Elliot Krane: El misteri del dolor crònic.

Sóc pediatra i anestesiòleg, així que em guanyo la vida adormint nens. (Rialles) I sóc acadèmic, així que adormo auditoris de franc. (Rialles) Però el que faig preferentment és dirigir un servei de tractament del dolor a l'Hospital Pediàtric Packard, a Stanford, Palo Alto. I és d'aquesta experiència d'uns 20 o 25 anys treballant-hi que us porto un missatge aquest matí, que el dolor és una malaltia.

La majoria de vegades, pensem en el dolor com un símptoma d'una malaltia. I la majoria de vegades és veritat. És el símptoma d'un tumor o una infecció, o d'una inflamació o d'una operació. Però aproximadament en un 10% de casos, un cop el pacient s'ha recuperat del que fos, el dolor persisteix. Persisteix durant mesos i sovint durant anys. I quan passa això, es converteix en una malaltia. I abans de dir-vos com creiem que passa i què hi podem fer, vull mostrar-vos com ho senten els meus pacients. Imagineu-vos, si us plau, que us acaricio el braç amb aquesta ploma, com ho estic fent jo. Doncs, vull que us imagineu que us l'acaricio amb això. Si us plau no marxeu. (Rialles) Una sensació molt diferent. Què té a veure això amb el dolor crònic? Imagineu-vos, si us plau, aquestes dues idees juntes. Imagineu com seria la vostra vida si quan us acariciés amb aquesta ploma, el vostre cervell us digués que el que sentiu és això; això és el que senten els meus pacients amb dolor crònic. De fet, de vegades és fins i tot pitjor. Imagineu-vos que acaricio el braç del vostre fill amb aquesta ploma, i el seu cervell li digués que el que sent és aquest cremador.

Això és el que sentia la meva pacient, la Chandler, a qui podeu veure a la fotografia. Com podeu veure, és una jove preciosa. Tenia 16 anys l'any passat quan la vaig conèixer, i volia ser ballarina professional. I durant el transcurs d'un assaig de ball va caure sobre el braç i es va fer un esquinç al canell. Segurament us imaginareu, igual que va fer ella, que un esquinç de canell és un fet trivial en la vida d'una persona. Posar-se una bena elàstica, prendre ibuprofèn durant una o dues setmanes, i s'ha acabat. Però en el cas de la Chandler, només va ser el principi de la història. Així tenia el braç quan va venir a la meva clínica tres mesos després de l'esquinç. Podeu veure que el braç s'ha decolorat, tirant a blau. Estava fred com un cadàver. Els músculs estaven congelats, paralitzats; nosaltres en diem distònic. El dolor s'havia estès des del canell cap a les mans, fins a la punta dels dits, des del canell fins al colze, gairebé fins a l'espatlla.

Però el pitjor era, no el dolor espontani que tenia 24 hores al dia, sinó que tenia al·lodínia, el terme mèdic del fenòmen que acabo d'il·lustrar amb la ploma i el cremador. El frec més suau sobre el seu braç, el frec d'una mà, fins i tot el frec d'una màniga, o una peça de roba en posar-se-la; li causava un dolor de cremor agudíssim.

Com pot equivocar-se tant el sistema nerviós? Com pot el sistema nerviós malinterpretar una sensació innocent com el frec d'una mà i convertir-la en una sensació terrible com el frec d'una flama? Segurament us imagineu el sistema nerviós del cos com el cablejat de casa vostra. A casa vostra, els cables van per la paret, des de l'interruptor fins a una caixa de connexions al sostre i de la caixa de connexions fins a la bombeta. Quan prems l'interruptor, el llum s'encén. I quan l'apagues, la llum se'n va. La gent s'imagina que el sistema nerviós funciona igual. Si et colpeges el dit gros amb un martell, els cables del teu braç, que evidentment anomenem nervis, transmeten la informació a una caixa de connexions a la medul·la espinal on cables nous, nervis nous, porten la informació cap al cervell i és quan t'adones que el dit gros et fa mal.

Però evidentment el cos humà és molt més complicat que tot això. En lloc de succeir que la caixa de connexions de la medul·la espinal és simplement on un nervi connecta amb un altre nervi amb l'alliberació d'aquests paquetets marrons d'informació química anomenats neurotransmissors de manera linear d'un a un, de fet, el que passa és que els neurotransmissors s'estenen en tres dimensions, de costat, en vertical, de dalt a baix per la medul·la espinal, i comencen a interactuar amb altres cèl·lules adjacents. Aquestes cèl·lules, anomenades cèl·lules glials, abans es pensava que eren elements estructurals sense importància de la medul·la espinal que no feien més que mantenir totes les parts importants juntes, com ara els nervis. Però resulta que les cèl·lules glials tenen un paper vital en la modulació, en l'amplificació i, en el cas del dolor, en la distorsió de les experiències sensorials. Les cèl·lules glials s'hi activen. L'ADN comença a sintetitzar proteïnes noves que s'estenen i interactuen amb els nervis adjacents. Aquests comencen a alliberar neurotransmissors. I els neurotransmissors s'estenen i activen cèl·lules glials adjacents, i així una vegada i una altra, fins que es produeix un bucle de reaccions positives.

És gairebé com si algú vingués a casa teva i recablegés les teves parets, de manera que la propera vegada que premessis l'interruptor, s'activés la cisterna dels veïns de sota, o s'engegués el rentaplats, o s'apagués el monitor del teu ordinador. És una bogeria, però de fet això és el que passa amb el dolor crònic. I és per això que el dolor es converteix en una malaltia. El sistema nerviós té plasticitat. Canvia, i es tranforma en resposta als estímuls.

Doncs, què fem per arreglar-ho? Què podem fer en un cas com el de la Chandler? Tractem aquests pacients de manera bastant brusca en aquests moments. Els tractem amb medicaments simptomàtics, analgèsics, que, sincerament, no són gaire efectius per a aquest tipus de dolor. Agafem nervis que són sorollosos i actius i haurien d'estar calmats, i els posem a dormir amb anestèsics locals. I el més important, el que fem és utilitzar un procés rígid, i sovint incòmode, de teràpia física i teràpia ocupacional per reeducar els nervis del sistema nerviós i que responguin normalment a les activitats i experiències sensorials del nostre dia a dia. I refermem tot aixó amb un programa intensiu de psicoteràpia per lluitar contra l'abatiment, la desesperació i la depressió que sempre acompanyen el dolor crònic greu.

Té èxit, com podeu veure en aquest vídeo de la Chandler. Dos mesos després de conèixer-la, ja fa una tombarella cap endarrere. Ahir vaig dinar amb ella, perquè està estudiant dança a la universitat, aquí a Long Beach. I li va fantàsticament.

Però de fet el futur sembla encara millor. El futur promet l'aparició de nous medicaments, no medicaments simptomàtics que senzillament emmascaren el problema, que és el que tenim ara, sinó medicaments que curen la malaltia que actuaran directament sobre l'arrel del problema i atacaran les cèl·lules glials, o les proteïnes pernicioses que creen les cèl·lules glials, que s'estenen i provoquen el colapse del sistema nerviós central, o la plasticitat, i així son capaces de distorsionar i amplificar l'experiència sensorial que anomenem dolor. Així que tinc l'esperança

que en el futur, es compleixin les paraules profètiques d'en George Carlin, que va dir: "La meva filosofia: Sense dolor, no hi ha dolor."

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)