Beau Lotto: les il·lusions òptiques ens mostren com hi veiem

Vull començar amb un joc. I per guanyar en aquest joc, tot el que heu de fer és veure la realitat què teniu al davant tal i com és. D'acord? Tenim dos plafons aquí, de punts de colors. I un d'aquests punts és igual en ambdós plafons. D'acord? I heu de dir-me quin és

Ara, restringim-ho només al gris, al verd, i, posem, al taronja. A mà alçada -començarem amb el més fàcil- Aixequeu la mà els que considereu que és el gris. Segur? Molt bé. Quanta gent creu que és el verd? I quanta gent creu que és el taronja? Força igualats.

Anem a veure quina és la realitat. Aquí tenim el taronja. (Rialles) Aquí tenim el verd. I aquí el gris. (Rialles) Els que ho heu vist, sou uns realistes de cap a peus. D'acord? (Rialles)

De fet és bastant sorprenent, no? Atès què gairebé tots els sistemes vius han desenvolupat l'habilitat de detectar la llum d'una manera o altra. Així, per nosaltres, veure els colors és una de les coses més simples que fa el cervell. I tanmateix, fins i tot a aquest nivell tant elemental, el context ho és tot. Del que vull parlar no és del fet que el context ho sigui tot, sinó del per què el context ho és tot. Perquè és contestant aquesta pregunta que ens diu no només per què veiem el que veiem, sinó a més qui som com individus, i qui som com a societat

Però primer, hem de fer una altra pregunta, que és, “De què serveix el color?” I en comptes de dir-vos-ho, us ho ensenyaré. El que veieu aquí és l'escena d'una jungla. I veieu les superfícies d'acord amb la quantitat de llum que aquestes superfícies reflecteixen. Ara, hi ha algú que vegi el depredador que està a punt de saltar-vos a sobre? I si encara no l'heu vist, esteu morts. D'acord? (Rialles) Hi ha algú que el vegi? Ningú? No? Bé, ara anem a veure les superfícies d'acord amb la qualitat de la llum que reflecteixen. I ara sí que el veieu.

El color ens permet veure les similituds i diferències entre superfícies, d'acord amb l'espectre total de llum que reflecteixen. Però el acabeu de fer és, en molts sentits, matemàticament impossible. Per què? Perquè tal com ens diu Barkley, no tenim accés directe al nostre món físic, que no sigui a través dels nostres sentits. I la llum que arriba als nostres ulls està determinada per múltiples aspectes del món, no només el color dels objectes, sinó també el color de la seva il·luminació, i el color de l'espai que hi ha entre nosaltres i aquests objectes. Varieu qualsevol d'aquests paràmetres, i canviareu el color de la llum que arriba als vostres ulls.

Això és un gran problema perquè vol dir que la mateixa imatge pot tenir un nombre infinit de possibles orígens en el món real. Deixeu-me que us ho ensenyi. Imagineu-vos que això és la part del darrera del vostre ull. I aquestes són dues projeccions del món. Són idèntiques en tots els aspectes. Idèntiques en la forma, mida, contingut espectral. Pel que concerneix al teu ull, son iguals. I tanmateix provenen de dues fonts completament diferents. La de la dreta prové d'una superfície groga, a l'ombra, orientada cap a l'esquerra, vista a través d'un medi rosat. La de l'esquerra prové d'una superfície taronja, sota llum directa, orientada cap a la dreta, vista a través d'una mena de medi blavós. Significats completament diferents, que donen lloc a exactament la mateixa informació retinal. I tanmateix , la informació retinal és l'única que tenim.

Doncs, com diables aconseguim veure-hi? Bé, si heu de recordar alguna cosa dels pròxims 18 minuts, recordeu això: que la llum que arriba als vostres ulls, la informació sensorial, no té cap sentit. Perquè pot significar literalment qualsevol cosa. I el que és veritat per a la informació sensorial ho és per a la informació en general. No hi ha cap significat inherent en la informació. El que importa és el que fem amb aquesta informació.

I doncs, com hi veiem? Doncs, hi veiem aprenent a veure-hi. El cervell ha desenvolupat els mecanismes per buscar patrons, buscant relacions en la informació, i associant aquestes relacions amb un significat en el comportament, un significat mitjançant la interacció amb el món. Som molt conscients d'això a través d'altres atributs cognitius com el llenguatge. Vaig a donar-vos algunes series de lletres. I vull que les llegiu en veu alta per mi, si podeu.

Audiència: “Can you read this?” (Pots llegir això?) “You are not reading this.” (No estàs llegint això.) “What are you reading?” (Què estàs llegint?)

Beau Lotto: “What are you reading?” La meitat de les lletres falten. No? A priori no hi ha cap raó per la qual una “H” hagi d'anar entre una “W” i una “A”. Però l'hi poseu. Per què? Perquè en les estadístiques de la vostra experiència passada deu haver estat útil fer-ho. Així que ho torneu a fer. No obstant, no poseu una lletra després de la primera “T”. Per què? Perquè no deu haver sigut d'utilitat en el passat. Per tant no ho torneu a fer.

Deixeu-me que us ensenyi amb quina rapidesa els nostres cervells poden redefinir la normalitat, inclús amb la més simple de les coses que fa el cervell, que és diferenciar colors. Si poguéssiu apagar les llums d'aquí dalt... Primer vull que us adoneu que aquestes dues escenes del desert són físicament idèntiques. L'una és simplement el mirall de l'altra. D'acord? Ara vull que mireu al punt que es troba entre el verd i el vermell. D'acord? I vull que fixeu la vista en aquest punt. No mireu enlloc més. I fixarem la mirada en aquest punt al voltant de 30 segons, que és una mica suïcida en una xerrada de 18 minuts. (Rialles)

Però de debò vull que aprengueu. I us diré -no mireu enlloc més- I us diré què està passant dintre el vostre cap. El vostre cervell està aprenent. I està aprenent que el costat dret del seu camp visual està sota una il·luminació vermella; el costat esquerre del seu camp visual està sota una il·luminació verda. Això és el que està aprenent. D'acord? Ara, quan us ho digui, vull que mireu el punt que es troba entre les dues escenes del desert. Que tal si ho feu ara? (Rialles) Podeu tornar a encendre el llum?

Dedueixo per la vostra resposta que han deixat de semblar iguals. Correcte? (Aplaudiments) Per què? Perquè el vostre cervell està veient la mateixa informació com si el de la dreta continués sota una llum vermella i el de l'esquerra continués sota una llum verda. Aquesta és la vostra nova normalitat.

Doncs, quin significat té això pel context? Significa que puc agafar aquests dos quadrats idèntics, i els puc posar sobre un fons clar i un de fosc. I ara el del fons fosc sembla més lluminós que el del fons clar. El que és significatiu no és només que sigui important que el fons sigui clar o fosc. Sinó què significaven aquests fons clars i foscos en el vostre comportament en el passat.

Us mostraré el que vull dir. Aquí tenim exactament la mateixa il·lusió. Tenim dues rajoles idèntiques, a l'esquerra, una sobre un fons fosc, una sobre un fons clar. I el mateix a la dreta. Ara, el que vaig a fer és reexaminar aquestes dues escenes. Però no canviaré res d'aquestes dues regions, excepte el seu significat. I mireu què passa amb la vostra percepció.

Noteu que a l'esquerra les dues rajoles semblen gairebé pols oposats: una molt blanca i l'altre molt fosca. D'acord? Mentre que, a la dreta, les dues rajoles semblen gairebé iguals. No obstant, n'hi ha una que continua en un fons fosc, i una en un fons clar. Per què? Perquè si la rajola en aquesta ombra estigués de fet a l'ombra, i reflectint la mateixa quantitat de llum als vostres ulls com la que està fora de l'ombra, hauria de ser més reflectant – simples lleis de la física. Per això ho veieu així.

Mentre que a la dreta, la informació és consistent amb aquelles dues rajoles que estan sota la mateixa llum. Si estan sota la mateixa llum, reflectint la mateixa quantitat de llum als vostres ulls, llavors deuen ser igualment reflectants. Per això ho veieu així. El que significa que podem ajuntar tota aquesta informació per crear algunes il·lusions increïblement poderoses.

Aquesta és una que vaig crear fa uns anys. I us adonareu que veieu una rajola marró fosc a la part superior, i una rajola taronja brillant al costat. Aquesta és la vostra realitat perceptiva. La realitat física és que aquestes dues rajoles son iguals.

Aquí veieu quatre rajoles grises a la vostra esquerra, set rajoles grises a la dreta. No canviaré les rajoles en absolut. Però sí que revelaré la resta de la imatge. I veieu el que li passa a la vostra percepció. Les quatre rajoles blaves de l'esquerra són grises. Les set rajoles grogues de la dreta també són grises. Son totes iguals. No és així? No em creieu? Veiem-ho de nou.

El que és veritat pel color ho és també per les percepcions complexes del moviment. Aquí tenim -donem-li la volta a això- un diamant. I el que faré és, vaig a sostenir-lo aquí, i el faré girar. I tots vosaltres, probablement el veureu girar en aquesta direcció. Ara vull que continueu mirant-lo. Moveu els ulls al voltant, parpellegeu, potser tanqueu un ull. I de sobte canviarà i començarà a girar en la direcció oposada. Sí? Aixequeu la mà si ho heu experimentat. Sí? Continueu parpellejant. Cada cop que parpellegeu canviarà. És així? Ara us puc preguntar, en quina direcció està rotant? Com ho sabeu? El vostre cervell no ho sap. Perquè ambdues són igualment probables. Així depenent d'on es mira, canvia entre les dues possibilitats.

Som els únics que veiem il·lusions? La resposta a aquesta pregunta és no. Inclús els bonics abellots, que tenen amb prou feines un milió de cèl·lules cerebrals que és 250 vegades menys cèl·lules de les que teniu en una retina, veu il·lusions, fa coses tant complexes que ni tan sols els nostres ordinadors més sofisticats poden fer. Així que en el meu laboratori, òbviament treballem amb abellots. Perquè podem controlar totalment les seves experiències, i veure de quina manera aquestes alteren l'arquitectura del seu cervell. I fem això en el que anomenem “Bee Matrix” (Matriu de les abelles)

Aquí teniu el rusc. Podeu veure la reina, aquesta abella gran just allà al mig. Totes aquelles són les seves filles, els ous. i van i venen entre aquest rusc i l'arena a través d'aquest tub. Veureu una de les abelles sortir per aquí. Veieu que té un petit número a sobre? Sí aquí en ve una altra. Té un altre número a sobre. Ara bé, no han nascut així. D'acord? Les fem sortir, les posem a la nevera, i s'adormen. I llavors les hi enganxem petits números amb superglue. (Rialles)

I ara en aquest experiment reben una recompensa si van a les flors blaves. I es posen sobre la flor. Hi fiquen la llengua, que s'anomena probòscide, i beuen aigua ensucrada. Ara està bevent un got d'aigua que és aproximadament d'aquesta mida per a nosaltres, ho farà unes tres vegades, i llavors volarà. A vegades aprenen a no anar cap el blau, sinó a anar cap a on van les demés abelles. Així doncs es copien entre elles. Poden contar fins a cinc. Poden reconèixer cares. Aquí baixa l'escala. Entrarà al rusc, buscarà un pot de mel buit, i vomitarà, i això és mel. (Rialles)

Ara recordeu... (Rialles) se suposa que anirà cap a les flors blaves. Però que estan fent aquestes abelles a la cantonada superior dreta? Sembla que estant anant a les flors verdes. Ho estan fent malament? La resposta a la pregunta es no. Aquelles de fet son flors blaves. La qüestió es que son flors blaves sota llum verda. Estan utilitzant les relacions entre els colors per a resoldre el problema. Que és exactament el que fem nosaltres.

Així doncs, les il·lusions es fan servir amb freqüència, especialment en l'art, en paraules d'un artista més contemporani, “per demostrar la fragilitat dels nostres sentits” Bé, això no val per res. Els sentits no són fràgils. I si ho fossin, no estaríem aquí. En comptes d'això, el color ens diu quelcom completament diferent, que el cervell, de fet, no ha evolucionat per veure el món tal com és. No podem. Per contra, el cervell ha evolucionat per veure el món de la manera com ens va ser útil veure-hi en el passat. I la forma en què hi veiem és mitjançant una continua redefinició de la normalitat .

Com podem agafar aquesta increïble plasticitat del cervell i fer que la gent experimenti el món de forma diferent? Bé doncs, un dels camins que seguim al meu laboratori i estudi es traduint la llum en so permetent a la gent sentir el seu món visual. Poden guiar-se pel món utilitzant les orelles.

Aquest és en David, a la dreta. I està sostenint una càmera. A l'esquerra és el que la càmera veu. Veureu que hi ha una línia, una línia tènue creuant la imatge. La línia està partida en 32 quadrats. A cada quadrat calculem la mitjana del color. I llavors simplement ho traduïm a so. Ara està a punt de donar-se la volta, tancar els ulls, i trobar el plat al terra, amb els ulls tancats.

El troba. Sorprenent, oi? No només podem crear pròtesis per a persones amb limitació visual, sinó que a més podem investigar com la gent literalment dona sentit al món. Encara podem fer quelcom més. També podem fer música amb el color. Així doncs, treballant amb nens, creaven imatges, pensant en com les imatges que veieu podrien sonar si poguéssim escoltar-les. Llavors vam traduir aquestes imatges. I aquesta és una d'aquelles imatges. I aquest es un nen de sis anys composant una peça de música per una orquestra de 32 components. Així és com sona. Bé, un nen de sis anys. D'acord?

Ara bé, què significa tot això? El que suggereix es que ningú és un observador extern de la natura. D'acord? No estem definits per les nostres propietats fonamentals. pels trossos que ens formen. Estem definits per l'entorn i la nostra interacció amb aquest entorn, per la nostra ecologia. I aquesta ecologia es necessàriament relativa, tan històrica com empíricament. Amb el que m'agradaria acabar es amb això d'aquí Perquè el que he estat intentant fer és realment celebrar la incertesa. perquè penso que és només a través de la incertesa que hi ha potencial per a la comprensió.

Així doncs, per si algú de vosaltres encara se sent un pel massa segur, m'agradaria fer aquest. Podeu abaixar la llum? I què tenim aquí... Podeu veure tots 25 superfícies morades a la vostra esquerra, i 25 superfícies, diguem-ne groguenques, a la vostra dreta? Bé, el que vull fer és: vaig a posar les nou superfícies centrals aquí sota il·luminació groga posant simplement un filtre darrera seu. Bé. Ara podeu veure que canvia la llum que surt d'aquí. D'acord? Perquè ara la llum travessa el filtre groguenc i després el filtre morat. Faré el contrari al costat esquerre. Posaré els nou centrals sota llum morada.

Ara, alguns de vosaltres notareu que la conseqüència és que la llum que surt d'aquells nou centrals a la dreta, o la vostra esquerra, és exactament igual que la llum que surt dels nou centrals de la vostra dreta. Esteu d'acord? Sí? Bé, Llavors son físicament el mateix. Traguem les tapes. Ara recordeu, sabeu que les nou centrals son exactament iguals. Semblen iguals? No. La qüestió és, “es tracta d'una il·lusió?” Us deixaré amb això. Moltes gràcies. (Aplaudiments)