Edward burtinsky parla de paisatges manufacturats

Camineu durant quatre mesos amb tres desitjos, i totes les idees es començaran a filtrar. Crec que tothom ho hauria de fer -- imagineu que teniu tres desitjos. Què faríeu? De fet, és un gran exercici per aprofundir realment en les coses que creieu importants, i reflexionar sobre el món que us envolta. I pensant això, pot un individu fer alguna cosa, o inventar alguna cosa que pugui tirar endavant allà fora i marcar la diferència? Inspirat per la natura -- aquest és el tema aquí. I penso, honestament, que així és com vaig començar.

Em vaig començar a interessar en el paisatge com a canadenc. Tenim aquest Gran Nord. I hi havia una població molt minsa, i el meu pare era un apassionat de l'aire lliure. Així doncs, vaig tenir l'oportunitat d'experimentar-ho. I mai vaig poder entendre realment què era, o com m'estava informant. Però el que penso que em deia és que som aquesta cosa transitòria que està passant. I que la natura que veieu allà fora -- les costes intactes, els boscos verges que vaig poder veure -- realment ens donen un sentit del temps geològic, que això ha passat durant molt temps, i l'estem experimentant d'una manera diferent.

I això, per mi, era un punt de referència que penso que necessitava tenir per ser capaç de fer la feina que vaig fer. I vaig sortir, i vaig fer aquesta imatge d'herbes sorgint a la primavera, a la vora de la carretera. Aquest renaixement d'herba. I llavors vaig sortir durant anys intentant fotografiar el paisatge verge. Però com a fotògraf artístic, d'alguna manera notava que això no aconseguiria arrelar que seria un problema intentar fer d'això la meva carrera de fotògraf artístic. I em mantenia absorbit en aquest gènere de la fotografia de calendari, o alguna cosa d'aquet tipus, i no me'n podia apartar. Així doncs, vaig començar a pensar, com puc repensar el paisatge? Vaig decidir repensar el paisatge com el paisatge que hem transformat.

Vaig tenir una mena d'epifania mentre estava perdut a Pennsilvanià, i vaig girar a l'esquerra intentat tornar a l'autopista. I vaig acabar en un poble anomenat Frackville. Vaig sortir del cotxe i em vaig posar dret, i era un poble dedicat a les mines de carbó. Vaig fer un gir de 360 graus, i aquell es va convertir en un dels paisatges més surrealistes que mai hagi vist. Totalment transformat per l'home. I això em va fer sortir i buscar mines com aquesta, i sortir i buscar les incursions industrials en el paisatge més grans que pogués trobar. I això es va convertir en el punt de partida del que estava fent. I també es va convertir en el tema on notava que em podia agafar, i no haver de reinventar-me. Que aquest tema era suficientment gran per convertir-se en el treball d'una vida -- per ser alguna cosa on hi pogués clavar les dents i tant sols cercar i trobar on són aquestes indústries.

I crec que una de les coses que volia dir en agraïment, ja que me'n vaig oblidar, era agrair a totes les corporacions que em van ajudar a entrar. Perquè va caldre negociar per gairebé cadascuna d'aquestes fotografies -- per entrar al lloc a fer aquestes fotografies. I si no fos per aquesta gent deixant-me entrar i per els directius d'aquestes empreses, mai podria haver fet aquest treball. Per tant, en aquest sentit, no estic en contra de les corporacions. Jo tinc una corporació. Treballo amb les corporacions, i sento que tots les necessitem i que són importants. Però també estic a favor de la sostenibilitat.

Per tant hi ha aquesta cosa que m'empeny en les dues direccions. I no estic fent un judici del que passa aquí, però és una progressió lenta. Així doncs, vaig començar a pensar, bé, vivim en totes les edats dels homes: l'edat de pedra, l'edat del ferro, i la del coure I aquestes edats de l'home encara estan en vigor avui en dia. Però ens n'hem desconnectat totalment. Hi ha una cosa que no estem veient aquí. I és una cosa espantosa. Perquè quan comencem a mirar l'apetit col·lectiu dels nostres estils de vida i el que estem fent a aquest paisatge -- això, per mi, és un moment molt lúcid de contemplar

I, a través de les meves fotografies, espero poder captivar la meva audiència i arribar i no ser rebutjat immediatament per la imatge. No dir, "Oh Déu meu, que és això?" Sinó que la imatge et desafiï. A dir, "Uau, això és bonic en un nivell. Però en un altre nivell, això és espantós. No ho hauria d'estar gaudint" Com un plaer prohibit. I és aquest plaer prohibit el que crec que ressona allà fora, i fa que la gent es fixi en aquestes coses, i fa que la gent hi entri. I això també, d'alguna manera, defineix el que sento. És que em deixo portar a tenir una bona vida. Vull una casa, i vull un cotxe. Però hi ha conseqüències allà fora. I com començo a tenir aquesta atracció-repulsió? Fins i tot la tinc en la meva pròpia consciència, i aquí a la meva feina, intento construir aquest mateix interruptor.

Aquestes coses que vaig fotografiar -- aquest munt de pneumàtics tenia 45 milions de pneumàtics. Era el més gran de tots. Es trobava a una hora i mitja de camí d'on era, i es va incendiar fa uns quatre anys. És a prop de Westley, Califòrnia, prop de Modesto. I vaig decidir començar a mirar alguna cosa que, per mi tenia -- si l'anterior treball de mirar el paisatge tenia un sentit de lament cap el que estàvem fent a la natura, en el treball de reciclatge que esteu veient aquí començava a apuntar cap a una direcció. Per mi, això va ser la nostra redempció. Que en el treball sobre el reciclatge que estava fent, estic buscant una pràctica -- una activitat humana que sigui sostenible. Que si continuem posant coses, a través de l'existència industrial i urbana, al sistema -- si seguim fent això -- podem continuar. És clar, escoltant la conferència, hi ha moltes i moltes coses que estan sorgint. Bio-mimètica, i moltes altres coses que s'estan estandaritzant -- la nano tecnologia que podria evitar que haguem d'anar fins al paisatge i destrossar-lo. I tots estem esperant aquestes coses.

Però mentrestant, els problemes continuen creixent. Aquestes coses continuen passant. El que veieu aquí -- vaig anar a Bangladesh, vaig començar a allunyar-me de Nord Amèrica. Vaig començar a mirar el nostre món globalment. I això va passar -- aquestes imatges de Bangladesh -- van nàixer mentre escoltava un programa de ràdio. Estaven parlant d'Exxon Valdez, i de que es produiria un excés de petrolers degut a les indústries asseguradores. i que aquests petrolers s’havien de treure de circulació i que el 2004 seria el punt àlgid. I vaig pensar, "Déu meu, això serà important, no?" Veure els vaixells més grans del món desmantellats a mà, literalment, a països del tercer món. En principi havia d'anar a la Índia. Però em van tancar les portes per culpa d'un incident amb Greenpeace. i llavors vaig poder entrar a Bangladesh. I vaig poder veure el tercer món per primera vegada, una mirada que mai havia cregut possible. 130 milions de persones vivint en una àrea de la mida de Wisconsin, gent pertot arreu, la pol·lució era intensa, i les condicions de treball eren horribles.

Aquí esteu veient alguns camps petrolífers a Califòrnia, alguns dels més grans. I altre cop, vaig tornar a pensar -- vaig tenir una altra epifania -- que el món sencer on jo vivia s'estava creant com a resultat de l'abundància de petroli. Això, per a mi, va ser una idea que vaig començar a elaborar, i vaig continuar construint-la.¨ És una sèrie que espero tenir preparada d'aquí a un parell o tres d'anys, més o menys, sota el títol de "The Oil Party" (La Festa del Petroli). Perquè crec que tot el que ens involucra -- la nostra roba, els nostres cotxes, les nostres carreteres, tot -- n’és el resultat directe. Ara passarem a algunes imatges de Xina. i a través de la Xina -- la vaig començar a fotografiar fa quatre anys, i Xina és realment, al meu cap, una qüestió de sostenibilitat.

Per no parlar, també, que la Xina, té un enorme efecte sobre les indústries amb les quals vaig créixer. Perquè jo vaig créixer en una ciutat de classe obrera, una ciutat GM (General Motors), el meu pare hi treballava. I, per tant, aquest tipus d'indústria m'era familiar. I això també va influir el meu treball. Però sabeu, veure la Xina i l'escala amb la que està evolucionant és força impressionant. El que veieu aquí és la Presa de les Tres Gorges, i aquesta és la presa més gran, un 50 per cent, mai feta per l'home. La majoria dels enginyers del món van deixar el projecte perquè deien, "És massa gran." De fet, quan es va omplir d'aigua fa un any i mig, es va poder registrar un sotrac a la terra mentre volta sobre el seu eix. Va tardar quinze dies a omplir-se. Això va crear una reserva de 600 kilòmetres de longitud, una de les reserves més grans que s'hagi creat mai. I el que va ser un dels projectes més grans lligats a l'obra va ser traslladar 13 ciutats senceres fora de la reserva, i rebaixar tots els edificis perquè puguin deixar pas als vaixells.

Això és un abans i després. Això és abans. I això és unes 10 setmanes més tard, demolits a mà. Em penso que van utilitzar dinamita en 11 dels edificis, tota la resta es va fer a mà. Això era unes 10 setmanes després. I això us en pot donar una idea. Altre vegada amb -- i era la gent que vivia en aquestes cases, la que, de fet, les estava destruint i treballant, i essent pagades per cada rajol per tal de destruir les seves ciutats. I aquestes són algunes imatges d'allò. Vaig fer uns tres viatges a la Presa de les Tres Gorges, observant la transformació massiva del paisatge. Sembla un paisatge bombardejat, però no ho és. El que és, és un paisatge intencionat. Això és una necessitat d'energia, i estan desitjant passar per aquesta transformació massiva, en aquesta escala, per aconseguir l'energia.

I, altra vegada, és un alleujament per el que està passant a la Xina perquè crec que ara mateix sobre la taula, hi ha 27 plantes nuclears en projecte de construcció. No se n'ha construït cap a Nord Amèrica durant 20 anys a causa del problema NIMBY -- no al meu pati. Però a la Xina diuen, "No, en posarem 27 en els pròxims 10 anys." I els forns de carbó estant funcionant per fer energia hidroelèctrica, literalment cada setmana. Així que el carbó mateix és probablement un dels problemes més grans. I una de les altres coses que va passar a les Tres Gorges -- molta superfície agrícola que veieu aquí a l'esquerra va desaparèixer. Alguns dels terrenys més fèrtils es van perdre. I en un punt, d'1,2 a 2 milions de persones es van reubicar, depenent de les estadístiques que miraves. I això és el que estaven construint.

Això és Wushan, una de les ciutats més grans que es van desplaçar. Aquest és el quarter general, o l'ajuntament, de la ciutat. I altra vegada, la reconstrucció de la ciutat. Per mi era trist veure que no van agafar molta cosa, suposo, del que sabem aquí, en termes de planificació urbanística. No hi havia parcs, no hi havia espais verds. Una alta densitat d’habitatges al costat d'un turó. I aquí tenien la oportunitat de reconstruir ciutats des de zero, però d'alguna manera no estem connectant amb ells.

Això és un cartell que, traduït, diu, "Obeïu la llei de control de la natalitat. Construïu la nostra ciència. Idea civilitzada i avançada de matrimoni i naixement." Aquí doncs, si mireu aquest cartell, té totes les trampes de la cultura occidental. Veieu els esmòquings, els rams de flors. Però el que és realment espantós, per mi, d'aquesta foto i d'aquest cartell, és la refineria del fons. És com conjugar totes les coses que tenim i la seva adaptació de la nostra manera de viure, punt i apart. I altre vegada, quan comences a veure aquest tipus d’acceptació, i comences a veure'ls portant el seu estil de vida rural amb una petjada molt, molt petita i movent-se a un estil de vida urbà amb una petjada molt més gran, comença a ser molt clar.

Aquesta és una foto en una de les places més grans de Guangdong -- i aquí és on molts treballadors immigrants arriben des del camp. Hi ha prop de 130 milions de persones en migració intentant arribar als centres urbans a tota hora. I entre els pròxims 10 a 15 anys, estan esperant que entre 400 i 500 milions de persones emigrin als centres urbans com Shangai i als centres industrials. Els fabricants són -- els locals són normalment -- els pots reconèixer pel fet que tots utilitzen el mateix color d'uniformes. Aquest és un uniforme rosa en aquesta fàbrica. És una fàbrica de sabates. I tenen dormitoris per els treballadors. Els porten des del camp i els posen als dormitoris.

Aquesta és una de les fàbriques de sabates més grans, la fàbrica Yuyuan prop de Shanzen. Té 90.000 empleats fent sabates. Aquest és un canvi de torn, un de tres. A cada canvi -- hi ha dues fàbriques d'aquesta escala a la mateixa ciutat. Aquesta en té uns 45.000. Doncs a cada àpat, hi ha unes 12.000 persones que van a dinar. S'asseuen, tenen uns 20 minuts. I entra la següent ronda. És una increïble força de treball la que s'està construint allà. Shangai -- Estic mirant la renovació urbana de Shanghai, i aquesta és una àrea sencera que serà derruïda i convertida en gratacels en els pròxims cinc anys.

El que també està passant a Shanghai és -- la Xina està canviant perquè això no hauria passat fa cinc anys, per exemple. Això és una resistència. Els anomenen dengzahoos -- són com xinxetes al terra. No es mouran. No estan negociant. No els en donen prou, així que no es mouran. I estan aguantant fins que obtinguin un acord. I de fet se n'han sortit prou bé aconseguint millors tractes perquè molts d'ells estan rebent tractes injustos. Estan traient en dues hores -- les comunitat que han estat allà durant centenars d'anys, o potser fins i tot milers d'anys, s'estan trencant i dispersant en àrees suburbanes fora de Shanghai. Però hi ha una sèrie de nois aguantant en aquesta reconstrucció de Shanghai. Probablement, crec, el projecte de renovació urbana més gran que mai s'hagi intentat al planeta.

I llavors l'acceptació de les coses amb què les estan reemplaçant -- altre vegada, un dels meus desitjos, i mai vaig acabar d'anar-hi, era dir-los d'alguna manera que hi ha millors maneres de construir una casa. El tipus de xoc d'estils i coses era impressionant, i d'aquestes en diuen viles. I també, com ara, s'estan movent. La bastida encara hi és, i això és una àrea d'e-residus, i si miraves el primer pla en la impressió gran, podies veure que la indústria -- la seva indústria -- tots estan reciclant. Per tant la indústria ja està creixent al voltant d'aquests nous desenvolupaments.

Aquest és un pont de cinc nivells a Shanghai. Shanghai era una ciutat molt intrigant -- està explotant a un nivell que no crec que cap altre ciutat hagi experimentat. De fet, fins i tot Shanzen, la zona industrial, o econòmica -- una de les primeres -- fa 15 anys tenia uns 100.000 habitants, i avui se situen entre 10 i 11 milions. Això us dóna una idea dels tipus de migració i les velocitats amb les quals -- aquests són només els taxis que està fabricant Volkswagen. N'hi ha uns 9.000 aquí, i s'estan fabricant per la majoria de les grans ciutats, Beijing i Shanghai, Shenzhen. I això no és ni tan sols el mercat de cotxes domèstics, aquests és el mercat del taxi. I el que veuríem aquí com a tipus de desenvolupament suburbà -- o una cosa similar, però són tot gratacels. En fan 20 o 40 a la vegada. i tots els fan iguals, com si fos l'habitatge d'una sola família.

I la densitat és increïble. I una de les coses que volia assenyalar en aquesta imatge és que quan vaig veure aquest tipus d'edificis, em va xocar veure que no fan servir un sistema central d'aire condicionat. Cada finestra té un aire condicionat. I estic segur que aquí hi ha gent que probablement en sabrà més que jo sobre eficiència, però jo no puc imaginar que cada apartament tenint el seu propi aire condicionat sigui una manera molt eficient de refredar un edifici en aquesta escala. I quan comences a veure això, i llavors ho comences a extrapolar a una ciutat de la mida de Shanghai, és literalment un bosc de gratacels. És impressionant, en termes de la velocitat a la que la ciutat s'està transformant. I podeu veure al primer pla d'aquesta imatge, és encara una de les últimes àrees que estaven aguantant. Ara mateix això s'ha netejat tot -- això és va fer fa vuit mesos, i els gratacels s'estan aixecant en aquest indret central. Un gratacels es construeix doncs, literalment, en un dia a Shanghai.

Recentment vaig anar-hi i vaig començar a mirar algunes de les indústries més grans de la Xina. Això és Baostel, just a les afores de Shanghai. Això és el subministrament de carbó per la indústria de l'acer -- 18 kilòmetres quadrats. És una operació increïblement massiva, crec que 15.000 treballadors, cinc cúpules, i la sisena s'està fent. Doncs estan construint uns forns molt grans per intentar fer front a la demanda d'acer que hi ha a la Xina. Aquests són tres dels forns visibles dins de la foto. I altre cop, mirant les imatges, hi ha aquesta constant boira, que veieu. Això us mostra, en temps real, un assemblador. És un tallacircuits. 10 hores al dia a aquesta velocitat. Crec que un dels problemes als que ens estem enfrontant amb la Xina, es que estan utilitzant moltes de les últimes tecnologies de producció.

En aquesta, hi havia 400 persones treballant a la planta. I vaig demanar al gerent que m'assenyalés 5 dels treballadors més ràpids, i llavors hi vaig anar i vaig mirar-los a cadascú durant 15 o 20 minuts, i vaig escollir aquesta dona. I era verdaderament ràpida, la manera com treballava era gairebé increïble. Però aquest és el truc que tenen ells ara mateix, amb el que estan guanyant, és que estan utilitzant totes les últimes tecnologies i màquines d'extrusió, i ajuntant tots els components dins el joc, però l'assemblatge és on estan portant -- els treballadors del camp disposats a treballar. Ells volen treballar. Hi ha una llista d'espera massiva de gent que vol feina. Aquesta condició serà allà durant els pròxims 10 o 15 anys si s'adonen del que volen, que és, ja ho sabeu, de 400 a 500 milions de persones més, venint a les ciutats.

En aquest cas particular -- aquesta és la línia d’assemblatge que heu vist, i aquesta n'és una foto. Vaig haver d'utilitzar una obertura molt petita per tenir prou profunditat de camp. Els vaig haver d'aturar durant 10 segons per aconseguir aquesta foto. Vaig necessitar 5 intents perquè ells continuaven fent. Parar-los era literalment impossible. Estaven immersos en fer el mateix tot el dia, fins que el gerent va haver de dir, amb veu ferma, "Ok, tothom quiet." No era molt dolent, però estan acostumats a produir aquestes coses a una velocitat increïble.

Això és un taller tèxtil fabricant seda sintètica, un subproducte del petroli. I el que veieu aquí és, altre cop, un dels tallers tèxtils més avançats. Hi ha 500 màquines com aquesta, cadascuna val uns 200.000 dòlars. Tenen unes 12 persones fent-ho funcionar, ells només inspeccionen -- només caminen pels passadissos. Totes les màquines estan funcionant, és absolutament increïble veure quina és l'escala de les fàbriques. I vaig començar a endinsar-me més i més a les fàbriques. Això és un díptic, jo faig moltes parelles per intentar copsar el sentit d'escala d'aquests llocs. Això és una línia on reben els fils i els enrotllen tots junts, abans d'anar al taller tèxtil.

Aquesta és una feina molt més intensiva, que fer sabates. Aquesta planta té uns 1.500 treballadors. La companyia en si, tenia uns 10.000 treballadors, i estan fent sabates nacionals. Era molt difícil entrar en companyies internacionals perquè havia d'aconseguir el permís d'empreses com Nike i Adidas, i això és molt difícil d'aconseguir. I ells no volen que hi entri. Però les locals tenien un accés molt més fàcil. Us dóna una idea de, altre cop -- i aquí és on, realment, la gran migració de treballs va començar a traslladar-se a la Xina i fent sabates. Nike va ser una de les primeres. I era realment -- era un component de mà d'obra tant gran que tenia tot el sentit anar al darrera d'aquesta mà d'obra.

Això és una telèfon mòbil d'alta tecnologia. El telèfon mòbil Bird, un dels fabricants de mòbils més grans de la Xina. Crec que les companyies de telèfons mòbils estan sorgint, literalment en setmanes, i tenen un creixement explosiu en telèfons mòbils. Això és una fàbrica tèxtil on fan camises. Youngor, la fàbrica de camises i roba més gran de Xina. I la següent foto és d'un dels menjadors. Tot és molt eficient. Mentre preparava aquesta foto, la gent, de mitjana, tardaven de 8 a 10 minuts a dinar. Aquesta va ser una de les fàbriques més grans que mai hagi vist. Fan màquines de cafè aquí, el major fabricant i de planxes. En fan uns 20 milions al món. Hi ha 21.000 empleats. Aquesta fàbrica -- i en tenen unes quantes -- fa mig kilòmetre de llarg. Aquestes les acabo de disparar -- Acabo de tornar fa un mes, sou, doncs, els primers a veure, aquestes noves fotos de fàbriques que he fet.

He necessitat gairebé un any per aconseguir accés a aquests llocs. L'altre aspecte del que està passant a la Xina és que hi ha una gran necessitat real de materials. Així doncs, molts dels materials reciclats que es recullen aquí es reciclen i s'envien a la Xina en vaixells Això és metall en cubs. Això són armadures, armadures elèctriques. d'on estan agafant el coure i l'acer més bo a partir de motors, reciclant-los. Això està certament connectat amb Califòrnia i Silicon Valley. Però això és el que passa a la majoria d'ordinadors. El 50 per cent dels ordinadors del món acaba a la Xina per ser reciclat.

Aquí en diuen e-residus. I és un problema prou greu. Volen reciclar les plaques de fet ells utilitzen varetes de carbó que es fan servir a tota la Xina, però ells escalfen les plaques, i amb parells de pinces extreuen tots els components. Estan intentant treure tots els metalls valuosos d'aquests components. Però les olors tòxiques -- quan arribes al poble que sorgeix de cremar aquest tipus de plaques, ho pots olorar com a mínim a 5 o 10 kilòmetres abans d'arribar-hi. Aquesta és una altra operació. Són tot fàbriques rurals, no són grans llocs -- tot passa als porxos de la gent, als seus patis, fins i tot a casa seva cremen plaques.

Si hi ha preocupació per algú que s'acosti -- perquè es considera il·legal a la Xina, fer-ho, però no poden aturar l'entrada de productes. Aquest retrat -- normalment no sóc conegut per els retrats, però no em vaig poder resistir, ella a viscut a través de Mao, i del Gran Pas Endavant, i de la Revolució Cultural, i ara està seient en un porxo amb aquests e-residus al seu costat. Fa pensar. Aquesta és una carretera que s'ha inundat amb plaques d'ordinadors és un dels pobles més grans on reciclen. Aquestes són les fotografies que us volia ensenyar.

(Aplaudiments)

Vull dedicar els meus desitjos a les meves dues filles. Han estat seient a la meva espatlla tota l'estona mentre estava pensant. Una és la Megan, la de la dreta i la Katja allà. I per mi la noció completa -- les coses que estic fotografiant són una gran preocupació sobre l'escala del nostre progrés i del que anomenem progrés. I encara que hi ha grans coses a la cantonada -- i és palpable en aquesta sala -- de totes les coses que estan a punt de sortir que poden solucionar molts problemes, Espero que realment totes aquestes coses s'escamparan arreu del món. I començaran a tenir un efecte positiu. I no és una cosa que afecti només el nostre món, sinó que comença a anar a més -- perquè crec que podem començar a corregir la nostra petjada i fer-la més petita -- però hi ha una petjada creixent que està passant a Àsia, i està creixent a gran velocitat, i no crec que puguem igualar-la. Al final l'estratègia , penso, és que hem d'estar molt preocupats per la seva evolució. Perquè estarà connectada a la nostra evolució també.

Part del meu pensament doncs, i part dels meus desitjos, és seure amb aquests pensaments a la ment, i pensar sobre, "Com serà la seva vida quan elles vulguin tenir fills, o quan es preparin per casar-se d’aquí a 20 anys -- o el que sigui, d'aquí a 15 anys?" I per mi aquest ha estat el nucli darrere el meu pensament. A la meva feina, i també per aquesta increïble oportunitat de tenir alguns desitjos. Desig 1: canvi-mundial. Vull utilitzar les meves imatges per persuadir milions de persones a unir-se a la conversa global sobre sostenibilitat I és a través de la comunicació avui que crec que no és una idea irreal. Oh, i vaig sortir a la recerca -- Volia posar el que tenia al cap, enganxar-ho a alguna cosa. No volia que el desig comencés d'enlloc.

Un d'ells el començo gairebé des de zero, però l'altre, volia trobar que és el que funciona ara mateix. I Worldchanging.com és un blog fantàstic, i aquest blog el visiten ara prop de mig milió de persones al mes. I va començar fa tan sols 14 mesos. I la bellesa del que passa allà és que el to de la conversa és el to que m'agrada. El que fan allà és que no fan -- penso que el moviment ambiental ha fallat en el fet que ha utilitzat massa el bastó. Ha utilitzat massa el to apocalíptic. No ha venut els aspectes positius d'estar preocupat ambientalment i intentar avançar, mentre que la conversa que es manté en aquest blog és sobre els moviments positius. Sobre com canviar el nostre món en la millor manera, ràpidament. I és mirant cap a la tecnologia, i és mirant cap a aparells per estalviar energia, i és mirant a com repensem i com redirigim el moviment cap a la sostenibilitat.

I per mi, una de les coses que vaig pensar seria posar part del meu treball al servei de promoure el website Worldchanging.com. Molts de vosaltres coneixereu, ell és un TEDster -- Stephen Sagmeister i jo estem treballant en alguns layouts. I això està en fases preliminars. Aquests no són definitius. Però aquests imatges, amb Worldchanging.com, es poden posar en qualsevol tipus de mitjà. Es poden penjar a la Web, es poden utilitzar en tanques publicitàries, parades d'autobus, o qualsevol cosa similar. Estem mirant això intentant construir. I el que vam acabar discutint era que en molts mitjans acabes amb una imatge amb molt de text, i aquest text s’estén per sobre.

El que era inusual, segons l'Stephen, és que menys del 5 per cent dels anuncis parteixen de la imatge. En aquest cas doncs, perquè és sobre moltes de les imatges i el que representen, i el tipus de preguntes que fan sorgir, que vam creure deixar la imatge que jugués i portés algú a dir, "Bé, que té a veure Worldchanging.com amb aquestes imatges?" I amb una mica de sort, inspirar la gent a anar a aquest website. Worldchanging.com doncs, i construint aquest blog, i és un blog, i espero que no sigui -- no el veig com el tipus de blog on ens seguirem els uns als altres fins a la mort. Aquest n'és un que es farà conèixer, i progressarà, i començarà a arribar. Perquè ara mateix hi ha converses a la Índia, a Xina, a Sud Amèrica -- hi ha entrades procedents d'arreu del món. Penso que hi ha la oportunitat de tenir un diàleg, una conversa sobre sostenibilitat a Worldchanging.com. I qualsevol cosa que puguis fer per promoure-ho seria fantàstic.

El segon desig comença més des de baix, des de sota, en el que treballaré. I és aquest: Desitjo iniciar una competició innovadora que motivi els nens en invertir idees a, en inventar idees sobre, sostenibilitat. I una de les coses que va sortir -- l'Allison, que de fet em va nominar, em va dir una cosa abans en una pluja d'idees. Va dir que el reciclatge a Canada tenia una fantàstica entrada a la nostra psique a través de nens entre quart i sisè curs. I t'hi poses a pensar, sabeu, quart curs -- la meva dona i jo, diem que els 7 anys és l'edat de la raó, ells estan doncs a l'edat de la raó. I estan a la pre-pubertat. És doncs, en una gran finestra on es troben -- els pots influenciar. Sabeu que passa a la pubertat? Ho sabeu, ho sabeu de presentacions anteriors.

El meu pensament aquí és que intentem motivar aquests nens a començar a portar idees a casa. Fem-los entendre què és la sostenibilitat, i que tinguin un interès personal en que passi. I una de les maneres en que vaig pensar que podria fer-ho és utilitzar el meu premi, utilitzaria doncs 30.000 o 40.000 dol.lars del premi, i la resta aniria a gestionar aquest projecte. Utilitzar-los com a premis per als nens. Però l'altre cosa que, pensava, podria ser fantàstica era crear aquests -- diguem-ne premis objectius. Un doncs, seria per la millor idea sostenible per un projecte dins l'escola. Un per el millor projecte a casa. O podria ser el millor projecte comunitari per la sostenibilitat.

També vaig pensar que hi hauria d'haver un bon premi per la millor obra d'art per "Al Meu Món". I el que podria passar -- és una cosa escalable. I si podem aconseguir que la gent posi les coses, sigui equipament, sigui un laboratori de mitjans, o diners per fer el premi prou significatiu -- i obrir-lo a totes les escoles públiques, o escoles que estan amb nens d'aquesta edat, i fer-la una competició oberta perquè ells vulguin perseguir aquests premis i participar. I el premi ha de ser una cosa verificable, no és doncs només sobre idees. Les peces artístiques són sobre les idees i com es presenten i fer-les, però les coses han de ser verificables. D'aquesta manera, el que passa és que estem motivant un cert grup d'edat a començar a pensar. I ho empenyeran amunt des de sota -- amunt cap a, crec, cap a les cases. I els pares començaran a reaccionar-hi, i intentaran ajudar-los amb els projectes.

I penso que comença a motivar la idea general cap a la sostenibilitat d'una manera molt positiva, i els comença a ensenyar. Ja saben sobre reciclatge ara però penso que no entenen la sostenibilitat en totes les coses, la petjada energètica i com n’és d'important. I per ensenyar-los, per mi, seria un desig fantàstic, i seria una cosa on realment m'hi esforçaria. I altre cop, a "El Meu Món", la competició -- utilitzaríem l'art que provingui de la competició per promocionar-lo. I m'agraden les paraules, "Al Meu Món," perquè dona una possessió del món a la persona que ho fa. És el meu món, no és de ningú altre, jo vull ajudar. Jo vull fer-ne alguna cosa. Penso doncs que és una gran oportunitat per atraure la imaginació -- i les grans idees, crec, venen dels nens -- i posar la seva imaginació en un projecte, i fer alguna cosa per les escoles. Crec que les escoles podrien utilitzar equipament extra i diner extra -- serà un incentiu per fer-ho. I aquestes són algunes de les idees en termes d'on podríem posar part de la promoció per "Al Meu Món."

I el tercer desig és una pel·lícula Imax. Em van dir que n'hauria de fer una jo mateix, i sempre he volgut involucrar-me en fer alguna cosa. I l'escala de la meva feina, i el tipus d’idees amb què jugo -- el primer cop que vaig veure una pel·lícula Imax, immediatament vaig pensar, "Hi ha una ressonància real entre el que intento fer, i l'escala del que intento fer com a fotògraf." I penso que hi ha una possibilitat real de fer un potent -- d'arribar a noves audiències si tinc la oportunitat. Estic buscant, doncs, un mentor, perquè acaba de ser el meu aniversari. Tinc 50 anys i no tinc temps de tornar a l'escola ara -- Estic massa ocupat. Necessito algú que em posi en un curs ràpid de com fer una cosa com aquesta, i conduir-me a través del laberint de com fer una cosa així. Això seria fantàstic. Aquest doncs, són els meus tres desitjos.

(Aplaudiments)