Beeban Kidron: La meravella compartida del cinema

Les dades suggereixen que els humans de diferents edats i cultures creen la seva identitat en una espècie de forma narrativa. De mare a filla, de predicador a feligresos, de mestre a alumne, de narrador a públic. Ja sigui amb les pintures rupestres o amb els últims recursos d'internet, l'ésser humà sempre ha contat les seves històries i veritats a través de la paràbola i la faula. Som narradors empedreïts.

Però on, al nostre món cada cop més secular i fragmentat, oferim una experiència de caràcter comunitari, sense mediació del nostre frenètic consumisme? I quina narració, quina història, quina identitat, quin codi moral estem ensenyant als joves?

El cinema és probablement la forma artística del segle XX més influent. Els artistes contaven històries que creuaven les fronteres nacionals, en tantes llengües, gèneres i filosofies com un es pugui imaginar. Naturalment, és difícil trobar un tema que el cinema encara no hagi tractat. En aquesta última dècada hem presenciat una gran integració dels mitjans de comunicació mundials, ara dominats per una cultura de l'èxit de taquilla que ens ve de Hollywood. Cada vegada més, se'ns ofereix un sistema en el qual la sensació, i no la història, és el més important. El que tots teníem en comú fa 40 anys... ...el contar històries de generació en generació... ...ara és d'allò més estrany. Com a directora de cine, em va inquietar. Com a ésser humà, em fa tremolar de por. Quin futur poden construir els joves amb tan poc coneixement de la seva procedència i tan poques narracions del que és possible? La ironia es pot palpar; l'accès tècnic mai havia estat millor, i l'accès cultural pitjor.

I així en 2006 vam crear FILMCLUB, una organització que setmanalment projectava pel·lícules en escoles seguides d'un debat. Si poguéssim analitzar els annals de 100 anys de cinema, potser així podríem construir una narració que donaria significat al fragmentat i desassossegat món dels joves. Si hi ha accès a la tecnologia, fins i tot una escola d'un petit llogaret rural podria projectar un DVD en una pissarra.

Durant els primers nou mesos dirigirem 25 clubs arreu del Regne Unit, amb xavals d'entre 5 i 18 anys, per veure pel·lícules de 90 minuts sense pausa. Les pel·lícules eren conservadores i contextualitzades. Però eren ells qui escollien, i ràpidament el nostre públic va passar a escollir l'oferta més rica i variada de la qual disposavem. El resultat, immediat. Va ser un ensenyament de la manera més profunda i transformadora. En grups de com a mínim 3 i com a màxim 150, aquests joves descobriren nous indrets, nous pensaments, noves perspectives. Quan l'experiment va acabar, ja teníem el nom de unes mil escoles que volien unir-se.

La pel·lícula que va cambiar la meva vida és una de Vittorio De Sica de l'any 1951, "Miracle a Milà". És una ressenya excepcional sobre els suburbis, la pobresa i l'aspiració. Havia vist la pel·lícula en ocasió del 50 aniversari del meu pare. En aquella època havíem de llogar un projector cinematogràfic i trobar i pagar la còpia i el projeccionista. Però per al meu pare, la importància emocional i artística de la visió de De Sica era tan gran que vaig decidir celebrar els seus 50 anys amb els seus tres fills adolescents i 30 amics més, "Per passar el testimoni de preocupació i esperança a la següent generació", va dir.

A l'útima escena de "Miracle a Milà", el pobres volen cap al cel amb escombres voladores. Seixanta anys després de què es fes la pel·lícula i treinta anys després de la primera vegada que la vaig veure veig com les cares atònites dels joves s'aixequen, tan incrèduls com jo. I la rapidesa en què ho associen amb "Slumdog Millionaire" o les faveles de Rio revela el seu caràcter durader.

En un dels cicles de FILMCLUB sobre democràcia i govern, vam projectar "El senyor Smith va a Washington". Rodada a l'any 1939, és més vella que la majoria dels avis dels nostres membres. Els valors clàssics de Frank Capra, independència i propietat. Ens mostra com fer les coses bé, com ser maldestre i heroi alhora. També és una expressió de fe en la maquinaria política com a font d'honor.

Poc temps després de què "El senoyr Smith" es convertís en un clàssic al FILMCLUB, va haver-hi una setmana de filibusterisme nocturn a la Cambra dels Lords. I amb gran satisfacció ens vam trobar gent jove d'arreu del país explicant amb autoritat què era el filibusterisme i per què els Lords desafiaven les seves hores de dormir per una qüestió de principis. Al cap i a la fi, Jimmy Stewart va practicar el filibusterisme durant dos carrets sencers.

Amb "Hotel Rwanda", exploraren el més cruel dels genocidis. Va provocar llàgrimes i preguntes incisives sobre les forces de pau desarmades i el doble joc de la societat occidental que crea els seus conflictes morals sense oblidarse de la comoditat. I quan "La llista de Schindler" els exigia que no oblidaren, un nen, curull del dolor de la consciència, va comentar, "Ja hem oblidat, si no com ha tingut lloc 'Hotel Rwanda'?"

A mesura que veuen pel·lícules les seves vides es tornen cada cop més riques. "Pickpocket" va començar un debat sobre la privació de drets. "Rebel·lió a les aules" va avivar l'audiència jove. Van celebrar el canvi en l'actitud cap als britànics que no són blancs, però van clamar contra el nostre convuls sistema educatiu que no valora la identitat col·lectiva, a diferència d'allò proposat per l'acurada tutela de Sidney Poitier.

Fins ara, aquesta atenta, tossuda i curiosa joventut no ha titubejat en abordar pel·lícules de diferents tipus... en blanc i negre, subtitulades, documentals, de no ficció, fantàstiques... ni en escriure ressenyes detallades que competeixen per afavorir una pel·lícula per sobre d'altra amb una prosa apassionada i cada cop més sofisticada. Sis mil ressenyes setmanals de cada escola que lluiten per l'honor de ser la ressenya de la setmana.

Vam passar de 25 clubs, a centenars, després milers, fins que vam arribar a ser un quart de milió de nois en 7000 clubs arreu del país. I encara que els nombres eren, i continuen essent, extraordinaris, el més extraordinari era com l'experiència de la indagació crítica i curiosa s'ha traduït a la vida. Alguns dels nostres nois van començar a parlar amb els seus pares, altres amb els seus professors o amb els amics. I aquells que no tenien amics en feren de nous.

Les pel·lícules els van proporcionar un esperit de comunitat per damunt de qualsevol divisió. I les històries una experiència comuna. "Persèpolis" apropa una filla a la seva mare iraní i "Tauró" ens parla de com un jove fou capaç de dominar la por que sentia en fugir de la violència que va matar primer el seu pare i després la seva mare, llançada per la borda durant un viatge en vaixell.

Qui tenia raó, qui estava equivocat? Què farien si estiguessin en les mateixes circumstàncies? S'ha contat correctament el conte? Hi havia un missatge ocult? Com ha canviat el món? Com podríem canviar-lo? Un torrent de preguntes sortiren de les boques dels xavals, dels quals es pensava que no estaven interessats. Ni ells mateix en eren conscients. I a mesura que escrivien i debatien, van deixar de veure les pel·lícules com a artefactes per començar a veure´s a ells mateix.

Una de les meves tietes és una magnífica narradora. En un moment pot invocar imatges de gent corrent descalça a la muntanya de la Taula i jugant a "polis i cacos". Recentment, em va contar que en 1948, dos de les seves germanes i el meu pare van viatjar en vaixell a Israel sense els meus avis. Quan els mariners es van amotinar al mar per exigir millors condicions socials, foren aquests joves qui van alimentar la tripulació. Després de jo complir els 40 el meu pare va morir. No em va parlar mai d'aquell viatge.

La mare de la meva mare va abandonar Europa precipitadament sense el seu marit, però amb la seva filla de tres anys i amb diamants cosits a la vora de la seva falda. Després de dos anys amagat, el meu avi va tornar a Londres. No va tornar a estar bé mai més. I la seva història es va silenciar a mesura que l'assimilava.

La meva història va començar a Anglaterra amb una nova vida i el silenci d'uns pares immigrants. Tenia "Anna Frank", "La gran evasió", "Shoah" i "El triomf de la voluntat". Fou Leni Riefenstahl qui, amb la seva elegant propaganda nazi, va contextualitzar el que les famílies havien de suportar. Aquestes pel·lícules tenen allò que era massa ofensiu dir en veu alta i em van resultar més útils que els murmuris dels supervivents i el poc freqüent besllum d'un tatuatge al canell d'una tia soltera.

Els puristes senten que la ficció dissipa la recerca del vertader enteniment humà, que les pel·lícules són massa rudimentàries per contar una història complexa i detallada o que els directors sempre posen pel davant el drama a la veritat. Però entre els carrets es troba el propòsit i la intenció. Com va dir un nen de 12 anys després de veure "El màgic d'Oz", "Tothom hauria de veure-la, perquè si no ho fas potser no te n'adones que tu també tens cor".

Honrem la lectura, per què no posar la mateixa passió en honrar les pel·lícules? Considerar "Ciutadà Kane" tan valuosa com Jane Austen. Reconèixer que "Els nois del barri", a l'igual de Tennyson, ofereix un paisatge emocional i una comprensió profunda que treballen junts. Cada una d'elles és una obra d'art memorable, una totxana en la paret de qui som. I no passa res si recordem Tom Hanks millor que l'astronauta Jim Lovell o si tenim més present la cara de Ben Kingsley que la de Gandhi. I encara que no són reals, Eve Harrington, Howard Beale i Mildred Pierce són una oportunitat per descobrir que és ser humà i ens pot ser útil per entendre la nostra vida i aquesta època com va fer Shakespeare il·luminant el món a l'època elisabetiana.

Ens imaginàvem que les pel·lícules, les històries de les quals són un punt de trobada del drama, la música, la literatura i l'experiència humana, atraurien i inspirarien als joves que participen al FILMCLUB. El que no vam preveure era la considerable millora en el comportament, la confiança i l'èxit acadèmic. Els estudiants que eren reticents ara corren cap a l'escola, parlen amb els professors, es barallen, no al pati, sino per triar la pròxima pel·lícula... Ara són joves que han trobat l'autodefinició, l'ambició i l'apetit per l'educació i el compromís social gràcies a les històries que han presenciat.

Els nostres membres no encaixen en la descripció binaria amb la qual descrivim normalment als joves. No són ni salvatges ni cegament egocèntrics. Estan, como molts altres joves, negociant un món replet d'oportunitats però amb poca cultura de com trobar una experiència significativa. Ens va semblar sorprenent el comportament d'aquells que es defineixen per la mida de la marca de les seves sabates, això no obstant l'adquisició ha estat la narrativa que hem ofert.

Si volem valors diferents haurem de contar una història diferent, una història que entengui que una narració individual és un component essencial en la identitat d'una persona, que una narració col·lectiva és un component essencial en la identitat cultural, i que sense això és impossible sentir-se part d'un grup. Perquè quan aquestes persones tornen a casa després de la projecció de "La finestra indiscreta" i miren fixament l'edifici veí, tenen les eines per preguntar-se qui, a part d'ells, és allà fora i quina és la seva història.

Gràcies.

(Aplaudiments)