Clay Shirky: Per què la llei SOPA és una mala idea

Comencem amb això. Un cartell escrit a mà que vaig veure en un forn familiar al meu barri de Brooklyn, fa uns anys. Tenien una màquina per imprimir en làmines de sucre. Els nens portaven dibuixos i al forn els imprimien en una làmina per fer un pastís decorat.

Malauradament, els nens solien dibuixar dibuixos de la tele. Dibuixaven la Sireneta, o un barrufet o Mickey Mouse. Però resulta que és il·legal usar un dibuix infantil de Mickey Mouse per decorar un pastís. És una violació dels drets d'autor. I vigilar si es violaven drets d'autor en els pastissos dels nens donava tanta feina que els del forn van dir: "Mireu, això ja no ens convé. Els aficionats ja no podeu usar la màquina. Si voleu un pastís amb un dibuix, heu d'usar una imatge del catàleg. És només per a professionals".

Ara el Congrés nord-americà estudia dues lleis: la Llei SOPA i la Llei PIPA. La SOPA, que ve del Senat, és la "Llei contra la pirateria en línia". La PIPA vol dir PROTECTIP, sigles que signifiquen: "Prevenir les amenaces en línia reals a la creativitat econòmica i el robatori de la propietat intel·lectual". És que la gent del Congrés que pensa aquests noms té molt de temps lliure. I el que pretenen la SOPA i la PIPA és que passe això: volen elevar el cost de respectar els drets d'autor fins el punt que deixe de ser rendible oferir eixa opció als aficionats.

El sistema que plantegen requereix identificar els webs que violen els drets d'autor, segons un sistema d'identificació que no està explicat en la proposició, i després retirarien aquests webs del Sistema de Noms de Domini. Aquests webs ja no estarien al Sistema de Noms de Domini. El Sistema de Noms de Domini és el que converteix els noms comprensibles, com google.com, en el tipus d'adreça que utilitzen les màquines: 74.125.226.212.

El problema d'aquest model de censura, el d'identificar un web i retirar-lo del Sistema de Noms de Dominis, és que no funciona. Això sembla un problema greu per a una llei, però al Congrés no els ha preocupat molt. El motiu pel qual no funciona és que si escrius 74.125.226.212 en el navegador, o fas un enllaç amb això, encara trobaràs Google. Per això els requeriments de supervisió que s'exigeixen són l'autèntica amenaça d'esta llei.

Si volem entendre per què el Congrés estudia una llei que no complirà l'objectiu declarat però tindrà efectes secundaris molt perniciosos, hem de saber què n'hi ha darrere. I darrere trobem això: les lleis SOPA i PIPA han estat redactades en gran part per empreses de mitjans fundades al segle XX. Les empreses de mitjans vivien molt bé al segle XX, perquè podien aprofitar-se d'una certa escassesa. Quan una feia un programa de TV, no calia que fóra millor que tots els anteriors; només havia de ser millor que els altres dos programes que es feien a aquella hora. Parlem d'un llindar molt baix de competència. Per tant, amb tindre una qualitat mitjana ja tenien un terç de l'audiència: desenes de milions d'usuaris per fer qualsevol cosa que no estiguera molt mal. Era com tenir una mina d'or i miners que treballen gratis.

Però la tecnologia sempre va endavant. I poc a poc, a la fi del segle XX, l'escassesa es va anar reduint, i no per la tecnologia digital, sinó per una tecnologia analògica. Les cintes de música, els aparells de vídeo i fins i tot la humil fotocopiadora ens donaven noves oportunitats per fer coses que sorprenien la indústria dels mitjans. Es va poder veure que no som un públic passiu. No ens agrada consumir només. Ens agrada consumir, però a mesura que arribaven noves eines vam demostrar que ens agrada produir i compartir. La indústria dels mitjans estava aterrida. Cada novetat l'aterria més. Jack Valenti, el representant de l'Associació Cinematogràfica dels Estats Units (MPAA), va comparar el feroç aparell enregistrador de vídeo amb Jack l'Esbudellador i el pobre, l'indefens Hollywood amb una dona sola a casa. Així de forta era la retòrica.

Llavors, la indústria dels mitjans va pregar, va exigir que el Congrés actuara. I el Congrés va actuar. A principis dels 90, es va aprovar la llei que ho va canviar tot. Parle de la Llei d'enregistrament domèstic d'àudio de 1992. La Llei d'enregistrament domèstic de 1992 deia: "A veure, si la gent grava coses de la ràdio i fa una selecció per als amics, això no és delit. No passa res. Gravar coses i remesclar-les i compartir-les amb amics està bé. Si fas moltes còpies d'alta qualitat i les vens, això sí que no. Però gravar coses per diversió, està bé, ho passem per alt. I van pensar que això aclaria la qüestió, perquè marcaven una distinció clara entre còpia legal i il·legal.

Però la indústria dels mitjans no volia això. Ells volien que el Congrés prohibira les còpies, i punt. Quan es va aprovar la Llei d'enregistrament domèstic de 1992, la indústria dels mitjans va rebutjar la idea de distingir còpies legals i il·legals, perquè estava clar que si el Congrés actuava en aquest sentit, els ciutadans podíem acabar tenint més drets per participar en el nostre entorn mediàtic. Per això van passar al pla B. El pla B els va costar un temps.

El pla B es va manifestar plenament l'any 1998 en la Llei de drets d'autor del mil·lenni digital (DMCA). Era una llei complicada, amb molts engranatges. Però el gran cop de la Llei DMCA és que feia legal vendre productes digitals no duplicables. El problema és que això és impossible. Seria, en paraules d'Ed Felten, "Com repartir aigua que no estiga humida". Els bits són duplicables. Els ordinadors fan això. És un efecte secundari del seu funcionament normal.

Per tant, per fingir que podien vendre bits no duplicables, la Llei DMCA legalitzava el fet d'obligar-te a usar sistemes que impedeixen als teus dispositius copiar. Cada aparell de DVD o de jocs, cada televisió i ordinador que comprares, sense importar el que tu volies quan ho compraves, podia ser limitat per la indústria dels mitjans com a condició per a la venda de continguts. I per assegurar-se que no ho notaves i que no activaries aquestes capacitats que són normals en un aparell informàtic, van il·legalitzar que l'usuari intente restaurar la capacitat de copiar aquests continguts. La Llei DMCA marca el moment en què la indústria dels mitjans va rebutjar el sistema jurídic de distinció entre còpies legals i il·legals i va intentar evitar qualsevol còpia per mitjans tècnics.

La Llei DMCA ha tingut, i té, molts efectes complicats, però quant a frenar els intercanvis bàsicament no ha funcionat. El motiu pel qual no ha funcionat és que la Internet s'ha fet molt més popular i poderosa del que ningú havia imaginat. Les cintes i revistes casolanes no eren res comparat amb el que veiem ara a Internet. Al món en què vivim la majoria dels nord-americans de més de 12 anys comparteixen coses en línia. Compartim textos, imatges, so i vídeo. Compartim coses que fem. Compartim coses que trobem. Compartim coses que fem a partir del que trobem, i tot això horroritza la indústria.

Per això la PIPA i la SOPA són el segon assalt. Però si la Llei DMCA era quirúrgica, operem el teu ordinador, operem la teva televisió, operem la teva videoconsola, i evitem que facen el que haurien de fer normalment, la PIPA i la SOPA són nuclears i el que diuen és: "volem arribar a tot el món i censurar continguts". Com deia, el mecanisme que proposen requereix eliminar tot allò que enllace amb aquelles adreces IP. Han d'eliminar-se dels cercadors, han d'eliminar-se dels directoris en línia, han d'eliminar-se de les llistes d'usuaris. I com que els majors productors de contingut en Internet no són Google ni Yahoo, sinó nosaltres, ens han de vigilar a nosaltres. Perquè finalment, l'autèntica amenaça per a la promulgació de la PIPA i la SOPA és la nostra capacitat de compartir coses.

Amb la PIPA i la SOPA el risc és que el secular concepte legal de la presumpció d'innocència es capgire en presumpció de culpabilitat: "No pots compartir mentre no ens demostres que no estàs compartint una cosa que no ens agrada". De sobte, la càrrega de provar el que és legal o il·legal recau sobre nosaltres i sobre els serveis que ens estan oferint noves capacitats. I ni que costara 10 cèntims supervisar un usuari, seria la fi d'un servei que té cent milions d'usuaris.

Aquesta és la Internet que proposen. Imagineu aquest cartell per tot arreu, però al cartell no diria "Forn El Pastís"; al cartell diria "YouTube", "Facebook" o "Twitter". Imagineu que diguera "TED", perquè la supervisió de comentaris implica un cost inacceptable. Els efectes reals de la SOPA i la PIPA seran diferents del que diuen que volen fer. De fet, l'amenaça és la inversió de la càrrega de la prova: de sobte, ens tractarien com a lladres cada vegada que tinguérem la llibertat de crear, produir o compartir. I les persones que ens donen aquesta capacitat, com YouTube, Facebook, Twitter o TED, s'haurien de dedicar a supervisar-nos o serien culpables de contribució a la infracció.

Podeu fer dues coses per ajudar a evitar això. Una cosa és simple i l'altra, complicada; una és fàcil i l'altra, difícil. La cosa fàcil i simple és aquesta: si sou ciutadans nord-americans, telefoneu els vostres diputats i senadors. Si observeu les persones que promouen la Llei SOPA i les que promouen la Llei PIPA veureu que han rebut quantitats de milions i milions de dòlars de la indústria dels mitjans tradicionals. Vosaltres no teniu tants milions de dòlars, però podeu trucar els vostres representants recordar-los que sou votants i demanar que no us tracten com a lladres, i podeu dir que no voleu que espatllen la Internet.

Si no sou ciutadans nord-americans, poseu-vos en contacte amb els que conegueu i animeu-los a fer això mateix. Perquè això sembla una qüestió nacional, però no ho és. Aquesta indústria no es conformarà a espatllar la nostra Internet. Si l'espatllen, l'espatllaran per a tots. Aquesta és la part fàcil, la part més simple.

La difícil és aquesta: prepareu-vos, perquè açò no és el final. SOPA és una nova versió de la COICA, una proposició que no es va aprovar l'any passat. I tot açò es remunta al fracàs de la Llei DMCA per a bloquejar els intercanvis per mitjans tècnics. I la DMCA es remunta a la Llei d'enregistrament domèstic, que va horroritzar aquesta indústria. Perquè tot aquest assumpte de denunciar que algú està infringint la llei i reunir proves per demostrar-ho, això resulta que és massa complicat. "Preferiríem no haver de fer-ho", diu la indústria de continguts. I el que volen és no haver de fer això. No volen cap distinció jurídica entre intercanvis legals i il·legals. Volen que els intercanvis desapareguen, i punt.

Les Lleis PIPA i SOPA no són anomalies, no són úniques. Són un pas més dins d'un procés que ja dura 20 anys. I si les derrotem, tal com espere, altres vindran. I així fins que convencem el Congrés que front a una violació de drets d'autor el correcte és el que es va fer en els casos de Napster i YouTube: un judici en què es presenten proves, es debaten els fets i s'analitzen diferents solucions, tal com es fa en una societat democràtica. Així és com s'ha de fer.

Mentrestant, la part difícil és preparar-se. Perquè les Lleis PIPA i SOPA porten un missatge: "Ha trucat Time Warner, diuen que hem de tornar al sofà a consumir i punt, sense produir ni compartir". Hem de dir "no".

Gràcies.

(Aplaudiments)