Ariel Garten: Coneix-te a tu mateix amb un encefalògraf

La màxima "Coneix-te a tu mateix" ve dels antics grecs. Hi ha qui atribueix aquest pensament de l'època dorada a Plató, hi ha qui l'atribueix a Pitàgores. La veritat, però, és que tant se val realment quin savi ho va dir primer, perquè segueix sent un consell savi fins i tot avui dia. "Coneix-te a tu mateix". És concís, gairebé a punt de no tenir sentit, però sona familiar i vertader, oi? "Coneix-te a tu mateix". Entenc aquest aforisme atemporal com una declaració sobre els problemes o, més exactament, sobre les confusions de la consciència. Sempre m'ha fascinat el coneixement d'un mateix. Aquesta fascinació m'ha portat a submergir-me en l'art, a estudiar neurociència i més tard a ser psicoterapeuta.

Ara per ara combino totes les meves passions com a DGE d'InteraXon, una empresa d'informàtica neurodirigida. El meu objectiu, fonamentalment, és ajudar a les persones a estar més en harmonia amb elles mateixes. Ho prenc d'aquest aforisme: "Coneix-te a tu mateix". Si ho penseu, aquest imperatiu és una característica distintiva de la nostra espècie, oi? Vull dir, és l'autoconsciència que diferencia l'Homo sapiens d'etapes anteriors de la humanitat.

Avui dia sovint estem massa ocupats amb els nostres iPhones i iPods per parar-nos a conèixer-nos a nosaltres mateixos. Amb l'allau de converses de text instantànies, els correus, l'intercanvi incessant dels canals de contingut, les contrasenyes, aplicacions, recordatoris, les piulades i les etiquetes, perdem de vista allò que se suposa que hi ha darrere d'aquest enrenou: nosaltres. La major part del temps estem paralitzats per les nombroses maneres de reflectir-nos en el món i amb prou feines trobem el temps per a reflexionar sobre el nostre propi ésser. Ens emmascarem darrere de tot això. I sentim que hem de marxar molt lluny, a una retirada aïllada, i deixar-ho tot enrere.

I així marxem ben lluny al cim d'una muntanya suposant que si hi arribem sans i estalvis de segur que això ens donarà el respir que necessitem per a ordenar el caos i el desordre de la vida quotidiana i trobar-nos de nou. Però en aquesta muntanya en la qual aconseguim aquesta preciosa pau mental, què aconseguim, en realitat? Només és una escapatòria amb èxit. Penseu en la paraula que fem servir: "retirada". La "retirada" és el terme que fa servir l'exèrcit quan perd una batalla. Significa que hem de marxar d'aquí. És així com sentim les pressions del nostre món, que, per tal d'endinsar-nos en nosaltres mateixos, hem de córrer a les muntanyes? El problema d'escapar-nos del dia a dia és que tard o d'hora hem de tornar-hi. Per tant, si hi pensem, som gairebé com turistes que ens visitem a nosaltres mateixos i les vacances a la llarga s'han d'acabar.

La meva pregunta, per tant, és: hi ha maneres per a autoconèixer-nos sense escapar-nos? Podem redefinir la nostra relació amb el món tecnològic per tenir aquest profund sentiment d'autoconsciència que busquem? Podem viure ara i aquí en aquest món interconnectat i seguir aquesta vella afirmació, "Coneix-te a tu mateix"? Jo dic que la resposta és que sí. Sóc aquí per mostrar-vos una nova manera de treballar amb la tecnologia amb aquesta finalitat per familiaritzar-nos amb el nostre jo interior com mai abans; humanitzant la tecnologia, fomentant aquesta recerca tan antiga per conèixer-nos millor. Es diu informàtica neurodirigida.

Pot ser que us hàgiu adonat que porto un petit elèctrode al front. Això és un sensor d'ones cerebrals que llegeix l'activitat elèctrica del cervell mentre faig aquesta xerrada. Aquestes ones cerebrals es poden veure i analitzar gràficament. Us ho ensenyaré. Aquesta línia blava és l'ona cerebral. És la senyal directa registrada al meu cap, representada en temps real. Les barres verdes i vermelles mostren la mateixa senyal vista per freqüència: les freqüències més baixes aquí i les més altres per aquí. De fet, esteu mirant el meu cap per dins mentre parlo. Aquests gràfics són atractius, ondulats, però des d'un punt de vista humà no són gaire útils. Per això hem estat molt temps pensant en com fer que aquestes dades tinguin sentit per la gent que les utilitza.

Per exemple, i si poguéssim utilitzar aquestes dades per saber si estic relaxada en un moment determinat? I si pogués fer servir aquesta informació per a donar-li una forma orgànica a la pantalla? La forma de la dreta es torna un indicador del que passa al meu cap. Quant més relaxada estic, menys energia hi passarà. Potser també m'interessa saber si estic concentrada, per tant puc posar el nivell d'atenció al tauler, a l'altra banda. Quant més concentrat està el meu cervell, més energia apareixerà al tauler.

En general no podem saber si estem gaire concentrats o relaxats de manera tangible. Com sabem, la nostra percepció de com ens sentim és molt poc fiable. És aquesta augment gradual de l'estrès que ni tan sols notem fins que el descarreguem en algú que no s'ho mereixia i llavors ens adonem que segurament ens hauríem d'haver controlat una mica abans. Aquesta nova consciència ofereix un gran ventall d'aplicacions per ajudar-nos a millorar la nostra vida i a nosaltres mateixos. Intentem crear tecnologies que facin servir aquestes idees perquè la feina sigui més eficient, el descans més relaxat, i les connexions més profundes i més gratificants que mai. Compartiré uns quants projectes amb tots vosaltres, però abans vull que vegem com arribem fins aquí. Per cert, podeu seguir mirant la meva activitat cerebral.

(Riures)

El meu equip d'InteraXon i jo fa gairebé 10 anys que fem aplicacions neurodirigides. En la primera fase del desenvolupament ens entusiasmava tot el que es podia controlar amb la ment. Fèiem que les coses s'activessin, s'encenguessin i funcionessin simplement pensant. Transcendíem l'espai entre la ment i el dispositiu. Vam crear molts prototips i productes que es podrien controlar amb la ment, com ara electrodomèstics neurodirigits, jocs de cotxes, videojocs, o una cadira que levitava. Vam crear tecnologia i aplicacions que va atreure la imaginació de la gent i va ser molt emocionant.

Llavors ens van dir de fer una cosa molt més gran per als Jocs Olímpics. Ens van proposar de crear una instal·lació enorme als Jocs Olímpics d'Hivern de Vancouver del 2010, que des de Vancouver pogués controlar els llums de la Torre CN, el Parlament del Canadà i les cascades del Niàgara travessant tot el país amb la ment. Durant els Jocs Olímpics, 7.000 visitants de tot el món va poder controlar individualment els llums de la Torre CN, el Parlament i el Niàgara a temps real fent servir la ment a través de tot el país a 3.000 km de distància. Controlar coses amb la ment és genial.

Però sempre ens ha interessat la interacció humana multicapa. Per això vam començar a investigar les aplicacions neurodirigides en un marc més complex que només el control. Estava relacionat amb la receptivitat. Ens vam adonar que teníem un sistema amb una tecnologia que podia saber coses sobre nosaltres i que podia començar una relació amb nosaltres. Van crear una sala receptiva, en la qual la música, els llums i les persianes responien al nostre estat. Seguien els petits canvis de l'activitat cerebral. És a dir, quan et relaxaves al final d'un dia llarg al sofà de l'oficina, la música es suavitzava amb tu. Quan llegies, el llum de l'escriptori es feia més clar. Si t'adormies, el sistema ho sabia i anava apagant els llums mentre t'adormies.

Llavors vam adonar-nos que si la tecnologia podia saber coses sobre nosaltres i utilitzar-ho per ajudar-nos, hi ha una aplicació encara més valuosa. Que poguéssim saber coses sobre nosaltres mateixos. Podríem conèixer parts de nosaltres que no eren gens invisibles i arribar a veure coses que estaven amagades. Ara us ensenyaré a què em refereixo amb un exemple.

Aquesta és una aplicació que vaig per a iPad. L'objectiu del joc Zen Bound original és embolicar una peça de fusta amb una corda. El fas servir amb els auriculars. Els auriculars es connecten sense fils a l'iPad o al mòbil. En aquests auriculars hi ha sensors sobre el front i sobre les orelles. En el joc Zen Bound original, jugues tocant la pantalla amb els dits. En el joc que vam crear, evidentment, es controla la peça de fusta de la pantalla amb la ment. Quan et concentres en la peça de fusta, gira. Quant més et concentres, més de pressa gira. De debò. No és cap truc. Malgrat tot, el que m'interessa més és que al final el joc ens dóna estadístiques i avalua allò que hem fet. Ens dóna gràfics i taules que ens diuen com ho ha fet el cervell. No només quanta corda has fet servir o quina és la puntuació màxima, sinó també què passa dins la nostra ment. I són comentaris valuosos que ens poden servir per entendre què passa dins nostre.

M'agrada anomenar-ho "intraactiu". Normalment diem que la tecnologia és interactiva. Aquesta tecnologia és intraactiva. Entén què hi ha dins nostre i crea una mena de relació receptiva entre nosaltres i la tecnologia perquè puguem utilitzar aquesta informació per avançar. O sigui que podem utilitzar aquesta informació per a entendre'ns en un cicle de resposta. A InteraXon, la tecnologia intraactiva és un dels nostres objectius essencials. Es tracta d'entendre el món interior i reflectir-lo cap a l'exterior amb aquest precís bucle.

Per exemple, la informàtica neurodirigida pot ensenyar als nens amb TDA a millorar la concentració. Quan estan concentrats, els nens amb TDA registren una menor proporció d'ones beta i una gran proporció de theta. Això vol dir que es poden crear aplicacions que recompensin els estats cerebrals de concentració. Us podeu imaginar els nens jugant amb videojocs amb les seves ones cerebrals mentre van millorant els símptomes de TDA. Pot ser tan efectiu com el Ritalin. I el que és potser més important, la informàtica neurodirigida pot ajudar els nens amb TDA a entendre les fluctuacions dels seus estats mentals, i així es poden entendre millor a ells mateixos i comprendre les seves necessitats d'aprenentatge. La manera en què aquests nens podran fer servir aquests coneixements per a millorar posarà fi a molts dels estigmes socials tan perjudicials i estesos a què s'enfronten les persones diagnosticades com a diferents.

Podem examinar l'interior del nostre cap i interactuar amb allò que abans ens era ocult, allò que abans ens desconcertava i ens separava. La tecnologia cerebral pot entendre'ns, anticipar les nostres emocions i trobar les millors solucions a les nostres necessitats. Imagineu tot aquest coneixement de la persona processat i projectat al llarg de tota la vida. Imagineu-vos les idees que podeu guanyar amb aquesta mena de clarividència. Seria com connectar amb el nostre propi Google personal.

Parlant de Google, avui dia és possible buscar i etiquetar imatges en funció del que hem pensat o sentit en el moment de mirar-les. Podeu etiquetar les imatges de cadells amb "feliços", o amb la paraula que els animalons us inspirin, i llavors podeu navegar per aquesta base de dades amb els vostres sentiments, en lloc de fer-ho amb paraules clau que només les insinuen. També podríeu etiquetar imatges al Facebook amb les emocions que associeu amb aquests records i prioritzar de seguida els fluxos que ens capten l'atenció simplement així. La tecnologia humanitzant consisteix a agafar allò que ja és natural de l'experiència humans-tecnologia i crear tecnologia que s'hi ajusti perfectament. Quan s'alinea amb els comportaments humans, ens pot permetre ser més conscients d'allò que fem i, sobretot, del perquè, i crea un panorama general fet de tots els petits detalls importants que ens fan ser com som.

Amb la tecnologia humanitzada podem controlar la qualitat dels cicles de son. Quan la nostra productivitat comença a minvar, podem consultar aquestes dades i veure com podem trobar un equilibri més efectiu entre feina i oci. Sabeu què us provoca fatiga o què desperta el vostre jo més energètic, què fa que us deprimiu o quines coses divertides us faran sortir d'aquest estat depressiu? Imagineu-vos que tinguéssiu accés a dades que us permetessin valorar en una escala de felicitat general quines persones us han fet més feliços o quines activitats us han animat més. Tindríeu més temps per aquestes persones? Prioritzaríeu? Us divorciaríeu?

La informàtica neurodirigida ens pot permetre crear una imatge acolorida i estratificada de la nostra vida. Amb això, podem veure l'esquelet del que passa a nivell psicològic i crear la història del nostre comportament al llarg del temps. Podem començar a veure les narratives subjacents que ens fan tirar endavant i ens diuen què passa. Amb això, podem aprendre com canviar la trama, el resultat i la naturalesa de les nostres històries personals.

Fa dos mil·lenis els grecs tenien unes visions poderoses. Sabien que una peça fonamental encaixa quan un comença a seguir el seu petit precepte, quan un entra en contacte amb ell mateix. Entenien el poder de la narrativa humana i el valor de l'ésser humà, entès com a canviant, evolutiu i creixent. Però ells entenien una cosa encara més fonamental, la pura alegria del descobriment, la joia i la fascinació que obtenim del món i de ser nosaltres mateixos, la riquesa que aconseguim quan veiem, sentim i sabem la vida que tenim.

La meva mare és artista, i quan jo era petita solia veure com donava vida a coses amb una pinzellada. En un instant era tot en blanc, pura possibilitat. Un segon després, cobrava vida amb les seves idees i expressions de colors. Asseguda al costat del cavallet, mentre observava com transformava les teles, vaig aprendre que un pot crear el seu propi món. Vaig aprendre que els nostres móns interiors, les nostres idees, emocions i imaginacions, en realitat no estaven limitades pel nostre cervell o el nostre cos. Si ho podem pensar, si ho podem descobrir, podem donar-li vida.

Per mi, la informàtica neurodirigida és tan simple i poderosa com una pinzellada, és una eina més per desbloquejar i donar vida als móns ocults que hi ha dins nostre. Espero amb impaciència el dia en què pugui seure al costat dels vostres cavallets i veure el món que podem crear amb les noves eines que tenim i els descobriments que podem fer sobre nosaltres mateixos.

Gràcies.

(Aplaudiments)