Barry Schwartz sobre la paradoxa de decidir

Us parlaré de quatre coses d'un llibre meu; espero que us recordin altres coses que ja sabíeu i miraré de lligar-ho tot plegat. Vull començar amb el que jo en dic "dogma oficial" Dogma oficial de què? El dogma oficial de les societats industrials occidentals. I el dogma oficial diu així: si volem maximitzar el benestar dels nostres ciutadans la manera d'aconseguir-ho és maximitzant la llibertat individual. És així perquè la llibertat en sí mateixa és bona, valuosa, desitjable, essencial per a la persona i també perquè, si som lliures, cadascun de nosaltres podem actuar per nosaltres mateixos per fer coses que maximitzen el nostre benestar, i ningú no ha de decidir per nosaltres. La manera de maximitzar la llibertat és maximitzant les opcions.

Com més opcions tenim, més llibertat; i com més llibertat tenim, més benestar.

Crec que aquesta convicció està tan arrelada que a ningú no se li ocorre qüestionar-la. I també ho tenim arrelat a la nostra vida. Alguns exemples del que ens ha aportat el progrés. Aquest és el meu supermercat. No és gaire gran. Només en salses per a amanides... Hi ha 175 salses d'amanida al meu supermercat, sense comptar els 10 olis d'oliva verge extra i 12 vinagres balsàmics que teniu per fer-vos encara més vinagretes diferents, si no us fa peça cap de les 175 que hi ha a la botiga. El supermercat és així. Llavors vas a una botiga d'electrònica a comprar una cadena de música -- altaveus, reproductor de CD i de cinta, controls, amplificador. I només en aquesta botiga d'electrònica hi ha totes aquestes cadenes de música. Ens podem muntar 6,5 milions de cadenes diferents només amb els components d'aquesta botiga.

No em direu que no són moltes opcions. En altres àmbits -- el món de les comunicacions. Fa temps, quan jo era petit, podies tenir el servei de telèfon que vulguessis, sempre que fos de la casa Bell. El telèfon era llogat. No es comprava. Aquells telèfons, per cert, mai no es feien malbé. Això ha passat a la història. Ara tenim una gamma gairebé il·limitada de telèfons, especialment en el món dels mòbils. Aquests són els mòbils del futur. El meu preferit és el del mig -- té mp3, afaitadora i bufador de crema cremada. Si, per casualitat, encara no el trobeu a la vostra botiga, tranquils que aviat hi serà. Tot plegat fa que la gent demani mòbils amb menys coses. I sabeu la resposta a dia d'avui? La resposta és: no. No hi ha mòbils amb menys coses.

En altres aspectes molt més importants de la vida es dóna la mateixa explosió d'opcions. La sanitat -- ara mateix als Estats Units ja no vas al metge i ell et diu què has de fer. En canvi, vas a visitar-te i el metge et diu: "podríem fer A, o B. A té aquests beneficis, i aquests riscs. B té aquests beneficis, i aquests riscs. Què s'estima més?" I tu dius: "Doctor, què haig de fer?" I el metge et contesta: "A té aquests beneficis i riscs, i B té aquests beneficis i riscs." Vostè què vol fer? I tu dius, "Doctor, vostè en el meu cas què faria?" I el metge diu: "Jo no sóc vostè". I del resultat en diem "autonomia del pacient", que sona com si fos una cosa bona però en realitat és traspassar la càrrega i la responsabilitat de la decisió: d'algú que en sap -- o sigui, el metge -- a algú que no en sap i que segurament està malalt i, per tant, no en el millor estat per prendre decisions -- o sigui, el pacient.

Es fan grans campanyes de medicaments amb recepta enfocades a vosaltres i a mi, cosa que, ben mirada, no té cap sentit, ja que no els podem comprar. Per què fan anuncis, si no els podem comprar? La resposta és que volen que truquem al metge i li demanem que ens canviï la recepta. Una cosa tan dramàtica com la identitat ara s'ha convertit en qüestió d'elecció com el gènere dels fills d'aquestes senyores de la vinyeta. No heretem la identitat, ens la podem inventar. I ens podem reinventar tantes vegades com vulguem. Això vol dir que cada dia, quan et lleves, has de decidir la mena de persona que vols ser. Sobre el matrimoni i la família, abans, la idea que tenia gairebé tothom era casar-se com més aviat millor i començar a tenir criatures com més aviat millor. L'única decisió real era amb qui; no quan, ni què es feia després.

Ara, tot està bàsicament obert. Dono classes a alumnes molt intel·ligents i poso un 20% menys de deures que abans. I no pas perquè siguin menys llestos, ni menys treballadors. És perquè estan més pendents de decidir "Em caso, o no? Em caso ara? Em caso més endavant? Tinc fills primer, o faig carrera?" Són preguntes molt absorbents. I se les han de respondre, encara que tinguin els meus deures per fer, i treguin mala nota a les meves classes. I fan bé. Són preguntes importants. La feina -- tenim la sort, com assenyalava en Carl, de tenir la tecnologia per poder treballar cada minut de cada dia des de qualsevol lloc del món -- excepte des de l'Hotel Randolph.

(Rialles)

Hi ha un racó, per cert, que no us diré on és, on arriba el WiFi. No us ho diré perquè el vull per a mi. Tot això vol dir, aquesta increïble llibertat d'elecció que tenim respecte de la feina, que hem de prendre la decisió, una vegada i una altra sobre si hauríem d'estar treballant o no. Anem a veure un partit de futbol dels fills, i tenim el mòbil a una banda, la Blackberry a l'altra, i el portàtil a la falda. Encara que els tinguem apagats, cada minut que veiem el nen massacrar un partit de futbol, també ens estem preguntant "Hauria d'agafar el telèfon? He de respondre aquest email? Redacto aquella carta?" Fins i tot quan la resposta és "no", segurament viurem el partit de futbol de manera molt diferent. Arreu on mirem, les coses grans i les petites, les coses materials i les d'estil de vida, la vida és qüestió de triar. Abans vivíem en un món així. És a dir, hi havia algunes opcions, però no tot es podia triar. I ara vivim en un món així. I la pregunta és: això és bo, o dolent? I la resposta és: sí.

(Rialles)

Tots sabem el que té de bo, ara us parlaré del que té de dolent. Tantes opcions tenen dos efectes, dos efectes negatius sobre les persones. Un efecte, paradoxalment, és que es produeix paràlisi en comptes de lliberació. Amb tantes opcions per triar, la gent troba molt difícil decidir-se. Us en donaré un exemple molt dramàtic, un estudi sobre inversions en plans de pensions a les empreses. Una companya meva va tenir accés als arxius d'inversions de Vanguard, un gegant dels fons de pensions, d'un milió de treballadors i unes 2000 empreses diferents. I la conclusió va ser que per cada 10 plans de pensions que oferia l'empresa, la participació baixava un 2% Si ofereixes 50 fons -- un 10% menys d'empleats n'agafaran un que si només n'ofereixes 5. Per què? Perquè si tens 50 fons per triar, es tan fotut decidir quin et convé més que ho acabes deixant per demà. I per demà, i per demà, i per demà, i per demà, i naturalment demà no arriba mai. Això no vol dir només que alguns jubilats menjaran pinso de gos perquè no tindran prou estalvis, també vol dir que prendre la decisió és tan difícil que la gent renuncia als beneficis de l'empresa. No participant-hi, renuncien fins a 5000 dòlars l'any de l'empresa, que hauria igualat les contribucions personals. O sigui que la paràlisi és una conseqüència de tenir massa opcions. Em penso que per això el món ens atabala tant.

(Rialles)

Has de triar bé quan la cosa és per sempre més, oi? No et vulguis equivocar de fons, ni de salsa per a l'amanida. O sigui que aquest n'és un efecte. El segon efecte és que, fins i tot si aconseguim superar la paràlisi i triar, acabem menys satisfets amb el resultat de la tria que si haguéssim tingut menys opcions. Això és per diverses raons. Una raó és que, amb tantes salses per triar, si en compres una que no és perfecta -- i, en fi, quina salsa ho és? fàcilment pensaràs que en podies haver triat una altra de millor. I el que passa és que aquesta alternativa imaginària et fa pensar que t'has equivocat i aquest penediment et resta satisfacció per la decisió presa encara que fos una bona decisió. Com més opcions, més fàcil és penedir-se d'un detall que et decebi de l'opció que has triat.

Segon, el que els economistes anomenen cost d'oportunitat. Dan Gilbert ha posat èmfasi aquest matí en fins a quin punt el valor que donem a les coses depèn amb què les comparem. Bé, quan hi ha moltes opcions possibles, es fàcil pensar en les coses bones de les alternatives que descartes, que et fan estar menys satisfet de l'opció triada. Un exemple. Als que no sou de Nova York: perdó.

(Rialles)

Però la qüestió és aquesta. Aquí hi ha una parella als Hamptons. Unes cases caríssimes. Platja magnífica. Dia preciós. Ho tenen tot. Què hi ha de millor? "Vaja," pensa aquest home, "És agost, al meu barri de Manhattan tothom és fora. Ara mateix podria aparcar davant de casa." I es passa dues setmanes fastiguejat perquè perd l'oportunitat, un dia rere l'altre, d'aparcar bé. El cost d'oportunitat ens resta satisfacció de les nostres decisions, fins i tot quan el que hem triat és fantàstic. Com més opcions hi ha, més aspectes positius d'aquestes opcions ens perdem en forma de cost d'oportunitat. Un altre exemple. Aquesta vinyeta va de moltes coses. Va de viure el moment i de fer les coses a poc a poc. Però sobretot diu que, quan tries una cosa, deixes de triar-ne d'altres. I aquestes altres coses poden tenir aspectes interessants, que faran menys interessant el que has triat.

Tercer: expectatives augmentades. Me'n vaig adonar comprant texans. Gairebé sempre vaig amb texans. Abans els texans eren sempre iguals, te'ls compraves, et quedaven fatal, eren molt incòmodes, i si els duies prou temps i els rentaves molt, t'hi començaves a trobar bé. Vaig anar a comprar texans al cap de molts anys, i vaig dir: "Miri, uns texans d'aquesta talla". I el dependent em va dir: "Els vol estrets, normals o amples? De botons, o de cremallera? Rentats a la pedra, o a l'àcid? Els vol gastats? De campana, o rectes, bla, bla, bla... " Moltes coses. Em vaig quedar parat, i al final vaig dir: "En vull uns com els de tota la vida".

(Rialles)

No tenia ni idea del que li deia, o sigui que em vaig emprovar un munt de texans, i vaig sortir de la botiga -- la veritat sigui dita -- amb els millors texans que he tingut mai. Vaig millorar. Tantes opcions em van permetre millorar. Però em vaig sentir pitjor. Per què? Vaig escriure un llibre sencer per mirar d'explicar-ho. Em vaig sentir pitjor perquè, amb tantes opcions per triar, les meves expectatives sobre els texans es van disparar. Abans n'esperava ben poc. No esperava res perquè només n'hi havia uns. Un cop en tens de 100 gustos, coi, en vols uns de perfectes. I els meus estaven bé, però no eren perfectes. Comparant el resultat amb l'expectativa, em va decebre en comparació amb el que m'esperava. Sumant opcions a la vida de la gent és inevitable disparar les expectatives sobre aquestes opcions. Això ens farà estar menys satisfets amb el resultat, encara que sigui un bon resultat. Això no ho saben els de màrqueting. Si ho sabessin, no ens faria tanta gràcia tot plegat. La veritat és més així.

(Rialles)

Tot era millor quan tot era pitjor perquè, quan tot era pitjor, les coses et podien sorprendre agradablement. Avui dia -- com a ciutadans rics i industrialitzats l'expectativa és la perfecció -- el millor que pot passar és que les coses estiguin a l'alçada. Mai no t'enduràs una sorpresa agradable perquè les teves expectatives, i les meves, s'han disparat. El secret de la felicitat -- que per això heu vingut -- el secret de la felicitat és esperar poc.

(Rialles)

[Ja m'està bé.] (Aplaudiments)

Vull dir -- com a petita nota biogràfica -- que estic casat amb la meva senyora, i, la veritat, és bastant meravellosa. Millor no podria ser. No em vaig conformar. Però conformar-se no sempre és dolent. Al final, una conseqüència de comprar texans mal girbats quan eren els únics que hi havia era que, si no t'agradaven i preguntaves de qui era la culpa, la resposta era clara. La culpa era del món. No hi havia res a fer. En canvi ara, amb centenars d'estils per triar, si te'n compres uns que no et fan el pes, i et preguntes qui en té la culpa és igualment clar que la resposta és: tu. Ho podies haver fet millor. Amb cent texans per triar, no tens excusa quan t'equivoques. Quan prens decisions, i encara que els resultats siguin bons, si et sents decebut, te'n dónes la culpa.

La depressió clínica s'ha disparat al món industrialitzat en una generació. Crec que el que ha contribuït -- no totalment, però sí en part -- a aquesta explosió de la depressió, i del suïcidi, es que vivim experiències que ens deceben perquè tenim expectatives massa altes. I, quan refexionem sobre aquestes experiències, pensem que ens hem equivocat. El resultat final és que, objectivament, ens va millor i ens sentim pitjor. Resumint. Aquest és el dogma oficial, que tots donem per bo, i és fals. No és veritat. Sens dubte, tenir opcions és millor que no tenir-ne, però tenir moltes opcions no és millor que tenir-ne unes quantes. Hi ha una xifra màgica. No sé quina és. Estic segur que fa temps que ens hem passat del punt on més varietat significava més benestar.

Ara, com a norma general -- i ja acabo -- com a norma general, reflexionem sobre això. Les societats industrials tenim tantes opcions per l'abundància material. Hi ha molts llocs del món, d'alguns n'hem sentit a parlar, on el problema no és tenir massa opcions; el problema és tenir-ne massa poques. Parlo del problema específic de les societats occidentals modernes i riques. El que fa més ràbia és això: Ahir, Steve Levitt us va explicar que les cadiretes infantils dels cotxes són cares, i no van bé. Diners llençats. El que us dic és que aquestes opcions cares i complicades -- no és que no serveixin per a res. És que fan mal. Ens fan estar pitjor.

Si una part del ventall d'opcions que tenim a les nostres societats es traslladés a societats on la gent té poques opcions, no només milloraria la vida d'aquestes persones, la nostra vida també milloraria. Els economistes en diuen "òptim de Pareto". La redistribució de la riquesa fa millorar tothom -- no només els pobres -- perquè la varietat excessiva ens empesta. Per acabar. En veure aquesta vinyeta, com que sou gent sofisticada, direu: Pobre peix, si es pensa que pot fer el que vulgui. En aquesta peixera, és impossible. Té la imaginació atrofiada, una visió miop del món -- En principi, jo també ho vaig entendre així. Però, com més hi penso, més m'adono que el peix sí que en sap. Perquè la realitat és que, si trenques la peixera perquè tot sigui possible, no tens llibertat. Tens parlàlisi. Si trenques la peixera perquè tot sigui possible, tens menys satisfacció. Creix la paràlisi, i es redueix la satisfacció. Tothom necessita una peixera. Aquesta segurament és massa limitada -- potser per al peix, i de ben segur per a nosaltres. Però l'absència de peixera metafòrica ens aboca al misteri i sospito que al desastre. Moltes gràcies.

(Aplaudiments)