Dan Gilbert parla de les nostres falses expectatives

Tots prenem decisions cada dia; volem saber quina és la millor decisió en tota mena de dominis, ja siguin financers, gastronòmics, professionals, sentimentals. I indubtablement, si algú ens pogués dir realment com fer exactament el que és millor en cada cas, seria un regal formidable.

I es dóna el cas que, de fet, al món li va ser ofert aquest regal el 1738 per part de l'erudit holandès Daniel Bernoulli I del que us vull parlar avui és de què és aquest regal, i també us vull explicar per què no va fer canviar res en absolut.

Aquí teniu el regal de Bernoulli. Aquesta és la citació original. si us sona a grec, és perquè, de fet, és grec. La traducció en paraules, segurament menys precisa però que captura el sentit del que Bernoilli volia dir amb això, és aquesta: el valor esperat de qualsevol de les nostres accions, és a dir el benefici que podem esperar obtenir-ne, és el producte de dues coses ben senzilles: la probabilitat de què aquesta acció ens faci guanyar alguna cosa, i el valor d'aquest guany per a nosaltres.

En certa manera, el que Bernoilli ens està dient és que, si podem estimar i multiplicar aquestes dues coses, sabrem sempre exactament com hem d'actuar.

Bé, aquesta senzilla equació, fins i tot per aquells que no els agraden les equacions, és una cosa amb la que esteu força familiaritzats. Aquí en teniu un exemple: si jo us digués, juguem al joc de tirar una moneda a l'aire, jo tiraré una moneda, i si surt cara, us pago 10 dòlars, però vosaltres heu de pagar 4 dòlars pel privilegi de jugar amb mi, la majoria de vosaltres diria, d'acord, accepto l'aposta. Perquè sabeu que les probabilitats que teniu de guanyar son 1/2, el que obtindreu guanyant són 10 dòlars, la multiplicació dóna 5, i això és més del que us faig pagar per jugar. Així doncs, la resposta es, sí. Això és el que els estadístics anomenen tècnicament una aposta de nassos.

La idea és doncs molt senzilla quan es tracta d'aplicar-la al llançament de monedes, però de fet, no és tan senzilla en el dia a dia. La gent és molt dolenta a l'hora de estimar aquestes dues coses. I d'això és del que us vull parlar avui.

Hi ha dues menes d'errors que la gent comet quan intenta decidir quina és la millor cosa que poden fer, i són els errors en l'estimació de la probabilitat de tenir èxit i els errors en l'estimació del valor del seu propi èxit. Deixeu-me parlar primer del primer cas. Calcular probabilitats sembla que hauria de ser alguna cosa força senzilla: tenim sis cares d'un dau, dos costats d'una moneda, 52 cartes a la baralla. Tots sabeu quina és la probabilitat de treure un as de piques, o de treure cara. Però resulta que aquesta no és una idea gaire fàcil d'aplicar a les coses del dia a dia. I és per això que els americans gasten més -hauria de dir, perdin més- en jocs d'atzar que en tots els altres tipus de diversions combinades. La raó és que aquesta no és la manera com la gent calcula probabilitats.

La manera en què la gent calcula probabilitats necessita que primer parlem una mica de porcs. La pregunta que us vull fer és si creieu que hi ha més gossos o porcs amb corretja en un dia en concret a Oxford. I, per suposat, tots sabeu que la resposta és gossos. I la manera que teniu de saber que la resposta és gossos és que feu un repàs ràpid a la memòria buscant les vegades que heu vist gent passejant gossos i porcs. Us ha sigut molt fàcil recordar haver vist gossos, i no tant fàcil recordar porcs. I tots heu fet l'assumpció que si veure gent passejant gossos ens ve més ràpidament a la memòria, vol dir que és més probable veure gent passejant gossos. Aquesta no és una mala aproximació, excepte quan ho és.

Per exemple, aquí teniu joc de paraules. Hi ha més paraules de quatre lletres en anglès amb una R a la tercera posició o amb R en primera posició? Bé, feu un repàs ràpid de la memòria, un ràpida ullada, i és terriblement fàcil de dir-se un mateix, “Ring”, “Rang”, “Rung”, i molt difícil de dir-se, “Pare”, “Park”: venen més lentament. Però de fet hi ha molts més mots en la llengua anglèsa amb R en la tercera posició que en la primera. La raó que els mots amb R en la tercera posició ens venen més lentament al cap no és perquè siguin improbables, rars o infreqüents. És perquè la ment cerca les paraules per la primera lletra. Comences a fer el so, S... i la paraula ve. És com al diccionari; és difícil buscar-hi les paraules per la tercera lletra. Aquest és doncs un exemple de com aquesta idea que la velocitat amb què ens venen les coses al cap ens pot donar una idea de la seva probabilitat,

com aquesta idea us pot enredar. I no només passa en els jocs, per cert. Per exemple, quan als americans se'ls demana que estimin les probabilitats de morir en una variada gama de maneres interessants -aquestes són estimacions del nombre de morts per any per 200 milions de ciutadans als Estats Units. I aquesta és gent normal com vosaltres a la que s'ha demanat que mirin d'endevinar quanta gent mor a causa de tornados, focs d'artifici, asma, ofegats, etcètera. Compareu això amb les dades reals.

Aquí hi podeu veure un patró molt interessant, que és en primer lloc, dues coses són amplament sobreestimades, a saber, els tornados i els focs d'artifici; dues coses són amplament subestimades: morir ofegat i morir per asma. Per què? Quan va ser la darrera vegada que vau agafar un diari i el titular era “Noi mort d'asma” No és interessant perquè és massa habitual. És molt fàcil que ens vinguin al cap exemples de reportatges o noticiaris on hem vist tornados devastant ciutats, o d'algun pobre beneit que va perdre la mà amb un petard el Dia de la Independència. Els morts ofegats i per asma no tenen gaire cobertura als mitjans. No ens venen gaire de pressa al cap, i com a resultat, les subestimem amplament.

De fet, això és com aquell joc de Barri Sèsam “Què hi sobra aquí? I teniu raó de dir que és la piscina la que no lliga, perquè la piscina és l'única cosa en aquesta imatge que és realment perillosa. La manera en la que és més fàcil que algun de vosaltres mori que la combinació de totes les altres tres que veieu a la imatge.

La loteria és un altre exemple excel·lent, per descomptat, un excel·lent banc de proves de l'habilitat de la gent calculant probabilitats. I els economistes -i perdoneu-me aquells de vosaltres que jugueu a la loteria- però els economistes, almenys entre ells, es refereixen a la loteria com a l'impost a l'estupidesa, perquè les probabilitats d'obtenir algun guany invertint els vostres diners en un bitllet de loteria són aproximadament les mateixes que llençant els diners directament al vàter - la qual cosa, per cert, us estalvia d'anar a l'administració de loteria i comprar-lo.

I doncs per què punyetes hi hauria d'haver algú que volgués jugar a la loteria? Bé, hi ha diverses respostes, però una d'elles és indubtablement, que veiem molts guanyadors. Sí o no? Quan aquesta parella guanya la loteria, o l'Ed McMahon apareix a casa vostra amb aquell immens xec -com punyetes es pot anar a cobrar una cosa d'aquesta mida, no ho sé. Veiem aquestes coses a la tele; ho llegim als diaris. Quina és la darrera vegada que vau veure entrevistes extensives amb tots els perdedors? De fet, si demanem a les cadenes de televisió que facin una entrevista de 30 segons amb cadascun dels perdedors cada vegada que entrevisten a un guanyador, els 100 milions de perdedors en la darrera loteria necessitarien nou anys i mig de la vostra atenció contínua només per sentir-los dir, Jo? Vaig perdre.” “Jo? Vaig perdre.” Així és que, si mireu nou anys i mig la tele -sense dormir, sense anar al vàter- i veieu un perdedor rere l'altre, rere l'altre, i després al final hi ha trenta segons de, “i jo vaig guanyar”, la probabilitat de que jugueu a la loteria és molt petita.

Mireu, us ho puc demostrar: aquí teniu una petita loteria. Hi ha 10 tiquets en aquesta loteria. Nou d'ells han estat venuts a aquests individus. Comprar el vostre tiquet són 10 dòlars i, si guanyeu, n'obteniu 20. És una bona aposta? Bé, el que Bernoulli ens diu és: el valor esperat d'aquesta loteria és de 2 dòlars; és una loteria en la que hauries d'invertir els teus diners. I la majoria de la gent diu, “D'acord, jugo”.

Ara, una versió una mica diferent d'aquesta loteria: imagineu que els nou tiquets pertanyen tots a un paio gras anomenat Leroy. En Leroy té nou tiquets; en queda un. El voleu? La majoria de la gent no jugaria a aquesta loteria. veieu que les probabilitats de guanyar no ha canviat, però ara és increïblement fàcil d'imaginar qui guanyarà. És molt fàcil imaginar-se en Leroy aconseguint el xec, oi? No us podeu dir a vosaltres mateixos, “Tinc tantes probabilitats de guanyar com qualsevol”, perquè no és tan fàcil que guanyis tu com que guanyi en Leroy. El fet que tots aquests tiquets pertanyin a un sol paio canvia la teva decisió de jugar, malgrat que això no té cap mena d'efecte sobre les probabilitats.

Doncs estimar les probabilitats, per difícil que pugui semblar, és la xocolata del lloro comparat amb intentar estimar el valor: intentar saber si alguna cosa val la pena, quant en podrem gaudir, quant de plaer ens donarà. Ara voldria parlar dels errors en la valoració. Quan val aquest Big Mac? Val 25 dòlars? La majoria de vosaltres teniu la impressió que no, no estaríeu disposats a pagar-ne això.

Però de fet, decidir si un Big Mac val 25 dòlars requereix que feu una i només una pregunta, que és: què més puc fer amb 25 dòlars? Si mai heu estat en un d'aquest vols de llarga distància a Austràlia i us heu adonat que no tenen la intenció de servir-vos res de menjar, però algú a la fila del davant acaba d'obrir una bossa del McDonald's, i l'olor dels arcs daurats puja per sobre el seient, penses, no puc fer res més amb aquests 25 dòlars durant 16 hores. Ni tan sols els puc cremar, m'han pres l'encenedor! De sobte, 25 dòlars per un Big Mac pot ser un bon tracte.

Per altra banda, si estàs de visita en un país subdesenvolupat, i amb 25 dòlars et pot permetre un àpat de gurmet, és exorbitant per un Big Mac. Per què estàveu tots tan segurs que la resposta a la pregunta era no, abans que us hagués dit res del context? Perquè la majoria de vosaltres calculeu el valor d'aquest Big Mac amb el preu que esteu acostumats a pagar-ne. En comptes de preguntar-vos, “Què més puc fer amb els meus diners”, comparant aquesta inversió amb altres possibles inversions, ho compareu amb el passat. I aquest és un error que fa la gent sistemàticament. El que sabeu és que en vau pagar 3 dòlars en el passat: 25 és ultratjós.

Això és un error, i puc demostrar-vos-ho mostrant-vos la mena d'irracionalitats a las que condueix. Per exemple, aquest és, per descomptat, un dels trucs més deliciosos que s'utilitzen en màrqueting, és dir que alguna cosa abans era més cara, i ara, de cop i volta, s'ha convertit en una bona oferta. Quan a la gent se'ls pregunta sobre aquestes dues feines: una feina on guanyes 60 mil, després 50 mil, després 40 mil, una feina on el sou es va retallant cada any, i una altra on vas tenint un increment de sou, la gent prefereix la segona per sobre la primera, malgrat que se'ls digui que guanyen molts menys diners. Per què? Doncs perquè tenen la impressió que les retallades de sou són pitjors que els augments de sou, fins i tot quan l'import total percebut és més gran en el cas de baixades de sou. Aquest és un altre bonic exemple.

Aquí teniu un paquet de vacances a Hawaii de 2.000 dòlars; ara està d'oferta a 1.600. Suposant que volguéssiu anar a Hawaii, compraríeu aquest paquet? La majoria de la gent diu que sí. Aquí teniu una història una mica diferent: un paquet de vacances a Hawaii de 2.000 dòlars, ara està d'oferta a 700 dòlars, i decidiu pensar-vos-ho una setmana. Quan aneu a l'agència de viatges, l'oferta s'ha acabat, ara el paquet val 1.500 dòlars. El compraríeu? La majoria de la gent diu que no. Per què? Perquè abans valia 700, i no us dóna la gana de pagar 1.500 per una cosa que la setmana passada en valia 700.

Aquesta tendència a comparar amb el passat fa que la gent no aprofiti la millor oferta. En altres paraules, una bona oferta que abans era un oferta sensacional, sembla menys bona que una oferta dolenta que abans era una oferta horrible.

Aquí teniu un altre exemple de com comparar amb el passat pot confondre les nostres decisions. Imagineu que aneu al teatre. Esteu de camí cap el teatre. A la cartera hi porteu l'entrada, que us ha costat 20 dòlars. També hi porteu un bitllet de 20 dòlars. Quan arribeu al teatre, descobriu que durant el trajecte heu perdut l'entrada. Us gastaríeu els diners que us queden per comprar-ne una altra? La majoria de la gent diu que no. Ara canviem només una cosa en aquest escenari. Aneu cap al teatre, i a la cartera hi porteu dos bitllets de 20 dòlars. Quan hi arribeu us adoneu que n'heu perdut un. Us gastaríeu els 20 dòlars que us queden per comprar una entrada? Sí, és clar: anava al teatre a veure l'obra. Què hi té a veure que hagi perdut 20 dòlars pel camí?

I per si de cas no ho heu entès, aquí teniu un esquema del que ha passat, d'acord? (Rialles) Pel camí heu perdut alguna cosa. En tots dos casos era un tros de paper. En un cas, tenia un president dels EUA imprès; en l'altre cas no. Quin dimoni de diferència pot haver-hi? La diferència és que quan perdeu l'entrada us dieu a vosaltres mateixos, no vull pagar dues vegades pel mateix. Compareu el preu de l'obra ara -40 dòlars- amb el preu que tenia abans -20 dòlars- i us dieu que és un mal tracte. Comparar amb el passat causa molts dels problemes que els economistes del comportament i els psicòlegs identifiquen en els intents de la gent d'assignar un valor a les coses. Però fins i tot quan comparem amb el possible, en comptes de fer-ho amb el passat, encara fem algunes menes d'errors. I us en vull posar un o dos exemples.

Una de les coses que sabem de les comparacions: que quan comparem una cosa amb una altra, canvia el seu valor. Així el 1992, aquest individu, Georges Bush, per aquells de vosaltres que estàveu, diguem que en la banda liberal de l'espectre polític, no semblava pas un paio gaire fantàstic. De cop i volta, gairebé estem anhelant que torni. (Rialles) La comparació canvia la manera en què el jutgem.

Els botiguers saben això des de molt abans que ningú, per descomptat, i fan servir aquesta saviesa per ajudar-vos a prescindir de la càrrega excessiva dels vostres diners. Per això un botiguer, si aneu a un celler i heu de comprar una ampolla de vi, i veieu que n'hi ha de 8, 27 i 33 dòlars, què fareu? La majoria de la gent no vol la més cara, però tampoc la més barata. Així doncs es decidiran pel producte que està al mig. Si sou un botiguer espavilat, posareu un article molt més car que ningú no comprarà mai a la prestatgeria, perquè així de cop i volta l'ampolla de 33 dòlars ja no sembla tan cara en comparació.

Us estic dient una cosa que ja sabíeu: a saber, que la comparació canvia el valor de les coses. I aquesta és l'explicació de per què això és un problema: el problema és que quan porteu l'ampolla de 33 dòlars a casa, no té cap mena d'importància què tenia al costat a la prestatgeria. Les comparacions que fem quan estem avaluant, quan estem intentant estimar quant ens agradaran les coses, no són les mateixes comparacions que farem quan les consumim. Aquest problema de canviar les comparacions pot interferir en els nostres intents de prendre decisions racionals.

Permeteu que us en posi un exemple. Us haig d'ensenyar una cosa del meu propi laboratori -modèstia apart. Aquests són subjectes que venen a un experiment en el que se'ls pregunta la més senzilla de totes les preguntes: quanta satisfacció obtindreu menjant patates fregides d'aquí un minut? Seuen en una habitació amb patates fregides al davant. Per alguns dels subjectes, en un angle allunyat de l'habitació hi ha una caixa de bombons Godiva, mentre que pels altres hi ha una llauna d'Spam (una marca de salsa). De fet, aquests dos productes que hi ha a l'habitació canvien la satisfacció que els subjectes esperen obtenir de les patates fregides. A saber, els que estan mirant l'Spam pensen que les patates fregides seran força gustoses; els que estan mirant els bombons Godiva pensen que no ho seran tant. Per descomptat, què passa quan es mengen les patates fregides? Bé, vaja, no cal pas ser psicòleg per saber que quan tens a la boca unes patates al punt d'oli i de sal, cruixents i delicioses, el que hi hagi a l'altra banda de l'habitació no fa que hi hagi cap punyetera diferència en la vostra experiència gustativa. Malgrat això, les seves prediccions estan pervertides per una comparació que després no continua ni canvia la seva experiència.

Vosaltres mateixos deveu haver-ho experimentat, fins i tot si mai heu vingut al nostre laboratori a menjar patates fregides, així és que aquí teniu una pregunta: voleu comprar un equip de música pel cotxe. La botiga prop de casa vostra ven aquest aparell en concret per 200 dòlars, però si aneu fins a l'altra banda de la ciutat, el podeu trobar per 100 dòlars. Travessaríeu la ciutat per un 50% de descompte, per estalviar-vos 100 dòlars? La majoria de la gent diu sí que ho faria. No es poden imaginar comprant-lo pel doble quan, només travessant la ciutat, poden aconseguir-ho a meitat de preu.

Ara imagineu que el que voleu comprar és un cotxe que ja té equip de música, i el concessionari de prop de casa vostra el ven per 31.000. Però si aneu a l'altra banda de la ciutat, el podeu aconseguir per 30.900. Travessaríeu la ciutat per aconseguir-lo? En aquest cas, l'estalvi és del 0.003% -els 100 dòlars. La majoria de la gent diu que no. M'haig de travessar tota la ciutat per estalviar-me 100 dòlars comprant un cotxe?

Aquest manera de pensar porta de corcoll als economistes, i amb raó. Perquè aquest 100 dòlars que us estalvieu -ei!- no saben pas d'on venen. No saben amb què us els heu estalviat. Quan aneu a comprar queviures amb ells, no us diuen, som els diners que us heu estalviat en l'equip de música, o, som els estúpids diners que us heu estalviat en el cotxe. Són diners. I si conduir travessant la ciutat per 100 dòlars val la pena, els 100 dòlars valen la pena sense importar en què us els heu estalviat. Però la gent no pensa d'aquesta manera. És per això que no saben si el gestor del seu fons d'inversió té una comissió del 0.1% o del 0.15% sobre la inversió, però en canvi retallen els cupons de descompte per estalviar-se 1 dòlar en dentifrici.

Així doncs, ja ho veieu, aquest és el problema de canviar comparacions, perquè el que esteu fent és comparar els 100 dòlars amb la compra que esteu fent, però quan aneu a gastar-vos aquests diners no estareu fent aquesta comparació. Tots heu tingut aquesta experiència.

Si sou americans, per exemple, segurament que haureu viatjat a França. I en algun lloc potser heu trobat una parella de la vostra mateixa ciutat, i heu pensat, “Déu meu, aquesta gent són tan afectuosos. Són tan agradables. Vull dir, comparat amb tota aquesta gent que m'odien quan intento parlar la seva llengua i m'odien encara més quan no ho faig, aquesta gent són senzillament meravellosos”. I viatgeu per França amb ells, i torneu a casa i els convideu a sopar, i que passa? Comparat amb els vostres amics habituals, són avorrits i estúpids, oi? Perquè en aquest nou context, la comparació es molt, molt diferent. De fet, t'adones que et desagraden gairebé tant com per qualificar-los de ciutadans francesos.

Teniu el mateix problema quan aneu a comprar un equip de música. Aneu a la botiga, veieu dues menes d'altaveus, uns de grossos, quadrats, monolítics, i els altres petits, uns altaveus elegants, i els escoltes, i penses, bé, noto la diferència: els grossos sonen una mica millor. I te'ls compres, te'ls emportes a casa, i això viola tota la decoració de la casa. I el problema és, evidentment, que la comparació que has fet a la botiga és una comparació que ja no tornaràs a fer mai més. Quina és la probabilitat que anys després engeguis l'equip de música i diguis, “Sonen tan millor que aquells altres petits”, els quals ja ni recordes que els vas escoltar.

El problema de canviar les comparacions és encara més difícil quan aquestes opcions estan distribuïdes al llarg del temps. La gent té molts problemes prenent decisions sobre coses que succeiran a diferents punts en el temps. I el que el psicòlegs i els economistes del comportament han descobert és que en general la gent utilitza dues regles ben senzilles. Deixeu-me doncs que us presenti un problema molt fàcil, un segon problema molt fàcil i després un tercer problema difícil.

Aquest és el primer problema fàcil: podeu tenir 60 dòlars ara o 50 dòlars ara. Què preferiu? Això és el que nosaltres anomenem un test d'intel·ligència d'una sola opció, d'acord? Tots nosaltres, espero, preferim més diners, i la raó és que tots pensem que més és millor que menys.

Aquest és el segon problema: podeu tenir 60 dòlars avui o 60 dòlars d'aquí un mes. Què preferiríeu? Altra vegada, una decisió fàcil, perquè tots sabem que ara és millor que més tard. El que és difícil en la nostra presa de decisions és quan aquestes dues regles entren en conflicte. Per exemple, quan t'ofereixen 50 dòlars ara o 60 dòlars d'aquí un mes. Això tipifica moltes situacions de la vida en les quals podem guanyar esperant, però hem de tenir paciència. Què en sabem d'això? Què fa la gent en aquesta mena de situacions? Bé, en general la gent és enormement impacient. És a dir, que fan falta taxes d'interès de l'ordre de les centenes o els milers per cent per tal de diferir la gratificació i esperar fins el mes que ve per els 10 dòlars extra. Potser això no és gaire excepcional, però el que sí que ho és d'excepcional és quant fàcil és eliminar aquesta impaciència canviant senzillament el termini de lliurament d'aquesta quantitat de diners. Imagineu que podeu tenir 50 dòlars al cap d'un any -és a dir 12 mesos- o 60 dòlars en 13 mesos. Què passa ara? La gent està feliçment disposada a esperar: ja que han d'esperar 12 mesos, poden esperar-ne 13.

Què és el que provoca aquesta inconsistència dinàmica? La comparació. Problemes amb la comparació. Mireu.

Aquesta és la gràfica que mostra els resultats que us acabo de suggerir que es donarien en les vostres respostes si us donés el temps suficient per contestar, que és, la gent troba que el valor subjectiu dels 50 dòlars és més alt que el valor subjectiu dels 60 quan han de ser lliurats ara o d'aquí un mes, respectivament -un ajornament de 30 dies- però mostren el patró contrari quan desplacem totes les decisions cap al futur un any. I doncs, perquè punyetes els resultats segueixen aquest patró?

Aquests nois ens ho poden aclarir. El que veieu aquí són dos xicots, un més alt que l'altre: el bomber i el flautista. Tots dos retrocediran cap al punt de fuga a l'horitzó, i m'agradaria que us fixéssiu en dues coses. En cap punt el flautista sembla més alt que el bomber. Enlloc. Tanmateix, la diferència entre ells sembla que es vagi fent més petita. Primer la veiem d'una polzada, després de mitja polzada, després d'un quart de polzada i finalment desapareixen pel fons del paisatge.

Aquest són els resultats del que us acabo d'ensenyar. Aquesta és l'alçada subjectiva, l'alçada que observeu d'aquests dos nois en diferents punts. I m'agradaria que us adonéssiu que dues coses són veritat. Una, que com més lluny són, més petits semblen; i la segona, el bomber sempre és més alt que el flautista. Però fixeu-vos què passa si fem desaparèixer algunes de les figures. Ho veieu? Quan són a prop, el flautista sembla més alt que el bomber, però quan són més lluny la seva mida normal, la veritable relació entre ells, es conserva. Com va dir Plató, com l'espai és a la mida, el temps és al valor. €Aquests són els resultats del problema difícil que us he plantejat: 60 ara o 50 d'aquí un mes? I aquests són els valors subjectius, i el que podeu observar és que les dues regles es conserven.

La gent sempre pensa que més és millor que menys: 60 sempre és millor que 50; i sempre pensa que ara és millor que més tard: les barres d'aquesta banda són més altes que les d'aquesta banda. Fixeu-vos en què passa quan n'eliminem algunes. De cop i volta tenim la inconsistència dinàmica que ens ha fet trencar el cap. Tenim la tendència per part de la gent de preferir els 50 dòlars ara en comptes d'esperar un mes, però no si aquesta decisió queda lluny en el futur. Fixeu-vos en una cosa interessant que això implica: a saber, que quan la gent arribi al futur, canviaran de parer. És a dir, quan aquest mes 12 s'apropi, direu en què estava pensant, esperar encara un altre mes pels 60 dòlars? Agafo els 50 dòlars ara.

Bé, la pregunta amb la que voldria acabar és aquesta: si som tan resoludament estúpids, com hem pogut arribar a la lluna? Perquè podria continuar almenys dues hores amb exemples de la ineptitud de la gent estimant probabilitats i la ineptitud estimant valors.

La resposta a aquesta pregunta, em sembla, és una resposta que ja heu sentit en alguna de les conferències, i que m'atreviria a dir que tornareu a sentir: a saber, que els nostres cervells van evolucionar per a un món molt diferent d'aquest en el que estem vivint. Van evolucionar per a un món en el qual la gent vivia en grups molt petits, rarament es trobaven amb algú que fos terriblement diferent d'ells mateixos, tenien vides relativament curtes en les quals hi havia poques ocasions per escollir i on la més alta prioritat era menjar i aparellar-se avui.

El regal de Bernoulli, la petita fórmula de Bernoulli, ens permet, ens diu com hem de pensar en un món pel qual la natura no ens ha pas dissenyat. Això ens explica per què som tan dolents fent-la servir, però també ens explica per què és tan terriblement important que esdevinguem bons i ràpids. Som l'única espècie del planeta que ha tingut el seu propi destí a les seves mans. No tenim depredadors importants, som amos i senyors del nostre medi ambient; les coses que normalment causen les extincions de les espècies ja no són cap amenaça per a nosaltres. L'única cosa -l'única cosa- que ens pot destruir i que ens pot aniquilar, són les nostres pròpies decisions. Si d'aquí a 10.000 anys no som aquí, serà perquè no hem pogut aprofitar el regal amb què ens va obsequiar aquest jove company holandès el 1738, perquè subestimem les probabilitats dels nostres patiments futurs i sobreestimem el valor dels nostres plaers presents.

Gràcies. (Aplaudiments)

Chris Anderson: ha estat extraordinari. Tenim temps per algunes preguntes per en Dan Gilbert. Una i dues.

Bill Lyell: Diries que aquest mecanisme és en part com funciona en realitat el terrorisme per a atemorir-nos, i hi ha alguna manera en què puguem contrarestar-ho?

Dan Gilbert: de fet no fa gaire vaig estar parlant amb el Departament de Seguretat Interior, que en general pensa que els dòlars americans per seguretat han de dedicar-se a fer les fronteres més segures. Vaig mirar de fer-los entendre que terrorisme era un nom basat en la reacció psicològica de la gent en front d'un conjunt d'esdeveniments, i que si estaven preocupats pel terrorisme haurien de preguntar-se què és el que causa el terror i com podem fer que la gent deixi d'estar terroritzada, en lloc de -no en lloc de, però a més d'aturar les atrocitats que ens preocupen a tots. Indubtablement la mena de tractament que en fan al menys els mitjans de comunicació americans -i perdoneu-me, però en nombres bruts aquests incidents són minúsculs. Ara sabem, per exemple, que als Estats Units, va morir més gent a causa de no voler agafar l'avió -perquè tenien por- i conduint per les autopistes, que no pas van morir l'onze de setembre. D'acord? Si us digués que hi ha una plaga que matarà 15.000 americans l'any que ve, potser us alarmaríeu si no us adonéssiu que estava parlant de la grip. Són accident a petita escala, i ens hauríem d'estar preguntant fins a quin punt haurien de tenir la mena de paper, la mena de cobertura mediàtica que tenen. Indubtablement això fa que la gent sobreestimi les probabilitats d'acabar prenent mal en alguna d'aquestes situacions, i dóna poder a tots aquells que ens volen atemorir.

CA: Dan, m'agradaria que parléssim una mica més d'això. Estàs dient que la nostra resposta al terror és, com t'ho diria, com una mena d'error mental? Parla'ns una mica més d'això.

DG: Està sobredimensionat. És a dir, fixa't. Si Austràlia desapareix demà, el terror és potser la resposta correcta. És una quantitat immensa de gent fantàstica. Per altra banda, quan un autobús esclata i moren 30 persones, hi ha més gent que això que moren per no utilitzar el cinturó de seguretat en el mateix país. És terror la resposta correcta?

CA: Què causa l'error? És el drama del succés, que és tan espectacular? És el fet que sigui un atac intencionat de, entre cometes, estrangers? Què passa?

DG: Sí. És un conjunt de coses, i tu n'has dit unes quantes. Primer, és un agent humà que intenta matar-nos, no és un arbre que ens cau a sobre per accident. Segons, són enemics que volen colpejar-nos i fer-nos mal altra vegada. Es mata gent sense cap motiu en comptes de per un bon motiu -com si hi hagués mai un bon motiu, però a vegades la gent pensa que sí que n'hi ha. Són un conjunt de coses que juntes fan que això sembli un succés extraordinari, però no menyspreem el fet que els diaris venen quan la gent hi troba alguna cosa que vol llegir. Hi ha doncs un paper molt important que juguen els mitjans de comunicació, que volen que aquestes coses siguin tan espectaculars com sigui possible.

CA: I què podríem fer per persuadir a la nostra cultura que ho minimitzés?

DG: Bé, ves a Israel. Saps, ves a Israel. Un centre comercial esclata, i després tothom està molt trist pel que ha passat, i una hora i mitja més tard -almenys quan jo vaig ser-hi, i estava a 50 metres del centre comercial quan van esclatar- vaig tornar a l'hotel i el casament que estava previst seguia endavant. I com va dir la mare israeliana, a dir, “Mai no els deixem guanyar aturant els casaments”. Vull dir que, és una societat que ha après -i n'hi ha d'altres- que ha après a viure amb una certa quantitat de terrorisme sense que això els trasbalsi tant com, posem per cas, a aquells de nosaltres que no han patit tants atacs terroristes.

CA: Però hi ha una por racional de que, la raó de què estem tan espantats és perquè pensem que el Més Gran encara està per venir?

DG: Sí, és clar. Si sabéssim que aquest va ser el pitjor atac que mai podria haver-hi, podrien haver-hi més i més autobusos de 30 persones -potser no estaríem tan espantats. No voldria pas dir -si us plau, se'm citarà a algun lloc com si hagués dit “El terrorisme està bé i no hauríem d'estar tan angoixats”. Això no és el que vull dir. El que estic dient és que, indubtablement, racionalment, la nostra angoixa referent a les coses que passen, a les amenaces, hauria de ser més o menys proporcional a la mida d'aquestes amenaces i de les amenaces futures. Em sembla que en el cas del terrorisme, no ho són. I moltes de les coses que hem sentit per part dels conferenciants avui -quanta gent coneixeu que es llevi al matí i digui, Pobresa! No em puc creure el que la pobresa ens està fent. La gent es lleva al matí; no els preocupa gents la pobresa. No fa grans titulars; no provoca notícies, no crida l'atenció. No hi ha armes esclatant. És a dir, si haguessis de solucionar un d'aquests dos problemes, Chris, quin voldries solucionar? El terrorisme o la pobresa? (Rialles) (Aplaudiments) Aquesta és difícil.

CA: No hi ha cap dubte. La pobresa per ordre de magnitud, un immens ordre de magnitud, a no ser que algú ens pugui demostrar, oi, que uns terroristes amb armament nuclear realment poden venir. El darrer que he llegit, vist, però és que és increïblement difícil que puguin fer una cosa així. Si això acaba per ser fals, quedarem com uns ximplets, però amb la pobresa hi ha una mica...

DG: Fins i tot si això fos veritat, encara hi ha més gent que mor de pobresa.

CA: Hem evolucionat per estar tots molt afectats per aquests dramàtics atacs. Això és perquè en el passat, en el passat remot, no enteníem coses com la malaltia i els sistemes que provocaven la pobresa i tot això, i per tant no tenia sentit per a nosaltres com a espècie invertir energia preocupant-nos d'aquestes coses? La gent moria; deixem que així sigui. Però si ens ataquen, sobre això si que podem fer-hi alguna cosa. I per això van evolucionar aquestes respostes. És això el que va passar?

DG: Bé, saps, la gent que és més escèptica sobre el fet de anar a parar a explicacions evolutives per tot, són els mateixos psicòlegs evolutius. La meva suposició és que no hi ha res tan específic en el nostre passat evolutiu. Però en canvi, si estàs buscant una explicació evolutiva, pot pensar que tots els organismes són neofòbics -és a dir, els espanta una mica tot allò que és nou i diferent. I hi ha una bona raó perquè sigui així, perquè les coses velles no se't mengen. Oi? Qualsevol animal que veus i que ja has vist abans, és menys fàcil que sigui un depredador que un altre que no has vist mai. I, saps, quan fan esclatar un autobús escolar i abans no ho havíem vist mai, la nostra tendència natural cap a allò que és nou s'activa. No crec que hi hagi un mecanisme tan específic com aquest al que tu al·ludies, però potser n'hi ha un de més essencial que n'és la raó.

Jay Walker: Sabeu, als economistes els agrada parlar de l'estupidesa de la gent que compra bitllets de loteria. Però em sembla que estàs fent exactament el mateix error del que acuses a aquesta gent, que és l'error de valoració. Ho sé, perquè he fet entrevistes a unes 1.000 persones que juguen a la loteria al llarg dels anys. I passa que el valor que té comprar un bitllet de loteria no és guanyar. Això és el que tu penses. D'acord? El jugador mitjà de loteria compra al voltant de 150 bitllets l'any, així doncs el comprador sap perfectament que ell o ella perdrà, i així i tot compra 150 bitllets l'any. Per què? No és perquè ella és estúpida o ell és estúpid. És perquè l'anticipació del possible guany segrega serotonina al cervell, i de fet provoca un benestar fins que el sorteig indica que has perdut. O, dient-ho d'una altra manera, pel dòlar que has invertit, pots tenir molt més benestar que llençant-lo al vàter, d'on no en pots extraure cap mena de benestar. De fet, els economistes tendeixen... (Aplaudiments) ...els economistes tendeixen a veure el món a través de les seves pròpies ulleres, és a dir: aquests són una colla de ximples. I com a resultat, molta gent considera als economistes una colla de ximples. I fonamentalment, la raó per la que vam anar a la lluna és perquè no vam escoltar als economistes. Moltes gràcies. (Aplaudiments)

DG: Bé, no, és un punt molt interessant. Falta saber si el plaer de l'anticipació es pot igualar exactament amb la quantitat de desil·lusió després del sorteig. Perquè recorda, la gent que no compra bitllets tampoc no se senten fatal l'endemà, encara que no puguin gaudir durant el sorteig. No estic d'acord en què la gent sap que no guanyarà. Penso que pensen que és improbable, però que pot passar, que és la raó per la qual prefereixen això que el vàter. Però certament veig el que vols dir: que hi pot haver alguna altra utilitat en comprar un bitllet de loteria a més de guanyar. I bé, penso que hi ha molt bones raons per a no fer cas dels economistes. Aquesta no és una d'elles, per mi, però n'hi ha moltes altres.

CA: Darrera pregunta.

Aubrey de Grey: Em dic Aubrey de Grey, de Cambridge. treballo en allò que mata més gent que qualsevol altra cosa -treballo en l'envelliment- i vull fer alguna cosa per arreglar-ho, com podreu sentir demà. Estic molt d'acord en el que has estat dient, perquè em sembla que el problema que hi ha quan vols fer que la gent s'interessi en fer alguna cosa sobre l'envelliment és que amb el temps l'envelliment ens matarà i que és com el càncer o les malalties coronàries o el que sigui. Tens algun consell? (Rialles)

DG: Per a tu o per a ells?

AdG: Per ells, per a persuadir-los.

DG: Ah, per a tu per a persuadir-los. Bé, és notòriament difícil aconseguir que la gent planifiqui el futur. Però una cosa que el psicòlegs han provat i que sembla que funciona és aconseguir que la gent s'imagini el futur d'una manera més vívida. Un dels problemes de prendre decisions sobre el futur llunyà i el futur proper és que imaginem el futur proper d'una manera molt més viva que el futur llunyà. Si aconseguim arribar a igualar la quantitat de detalls que la gent posa en les seves representacions mentals del futur proper i del llunyà, la gent comença a prendre decisions sobre tots dos de la mateixa manera. Per això, vols tenir 100.000 dòlars extra quan tinguis 65 anys és una pregunta molt diferent de, imagina com serà quan tinguis 65 anys: estaràs viu, quina aparença tindràs, quan de cabell et quedarà, amb qui estaràs vivint. Quan arribem a tenir tots els detalls d'aquest escenari imaginari, de cop i volta ens sembla que val la pena estalviar per tal que aquest paio tingui alguns calés quan estigui jubilat. Però això són trucs puntuals. Em sembla que en general estàs lluitant contra una tendència humana molt fonamental, que és dir, “Avui sóc aquí, i per tant ara és més important que després”.

CA: Dan, gràcies. Membres de l'audiència ha estat una sessió fantàstica. Gràcies. (Aplaudiments)