els terribles resultats de la guerra o de la fam, o dels terratrèmols o els tsunamis? Conec gent que diu "Mira, passen tantes coses que jo no hi puc fer res. Ni tan sols ho intentaré." Alguns voluntaris l'anomenen "fatiga de la compassió". D'altres senten que no poden seguir afrontant la compassió, apaguen el televisor i no el miren. Però en el judaisme sempre diem que hi ha d'haver un terme mitjà.

Hem de pensar en les necessitats dels altres, però de manera que puguis seguir amb la teva vida i ajudar la gent. Així doncs, part de la compassió consisteix a entendre la gent. I això és impossible si tu mateix no t'entens una mica més.

Hi ha una interpretació rabínica molt maca sobre l'origen de la creació que diu que quan Déu va crear el món, va pensar que seria millor fer-lo només amb el do diví de la justícia. Perquè, al cap i a la fi, Déu és just. Per tant, hi hauria d'haver justícia arreu del món. Déu va mirar cap al futur i es va adonar que si només era fet de justícia, el món no podria existir.

Així, Déu va pensar: "No. Faré el món només de compassió." I Déu va mirar cap al futur i es va adonar que, en realitat, si només omplia el món de compassió, hi hauria anarquia i caos. Tot ha de tenir un límit. Els rabins ho descriuen com ser un rei amb una copa de vidre fràgil i bonica. Si hi poseu aigua massa freda, es farà miques. Si hi poseu aigua bullint, es farà miques. Què hem de fer? Una barreja de les dues. I doncs, Déu en va posar de totes dues.

Però encara hi falta una cosa que és la traducció dels sentiments que ens desperta la compassió en un sentit més ampli, en l'acció. No podem quedar-nos quiets com l'Snoopy i tenir grans idees sobre els altres. Nosaltres hem de fer alguna cosa. I també tenim en el judaisme el concepte d'amor i bondat que esdevé molt important. "Chesed".

Les tres coses han d'anar juntes. La idea de justícia, que ens estableix uns límits i ens diu què està bé a la vida, què està bé en viure, què hauríem de fer, justícia social. Ha d'existir la voluntat de realitzar bones accions, però evidentment, no a costa del nostre seny. De cap manera es pot fer res pels altres si fem massa. Equilibrant-ho tot trobem el concepte de compassió, que ha de sortir, diguem, de les nostres pròpies arrels.

Aquesta idea de compassió, la tenim perquè som fets a imatge de Déu, que és El Compassiu per antonomàsia. Què suposa aquesta compassió? Suposa entendre el dolor d'un altre. Però molt més que això, vol dir entendre la connexió que tenim amb tota la creació, entendre que som part d'aquesta creació, que hi ha una unitat sobre tot el que veiem, escoltem i sentim. Jo l'anomeno Déu. I que aquesta unitat connecta tota la creació.

I és clar, en el món modern, amb el moviment mediambiental, cada cop sóm més conscients de la connexió entre les coses, que el que jo faci aquí sí que afectarà a l'Àfrica, que si abusem de les emissions de carboni, pel que sembla, estarem provocant que deixi de ploure al centre i a l'est d'Àfrica. Així doncs, existeix una connexió. I ho he de comprendre com part de la creació, com part feta a imatge de Déu. I he d'entendre que de vegades les meves necessitats s'han de sotmetre a les d'altres.

La història dels 18 minuts, la trobo fascinant. Perquè al judaisme, el número 18 en lletres hebrees vol dir "vida", la paraula "vida". D'alguna manera, els 18 minuts m'estan fent dir que a la vida això és l'important pel que fa a la compassió, però també alguna cosa més. En realitat, els 18 minuts són importants. Perquè a la Pasqua, quan s'ha de menjar pa sense llevat, els rabins diuen: "Quina diferència hi ha entre la massa amb la qual es fa el pa i amb la qual es fa el pa sense llevat, "matzah"? I la resposta és 18 minuts, que és el que diuen que triga la massa en esdevenir llevat. Què vol dir que la massa esdevé llevat? Vol dir que s'omple d'aire calent. Què és "matzah"? Què és pa sense llevat? No ho agafeu.

Metafòricament, el que diuen els rabins és que per Pasqua el que hem de fer és treure'ns l'aire calent, l'orgull, pensar que som les persones més importants del món sencer, i que tot gira al nostre entorn. I alliberant-nos de tot això, dels costums, les emocions, les idees que ens esclavitzen, que ens posen una bena davant els ulls i no ens deixen veure les necessitats dels altres, ens alliberem a nosaltres mateixos. Això també és essencial per a tenir compassió, per a entendre el nostre lloc al món.

Al judaisme hi ha una història molt maca d'un home ric que estava segut en una sinagoga. I, com molta gent, s'estava adormint durant el sermó. I mentre s'adormia, estaven llegint el Levític de la Torà. I estaven dient que antigament al temple de Jerusalem, els sacerdots tenien pa i sempre el posaven en una taula especial al temple de Jerusalem. L'home dormia, però va sentir els mots "pa", "temple" i "Déu" i es va despertar. I va dir: "Déu vol pa. Ja està. Déu vol pa. Ja sé què vol Déu."

I va córrer cap a casa. I després del Sàbat, va fer 12 barres de pa, les va dur a la sinagoga, va entrar-hi, va obrir l'arca i va dir: "Senyor, no sé perquè voleu aquest pa, però aquí el teniu." I el va ficar a l'arca amb els escrits de la Torà. I va tornar a casa.

L'home de la neteja va anar a la sinagoga: "Déu meu, m'he ficat en un bon embolic. Tinc fills, la meva dona està malalta, no tinc diners. Què puc fer?" Hi entra: "Senyor, ajudeu-me, si us plau. Oh, quina bona olor." Va cap a l'arca. L'obre. "Pa! Senyor, heu escoltat les meves pregàries. M'heu respost." Agafa el pa i se'n torna a casa.

Mentrestant, l'home ric es posa a pensar: "Sóc un ximplet. Déu vol pa? Déu, que domina tot l'univers, vol el meu pa?" Corre cap a la sinagoga: "El trauré de l'arca abans que ningú el trobi." I hi va i ja no hi és. I diu: "Senyor, sí que el volies. Volies el meu pa. La propera setmana, amb panses."

I així durant molts anys. Cada setmana, l'home duia pa amb panses i moltes coses bones, i les ficava a l'arca. I cada setmana, l'home de la neteja: "Senyor, m'heu tornat a respondre." Agafa el pa i se l'emporta.

Fins que va arribar un rabí nou. Sempre ho espatllen tot. Va arribar un rabí i va veure el que passava. I els va cridar tots dos al seu despatx. I els va dir: "Això és el que passa."

I l'home ric es va quedar fet pols: "Voleu dir que el Senyor no volia el meu pa?"

I l'home pobre: "I que tampoc va respondre les meves pregàries?"

I el rabí va dir: "No m'heu entès." "No heu entès res de res." "Evidentment, el que tu estàs fent," li va dir a l'home ric, "és respondre les pregàries de Déu perquè siguem compassius." "I Déu," li va dir a l'home pobre, "està responent les teves perquè la gent sigui més compassiva." Va mirar l'home ric i li va agafar les mans dient: "No ho entens? Aquestes són les mans de Déu."

I això és el que sento jo, que només puc apropar-vos a la idea de ser compassiu, de comprendre que hi ha una connexió, una unitat al món, que vull complir amb aquesta unitat, i que ho puc aconseguir entenent, espero, intentant entendre una mica el dolor dels altres, però sent conscient dels límits, que la gent ha de ser responsable d'alguns dels problemes que tenen, i que he d'entendre on és el límit de la meva energia i la meva entrega. Les he de revalorar, apartar-ne les coses materials i els sentiments que em puguin esclavitzar, per a poder veure el món amb claredat.

I aleshores provar de veure com puc fer d'aquestes mans les de Déu. I fer així que la compassió cobri vida al món.