Elizabeth Gilbert sobre conrear la creativitat

Sóc escriptora. Escriure llibres és la meua professió, però és molt més que això, evidentment. També ha sigut sempre el gran amor de la meua vida i la meua fascinació. I no espere que això canvie mai. Però, dit açò, fa poc em va passar una cosa peculiar, en la meua vida i la meua carrera, que m'ha fet recalibrar tota la meua relació amb aquest treball. I aquest fet peculiar és que fa poc vaig escriure un llibre, unes memòries anomenades "Menjar, Resar, Estimar", les quals, a diferència dels meus llibres anteriors, ven veure la llum per algun motiu i es van convertir en una obra que va causar una gran sensació i va ser supervendes internacional. De resultes, allà on vaig la gent em tracta com si m'hagueren llançat un malefici. De veritat: un malefici! Se m'acosten, tots preocupats, i em diuen: "No tens por... no tens por de no poder superar-ho mai? No tens por de seguir escrivint tota la vida i no crear mai més un llibre que importe a algú, qui siga, ni un poc mai més?

És tranquilitzador, us ho imagineu. Però podria ser pitjor, resulta que recorde que fa uns 20 anys, quan vaig començar a dir a la gent --quan era una adolescent-- que volia ser escriptora, em trobava amb la mateixa reacció de por. I la gent em deia: "No tens por de no tindre mai èxit? No tens por que la humiliació del rebuig t'acabe matant? No tens por de treballar tota la vida en aquest art i que mai no done cap fruit i que acabes morint sola en una pila de deixalles de somnis frustrats amb la boca plena de les amargues cendres del fracàs? (Riuen) Tal qual, ja m'enteneu.

La resposta... la resposta abreviada a totes aquestes preguntes és "Sí". Sí, tinc por de totes aquestes coses. Sempre n'he tingut. I tinc por de moltes, moltes, moltes altres coses que la gent no podria ni imaginar. Com les algues marines i altres coses que fan por. Però, quan es tracta d'escriure, el que he pensat últimament, i al que he fet voltes últimament, és: per què? Ja sabeu: és racional? És lògic que s'espere que algú tinga por del treball que sent que li ha estat destinat? Sabeu? Què passa en concret amb les aventures creatives que sembla que ens posen molt nerviosos sobre la salut mental dels altres d'una manera que no passa amb altres professions? Com el meu pare, per exemple; era enginyer químic i no recorde ni una vegada en els seus 40 anys d'enginyeria química que ningú li preguntara si tenia por de ser enginyer químic. Ningú li deia: "com portes el bloqueig de l'enginyer químic, John?". Simplement, no es donava el cas, sabeu? Però, la veritat, els enginyers químics, com a grup, no s'han guanyat al llarg dels segles la fama de ser uns alcohòlics maniac-depressius. (Riuen)

Els escriptors sí que tenim més o menys aquesta reputació, i no només els escriptors, sinó que la gent creativa de diversos gèneres sembla que també tenen la fama de ser d'allò més inestables mentalment. I tot el que heu de fer és mirar la nefasta llista de morts, només en el segle XX, de ments creatives realment magnífiques que van morir joves, sovint a les seues mans. I fins i tot aquests que no es van suïcidar literalment sembla que estan realment destrossats pel seu do. Norman Mailer, just abans de morir, a la seua última entrevista, digué: "Cadascun dels meus llibres m'ha matat un poc més". Una afirmació extraordinària a fer sobre el treball de la teua vida. Però ni tan sols ens immutem quan sentim que algú diu açò, perquè hem sentit aquestes coses des de fa tant de temps i d'alguna manera hem assumit completament i acceptat col·lectivament la noció que la creativitat i el patiment estan, d'alguna manera, units inherentment i que l'art, al final, ens conduirà en última instància a l'angoixa.

I la pregunta que vull fer a tots els presents avui ací és: a tots vos sembla bé la idea? Hi esteu còmodes...?, perquè si es mira ni que siga des de poca distància.. ja m'enteneu... Jo no estic gens còmoda amb aquest pressupòsit. Crec que és detestable. I també pense que és perillós, i no el vull veure perpetuat en el pròxim segle. Crec que és millor si encoratgem les nostres grans ments creatives a viure.

I definitivament sé que, en el meu cas --en la meua situació-- seria molt perillós començar a davallar a poc a poc per aquest fosc camí de pressuposicions, sobretot atesa la circumstància en què em trobe ara en la meua carrera. Que és --ja sabeu, mireu-me-- que sóc bastant jove, només tinc uns 40 anys. Encara em queden potser unes quatre dècades de treball. I és extremadament probable que qualsevol cosa que escriga a partir d'ara siga jutjat pel món com l'obra posterior a l'inusual èxit del meu últim llibre, no? Ho hauria de dir sense embuts, perquè ara ja som tots amics ací: el més probable és que el meu èxit més gran ja haja passat. Déu meu, quina idea! És la classe d'idea que podria fer que algú començara a beure ginebra a les nou del matí, i no vull anar per aquest camí. (Riuen) Preferiria seguir fent aquest treball que estime.

Llavors, la pregunta és: com? I llavors, em sembla, després de reflexionar-hi molt, que la manera en què he de treballar ara, per a poder seguir escrivint, és que he de crear alguna espècie de constructe psicològic protector, veritat? He de trobar alguna manera de tenir una distància de seguretat entre mi, mentre escric, i la meua angoixa, tan natural, sobre quina serà la reacció sobre el que escric a partir d'ara. I, mentre he buscat durant l'últim any models per com fer-ho, d'alguna manera he mirat al llarg del temps i he intentat trobar altres societats per a veure si ells tenien idees millors i més assenyades que les nostres sobre com ajudar la gent creativa a controlar els riscos emocionals inherents de la creativitat.

I aquesta recerca m'ha portat a la Grècia antiga i a la Roma antiga. Quedeu-vos amb mi, perquè aquesta idea és circular i tornarem a aquest punt. A la Grècia antiga i a la Roma antiga, la gent no pensava que la creativitat vinguera dels éssers humans en aquella època, d'acord? La gent pensava que la creativitat era un esperit guardià diví que venia als humans des d'algun origen llunyà i desconegut, per motius llunyans i desconeguts. Se sap que els grecs anomenaven aquests esperits guardians de la creativitat "dimonis". És també conegut que Sòcrates pensava que tenia un dimoni que li transmetia paraules de saviesa des de la distància. Els romans teníen la mateixa idea, però anomenaven aquesta espècie d'esperit creatiu incorpori "geni". El que és genial, perquè els romans, de fet, no pensaven que un geni fóra un individu esspecialment intel·ligent. Pensaven que un geni era aquesta espècie d'entitat divina màgica, que es pensava que literalment vivia entre les parets de l'estudi d'un artista, una espècie de Dobby, l'elf domèstic de Harry Potter, i que apareixeria i, de manera invisible, ajudaria l'artista amb el seu treball. i donaria forma al resultat d'aquest treball.

Brillant, ací ho teniu, justament açò, aquesta distància de què parlava, aquesta construcció psicològica per a protegir-vos dels resultats del vostre treball. I tots sabien com funcionava, veritat? De manera que els artistes clàssics estaven protegits de determinades coses, com, per exemple, el narcicisme excessiu, veritat? Si la teua obra era brillant, no podies penjar-te'n totes les medalles, tots sabien que tenies aquest geni incorpori que t'havia ajudat. Si el teu treball fracassava, no era completament culpa teua, m'enteneu? Tothom sabia que el teu geni no era una llumenera. I així va veure la gent la creativitat a Occident durant molt de temps.

I llavors arribà el Renaixement i tot va canviar, i tinguérem una idea genial, i la idea genial fou: posem l'ésser humà al centre de l'univers per damunt de tots els déus i misteris, i no hi ha més lloc per a les criatures místiques que rebien els dictats divins. I aquest és el principi de l'humanisme racional, i la gent començà a creure que la creativitat provenia completament del mateix individu. Per primera vegada en la història, es va sentir a la gent referir-se a aquest o aquell artista com que era un geni en lloc de dir que tenia un geni.

I us he de dir que crec que fou un enorme error. Deixar que algú, una simple persona pense que ell o ella és el receptacle, la font i l'essència i l'origen de tot els misteris divins, creatius, que no es poden conéixer, i eterns és massa responsabilitat per a posar sobre una fràgil psique humana. És com demanar a algú que es menge el sol. Simplement perverteix i distorsiona els egos, i crea totes aquestes expectatives incontrolables sobre el rendiment. I crec que aquesta pressió ha matat els nostres artistes els últims 500 anys.

I, si açò és cert, i crec que ho és, la pregunta és: i ara què? Ho podem fer d'una altra manera? Potser, tornar a un enteniment més clàssic sobre la relació entre els humans i el misteri creatiu. Potser no. Potser no podem esborrar 500 anys de pensament humanístic racional en una conferència de 18 minuts. I potser hi ha gent entre el públic present que plantejaria recels científics molt vàlids sobre la noció, bàsicament, que hi ha fades que segueixen la gent i apliquen poció de fada a tots els seus projectes i materials. Probablement, no us convenceré d'açò.

Però la pregunta que vull plantejar és: per què no? Per què no veure-ho així? Perquè té molt més sentit que cap altra cosa que haja sentit mai per a explicar la naturalesa tan tremendament capriciosa del procés creatiu. Un procés que, com sabrà qualsevol que haja intentat mai fer alguna cosa --que sou bàsicament tots els presents-- no sempre funciona de manera racional. I, de fet, de vegades pot paréixer francament paranormal.

Fa poc, vaig conéixer l'extraordinària poetessa americana Ruth stone, que té ara una 90 anys, però que ha sigut poetessa tota la vida, i em va dir que, quan va créixer a la Virgínia rural, treballava al camp, i deia que podia tocar i sentir un poema que venia cap a ella des del paisatge. I digué que era com un tren d'aire ensordidor. I que baixava a gran velocitat cap a ella pel paisatge. I que el sentia acostar-se, perquè sacsejava la terra sota els peus. Ella sabia que només podia fer una cosa arribat aquell punt, que, en les seues paraules, era "córrer com una boja". I corria com una boja cap a casa i la perseguia el poema, i ella havia d'afagar un paper i un bolígraf prou ràpid perquè quan el poema la travessara amb gran enrenou, l'agafara i l'atrapara en el paper. I altres vegades no era bastant ràpida, de manera que corria i corria i corria, i no arribava a la casa i el poema la travessava ràpidament i se li escapava i diu que el poema continuava pel paisatge buscant, com deia ella, "un atre poeta". I també hi havia vegades --mai no oblidaré aquesta part--, hi havia vegades que quasi el perdia. De manera que, corria cap a la casa i buscava un paper i el poema la travessava i agafava un bolígraf just quan l'estava travessant i diu que llavors allargava l'altre braç i l'atrapava. Agafava el poema per la cua i l'estirava cap arrere novament cap al seu cos mentre transcrivia en la pàgina. I en aquests moments, el poema apareixia en la pàgina perfecte i intacte, però a la inversa, des de l'última paraula fins a la primera. (Riuen)

I quan vaig sentir açò, vaig pensar: que estrany, el meu procés creatiu és exactament igual. (Riuen)

No s'assembla en absolut al meu procés creatiu, no sóc cap canonada! Sóc com les mules i la meua manera de treballar és alçar-me cada dia a la mateixa hora, i suar i esforçar-me i esforçar-m'hi com puc. Però, fins i tot jo, en la meua tossuderia de mula, fins i tot jo he lluitat contra això, de vegades. I imagine que molts de vosaltres també. Ja sabeu, fins i tot jo he tingut obres o idees que m'han vingut d'una font que, sincerament, no puc identificar. I què és aquesta cosa? I com ens hi entendrem de manera que no perdem el cap sinó que, de fet, ens ajude a no perdre el seny?

I, per a mi, el millor exemple contemporani que tinc de com fer-ho és el músic Tom Waits, a qui vaig entrevistar fa uns anys per una encomanda d'una revista. I vam parlar d'açò, i ja sabeu, Tom, la major part de la seua vida ha estat la personificació de l'artista turmentat contemporani modern, que intenta controlar i dominar aquesta espècie d'impulsos creatius incontrolables que tenia totalment interioritzats.

Però es va fer major, es va calmar, i un dia conduïa per l'autopista de Los Angeles, em va dir, i fou quan tot canvià per a ell. I anava a gran velocitat, i, de sobte, sent part d'una melodia que li ve al cap com ve sovint la inspiració, difícil d'atrapar, temptadora, i la vol, i és preciosa, i la desitja, però no té manera d'aconseguir-la. No té paper, no té bolígraf, no té una gravadora.

Comença a sentir aquella ansietat de sempre que li creix a dins de l'estil de "Perdré aquesta cançó, i em perseguirà tota la vida. No sóc suficientment bo, no ho puc fer". I, en lloc de deixar-se envair pel pànic, es va aturar. Va parar aquell procés mental™ i va fer una cosa completament novedosa. Va mirar el cel i va dir: "Perdona, que no veus que estic conduint?". (Riuen) "Et sembla que puc escriure una cançó ara mateix? Si de veritat vols existir, torna en un moment més oportú, quan puga ocupar-me de tu. Si no, vés a destorbar algú altre hui. Vés a destorbar Leonard Cohen".

I el seu mètode de treball canvià completament després d'allò. No les obres, les obres encara eren sovint tan fosques com sempre. Però el procés, la intensa ansietat que l'envoltava es va alliberar quan es va traure el geni de dins, on només causava problemes, i el va alliberar i el va tornar al lloc d'on provenia, i es va adonar que no havia de ser aquella cosa turmentada, interioritzada. Podia ser una col·laboració estranya, meravellosa, estrambòtica; una espècie de conversa entre Tom i aquella cosa estranya i externa que no era ben bé Tom.

De manera que quan vaig sentir la història, vaig començar a canviar un poc la meua manera de treballar, i aquest fet ja m'ha salvat una vegada. Aquesta idea em va salvar quan estava escrivint "Menjar, resar, estimar" i vaig caure en un d'aquells pous de desesperació en què solem caure quan treballem en una cosa i no resulta i comencem a pensar que serà un desastre, aquest serà el pitjor llibre que s'ha escrit mai. No simplement dolent, sinó el pitjor llibre que s'ha escrit mai. I vaig començar a pensar que hauria d'abandonar aquest projecte. Però, llavors, vaig recordar Tom parlant al cel i ho vaig intentar. De manera que vaig alçar el cap del manuscrit i vaig adreçar els meus comentaris a un racó buit de l'habitació. I vaig dir en veu alta: "Escolta, cosa, tu i jo sabem que si aquest llibre no és brillant no és del tot culpa meua, veritat? Perquè veus que hi estic posant tot el que tinc, no tinc més que açò. De manera que, si vols que siga millor, has d'aparéixer i fer la teua part del tracte. D'acord. Però si no ho fas, saps què?, tant fa. Pense seguir escrivint igualment perquè és el meu treball. I, per favor, m'agradaria que constara en acta que hui jo m'he presentat per a fer la meua part del treball. (Riuen)

Perquè... (Aplaudeixen) al cap i a la fi és així, oi? fa segles, en els deserts de l'Àfrica del Nord, la gent solia reunir-se a la llum de la lluna per a fer danses sagrades i música que duraven hores i hores fins que es feia de dia. I sempre eren magnífiques, perquè els ballarins eren professionals i eren genials, veritat? Però, de tant en tant, molt poques vegades, passava alguna cosa, i un d'aquests artistes esdevenia transcendent. I sé que sabeu de què parle, perquè sé que tots heu vist, en algun moment de la vostra vida, una actuació així. Com si el temps es detinguera, i el ballarí d'alguna manera travessara una espècie de portal i no estiguera fent res diferent del que ha fet anteriorment, 1.000 nits abans, però tot s'alineara. I, de sobte, deixava de semblar merament humà. S'il·luminava des de l'interior, i des de baix i tot s'encenia com un foc amb divinitat.

I quan açò passava, en aquells temps, la gent sabia per què era, tenien un nom per anomenar-ho, ajuntaven les mans i començaven a cantar: "Al·là, Al·là, Al·là, Déu, Déu, Déu". Això és Déu. Un apunt històric curiós: quan els àrabs envaïren el sud d'Espanya, importaren aquest costum i la pronunciació canvià al llarg dels segles d'"Al·là, Al·là, Al·là" a "Olé, olé, olé", que encara se sent en les corregudes de bous i en els balls flamencs. A Espanya, quan un artista ha fet alguna cosa impossible i màgica, li diuen "Al·là, olé, olé, magnífic, bravo", incomprensible, ahí ho teniu: una fugaç visió de Déu. La qual cosa és genial, perquè ho necessitem.

Però la part delicada ve al matí següent, per al propi ballarí, quan es desperta i troba que és dimarts a les 11 del matí, i que ja no és una fugaç visió de Déu. Que simplement és un mortal envellit amb molt de mal de genolls, i que potser no tornarà a arribar tan alt mai més. I potser mai ningú no tornarà a cantar el nom de Déu mentre ell fa voltes, i, llavors, què ha de fer ell la resta de la seua vida? És dur. És una de les reconciliacions més doloroses que s'han de fer en la vida creativa. Però potser no ha d'estar tan ple d'angoixa si no creus mai, en primer lloc, que els aspectes més extraordinaris del teu ésser vénen de tu mateix. Sinó, potser, si simplement creus que te'ls havia prestat una font inimaginable per a una exquisida part de la teua vida per a passar-la, quan hi acabes, a algú altre. I, ja sabeu, si ho veiem d'aquesta manera, tot comença a canviar.

Jo he començat a pensar així, i certament és com he pensat els últims mesos mentre he treballat en el llibre que es publicarà prompte, el que serà la continuació tan espantosament esperada del meu èxit fora mida.

I el que he de dir-me a mi mateixa quan m'obsessione aquest tema és: no tingues por. No et sentes intimidada. Limita't a fer el teu treball. Continua presentant-te per a la teua part del treball, siga quin siga. Si el teu treball és ballar, balla. Si el geni diví i malgirbat que han assignat al teu cas decideix deixar que es puga entreveure un cert astorament un instant gràcies als teus esforços, llavors "Olé!". I si no, tu balla igualment. I "Olé" per a tu, igualment. Ho crec i sent que ho hem d'ensenyar. "Olé!" per a tots vosaltres, igualment, simplement per tenir l'amor humà i la simple tenacitat per a seguir presentant-vos al treball.

Gràcies. (Aplaudeixen) Gràcies. (Aplaudeixen)

June Cohen: Olé! (Aplaudeixen)