Dan Gilbert pregunta, per què som feliços?

Quan tens 21 minuts per parlar, Dos milions d'anys semblen molt de temps. Però evolutivament, dos milions d'anys no són res. De fet, en dos milions d'anys la massa del cervell humà gairebé s'ha triplicat Anant dels aproximats 600 grams del nostre antecessor, Homo habilis, al gairebé kilogram i mig de carn que tots tenim entre les orelles. Què li passa a aquest gran cervell perquè la natura insistís en que tots en tinguéssim un?

Bé, sembla que quan els cervells tripliquen de mida, no es limiten a ser tres cops més grans, sinó que adquireixen noves estructures. I una de les raons fonamentals de que sigui tant gran és perquè se li va incorporar una nova part, anomenada lòbul frontal. I en particular, una part anomenada còrtex pre-frontal. I què fa el cortex pre-frontal per tu que justifiqui la reestructuració sencera del crani humà en un instant de l'evolució?

Bé, sembla que el còrtex pre-frontal fa un munt de coses, i una de les més importants es que és un simulador de l'experiència. Pilots d'avió practiquen en simuladors aeris per tal de no cometre errors reals als avions. Els essers humans tenen aquesta meravellosa adaptació mitjançant la qual poden tenir experiències en el interior dels seus caps abans de provar-les en la vida real. Aquest és un truc que cap dels nostres avantpassats podia fer i que cap altre animal pot fer igual que nosaltres. És una adaptació meravellosa. Està allà, junt als polzes oposats i caminar dret i el llenguatge com una de les coses que va fer baixar la nostra espècie dels arbres i la va portar als centres comercials.

Ara... (Rialles), tots vostès ho han fet. Em refereixo a, vostès saben, Ben & Jerry's no té un gelat de fetge i ceba. No perquè en provessin una mica i diguessin "ecs". És perquè, sense deixar els seus seients, poden simular el sabor i dir "ecs" abans de fer-ho.

Anem a veure com estan funcionant els seus simuladors d'experiència. Anem a fer un ràpid diagnòstic abans de continuar amb la xerrada. Aquí hi ha dos futurs que vull que contempleu, poden tractar de simular-los i dir-me quin d'ells prefereixen. Un és guanyar la loteria. Uns 314 milions de dòlars. I l'altre és quedar-se paraplègic. Penseu-vos-ho amb calma. Probablement sentin que no necessiten ni un instant per decidir-se.

Curiosament, hi ha dades sobre aquests dos grups de persones, dades sobre com són de feliços. I això és exactament el que esperàveu, no? Però aquestes no són les dades. Les he inventat.

Aquestes són les dades. Han fallat la prova, i no han passat ni 5 minuts de xerrada. De fet, un any després de perdre la mobilitat a les cames, i un any després de guanyar la loteria, els guanyadors i els paraplègics són igualment feliços en les seves vides.

Bé, no se sentin malament per haver fallat la primera prova, perquè tothom falla totes les proves sorpresa, passa sempre. La recerca que el meu laboratori ha estat fent, que els economistes i psicòlegs d'arreu del país han estat fent, han revelat quelcom veritablement asombrós. Ho anomenem l'esbiaix d'impacte que es la tendència del simulador a treballar malament. El simulador et fa creure que resultats diferents són més diferents del que ho són en realitat.

Des d'estudis de camp a estudis de laboratori veiem que guanyar o perdre unes eleccions, guanyar o perdre una parella, aconseguir o no un ascens, passar o suspendre un examen etcètera.. té molt menys impacte, menys intensitat i molta menys durada que el que la gent espera que tinguin. De fet, en un estudi recent... això va deixar-me gelat... un estudi recent de com experiències traumàtiques afecten a la gent suggereix que si va succeir fa més de 3 mesos, amb molt poques excepcions, no té gens d'impacte en la vostra felicitat.

Per què? Perquè la felicitat pot ser sintetitzada. Sir Thomas Brown va escriure el 1642, "Soc l'home més feliç que hi ha. Dintre meu tinc el que converteix pobresa en riquesa, adversitat en prosperitat. Soc més invulnerable que Aquiles; el destí no té on colpejar-me." Quina notable maquinaria té aquest senyor al cap?

Bé, de fet és la mateixa notable maquinaria que tots tenim. Els humans tenim quelcom que podríem entendre com un sistema immunològic psicològic. Un sistema de processos cognitius, principalment no conscients, que els ajuden a canviar els seus punts de vista sobre el món, per així sentir-se millor sobre els mons on es troben. Com Sir Thomas, vostès tenen aquesta màquina. A diferència de Sir Thomas, vostès no semblen adonar-se.

Sintetitzem felicitat, però pensem que la felicitat és quelcom que ha de ser trobat. Sospito que no em necessiteu per que us doni molts exemples de gent sintetitzant felicitat. De tota manera us ensenyaré algunes evidències experimentals. No heu d'anar molt lluny per trobar evidència.

De tant en tant i com a repte en les xerrades, agafo un exemplar del New York Times i provo de trobar exemples de gent sintetitzant felicitat. I aquí hi ha tres tipus sintetitzant felicitat. "Estic molt millor físicament, financerament, emocionalment, mentalment i en gairebé qualsevol altre aspecte." "No me'n penedeixo ni d'un instant. Va ser una experiència gloriosa." "Crec que va anar el millor possible"

Qui són aquestes persones tan condemnadament felices? El primer es Jim Wright. Alguns de vostès són suficientment vells per recordar que era el president de la cambra de representants i va dimitir deshonrosament quant aquest jove republicà, en Newt Gingrich descobrí un negoci turbulent que havia fet. Ho va perdre tot. El demòcrata més famós del país, ho va perdre tot. Va perdre els estalvis, va perdre el poder. Que té a dir després de tots aquests anys? "Estic molt millor físicament, financerament, mentalment i en gairebé qualsevol altre aspecte." En quin altre aspecte podria estar millor? Vegetalment? Mineralment? Animalment? Ja ho té tot cobert.

Moreese Bickham és algú del que mai han sentit a parlar. Moreese Bickham va pronunciar aquestes paraules desprès de ser alliberat. Tenia 78 anys. Va passar 37 anys en una presó de Lousiana per un crim que no havia comès. Al final el van exonerar, a l'edat de 78 gràcies a una prova d'ADN. I que té a dir de la seva experiència? "No me'n penedeixo ni d'un instant. Va ser una experiència gloriosa" Gloriosa! Aquest tipus no diu, "Bé, ja saps, allà hi havia bona gent. Tenien un gimnàs." Diu "gloriosa", una paraula que generalment es reserva per coses com ara una experiència religiosa.

Harry S. Langerman va pronunciar aquestes paraules, i és algú que podrien haver conegut però no, perquè al 1949 va llegir un petit article al diari que parlava d'una parada d'hamburgueses dels germans McDonalds. I va pensar, "Això és realment una bona idea" Així que els va a buscar. Li diuen "Et podem donar la franquícia per 3000 dòlars." Harry va tornar a Nova York, va preguntar al seu germà que era un inversor si li podia prestar els 3000 dòlars, i les immortals paraules del germà van ser: "Què idiota, ningú menja hamburgueses." No li va prestar els diners, i sis mesos més tard Ray Croc va tenir exactament la mateixa idea. Sembla ser que la gent sí menja hamburgueses, i Ray Croc, per un temps, es va convertir en l'home més ric d'Amèrica.

I al final... ja sabeu, el millor de tots els mons possibles... Alguns de vostès reconeixen aquesta foto d'un jove Pete Best, el bateria original dels Beatles, fins que, ja sabeu, el van enviar a un encàrrec i es va escapolir i van agafar a Ringo en una gira. Doncs, al 1994 quan entrevistaren a Pete Best... Sí, encare és bateria: sí, es un músic d'estudi... Diu això: "Soc més feliç del que hagués sigut amb els Beatles."

D'acord. Hi ha quelcom d'important per aprendre d'aquesta gent, i és el secret de la felicitat. aquí ho teniu, finalment serà revelat. Primer: acumula riquesa, poder, i prestigi, i llavors perd-ho. (Rialles) Segon: passa el major temps possible en la presó. (Rialles) Tercer: fes que algú altre sigui molt, molt ric. (Rialles) I finalment: mai de la vida formis part dels Beatles. (Rialles)

D'acord. Ara, com en Ze Frank, puc predir el vostre següent pensament, que és, "sí, clar". Perquè quan la gent sintetitza felicitat, tal i com aquests senyors semblen haver fet, tots els somriem, però girem la cara i diem, "Sí clar, en realitat mai vas desitjar la feina" "I tant, clar. En realitat no tenies tant en comú amb ella, i ho vas descobrir just en el moment en que et tirava l'anell de boda a la cara."

Somriem amb aires de suficiència perquè creiem que la felicitat sintètica no és de la mateixa qualitat de la que podríem anomenar felicitat natural. Què volen dir aquests termes? Felicitat natural és el que obtenim quan rebem el que volem, i felicitat sintètica és el que fem quan no rebem el que volem. I en la nostra societat, tenim la forta creença que la felicitat sintètica és d'inferior qualitat. Per què tenim aquesta creença? És molt simple. Quin tipus de maquinària econòmica continuaria rutllant si creguéssim que no obtenint el que volem ens pot fer talment igual de feliços?

Amb totes les disculpes al meu amic Matthieu Ricard, un centre comercial ple de monjos Zen no serà particularment productiu perquè no requereixen de tantes coses. Vull suggerir-vos que la felicitat sintètica és tan real i duradora com el tipus de felicitat amb la que ensopegues quan obtens exactament el que estaves buscant. Soc un científic, així que no ho faré amb retòrica, sinó marinant-vos amb una mica de dades.

Deixeu que us ensenyi un paradigma experimental que s'utilitza per demostrar la felicitat sintètica entre gent normal. I això no és meu. Aquest es de fa 50 anys, s'anomena el paradigma de la lliure elecció. És molt simple. Presentes, diguem-ne, sis objectes i preguntes a un subjecte que els ordeni segons preferència de més a menys desitjable. En aquest cas, ja que l'experiment que us descric els utilitza, parlem de quadres de Monet. Així que ara tots poden ordenar els quadres des del que els agrada més al que menys. Ara et donem a elegir: "Resulta que tenim alguns quadres extra a l'armari. Us en donarem un com a premi per que us l'endugueu a casa. Sembla ser que tenim el número tres i el quatre", diem llavors al subjecte. Aquesta és una elecció difícil, perquè no hi ha cap que sigui molt més desitjable que els altres, però naturalment, la gent tendeix a escollir el número tres perquè els agrada una mica més que el quatre.

Passat un temps, pot ser 15 minuts o 15 dies, els mateixos estímuls són posats davant del subjecte, i se li demana que els torni a ordenar. "Digues com t'agraden ara." Que passa? Mireu com la felicitat es sintetitza. Aquest és el resultat que ha sigut repetit una i altra vegada. Esteu veient com la felicitat es sintetitzada. Ho voleu veure una altra vegada? Felicitat! "El que jo tinc es realment millor del que pensava! Aquell que no vaig escollir es una merda!" (Rialles) Això es la síntesi de felicitat.

Quina es la resposta correcta a això? "Sí, clar!" Aquí tenen l'experiment que vam fer, i espero que us convenci que "Sí, clar!" no era la resposta correcta.

Vam fer aquest experiment amb un grup de pacients que tenien amnèsia anterògrada. Són pacients hospitalitzats. La majoria tenen el síndrome de Korsakoff, una psicosi pol.lineuritica que... havien begut realment massa, i no poden crear nous records. D'acord? Recorden la infantesa, però si entres i et presentes, i llavors surts de l'habitació, quan tornes no saben qui ets.

Vam portar els quadres de Monet a l'hospital. I els vam demanar que els ordenessin des del que els agradava més al que menys. Quant els vam fer escollir entre el número tres i el quatre com tothom, van dir "Vaja, gràcies doctor! És fantàstic! Em vindrà bé un quadre nou. Agafaré el número tres." Els vam explicar que els enviaríem el número tres per correu. Vam recollir tot el material i vam sortir de l'habitació, i vam contar fins a mitja hora. De nou a l'habitació, diguem, "Hola, ja hem tornat." Beneïts siguin els pacients diuen "Ah, doctor, ho sento, tinc un problema de memòria, per això estic aquí. Si ens hem trobat abans no m'en recordo" "De debò, Jim, no t'en recordes? Fa res estava aquí amb els quadres de Monet?" "Ho sento doctor, no en tinc ni idea." "Cap problema, Jim. L'únic que vull és que m'ordenis això des del que t'agradi més al que t'agradi menys."

Que és el que fan? Primer anem a veure si efectivament tenen amnèsia. Els preguntem quin quadre és el que els pertany, quin és el que van escollir l'última vegada, quin és el seu. Els pacients amnèsics senzillament endevinen. Aquests son controls normals, mentre que si els ho fes a vostès tots hauríen reconegut el quadre escollit. Però si ho faig als pacients amnèsics, No en tenen ni idea. No poden diferenciar-lo de la resta.

Això és el que fan els controls normals: sintetitzen felicitat. D'acord? Aquest és el canvi en l'ordre de preferència, el canvi des de la primera vegada que els ordenaven i la segona. Els controls normals mostren... aquesta era la màgia que us he mostrat ara us ho mostro gràficament... "El que és meu és millor del que creia. El que no és meu, el que he deixat enrere, no és tan bo com creia". Els amnèsics fan exactament el mateix. Penseu en aquest resultat.

Els agrada més el que és seu, però no saben que els pertany. "Sí, clar" no és la resposta correcta! El que van fer quan sintetitzaven felicitat és realment canviar la seva reacció afectiva, hedònica, estètica a la imatge. No ho estan dient simplement perquè els pertany, ja que no saben que és seu.

Bé, quan els psicòlegs us mostren barres, sabeu que us mostren mitjanes de molta gent. I tanmateix tots tenim aquest sistema immunològic, aquesta capacitat de sintetitzar felicitat, però alguns fem el truc millor que altres. I algunes situacions permeten a tothom fer-ho més eficaçment que en altres situacions. Pel que sembla la llibertat, l'habilitat decidir i canviar d'opinió, és l'amiga de la felicitat natural, perquè et permet elegir d'entre tots aquells deliciosos futurs i trobar el que més gaudiràs. Però la llibertat d'escollir, de canviar i decidir, és l'enemic de la felicitat sintètica. I us mostraré perquè.

En Dilbert ja ho sap, per descomptat. Esteu llegint la tira mentre parlo. "Suport tècnic de Dolbert. Com puc abusar de tu? "La impressora imprimeix una pàgina en blanc després de cada document." "Per quina raó es queixa d'obtenir paper gratuïtament?" "Gratuïtament? No estàs donant-me el meu propi paper? "Egad, home! mira la qualitat del paper gratuït comparat amb el teu asquerós paper! Només un inútil o un mentider podria dir que semblen iguals!" "Ah! Ara que ho dius, sí sembla una mica més sedós!" "Què estàs fent?" "Estic ajudant a la gent a acceptar les coses que no poden canviar." Certament.

El sistema immunològic psicològic funciona millor quan estem totalment travats, quan estem atrapats. Aquesta és precisament la diferència entre tenir cites i casar-se, no? Vull dir, surts i quedes amb un noi, i es fica el dit al nas; no tornes a sortir amb ell. Estàs casada amb un noi i es fica el dit al nas? Sí, té un cor d'or; no toquis el pastís. No? (Rialles) Trobes una manera de ser feliç amb el que hagi passat. Ara el que us vull ensenyar és que la gent desconeix això d'ella mateixa i no saber això pot conduir a una suprema desavantatge.

Aquí tenim un experiment que vam fer a Harvard. Vam crear un curs de fotografia, fotografia en blanc i negre, i deixàvem que els alumnes aprenguessin a utilitzar la cambra fosca. Així que els vam deixar càmeres, van sortir al campus, van fer 12 fotos dels seus professors preferits, els seus dormitoris, el seu gos, i tot allò de Harvard del que volguessin tenir records. Ens porten la càmera, fem una fitxa de contacte, escullen quines son les dues millors fotos, i llavors passem sis hores ensenyant-los detalls de les cambres fosques, i destrueixen dues de les fotos, i acaben amb dues fantàstiques fotos brillants de 8x10 que representen molt per a ells, i diem, "De quina us voleu desfer?" Diuen, "He de desfer-me d'una?" "Sí, i tant. Necessitem una com a testimoni del projecte de classe. Teniu que donar-me'n una. Heu d'escollir. Heu de quedar-vos amb una i deixar que hem quedi amb l'altre."

Hi ha dues condicions en aquest experiment. En un cas, se'ls diu, "Però sabeu, si voleu canviar de idea, la foto estarà aquí, durant els pròxims 4 dies, abans que de fet l'enviï a la central, estaré encantat"... (Rialles) Sí, "la central"... "Estaré encantat d'intercanviar-les. De fet, Aniré a portar-vos-la al vostre dormitori; simplement envieu-me un email. Millor encare, ho revisaré amb vosaltres. Si mai canvieu d'idea, és totalment retornable." A l'altre meitat d'estudiants se'ls diu exactament el contrari: "Elegiu. I per cert, el correu surt, hòstia, en dos minuts, a Anglaterra. La vostra foto volarà per sobre l'Atlàntic. I mai més la tornareu a veure." A la meitat dels estudiants en cadascuna de les condicions se'ls demana que facin prediccions sobre en quina mesura els agradarà la foto que es queden i la foto que deixen enrere. Als altres estudiants simplement se'ls envia als seus petits dormitoris i se'ls mesura passats de tres a sis dies en quina mesura els agrada, com n'estan de satisfets de les fotos. I mireu que hem trobat.

Primer, això és el que els estudiants creuen que passarà. Creuen que potser els arribarà a agradar la foto que van escollir una mica més que la que van deixar enrera, però les diferències no són estadísticament significatives. És un increment molt petit, i no importa gaire si eren de la condició reversible o irreversible.

Malament. Mals simuladors. Perquè això és el que realment estava passant. Els dos just abans del canvi i cinc dies després, els que estaven lligats a la foto, els que no tenien elecció, els que mai podrien canviar d'opinió, els agradava molt! I els que estaven deliberant..."Hauria de tornar-la? M'hauré quedat amb la correcta? Potser aquesta no és la bona? Potser he deixat la bona?"... Això els ha matat. No els agrada la seva foto, i de fet inclús després que l'oportunitat de fer el canvi hagués expirat, continuaven sense que els agradés la foto. Per què? Perquè la condició reversible no condueix a la síntesis de felicitat.

Així que aquí tenim la peça final de l'experiment. Portem tot un nou grup d'innocents estudiants de Harvard i diem, "Sabeu, estem fent un curs de fotografia, i el podem fer de dues maneres. El podem fer de manera que quan us endugueu les dues fotos, tindreu quatre dies per canviar d'opinió, o hi ha aquest altre curs on us emporteu les dues fotos i us heu de decidir allà mateix i mai podreu canviar-les. En quin curs us agradaria estar? "Vaja! 66% dels estudiants, dos terços, prefereixen estar en el curs on poden canviar d'opinió. Hola? 66% dels estudiants escullen estar en el curs en el que al final estaran profundament insatisfets amb la foto. Perquè no saben les condicions sota les que la felicitat sintètica creix.

Shakespeare ho va dir millor, és clar, i prova la meva teoria però ell ho fa hiperbòlicament: "No hi ha res bo o dolent / però pensar ho fa així." Bonica poesia, però no pot ser perfectament correcta. Hi ha en realitat res bo o dolent? Són en realitat el fet d'operar-se la vesícula o anar a París exactament el mateix? Sembla un test d'intel·ligència d'una sola pregunta. No poden ser exactament el mateix.

En prosa més pomposa, però més propera a la veritat, va ser el pare del capitalisme modern, Adam Smith, que va dir això. Val la pena mirar-ho detingudament: "La gran font tant de misèria com del desordre en la vida humana sembla sorgir de sobrevalorar la diferència entre una situació permanent i una altra ... Algunes d'aquestes situacions poden, sense dubte, merèixer ser preferides a altres, però cap d'elles mereix ser perseguida amb l'ardor apassionat que ens porta a infringir les regles de prudència o de justícia, o corrompre la futura tranquil·litat de les nostres ments, per la vergonya que ve del record de la nostra pròpia insensatesa, o pel remordiment de l'horror de la nostra pròpia injustícia." En altres paraules: Sí, algunes cosses són millor que altres.

Hauriem de tenir preferències que ens dirigissin a un futur en comptes de l'altre. Però quan aquestes preferències ens dirigeixen massa fort i massa ràpid per haver sobrevalorat la diferència entre aquests futurs, estem en perill. Quan la nostra ambició està sota certs límits, ens porta a treballar alegrement. Quan l'ambició és il·limitada, ens porta a mentir, enganyar, robar, ferir a altres a sacrificar coses de veritable valor. Quan les nostres pors estan sota control, som prudents, cautelosos, atents. Quan les nostres pors no estan sota control i són exagerades, som temeraris i covards.

La lliçó que us vull deixar amb aquestes dades és que els nostres anhels i preocupacions son en algun grau exagerats, perquè tenim la capacitat de manufacturar el mateix producte que perseguim constantment quan elegim una experiència.

Gràcies.