Andrew Mwend dóna un nou cop d'ull a Africa

Estic molt content d'estar entre alguns dels més -els llums m'estan molestant i es reflexen a les ulleres Sóc molt feliç i és un honor estar entre gent molt, molt innovadora i intel·ligent. He escoltat els tres ponents anteriors, i saben què ha passat? Qualsevol cosa que anava a dir, ja l'han dit ells, i sembla que no tinc res més a dir.

(Rialles)

Però hi ha una dita a la meva cultura que diu que si la flor abandona l'arbre sense dir res, és que és una flor jove. Així que parlaré -donat que no sóc jove, sóc molt vell- Tot i així, diré alguna cosa.

Fem aquesta conferència en un moment molt oportú perque hi ha una altra conferencia ara mateix a Berlin la Cimera del G8. La Cimera del G8 proposa que la solució als problemes de l'Àfrica hauria de ser un augment massiu de l'ajut, alguna cosa semblant al Pla Marshall. Per desgràcia, jo no hi crec, en el Pla Marshall. En primer lloc, perquè s'han exagerat els beneficis del Pla Marshall. Els seus principals destinataris foren Alemanya i França, i va suposar sols un 2,5% del seu PIB. Un pais africà mitjà rep ajuda estrangera que arriba al 13,15% del seu PIB, i això és una transferència de recursos financers sense precedents de països rics a països pobres.

Però vull dir que necessitem relacionar ambdues coses: la manera en que els mitjans mostren Àfrica a Occident, i les conseqüències d'això. En mostrar desesperança, impotència i desànim, els mitjans diuen la veritat sobre Àfrica, i res més que la veritat. No obstant això, els mitjans no ens diuen tota la veritat. Perquè la desesperança, la guerra civil i la fam, tot i que són una part de la nostra realitat africana, no són la única realitat. I, en segon lloc, són la realitat més petita.

Àfrica té 53 nacions. Tenim guerres civils sols en sis països. la qual cosa vol dir que els mitjans cobreixen sols sis països. Africa té grans oportunitats que mai naveguen per la xarxa de la desesperança i el desànim que els mitjans occidentals principalment presenten a la seva audiència. Però l'efecte d'aquesta presentació és que crida a l'empatia. Crida a la pena, crida a una cosa anomenada caritat. I, com a conseqüència, la visió occidental del dilema econòmic d'Àfrica està mal emmarcada. El marc erroni és un producte del pensament que Àfrica és un lloc de desesperança. Què hem de fer respecte a això? Hem d'alimentar el famolenc, hem de donar medicaments als malalts, hem d'enviar tropes que mantinguin la pau per a servir als que s'enfronten a una guerra civil. I en el procés Àfrica ha estat despullada d'iniciativa pròpia.

Vull dir que és important reconèixer que Àfrica té debilitats essencials. Però, de la mateixa manera, té oportunitats i molt de potencial. Necessitem reformular el repte que afronta Àfrica d'un repte de desesperança, desesperança anomenada "reducció de la pobresa", cap a un repte d'esperança. Ho formulem com un repte d'esperança: creació de valor. El repte que afronten els que s'interessen per Àfrica no és el repte de reduïr la pobresa. Hauria de ser un repte de crear riquesa.

Un cop canviem aquestes dues coses - si dieu que els africans són pobres i que s'ha de reduïr la pobresa, teniu el cartell internacional de bones intencions entrant al continent, amb què? Medicaments per als pobres, menjar per als que tenen gana, i tropes de pau per als que estan en guerra civil. I en el procés, cap d'aquestes coses són productives en realitat perquè esteu tractant els símptomes, no les causes dels problemes essencials d'Àfrica. Enviar algú a l'escola i donar-li medicaments, senyores i senyors, no els crea riquesa. La riquesa ve en funció dels ingressos, i els ingressos vénen d'una oportunitat de negoci rendible i d'un treball ben remunerat.

Bé, ara que ja hem parlat de crear riquesa a Àfrica, el nostre segon repte serà: Quins són els agents que generen riquesa en una societat? Són els empresaris. Ens diuen que sempre suposen al voltant d'un 4% de la població, però el 16% són imitadors. Tot i així, ells també tenen èxit com a emprenedors. Així que on hem de posar els diners? Hem de posar els diners on puguin créixer productivament. Donar suport a la inversió privada a l'Àfrica, tant nacional com estrangera. Donar suport a les institucions d'investigació, perquè el coneixement és una part important de la creació de riquesa.

Però què està fent la comunitat d'ajut internacional amb Àfrica avui en dia? Estan llançant grans sumes de diners per a assistència mèdica bàsica, per a educació primària i per a menjar. Tot el continent s'ha convertit en un lloc de desesperança, necessitat de caritat. Senyores i senyors, pot algú de vostès anomenar-me a un veí, amic o parent que coneguin que s'hagi fet milionari rebent caritat? Aguantant un pot i rebent almoines? Algú del públic coneix a aquesta persona? Algú coneix un país que es desenvolupi a causa de la generositat i l'amabilitat d'un altre? Bé, com que no veig cap mà, sembla que el que estic dient és veritat.

Bono: Sí!

Veig que en Bono diu que coneix el país. Quin país és aquest?

Bono: Té nom irlandès.

(Rialles)

Bono: [ininteligible]

Moltes gracies, però deixa'm dir-te això: els actors externs sols et presenten una oportunitat. L'habilitat d'utilitzar aquesta oportunitat i de convertir-la en un avantatge depèn de la teva capacitat interna. Àfrica ha rebut moltes oportunitats, moltes d'elles no ens han beneficiat massa. Per què? Perquè no tenim un marc institucional intern ni un marc polític que facin possible que ens beneficiem de les nostres relacions externes. Els posaré un exemple:

Sota l'Acord de Cotonou, abans conegut com la Convenció de Lomé, Europa donava als països africans l'oportunitat d'exportar productes sense impostos, al mercat de la Unió Europea. El meu país, Uganda, té una quota per exportar 50.000 tones de sucre al mercat de la Unió Europea. No n'hem exportat encara ni un quilo. Importem 50.000 tones de sucre del Brasil i Cuba. En segon lloc, sota el protocol, relacionat amb la carn vacuna, d'aquest acord, els països africans que produeixen carn de vaca tenen quotes per exportar carn, sense impostos, al mercat de la Unió Europea. Cap d'aquests països, inclosa la nació més pròspera, Botswana, ha cobert mai la seva quota.

Així que avui vull argumentar que la font essencial de la incapacitat d'Àfrica per connectar amb la resta del món en una relació més productiva, es deu a un marc polític i institucional pobre. I totes les formes d'intervenció necessiten suport, l'evolució dels tipus d'institucions que creen riquesa, els tipus d'institucions que augmenten la productivitat. Com vam començar a fer això i per què l'ajuda és un mal instrument? L'ajuda és un mal instrument, i saben per què? Perquè tots els governs del món necessiten diners per a sobreviure. Calen diners per una cosa tan simple com mantenir la llei i l'ordre. Cal pagar l'exèrcit i la policia per mostrar llei i ordre. I com que molts dels nostres governs són força dictatorials, veritablement necessiten que l'exèrcit derroti l'oposició. El segon que cal fer és pagar als teus paràsits polítics. Per què hauria el poble de donar suport al seu govern? Bé, doncs perquè els dóna treballs ben remunerats, o, en molts països africans, oportunitats extraoficials per a beneficiar-se de la corrupció.

El fet és que cap govern del món, a excepció d'uns pocs com el d'Idi Amin, poden dependre del tot de la força com a instrument de govern. Molts països en el [inintel·ligible], necessiten legitimitat. Per a obtenir legitimitat, els governs necessiten proporcionar coses com ara educació primària, sanitat bàsica, carreteres, construir hospitals i clíniques. Si la supervivència fiscal del govern depèn del fet de recaptar diners del seu propi poble, aquest govern està motivat per l'interès propi de governar d'una manera més progressista. Es reunirà amb els que creen riquesa. Els parlarà dels tipus de polítiques i institucions que són necessàries perquè s'estenguin a escala i àmbit de negoci, i així poder recaptar més ingressos tributaris d'ells. El problema del continent africà, el problema amb la indústria de l'ajut, és que ha distorsionat l'estructura dels incentius que afronten els governs a l'Àfrica. El marge productiu en la recerca de rendes per part del nostre govern no es sustenta en l'economia nacional, es sustenta en els donants internacionals.

En comptes de reunir-se amb ugandesos -

(Aplaudiments)

En comptes de reunir-se amb empresaris ugandesos, homes de negocis ghanesos, líders emprenedors sud-africans, els nostres governs troben més productiu parlar amb l'FMI i el Banc Mundial. Puc dir-vos, fins i tot si teniu deu doctorats, que mai no superareu Bill Gates en l'enteniment de la indústria informàtica. Per què? Perquè el coneixement requerit perquè entengueu els incentius necessaris per expandir un negoci, requereix que escolteu la gent, els actors del sector privat en aquesta indústria.

La comunitat internacional ha donat als governs de l'Àfrica l'oportunitat d'evitar establir acords productius amb els seus propis ciutadans, i per tant, ha permès començar negociacions interminables amb l'FMI i el Banc Mundial, i llavors són l'FMI i el Banc Mundial els que els diuen què necessiten els seus ciutadans. En el transcurs, nosaltres, els africans, hem estat marginats del procés d'elaboració, orientació i implementació de la política en els nostres països. Tenim una aportació limitada perquè qui paga, mana. L'FMI, el Banc Internacional, i el càrtel de bones intencions en el món s'han apoderat dels nostres drets com a ciutadans, i per tant el que els nostres governs estan fent, perquè depenen d'ajuts, és escoltar els creditors internacionals en lloc dels seus propis ciutadans.

Però vull fer un aclariment sobre la meva argumentació, i aquest aclariment és que no és cert que l'ajut sigui sempre destructiu. Algun ajut pot haver construït un hospital, alimentat una vila famolenca Hi pot haver construït una carretera, i aquesta carretera pot haver tingut un molt bon paper. L'error de la indústria de l'ajut internacional és agafar aquests incidents d'èxit aïllats, generalitzar, invertir bilions i trilions de dòlars en ells, i després propagar-los arreu del món, ignorant les circumstàncies específiques i úniques d'una vila determinada, les habilitats, les pràctiques, les normes i hàbits que permeten que aquest petit projecte d'ajuda tingui èxit - com al poble Sauri a Kenya on està treballant Jeffrey Sachs - i per tant, generalitzar aquesta experiència com l'experiència de tots.

L'ajut augmenta els recursos disponibles per als governs, i això fa que treballar en un govern sigui el més rendible que puguis tenir com a africà que busca una carrera. En augmentar l'atractiu polític de l'estat, sobretot en les nostres societats fragmentades ètnicament a l'Àfrica, l'ajuda tendeix a accentuar tensions ètniques mentre que cada grup ètnic comença ara a lluitar per entrar a l'estat per tenir accés al pastís de l'ajut estranger. Senyores i senyors, la gent més emprenedora de l'Àfrica no pot trobar oportunitats per comerciar i treballar en el sector privat perquè l'entorn polític i institucional és hostil cap als negocis. Els governs no ho estan canviant. Per què? Perquè no necessiten parlar als seus propis ciutadans. Parlen als donants internacionals. Així que els africans més emprenedors acaben treballant per al govern, i això ha augmentat les tensions polítiques en els nostres països precisament perquè depenem de l'ajut.

També vull dir que és important per a nosaltres observar que durant els darrers 50 anys, Àfrica ha estat rebent cada vegada més ajut de la comunitat internacional en forma d'assistència tècnica, ajut financer i totes les altres formes d'ajut. Entre 1960 i 2003 el nostre continent va rebre 600 bilions de dòlars en ajuts, i encara ens diuen que hi ha molta pobresa a l'Àfrica. A on ha anat tot aquest ajut?

Vull posar l'exemple del meu propi país, anomenat Uganda, i la classe d'estructura d'incentius que l'ajuda ha portat allà. En el pressupost 2006-2007, els ingressos previstos eren de 2,5 trilions de xílings. L'ajut esperat: 1,9 trilions. La despesa recurrent d'Uganda - A què em refereixo amb recurrent? El més precari - és de 2,6 trilions. Per què el govern d'Uganda gasta el 110% dels seus propis ingressos? És perquè hi ha algú anomenat "ajut internacional" que hi contribueix. Però això els demostra que el govern d'Uganda no està compromès a gastar els seus propis ingressos per invertir en inversions productives, sinó que dedica aquests ingressos a pagar l'estructura de despesa pública. L'administració pública, amb el seu ampli patrocini, se'n emporta 690 bilions. La militar, 380 bilions. L'agricultura, que dóna feina al 18% dels nostres necessitats ciutadans, se'n emporta només 18 bilions. El comerç i la indústria se'n emporten 43 bilions. I deixin que els ensenyi el que la despesa pública - o, més ben dit, la despesa de l'administració pública - constitueix a Uganda. Vinga. 70 ministres en el consell, 114 assessors presidencials que, per cert, mai no veuen el president, excepte en televisió.

(Rialles)

(Aplaudiments)

I quan el veuen físicament, és en actes públics com aquest, i fins i tot aquí, és ell qui els assessora a ells.

(Rialles)

Tenim 81 unitats de govern local; cada govern local està organitzat com el govern central: una burocràcia, un consell, un parlament, i molts treballs per als paràsits polítics. N'hi havia 56, i quan el nostre president va voler corregir la constitució i eliminar els límits de mandat, va haver de crear 25 districtes nous, i ara n'hi ha 81. 333 membres del parlament. Necessiteu el Wembley Stadium per a acollir el nostre parlament. 134 comissions i cossos governamentals semi-autònoms, tots els quals tenen directors i cotxes - i la darrera cosa, això va dirigit al senyor Bono. En el seu treball potser ens ajudi amb això.

Un estudi recent del govern d'Uganda va revelar que hi ha 3.000 vehicles de motor de quatre rodes a la seu del Ministeri de Sanitat. Uganda té 961 subcondados, tots tenen una infermeria, cap de les quals té ambulància. Així que els vehicles de quatre rodes a la seu porten als ministres, als secretaris permanents, als buròcrates i als buròcrates de l'ajuda internacional que treballen en projectes d'ajuda, mentre els pobres moren sense ambulàncies ni medicines.

Finalment, vull dir que abans de venir a parlar aquí em van dir que el principi de TEDGlobal és que un bon discurs ha de ser com una minifaldilla, ha de ser suficientment curt com per a despertar interès, però suficientment llarg com per cobrir el tema. Espero haver-ho aconseguit.

(Rialles)

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)