Daniel Goldstein: La lluita entre el jo present i el futur

Recordeu la història d'Ulisses i les Sirenes que vam aprendre a l'institut? Hi havia un heroi, l'Ulisses, que tornava cap a casa després de la guerra de Troia. Estava a la coberta del vaixell, parlant amb el primer oficial, i va dir: "Demà arribarem a aquelles roques, i en aquelles roques hi ha unes dones molt belles anomenades Sirenes. Aquestes dones canten una cançó hipnotitzadora; una cançó tan captivadora que qualsevol mariner que l'escolti acaba xocant contra les roques i mor". És normal esperar, dit això, que escollirien un camí alternatiu per no trobar-se amb les Sirenes, però Ulisses va dir: "Vull sentir aquesta cançó, així que el que penso fer és posar-vos cera a les orelles a tots vosaltres, atenció, per a que no pugueu sentir-la, i faré que em lligueu al màstil per a poder-la escoltar i que poguem navegar sense que ens afecti". Es tracta d'un capità que arrisca la vida de tots els tripulants del vaixell per a poder sentir la cançó.

M'agradaria creure que, d'haver estat així, probablement ho haurien assajat unes quantes vegades. L'Ulisses hagués dit: "Molt bé, anem a fer una prova. Lligueu-me al masteler i jo us suplicaré que em deslligueu. Digui el que digui, em desslligueu del màstil. Bé, lligueu-me". El primer oficial agafa la corda i lliga l'Ulisses al màstil amb un bon nus. L'Ulisses fa la millor actuació de la seva vida tot dient: "Deslligueu-me, deslligueu-me! Vull sentir aquesta cançó! Deslligueu-me!" I el primer oficial aguanta sàviament i no deslliga l'Ulisses. Llavors, l'Ulisses diu: "He vist que ho heu entès. Molt bé, deslligueu-me ara mateix i anem a sopar". El primer oficial en dubta. Es pregunta: "Això és part de l'assaig o he de deslligar-lo?" I pensa: "Bé, suposo que en algun moment l'assaig ha d'acabar, oi?" Així que deslliga l'Ulisses i aquest s'enfada com una mona. Li diu: "Ets idiota. Un tros de quòniam. Si arribes a fer això demà, jo seria mort, tú també i tots i cadascun de nosaltres. Ara no em deslliguis passi el que passi". I tira al primer oficial a terra. Això es va repetint durant tota la nit: assajant, lligant-lo al màstil, pretenent enganyar-lo per escapar-se apallissant al primer oficial sense pietat. Resulta hilarant.

El fet de lligar-se un mateix a un màstil és, probablement, l'exemple escrit més antic d'allò que els psicòlegs anomenen un mecanisme de responsabilitat. Un mecanisme de responsabilitat és una decisió que prens amb el cap fred per a refrenar-te per a que no facis quelcom que te'n puguis penedir quan no tinguis el cap fred. Perquè hi ha dos caps dins de cada persona, si ens parem a pensar-ho. Els estudiosos porten molt de temps apel·lant a aquesta metàfora dels dos jo quan es tracta de temptacions. Primer està el jo present. És com l'Ulisses quan està sentint la cançó. L'únic que vol és estar a primera fila. Només té en ment la gratificació immediata. Però llavors hi ha aquest altre jo, el jo futur. És l'Ulisses, fet un vellet, que no vol res més que jubilar-se i marxar a la seva torre, al costat de la platja, amb la seva dona Penèlope, als afores d'Ítaca... l'altra.

Llavors, per què necessitem mecanismes de responsabilitat? Bé, resistir la temptació no és fàcil, tal i com va dir l'economista anglès del segle XIX, Nassau William pare: "Abstenir-se del plaer que hi ha al nostre poder o buscar resultats llunyans en lloc d'immediats són dels esforços més dolorosos de la voluntat humana". Si et proposes objectius i ets com la resta de la gent, probablement t'adonis de que no és que els teus objectius siguin físicament impossibles allò que t'impedeix aconseguir-los, sinó la falta d'auto-disciplina per no perdre'ls de vista. Perdre pes és, físicament, possible. Fer més exercici és, físicament, possible. Ara bé, resistir la temptació costa.

L'altra raó per la qual és difícil resistir la temptació és perquè es tracta d'una batalla desigual entre el jo present i el jo futur. És a dir, hem d'admetre que el jo present és present. Té el control. És al poder ara mateix. Té uns braços llargs i musculosos que poden aixecar dònuts i emportar-te'ls a la boca. I el jo futur no està ni al teu costat. És lluny en el futur. És dèbil. Ni tan sols té un advocat present. No hi ha ningú que defensi el jo futur. D'aquesta manera, el jo present pot esclafar tots els seus somnis. Així que tenim una batalla entre tots dos jo i hi necessitem mecanismes de responsabilitat. per anivellar el camp de joc per a tots dos.

Bé, la veritat és que jo mateix sóc un fan dels mecanismes de responsabilitat. El fet de lligar-se al masteler és el més vell de tots, però n'hi ha d'altres, com ara guardar la targeta de crèdit en un calaix i tancar-lo amb clau, o no portar menjar ràpid a casa per no menjar-ne, o desendollar la connexió a Internet per a que utilitzis l'ordinador. Jo ja creava mecanismes de responsabilitat propis abans de que sapigués què eren. Quan era un post-doctorant mort de gana, a la Universitat de Columbia, em trobava capficat en una fase de "publicar o morir" a la carrera. Havia d'escriure 5 pàgines al dia sobre articles o havia de renunciar a 5 dòlars.

I quan intentes posar en marxa aquests mecanismes, t'adones de que el diable es troba als petits detalls. Perquè no és tan fàcil desempallegar-se de 5 dòlars. És a dir, no els pots cremar. És il·legal. I vaig pensar: "Bé, els podria donar a una organització benèfica o a la meva dona o alguna cosa semblant". Però llavors vaig pensar: "Un moment, m'estic enviant missatges creuats. Perquè ara resulta que no escriure és dolent, però donar a Càritas és bo". Així que justificava el fet de no escriure regalant alguna cosa. Llavors, vaig girar la truita i vaig pensar: "Bé, ho podria donar als neo-nazis". Però llavors se'm va acudir: "Això és més dolent que el fet de que escriure és bo, així que no funcionaria". Al final, vaig decidir que deixaria els 5 dòlars en un sobre al metro. Alguns cops ho trobava una persona bona; d'altres, una dolenta. Si fa no fa, era un intercanvi de diners sense sentit del qual me'n penediria. (Riure) Així són els mecanismes de responsabilitat.

Tot i que m'agraden, hi ha un parell de coses que no deixen de preocupar-me sobre els mecanismes de responsabilitat, i és possible que ho sentiu si els utilitzeu. La primera és quan poses en funcionament un d'aquests mecanismes, com si fós un contracte que has d'escriure o pel qual has de pagar cada dia. És un recordatori constant de que no tens auto-control. T'estàs dient a tu mateix: "Sense tu, mecanisme, jo no sóc res. No tinc auto-disciplina". Llavors, quan estàs en una situació en la que no tens un mecanisme a mà (com, per exemple: "Òndia, m'estan oferint un dònut, però no tinc cap mecanisme de defensa!"), te'l menges i prou. No m'agrada la forma que tenen d'arrabassar-te el poder. Jo opino que l'auto-disciplina és quelcom tangible, com un múscul. Com més l'exerceixes, més fort es torna.

L'altre problema amb els mecanismes de responsabilitat és que sempre te'n pots escapolir. Dius: "Bé, és evident que avui no puc escriure perquè estic fent una conferència al TED i tinc cinc entrevistes, i després tinc una festa i acabaré borratxo. Per tant, això, avui, no funcionarà". Llavors, ets pràcticament l'Ulisses i el primer oficial en una sola persona. T'hi poses, t'hi lligues i te n'escapoleixes, i després et tortures.

Doncs bé, porto treballant, ara farà una dècada, en trobar altres formes de canviar la relació que té la gent amb el seu jo futur sense utilitzar aquests mecanismes de responsabilitat. En concret, m'interessa la relació amb el jo econòmic futur. I sé que això és un tema oportú, ara mateix. M'estic referint al tema d'estalviar. Estalviar ara és un problema clàssic de dos jo. El jo present no vol estalviar per res. Vol els diners per comprar. A la vegada, el jo futur vol que el jo present estalvïi. Un problema d'oportunitat. Observem el nivell d'estalvis i podem veure que ha anat davallant des dels anys 50. Igualment, l'índex de risc de jubilació, la probabilitat de no poder tenir tot allò que necessites quan et jubilis, ha anat augmentant. Ara estem en una situació en la qual, per cada tres persones de la generació del "baby boom", el McKinsey Global Institute prediu que dues d'elles no arribaran a tenir tot allò que els cal abans de jubilar-se quan s'hagin jubilat.

Llavors, què hi podem fer? Hi ha un filòsof, el Derek Parfit, que va dir unes paraules que ens van inspirar, als meus coautors i a mi. Va dir: "És possible que descuidem el nostre jo futur per algún error de creença o d'imaginació". És a dir, que, d'alguna forma, és possible que no creiem que ens farem grans, o que no podem imaginar-nos que algun dia serem vells. Per una part, sembla ridícul, això. És clar que sabem que ens farem grans, però no hi ha coses que creiem i que no creiem a la vegada?

Així doncs, els meus coautors i jo hem utilitzat ordinadors, l'eina més gran dels nostres temps, per donar un cop de mà a la imaginació de la gent i ajudar-los a visualitzar com pot ser viatjar al futur. Ara us ensenyaré algunes d'aquestes eines. La primera s'anomena el constructor de repartiments. Mostra a la gent com podria ser el seu futur amb un centenar de resultats igualment probables que es poden obtenir al futur. Cada resultat es mostra amb un d'aquests marcadors, i cadascun es troba en una filera que representa el nivell de riquesa i de jubilació. Com més amunt siguis, més diners gaudiràs de la jubilació. Com més avall siguis, més et costarà arribar a fi de mes. Quan fas una inversió, allò que realment dius és: "Accepto que qualsevol d'aquestes 100 coses em poden passar i poden determinar la meva riquesa".

Ara intenteu capgirar aquests resultats. Tracteu de manipular el vostre destí, tal i com està fent aquesta persona, però cal quelcom per fer-ho. Això vol dir que has d'estalviar un dia més. Quan trobis una inversió amb la que siguis feliç, fas clic a "Fet" i els marcadors comencen a desaparèixer, lentament, un per un. Simula què passa quan inverteixes en una cosa i veus quins resultats n'obtens. Al final, només hi quedarà un marcador i determinarà la nostra riquesa quan ens jubilem.

Sí, aquesta persona s'ha jubilat cobrant un 150% del sou que guanyava quan treballava. Estan fent més diners jubilats que quan treballaven. Si ets com la majoria de la gent, el fet únic de veure això ja t'ha fet somriure com un beneit; Penses: "Arribar a fer un 50% més dels diners que quan treballava". Tot i així, si resulta que estaves a la part baixa de la taula, és possible que hagis sentit com se t'encongia l'estòmac en pensar en com fer-t'ho per a passa una bona jubilació. En utilitzar aquesta eina contínuament i simulant més i més resultats, la gent pot entendre que les inversions i els estalvis que fan avui determinen el benestar del futur.

Ara la gent es veu motivada a través d'emocions, però la gent diferent troba motivants altres coses. Això és una simulació que empra gràfics, però n'hi ha que veuen més motivant el fet de veure què poden comprar, no només números. Per tant, he creat un constructor de repartiments on, enlloc de mostrar resultats numèrics, mostro què pots obtenir arrel d'aquests resultats, concretament, apartaments que et puguis permetre si et jubiles amb 3000, 2500, 2000 dòlars al mes, etcètera. Com més baixes en l'escala d'apartaments, veus com la cosa va empitjorant per moments. Alguns semblen llocs on vaig viure quan m'acabava de llicenciar. I, a mesura que vas arribant al final de tot, topes amb la crua realitat de que, si no estalvies res per a la jubilació, no podràs permetre't cap tipus de vivenda. Aquestes imatges són apartaments de debò, amb aquests mateixos lloguers, extrets d'Internet.

L'última cosa que vull ensenyar-vos, l'última màquina del temps conductual, és quelcom que vaig crear amb el Hal Hershfield, el qual em va presentar el meu coautor en un antic projecte, Bill Sharpe. I resulta que es tracta d'una capbussada a la realitat virtual. Llavors, el que fem és prendre fotos de la gent (en aquest cas, universitaris i universitàries) i utilitzem un programa per fer-los envellir i fer-los veure quin aspecte tindran quan tinguin 60, 70, 80 anys. Intentem provar si realment ajudant a la teva imaginació, donant un cop d'ull al teu jo futur, pots canviar els teus hàbits inversors.

Així que aquest és un dels nostres experiments. Aquí veiem la cara del jove de l'esquerra. Li hem donat un control per a que pugui ajustar el nivell d'estalvis. A mesura que disminueix el nivell d'estalvis, vol dir que no estarà estalviant res quan arribi a l'extrem esquerre. Es pot veure que els seus ingressos anuals (aquest és el percentatge del sou que pot emportar-se a casa avui) és força alt, del 91%, però els ingressos de la jubilació són molt baixos. Es retirarà amb un 44% d'allò que guanyava mentre treballava. Si estalvia la quantitat legal màxima, guanyarà més diners en jubilar-se, però no serà feliç perquè ara té menys diners a la part esquerra per gastar avui. Hi ha altres condicions que mostren el jo futur. Des del punt de vista del jo futur, tot és a l'inrevés. Si estalvies molt poc, el jo futur no és gens feliç vivint amb el 44% dels teus ingressos anteriors. Però si el jo present estalvia molt, el jo futur està encantat de la vida, amb uns ingressos propers al 100%.

Per poder portar això a una audiència més àmplia, he estat treballant amb el Hal i Allianz per crear quelcom que anomenem màquina del temps conductual, en la qual no només et veus a tu mateix en el futur, sinó que veus reaccions emocionals anticipades davant dels diferents nivells de riquesa possibles. Així que, per exemple, aquí tenim una persona que està utilitzant aquesta eina. Observeu les expressions facials Conforme va movent la barra. La cara jove es torna més i més feliç sense estalviar res. La cara vella se sent miserable. Poc a poc, ho portem a un nivell d'estalvis moderat. I tenim el nivell d'estalvis alt. La cara jove no sembla estar gaire contenta. Però la cara vella sembla força satisfeta amb la decisió. Anem a veure si això produeix cap efecte en allò que fa la gent. El millor de tot és que no és quelcom que afecti a la gent de forma parcial, ja que, quan una cara somriu, l'altra arrufa el nas. No t'està dient de quina forma col·locar el control; només t'està recordant que estàs connectat i legalment lligat al teu jo futur.

Les decisions d'avui determinar el seu benestar. I això és quelcom força fàcil d'oblidar. Aquest ús de la realitat virtual no serveix només per veure com envelleix la gent. Hi ha programes que et permetran veure quina fila farà la gent si fumen, si prenen massa el sol, si s'engreixen, etc. El costat bo de tot això és que, a diferència dels experiments que el Hal i jo mateix vam dur a terme amb el Russ Smith, no els has de programar tu mateix per veure la realitat virtual. Hi ha aplicacions pels smartphones que, per un grapat de dòlars, fan exactament el mateix. Aquest és el Hal, el meu coautor. És possible que el reconegueu d'altres demostracions. I, per riure una estona, vam processar la seva foto pel programa de calvície, envelliment i engreixament per veure com quedaria. El Hal és aquí, així que crec que li ho devem, i tu també t'ho deus, per desenganyar-te d'aquella última imatge. I això és tot.

De part meva i del Hal, els desitjo el millor al vostre jo present i futur. Gràcies.

(Aplaudiments)