Ben Cameron: El veritable poder de les arts escèniques

Sóc un omnívor cultural, un que fa el viatge a la feina cada dia gràcies al seu lligam a un iPod, un iPod que conté Wagner i Mozart, la diva del pop Christina Aguilera, el cantant de country Josh Turner, l'artista de gansgta rap Kirk Franklin, concerts, simfonies i més i més. Sóc un lector voraç, un lector que s'ocupa tant d'Ian McEwan com d'Stephanie Meyer. He llegit la tetralogia de "Crepuscle". I un que viu pel seu equip de cinema a casa, un equip de cinema a casa on devoro DVDs, vídeo sota demanda i un munt de televisió. A mi doneu-me "Llei i Ordre: SVU," Tina Fey i "30 Rock" i "Judge Judy" - "La gent és real, els casos són reals, les resolucions són finals." Estic convençut que molts de vosaltres probablement compartiu les meves passions, en especial la meva passió per la "Judge Judy" i lluitaríeu contra qualsevol que intentés allunyar-la de nosaltres, però estic una mica menys convençut que compartiu la passió central de la meva vida, una passió per les arts escèniques professionals, arts escèniques que representen el repertori orquestral, sí, però també jazz, dansa contemporània, òpera, teatre i més i més i més.

Sabeu, francament, és un sector que molts dels que hi treballem ens preocupa que estigui essent posat en perill i possiblement desmantellat per la tecnologia. Tot i que al principi vam anunciar Internet com el dispositiu de màrqueting excepcional que resoldria tots els nostres problemes, ara ens adonem que Internet és, en tot cas, massa eficaç en aquest sentit. Depenent de a qui llegeixis, una institució cultural, o un artista, que tracta d'atraure l'atenció del potencial comprador d'una única entrada, ara competeix amb entre els tres i 5000 missatges de màrqueting diferents que un ciutadà normal veu cada dia. Ara sabem, de fet, que la tecnologia és el nostre major competidor per al temps lliure. Fa cinc anys, La Generació X va passar 20,7 hores en línia i mirant la televisió, la majoria en la televisió. La Generació Y encara hi va passar més - 23,8 hores, la majoria en línia. I ara, un estudiant universitari novell qualsevol arriba a la facultat havent passat ja 20.000 hores en línia i 10.000 hores addicionals jugant a videojocs, un enèrgic recordatori que operem en un context cultural on els videojocs ara venen més que la música i el cinema junts.

D'altra banda, tenim por que la tecnologia hagi alterat els nostres supòsits de consum cultural. Gràcies a Internet, creiem que podem aconseguir qualsevol cosa que vulguem quan ho vulguem, lliurat a la porta de casa. Podem comprar a les tres de la matinada o a les vuit del vespre, encarregant texans fets a mida per als nostres cossos únics. Expectatives de personalització i individualització que les arts escèniques en viu - que tenen hores de començar concretes, locals concrets, a més dels inconvenients del desplaçament, buscar aparcament i similar - simplement, no poden complir. I tots som molt conscients: ¿Què significarà en un futur quan li demanem a algú que pagui cent dòlars per entrades a un simfonia, una òpera o un ballet, quan aquest consumidor cultural està acostumat a descarregar per Internet 24 hores al dia una cançó per 99 cèntims o gratuïtament? Són preguntes enormes per als que treballem en aquest terreny. Però tot i com de particulars ens semblen, sabem que no estem sols.

Tots nosaltres estem compromesos en un sísmic, fonamental reajustament de la cultura i les comunicacions, un reajustament que està sacsejant i delmant la indústria de la premsa, la indústria de les revistes, la indústria editorial i del llibre i molt més. Lligats com estem en les arts escèniques, per acords sindicals antiquats que impedeixen i sovint prohibeixen la reproducció mecànica i la transmissió en directe, tancats en grans instal.lacions que van ser dissenyades per ossificar la relació ideal entre l'artista i l'audiència més apropiades per al segle XIX i tancats en un model de negoci que depèn de grans ingressos per entrades, a les que posem uns preus exorbitants, molts de nosaltres ens estremim arran del col.lapse de Tower Records i ens preguntem: "Som els propers?" Tothom de les arts escèniques amb qui parlo es fa ressò de les paraules d'Adrienne Rich, qui, a "Somnis d'un llenguatge comú" va escriure, "Estem en un país que no té llenguatge, ni lleis. Tot el que fem junts és pura invenció. Els mapes que ens van donar van caducar fa anys." Tots aquells que estimeu les arts, no esteu encantats d'haver-me convidat aquí per alegrar-vos el dia?

(Riures)

(Aplaudiments)

Ara, en lloc de dir que estem a la vora de la nostra pròpia aniquilació, prefereixo creure que estem immersos en una reforma fonamental, una reforma com la Reforma religiosa del segle XVI. La reforma de les arts, com la Reforma religiosa, està impulsada en part per la tecnologia, amb, de fet, la impremta liderant realment la càrrega de la Reforma religiosa. Ambdues reformes es basaven en discussions displicents, dubtes interns i reajustaments massius de models de negoci antiquats. I en el fons, les dues reformes, crec, estaven fent les mateixes preguntes: qui té dret a exercir? Com han de tenir dret a exercir? I, de fet, necessitem a algú que ens faci d'intermediari per tal de tenir una experiència amb l'esperit sant?

Chris Anderson, algú que confio que tots vosaltres conegueu, editor i cap de la revista Wired i autor de "L'economia Long Tail", va ser realment el primer, per a mi, que la va clavar en tot això. Va escriure fa molt de temps, sabeu, gràcies a la invenció d'Internet, la tecnologia web, les mini càmeres i més, els mitjans de producció artística s'han democratitzat per primera vegada en tota la història de la humanitat. En la dècada de 1930, si algú de vosaltres volia fer una pel·lícula, havia de treballar per a la Warner Bros. o RKO perquè qui pot permetre's un estudi de filmació i equips d'il·luminació i equips d'edició i orquestracions i més? I ara, qui d'aquesta sala no coneix a un adolescent de 14 anys treballant dur en la seva segona, tercera, o quarta pel·lícula? (Riures) De la mateixa manera, els mitjans de distribució artística s'han democratitzat per primera vegada en la història de la humanitat. De nou, als anys 30, la Warner Bros, la RKO feien això per tu. Ara, aneu a YouTube, Facebook; tens distribució mundial sense abandonar la privacitat del teu dormitori.

Aquest doble impacte està ocasionant una redefinició massiva del mercat de la cultura, en un moment en que qualsevol és un autor potencial. Francament, el que estem veient ara en aquest ambient és un temps massiu, quan tothom està canviant, mentre ens allunyem d'un moment en que el nombre d'espectadors s'està desplomant. Però el nombre de participants en les arts, gent que escriu poesia, que canten cançons, que actuen a cors d'església, està explotant més enllà de la nostra imaginació més salvatge. Aquest grup, que altres han anomenat els "pro ams", artistes aficionats fent feina a nivell professional. Els veieu a YouTube, en concursos de ball, festivals de cinema i més. Estan expandint radicalment les nostres nocions sobre el potencial d'un vocabulari estètic, mentre que desafien i soscaven l'autonomia cultural de les nostres institucions tradicionals. En definitiva, ara vivim en un món definit, no pel consum, sinó per la participació.

Però vull ser clar, així com la Reforma religiosa no va significar el final de l'Església oficial o del sacerdoci, Crec que les nostres institucions artístiques seguiran tenint importància. En l'actualitat són les millors oportunitats perquè els artistes tinguin una vida de dignitat econòmica, no d'opulència, de dignitat. I són els llocs on els artistes que mereixen i volen treballar en una certa escala de recursos trobaran una llar. Però veure'ls com a sinònim de la totalitat de la comunitat artística és, de molt, massa curt de mires. I, en efecte, mentre que hem tendit a polaritzar l'aficionat del professional, el desenvolupament més emocionant dels últims cinc a deu anys ha estat el naixement de l'artista híbrid professional, l'artista professional, que treballa, no principalment a la sala de concerts o en l'escenari, però amb més freqüència al voltant dels drets de les dones o dels drets humans, o en qüestions d'escalfament global o de la SIDA per dir més, no per necessitat econòmica, sinó per una convicció profunda, orgànica que el treball que ella, o ell, està cridat a fer no es pot dur a terme en el tradicional ambient hermètic de les arts.

El món de la dansa d'avui en dia no es defineix exclusivament pel Ballet Reial de Winnipeg o el Ballet Nacional de Canadà, sinó pel Liz Lerman Dance Exchange, una companyia de dansa professional multi-generacional, on els ballarins tenen edats entre els 18 i els 82, i que treballen amb els científics de genòmica per expressar la cadena d'ADN i amb físics nuclears al CERN. La comunitat teatral professional d'avui en dia es defineix, no només pels Festivals de Shaw i d'Stratford, sinó pel Teatre Cornerstone de Los Angeles, un col.lectiu d'artistes que, després de l'11 de Setembre, va reunir 10 comunitats religioses diferents - els bahà'í, els catòlics, els musulmans, els jueus, fins i tot els nadius americans i les comunitats de fe de gais i lesbianes, ajudant-los a crear les seves pròpies peces individuals i una obra de teatre massiva, on van explorar les diferències en la seva fe i van trobar un lloc comú com un important primer pas cap a la curació entre comunitats. Els artistes d'avui, com la Rhodessa Jones, treballen a presons de dones, ajudant les recluses a articular l'angoixa de l'empresonament, mentre que els dramaturgs i directors d'avui treballen amb bandes de joves per buscar canals alternatius a la violència i més i més i més. I de fet, crec que, en lloc de ser aniquilades, les arts escèniques es col·loquen en el llindar d'una època on serem més importants del que mai hem estat.

Sabeu, hem dit des de fa molt temps, que som crítics amb la salut de les comunitats econòmiques a les vostres ciutats. I per descomptat ho som. Espero que sapigueu que cada dòlar que es gasta en una entrada a un espectacle en una comunitat genera de 5 a 7 dòlars adicionals per a l'economia local, dòlars que es gasten en restaurants o en l'aparcament, a les botigues de roba on comprem la roba pels figurins, l'afinador de pianos que afina els instruments i més. Però les arts seran més importants per a les economies a mesura que avancem, especialment en indústries que ara no podem ni tan sols imaginar, d'igual manera que han sigut fonamentals per a l'iPod i la indústria dels jocs d'ordinador, que pocs de nosaltres, podien haver previst fa 10 o 15 anys. El lideratge empresarial dependrà cada vegada més de la intel·ligència emocional, la capacitat d'escoltar profundament, l'empatia, de saber articular el canvi, motivar els altres - les mateixes capacitats que les arts conreen en cada encontre.

Sobretot ara, quan tots hem de fer front a la fal·làcia d'una orientació única de mercat, desinformats per la consciència social, hem d'aprofitar i celebrar el poder de les arts per donar forma al nostre caràcter individual i nacional, i sobretot els caràcters dels joves, qui, massa sovint, són l'objecte d'un bombardeig de sensacions, en lloc d'experiència digerida. En última instància, sobretot ara, en aquest món, on vivim en un context de lleis d'immigració regressives i oneroses, amb una televisió que es nodreix de la humiliació, i en un context d'anàlisi, on el que escoltem més vegades, dia rere dia als Estats Units, en cada estació de tren, cada estació d'autobús, cada terminal d'aeroport és, "Senyores i senyors, si us plau, informin de qualsevol comportament sospitós o d'individus sospitosos a les autoritats més properes," quan totes aquestes formes en què se'ns s'anima a veure al nostre igual amb hostilitat i por i menyspreu i sospita.

Les arts, facin el que facin, sempre que ens reuneixen, ens conviden a mirar al nostre igual amb generositat i curiositat. Déu sap, si mai hem necessitat tal capacitat en la història de la humanitat, la necessitem ara. Sabeu, estem units, no, crec jo, per la tecnologia, l'entreteniment i el disseny, sinó per una causa comuna. Treballem per promoure societats sanes i vibrants, per alleujar el sofriment humà, per promoure un ordre mundial més reflexiu, substantiu i empàtic.

Us saludo a tots com a activistes en aquesta recerca i us insto a abraçar i apreciar l'art en el vostre treball, sigui quin sigui el vostre objectiu. Us prometo que la mà de la Doris Duke Charitable Foundation està estesa amb amistat per ara i pels anys propers. I us dono les gràcies per la vostra amabilitat i paciència en escoltar-me aquesta tarda.

Gràcies, i bona sort.