Isabel Allende explica històries de passió

Moltíssimes gràcies. Quina por estar aquí entre els més intel·ligents dels intel·ligents! Sóc aquí per explicar-vos algunes històries de passió. Hi ha un refrany jueu que m'encanta. Què és més cert que la veritat? Resposta: la història. Sóc una narradora d'històries. Vull explicar quelcom que és més cert que la veritat sobre la nostra humanitat compartida. Totes les històries m'interessen, i algunes m'obsessionen fins que acabo escrivint-les. Certes temàtiques es repeteixen: justícia, lleialtat, violència, mort, afers polítics i socials, llibertat. Sóc conscient del misteri que ens envolta, i per això escric sobre coincidències, premonicions, emocions, somnis, el poder de la naturalesa, la màgia.

En els últims 20 anys he publicat alguns llibres, però vaig viure en l'anonimat fins al febrer del 2006, quan vaig portar la bandera olímpica a les Olimpíades d'Hivern a Itàlia. Això em va transformar en una celebritat. Ara la gent em reconeix a Macy's i els meus néts pensen que sóc guai. (riure) Permetin-me parlar-vos sobre els meus quatre minuts de fama. Un dels organitzadors de la ceremònia olímpica, de la ceremònia inaugural, em va trucar per dir-me que havia estat seleccionada per portar la bandera. Li vaig respondre que segur que s'havia equivocat de persona perquè sóc tot el contrari a una atleta. De fet, ni tan sols estava segura de poder donar la volta a l'estadi sense un caminador. (riure) Em van dir que no era cosa de broma. Aquesta seria la primera vegada que la bandera olímpica seria portada només per dones. 5 dones representant, 5 continents i 3 guanyadores de medalles d'or olímpiques. La meva primera pregunta va ser, naturalment, quina roba em posaria. (riure) Un uniforme, em va dir, i em va preguntar per les meves mides. Les meves mides! Em vaig visualitzar dintre d'un anorac inflat, semblant-me a l'home Michelin. (riure)

A mitjans de febrer, em vaig trobar a Turí, on les multituds entusiastes victorejaven quan qualsevol dels 80 equips olímpics passava pel carrer. Aquests atletes ho havien sacrificat tot per competir a les Olimpíades. Tots mereixien guanyar, però hi ha l'element de la sort. Un cristall de neu, una polzada de gel, la força del vent, pot determinar el resultat d'una carrera o d'un partit. Però el que més importa, més que l'entrenament o la sort, és el cor. Només un cor sense por i decidit obtindrà la medalla d'or. Tot té a veure amb la passió. Els carrers de Turí estaven coberts de cartells vermells anunciant el lema de les Olimpíades.

"La passió viu aquí". No és sempre així? El cor ens guia i determina el nostre destí. Això és el que necessito per als personatges dels meus llibres: un cor apassionat. Necessito inconformistes, dissidents, aventurers, forasters i rebels, que fan preguntes, no segueixen les regles i prenen riscos. Gent com tots els que esteu en aquest auditori. La gent simpàtica i amb sentit comú no són personatges interessants. (riure) Només serveixen com a bons ex-cònjuges. (riure) (aplaudiments)

A la sala verda de l'estadi vaig conèixer les altres dones que portarien la bandera: tres atletes, i les actrius Susana Sarandon i Sofia Loren. També dues dones de cors apassionats. Wangari Maathai, la guanyadora del Premi Nobel de Kènia que ha plantat 30 milions d'arbres i, al fer-ho, ha canviat la terra i el clima d'alguns indrets d'Àfrica i, és clar, les condicions econòmiques de molts pobles. I Somaly Mam, una activista cambodjana que lluita apassionadament contra la prostitució infantil. Quan ella tenia 14 anys, el seu avi la va vendre a un bordell. Ens va parlar de nenes violades per homes que creuen que tenir sexe amb una verge molt jove els curarà del sida. I de bordells on les nenes són forçades a rebre de 5 a 15 clients per dia, i si es rebel·len, les torturen amb electricitat. A la sala verda vaig rebre el meu uniforme. No era el tipus de roba que normalment porto, però era molt diferent del vestit de l'Home Michelin que jo anticipava. Realment no estava malament. Em veia com una nevera. (riure) Igual que quasi totes les persones que portaven la bandera, excepte Sofia Loren, el símbol universal de la bellesa i de la passió. La Sofia té més de 70 anys i es veu fabulosa. És sexy, prima, alta, amb un bon bronzejat. Ara bé, com es pot tenir aquest bronzejat i no tenir arrugues? No ho sé. Quan li van preguntar en una entrevista "Com ho fa per veure's tan bé?" Ella va respondre: "La postura. La meva esquena sempre està recta, i no faig els sorolls dels vells". (riure) Així que aquí tenen alguns consells gratuits d'una de les dones més belles del món. No grunyir, no tossir, no panteixar, no parlar sols, res de pets. (riure) Bé, no va dir això exactament. (riure)

En algun moment prop de la mitjanit, ens van convocar en una ala de l'estadi, i els altaveus van anunciar la bandera olímpica, i va començar la música que, per cert, és la mateixa música que sona ara, la Marxa d'Aida. Sofia Loren estava just davant meu, és 30 cm. més alta que jo, sense comptar el cabell amb volum. (riure) Va caminar de manera elegant, com una girafa a la sabana africana, sostenint la bandera sobre l'espatlla. Jo trotava enrere, (riure) de puntetes, sostenint la bandera amb el braç estès, de tal manera que el cap em quedava a sota de la maleïda bandera. (riure) Per suposat, totes les càmeres apuntaven cap a la Sofia. A mi ja m'anava bé, perquè a la majoria de les fotos de premsa també hi apareixo, tot i que gairebé sempre entre les cames de la Sofia. (riure) Un lloc on a la majoria dels homes els agradaria estar. (riure) (aplaudiments)

Els millors quatre minuts de tota la meva vida van ser aquells a l'Estadi Olímpic. El meu marit s'ofèn quan ho dic, tot i que li he explicat que el que fem en privat en general dura menys de 4 minuts, (riure) i, per això, no s'hauria d'ofendre. Tinc tots els retalls de premsa d'aquells magnífics quatre minuts, perquè no els vull oblidar quan la vellesa destrueixi les meves neurones.

Vull portar al meu cor per sempre més la paraula clau de les Olimpíades: Passió. Ara els explicaré una història de passió. L'any és el 1998, el lloc, un camp de presoners per a refugiats Tutsi al Congo. Per cert, el 80% de tots els refugiats i desplaçats al món són dones i nenes. Podem anomenar aquest lloc del Congo un camp de mort, perquè aquells a qui no maten moren de fam i malalties. Els protagonistes d'aquesta història són una dona jove, Rose Mapendo, i els seus fills. Està embarassada i és vidua. Els soldats l'han forçada a veure com torturen i maten el seu marit. D'alguna manera aconsegueix mantenir vius els seus set fills, i uns mesos després dóna a llum bessons prematurs. Dos nens petits. Talla el cordó umbilical amb un pal i el lliga amb el seu propi cabell. Els posa els noms dels comandants del campament per tal de contentar-los i els alimenta amb te negre perquè la seva llet no pot sustentar-los. Quan els soldats irrompen a la seva cel·la per violar la seva filla gran, ella l'aferra i refusa deixar-la anar, encara que l'apuntin amb una arma al cap. D'alguna manera la família sobreviu durant 16 mesos i llavors, per un cop de sort extraordinari, i gràcies al cor apassionat d'un jove nord-americà, Sasha Chanoff, que aconsegueix pujar-la a un avió de rescat dels EUA, Rose Mapendo i els seus nou fills arriben a Phoenix (Arizona), on actualment viuen i prosperen.

Mapendo significa "gran amor" en swahili. Les protagonistes dels meus llibres són dones fortes i apassionades com Rose Mapendo. No les invento. No fa falta. Miro al meu voltant i les veig pertot arreu. He treballat amb dones i per a dones durant tota la meva vida. Les conec bé. Vaig nèixer en temps antics, a la fi del món, dins d'una família patriarcal, catòlica i conservadora. No és cap sorpresa que ja als 5 anys fos una feminista furiosa; tot i que el terme encara no havia arribat a Xile, així que ningú sabia quin era el meu problema. (riure) Aviat descobriria que havia de pagar un preu alt per la meva llibertat i per qüestionar el patriarcat. Però estava feliç de pagar-lo perquè, per cada cop que vaig rebre, en vaig poder donar dos. (riure) Una vegada, quan la meva filla Paula passava dels vint anys, em va dir que el feminisme era antiquat i que ho hauria de deixar estar. Vam tenir una baralla memorable. El feminisme és antiquat? Sí, per a les dones privilegiades com la meva filla i totes les que estem presents aquí avui, però no ho és per a la majoria de les nostres germanes a la resta del món que encara estan obligades a casar-se prematurament, a prostituir-se, o a treballs forçats; tenen fills que no desitgen o que no poden alimentar. No tenen control sobre els seus cossos o les seves vides. No tenen educació ni llibertat. Són violades, colpejades i, a vegades, assassinades amb impunitat. Per a la majoria de les joves occidentals d'avui dia, ser anomenada feminista és un insult. El feminisme mai no ha sigut sexy, però els puc assegurar que mai no m'ha impedit de coquetejar, i gairebé mai no he sofert una falta d'homes. (riure) El feminisme no està mort, de cap manera. Ha evolucionat. Si el que no els agrada és el terme, per la Deessa, canviïn-lo! Anomenin-lo Afrodita o Venus o el que vulguin, el nom no importa, mentre continuem entenent de què es tracta i ho recolzem.

Tinc una altra història de passió, i aquesta és trista. El lloc és una petita clínica per a dones en un poble a Bangladesh L'any és el 2005. Jenny és una jove auxiliar dental nord-americana que està de voluntària a la clínica durant les seves tres setmanes de vacances. Està preparada per netejar dents, però quan arriba allà, s'assabenta que no hi ha doctors, que no hi ha dentistes i que la clínica només és una barraca plena de mosques. A fora hi ha una fila de dones que han esperat vàries hores per ser tractades. La primera pacient té un dolor espantós perquè té diversos queixals podrits. Jenny s'adona que l'única solució és extreure les dents afectades. No té licència per a fer-ho, mai no ho ha fet. S'arrisca molt i està morta de por. Ni tan sols compta amb els instruments adequats, però afortunadament ha portat una mica d'anestèsia. Jenny té un cor valent i apassionat. Murmura una plegària i continua amb l'operació. Al final, la pacient, alleujada, li besa les mans. Aquell dia l'auxiliar dental extreu moltes més dents. Al matí següent, quan arriba a la suposada clínica, la seva primera pacient està esperant amb el marit. La cara de la dona sembla un meló. Està tan inflada que no se li veuen els ulls. El marit, furiós, amenaça amb matar la nord-americana. Jenny està horroritzada amb el que va fer, però llavors l'intèrpret li explica que la condició de la pacient no té res a veure amb l'operació. El dia abans, el marit la va colpejar perquè no era a casa a temps per preparar-li el seu menjar.

Milions de dones viuen així avui dia. Són les més pobres dels pobres. Encara que les dones realitzen dos terços del treball al món, són propietàries de menys de l'1% dels béns del món. Se'ls paga menys que als homes pel mateix treball, si és que se'ls paga alguna cosa, i es mantenen vulnerables perquè no tenen independència econòmica, i sempre estan amenaçades per l'explotació, la violència i l'abús. És un fet que donar educació i treball a les dones, l'habilitat de controlar els seus ingressos, la possibilitat d'heretar i posseir propietat, beneficia la societat. Si una dona té poder, els seus fills i la seva família estaran millor. Si les famílies prosperen, el poble prospera, i eventualment tot el país.

Wangari Maathai va a un poble a Kènia. Ella parla amb les dones i els explica que la terra està àrida perquè han tallat i venut els arbres. Aconsegueix que les dones plantin i reguin nous arbres, gota a gota. En un lapse de 5 o 6 anys tenen un bosc, la terra s'enriqueix i el poble se salva. Les societats més pobres i retrògrades sempre són les que oprimeixen les dones. Però aquesta veritat òbvia és ignorada pels governs i també per la filantropia. Per cada dòlar que es dóna a un projecte per a dones, es donen 20 dòlars a projectes per a homes. Les dones són el 51 per cent de la humanitat. Donar-los poder ho canviarà tot, més que la tecnologia, el disseny i l'entreteniment. Puc prometre'ls que les dones treballant plegades, vinculades entre si, informades i educades, poden portar pau i prosperitat a aquest planeta sense esperances. A qualsevol guerra avui dia, la majoria de les baixes són civils, principalment dones i nens. Són dany col·lateral. Els homes dirigeixen el món i miren el caos que tenim.

Quina classe de món volem? Aquesta és una pregunta fonamental que la majoria ens estem preguntant. Té sentit participar a l'estructura mundial actual? Volem un món on es preservi la vida i on la qualitat de vida s'enriqueixi per a tots, no només per als privilegiats. Al gener vaig veure una exhibició de pintures de Fernando Botero a la biblioteca de la Universitat Berkeley de Califòrnia. Cap museu o galeria als Estats Units, excepte la galeria que representa a Botero a Nova York, s'ha atrevit a mostrar aquestes pintures perquè el tema és la presó d'Abu Ghraib. Són pintures enormes sobre tortura i abús de poder, en l'estil voluminós de Botero. No m'he pogut treure aquelles imatges del cap o del cor. El que més temo és el poder amb impunitat. Temo l'abús de poder i el poder abusar. A la nostra espècie, els mascles alfa defineixen la realitat i forcen la resta del ramat a acceptar-la i a seguir les regles. Les regles canvien tot el temps, però sempre els beneficien, i en aquest cas, l'efecte del "degoteig", que no funciona a l'economia, funciona perfectament. L'abús degoteja des de la part més alta de l'escala cap avall. Les dones i els nens, especialment els pobres, estan avall. Fins i tot el més indigent dels homes té algú de qui abusar, una dona o un nen. Estic farta del poder que uns pocs exerceixen sobre la majoria a través del gènere, els ingressos, la raça i la classe.

Crec que ha arribat el moment de fer canvis fonamentals a la nostra civilització. Però per tal que el canvi sigui real, necessitem energia femenina a l'administració del món. Necessitem un número crític de dones en posicions de poder i necessitem cultivar l'energia femenina dels homes. Estic parlant d'homes amb ments joves, per suposat. No hi ha esperança amb els homes vells, hem d'esperar que es morin. (riure) Sí, m'encantaria tenir les llargues cames de Sofia Loren i els seus llegendaris pits. Però si em fan escollir, preferiria tenir el cor guerrer de Wangari Maathai, Somaly Mam, Jenny i Rose Mapendo. Vull que aquest món sigui bo. No millor, sinó bo. Per què no? És possible. Mirin en aquesta sala tot aquest coneixement, energia, talent i tecnologia. Posem-nos drets, arromangueu-vos i posem-nos a treballar, apassionadament, per crear un món gairebé perfecte. Gràcies.