David Binder: La revolució dels festivals d'arts

Sydney. Tota la vida havia volgut viatjar a Sydney. Arribo a l'aeroport, a l'hotel, em registro, i assegut allà al vestíbul veig un fullet del Festival de Sydney. Faig una ullada, i veig un espectacle anomenat "Minto:Live." La descripció deia: "Els suburbis de Minto es converteixen en l'escenari de representacions creades per artistes internacionals amb la col·laboració de la gent de Minto."

Què era aquest lloc anomenat Minto? Sydney, pel que sabia, és una ciutat de suburbis, i Minto es troba al sud-oest, a una hora més o menys. La veritat, no era exactament el que esperava trobar el meu primer dia a Austràlia. Vull dir, esperava veure el Pont del Port o Bondi Beach, però Minto? En fi, com que sóc productor, i era un projecte teatral pensat per a un lloc específic, no vaig poder resistir-me.

Vaig agafar el cotxe divendres a la tarda, i mai no oblidaré el que vaig veure quan vaig arribar. Per la representació, l'audiència caminava pel veïnat de casa a casa, i els residents, que eren qui feien la representació, sortien de les seves cases, i feien aquestes dances autobiogràfiques a la gespa, al carrer. (Riures) L'espectacle és una col·laboració amb l'empresa d'actors britànica Lone Twin. Lone Twin va treballar prèviament a Minto amb els residents, i havien creat aquestes dances.

Aquesta nena Australiana-Índia, va sortir i va començar a dansar davant de casa seva, el seu pare mirava per la finestra per veure què era tot aquest soroll i rebombori, i s'hi va apuntar de seguida. També la seva germana petita. I de sobte estaven tots ballant aquesta dansa alegre i exuberant devant de casa seva. (Riures)

A mesura que caminava pel veïnat, estava impressionat i commogut per l'increible sentiment d'identificació que aquesta comunitat sentia per aquest esdeveniment. "Minto: Live" va establir un diàleg entre els veïns i artistes internacionals, i va celebrar de veritat la diversitat de Sydney a la seva manera.

Crec que el Festival de Sydney que va produir "Minto: Live" representa un nou tipus de festival d'arts del segle XXI. Aquests festivals són radicalment oberts. Poden transformar ciutats i comunitats.

Per a entendre això, crec que agafa sentit si mirem d'on venim. Els festivals d'arts moderns van néixer de les runes de la Segona Guerra Mundial. Els líders civils van crear aquests esdeveniments anuals per a celebrar la cultura com la més alta forma d'expressió de l'esperit humà. El 1947, va néixer el Festival d'Edimburg, el festival d'Avinyó, i cents d'altres es van crear després. El treball que feien era molt elitista, i venien estrelles com Laurie Anderson, Merce Cunningham o Robert Lepage, que van col·laborar en aquest circuit, i feien espectacles fonamentals com "The Mahabharata" i el monumental "Einstein on the Beach".

Però van passar les dècades, aquests festivals es van establir, i amb l'acceleració de la cultura i el capital, l'Internet que ens ha unit a tots, i la distinció elitista-popular casi desapareguda, va sorgir un nou tipus de festival.

Els festivals anteriors encara prosperaven però de Brighton a Rio, o a Perth, estava sorgint quelcom de nou, i aquests festivals eren diferents de debò. Aquests festivals eren oberts perquè a Minto la gent comprèn que el diàleg entre allò local i allò global és indispensable. Són oberts perquè demanen a l'audiència que siguin actors, protagonistes, companys, abans que espectadors passius, i són oberts perquè saben que la imaginació no es pot tancar dins d'edificis, i la major part del treball que fan és en llocs específics o en espais oberts.

Llavors, el nou festival demana a la audiència que representi un paper essencial dins de la representació. Companyies com De La Guarda, que produeixo, i Punchdrunk creen aquestes experiències totalment immersives que posen l'audiència al centre de l'acció, però la companyia d'actors alemanya Rimini Protokoll ho porta tot a un nivell diferent. En una sèrie d'espectacles que inclou "100% Vancouver" o "100% Berlín", les representacions de Rimini Protokol realment reflecteixen la societat. Rimini Protokoll escull 100 persones que representen la ciutat en aquell moment d'acord amb la raça, gènere i classe, per mitjà d'un acurat procés que comença 3 mesos abans, llavors aquestes 100 persones expliquen històries sobre ells mateixos i les seves vides, i tot esdevé una foto de la ciutat en aquell moment. LIFT és un pioner en la localització d'esdeveniments. Entenen que el teatre i la representació poden ocurrir allà on vulguis. Pots fer una representació en un aula, en un aeroport, — (Riures) — o a l'aparador d'una botiga.

Els artistes són exploradors. Qui millor per ensenyar-nos la ciutat un altre cop? Els artistes es poden portar a la part més remota de la ciutat que no hem explorat, o ens poden portar a aquell edifici pel que passem cada dia però no hi entrem.

Un artista, crec, es capaç de mostrar-nos les persones que passaríem per alt d'altra manera. Back to Back és una companyia australiana de persones discapacitades. Vaig veure el seu espectacle al Staten Island Ferry Terminal de Nova York en hora punta. Repartien auriculars entre l'audiència i ens assèiem a una banda del terminal. Els actors estaven just davant de nosaltres, entre els viatgers, i els podiem sentir. Potser d'altra manera ni tan sols els miraríem. Aleshores Back to Back fa teatre en llocs específics i l'utilitza per a recordar-nos qui som i què escollim per a editar les nostres vides.

Així, el diàleg entre allò local i allò global, la audiència com a participant, actor i protagonista i l'ús innovatiu dels llocs, totes aquestes coses entren en joc a l'impressionant treball de la fantàstica companyia francesa Royal de Luxe. Les titelles gegants de Royal de Luxe arriben a una ciutat i s'hi queden uns pocs dies.

Per a "The Sultan's Elephant", Royal de Luxe va paralitzar el centre de Londres amb la seva història d'una nena gegant i el seu amic, un elefant que viatja a través del temps. Per alguns dies, van transformar una ciutat enorme en una comunitat plena d'infinites possibilitats. The Guardian va escriure, "Si l'art es tracta de transformació llavors no pot haver-hi una experiència més transformadora. El que "The Sultan's Elephant" representa és ni més ni menys que una ocupació artística de la ciutat i una reivindicació del carrer per a la persones".

Podem parlar de l'impacte econòmic d'aquests festivals a cada ciutat, però m'interessen moltes més altres coses, per exemple com un festival ajuda a una ciutat a expressar-se, com li fa arribar a ser ella mateixa. Els festivals promouen la diversitat, afavoreixen el diàleg entre veïns, fomenten la creativitat, enforteixen l'orgull cívic, i milloren el nostre benestar psicològic en general. Resumint, fan les ciutats millors llocs per a viure.

Un bon exemple: Quan "The Sultan's Elephan" va arribar a Londres just nou mesos després del 7/7, un londinenc va escriure, "Per primer cop des dels bombardeigs a la ciutat, em va trucar la meva filla i vaig sentir la seva veu plena de goig. Havia quedat amb amics per a veure "The Sultan's Elephant", i, saps? Això va marcar una diferencia". Lyn Gardner va escriure a The Guardian que un gran festival ens pot mostrar un mapa del món, un mapa de la ciutat i un mapa de nosaltres mateixos, però no hi ha un model fix de festival. Crec que allò que tenen d'especial els festivals, els nous festivals, és que capturen completament la complexitat i l'emoció de com vivim avui dia. Moltes gràcies. (Aplaudiments)