Amy Tan sobre la creativitat

El valor del no res: del no res sorgeix quelcom. Això era un assaig que vaig escriure quan tenia 11 anys. Vaig treure un notable alt (riures) Això és del que parlaré ara: del no res que sorgeix d'alguna cosa, i de com creem. I vaig a intentar fer-ho dintre del marge de 18 minuts als que ens han dit ens hem de circumscriure tot seguint les directrius de TED: això és, en efecte, una situació que crea una experiència propera a la mort, però que sigui proper a la mort és bo per la creativitat. (Riures) D'acord.

Així, doncs, també vull explicar, perquè en Dave Eggers va dir que m'interrompria si digués qualsevol cosa que fos mentida, o no fidel a la creativitat universal. I ho he fet així per la meitat de l'audiència, que és científica. Quan dic nosaltres, no m'estic referint a vostès, necessariàment; Em refereixo a mi, al meu cervell dret, al meu cervell esquerre, i aquell que està al mig que és el censor i que em diu que el que dic és erroni. I vull fer-ho també tot fent una ullada al que jo considero és part del meu procés creatiu, el qual inclou un seguit de fets que van succeir, de fet el no res va començar encara més aviat que el moment en el qual estic creant quelcom nou. I això inclou la naturalesa, i el nodriment, i el que jo anomeno malsons.

Pel que fa a l'àrea de la naturalesa, mirem si estem equipats naturalment amb alguna cosa o no, potser als nostres cervells, algún cromosoma anormal que causa aquest efecte "musa". I alguna gent diria que som nascuts amb ell d'alguna altra manera, i altres, com la meva mare, dirien que obtinc el meu material de vides anteriors. Alguns dirien també que la creativitat podria ser una funció d'alguna altra particularitat neurològica -- el síndrome Van Gogh -- que tinguis una mica de, ja saps, psicosi, o depressió. Si que vull dir, algú -- recentment he llegit que en Van Gogh no era necessàriament un psicòtic, que podria ser que patís convulsions temporals al lòbul i que això seria el que va causar la seva ratxa de creativitat, i jo no jo suposo que això fa alguna cosa en alguna part del teu cervell. I també vull mencionar que vaig desenvolupar convulsions temporals al lòbul fa uns quants anys, però va ser durant l'època en què escrivia el meu últim llibre, i alguns diuen que aquell llibre és força diferent.

Crec que part d'això també comença amb cert sentit de crisi d'identitat: és a dir, qui soc, per què soc aquesta persona en particular, perquè no sóc negra com la resta? I a vegades ets dotada d'habilitats, però potser no son el tipus d'habilitats que afavoreixen la creativitat. Jo solia dibuixar. Pensava que seria una artista. I tenia un canitx de miniatura. I no era del tot dolent, però no era quelcom veritablement creatiu. Perquè tot el que realment podia fer era representar-ho de forma molt 'tal qual'. I tinc la sensació com si probablement l'hagués copiat d'un llibre. I, llavors, tampoc és que estigués brillant en una àrea que jo volia, i, és a dir, mires els teus resultats, i no era tan dolent, però no era tampoc que es pogués predir que un dia jo em guanyaria la meva vida al voltant de l'arranjament enginyós de paraules.

També, un dels principis de la creativitat es haver tingut un petit trauma d'infantesa. I jo vaig tenir el típic que crec és el mateix que ha tingut un munt de gent, que era, és a dir, hi havia moltes expectatives posades en mi. La figura que veieu allà, per cert, la figura d'allà era un juguet que em van donar quan jo tenia nou anys, i havia d'ajudar-me a convertir-me en doctora desde molt petita. Tinc alguns que van durar força: des dels cinc als quinze anys, es suposava que això era la meva ocupació alternativa, i em va comportar a una sensació de fracàs.

Però, en veritat, hi havia alguna cosa força real a la meva vida que va succeir quan jo tenia catorze anys. I és que es va descobrir que el meu germà, al 1967, i després el meu pare, sis mesos mes tard, van desenvolupar tumors cerebrals. I la meva mare va creure que alguna cosa s'havia torçat, i que ella trobaria de què es tractava. I que ho arreglaria. El meu pare era un pastor baptista, i creia en els miracles, i que la voluntat de Deu hi posaria remei. Però, és clar, al final van morir, amb sis mesos de diferència. I després d'això, la meva mare va creure que es tractava del destí, o de malediccions va considerar profundament totes les raons del món que expliquessin per què va ocórrer. Qualsevol cosa menys l'atzar. Ella no creia en l'atzar. Tot tenia la seva raó de ser. I una de les raons, ella creia, era que la seva mare, que havia mort quan ella era molt jove, estava enfadada amb ella. I, per tant, jo tenia aquesta noció de la mort tot envoltant-me perquè la meva mare també creia que jo seria la següent, i desprès que ho seria ella i quan t'enfrontes amb la possibilitat de la mort tan aviat, comences a prendre tot en molta consideració. Et tornes molt creatiu, en un sentit de supervivència.

I això és, així doncs, el que em va portar a les meves preguntes essencials. que són les mateixes que em faig avui en dia. I aquests són: Per què succeeixen les coses, i com succeeixen? I una que es preguntava la meva mare: com faig que les coses succeeixin? És una manera meravellosa de mirar aquestes qüestions, quan escrius una història. Perquè, després de tot, en aquest marc, entre la pàgina 1 i la 300, has de respondre a aquesta pregunta de per què succeeixen les coses, com succeeixen les coses, i en quin ordre es produeixen. Quines són les influències? Com jo, sent la narradora, sent l'escriptora, puc influenciar-ho? I també és una que jo crec que els nostres científics han estat responent. És com una mena de cosmologia, i jo haig de desenvolupar una cosmologia del meu propi univers, com a creadora d'aquest univers.

I, veieu, hi ha un munt d'anades i tornades en intentar que això succeeixi, tractant de resoldre-ho anys i anys, la majoria de vegades. Per això, quan prenc en consideració la creativitat, crec també que és aquest sentit o aquesta incapacitat de reprimir la meva manera d'establir associacions en pràcticament tots i cadascun dels aspectes de la vida. I he tingut un munt d'elles a través del que ha estat succeint al llarg d'aquesta conferència, casi tot del que ha estat succeint

I per això utilitzaré, com a metàfora, aquesta associació: la mecànica quàntica, la qual no acabo d'entendre del tot, però tot i així l'intentaré usar com el procés d'explicar com és la metàfora. Així, en la mecànica quàntica, sens dubte, tens l'energia fosca i la matèria fosca. I és el mateix en considerar aquestes qüestions de com succeeixen les coses. Molta part és allò desconegut, i moltes vegades no saps què és si no fos per la seva absència. Però quan estableixes aquestes associacions, vols que s'uneixin en una mena de sinergia a l'historia, i el que importa és el que estàs descobrint. El sentit. I això és el que cerco en la meva obra, un sentit personal.

Hi ha també el principi d'incertesa, que és part de la mecànica quantica, com jo l'entenc. (Riures) I això és quelcom que succeeix constantment a l'hora d'escriure. I després hi ha el terrible i temut efecte observador, en el qual et trobes buscant alguna cosa, i és a dir, ocorren fet simultàneament, i llavors ho consideres d'una manera diferent, i estàs intentat de debò trobar de què tracta tot això. O de què va la història. I si ho intentes amb massa insistència, només escriuràs sobre el es tracta. No descobriràs res de nou. I allò que suposava que havies de trobar, el que esperaves trobar, d'alguna manera fortuita, ja no hi és. Ara, no vull ignorar l'altre part del que ocorre al nostre univers, com molts dels nostres científics han fet. I per això, vaig ara parlar ara de la teoria de les cordes, i dir que les persones creatives son multi-dimensionals, i que hi ha onze nivells, crec, d'ansietat. (Riures) I sempre operen al mateix temps.

Hi ha també la gran pregunta de l'ambigüitat. I m'agradaria vincular-ho a quelcom anomenat la constant cosmològica. I un no sap què opera, però hi ha alguna cosa operant en algun lloc. I l'ambigüitat, per mi, es molt incòmoda segons la meva manera de viure, però la tinc. Ambigüitat moral. Hi és constantment. I tan sols com a exemple, aquesta es una que m'ha vingut recentment. Va ser una cosa que vaig llegir en un nota editorial per una dona que parlava de la guerra a l'Iraq. I ella deia, "si salves un home d'ofegar-se, ets responsable d'ell de per vida." Un proverbi xinès molt conegut, va dir ella. I això vol dir que, com vàrem anar a Iraq, ens hauriem de quedar allà fins que les coses esdevinguessin solucionades. És a dir, potser inclús 100 anys. Llavors, hi ha un altre que vaig trobar, i deia "evitar que els peixos morin ofegats." I és el que diuen els pescadors budistes, perquè ells no poden treure la vida a cap èsser. I també han de guanyar-se la vida, i hi ha gent que s'ha de nodrir. Per això, la seva manera de racionalitzar-ho és dir que eviten que els peixos morin ofegats, i, malauradament, en el procés, els peixos moren.

Així doncs, el que resumeixen aquestes dues metàfores al voltant d'ofegar-se, en veritat, una d'elles és interpretació de la meva mare, i es un famós proverbi xinès perquè ella me'l va dir: "si salves un home d'ofegar-se, ets responsable d'ell de per vida." I es tractava d'un advertiment -- no et fiquis als assumptes dels altres, o t'hi quedaràs atrapat. D'acord. Penso que si algú realment estigués a punt d'ofegar-se, ella el salvaria. Però aquests dos proverbis, evitar que un peix mori ofegat, o salvar un home d'ofegar-se, per mi tenien a veure amb les intencions.

I tots nosaltres a la vida, quan veiem una situació, tenim una reacció. I llavors, tenim intencions. Hi ha una ambigüitat respecte què es allò que hauriem de fer, i llavors fem alguna cosa. I els resultats poden no estar en línia amb el que eren les nostres intencions. Potser les coses es compliquen. I llavors, desprès, quines son les nostres responsabilitats? Què es suposa que hem de fer? Insistim de per vida, o fem alguna altra cosa i ens justifiquem, i diem, bé, les meves intencions eren bones, i per tant, no puc ser responsable de tot això? Aquesta és l'ambigüitat a la meva vida la que realment m'ha causat neguit, i em va portar a escriure un llibre titulat Evitar que els Peixos Morin Ofegats.

Vaig veure exemples d'això en el moment en que vaig identificar aquesta pregunta. Estava per tot arreu. Hi trobava indicis aquí i allà. I llavors, en certa manera, vaig saber que sempre havien estat allà. I llavors tot escrivint, això és el que succeeix. Trobo aquests indicis, aquestes pistes, i m'adono que havien estat obvis, i alhora no ho havien estat. I el que necessito, en efecte, és un enfocament. I quan tinc la pregunta, llavors aquesta esdevé l'enfocament. I totes aquestes coses que semblen ser la disbauxa de la vida en veritat passen a través d'aquesta pregunta, i el que ocorre és que aquestes coses concretes esdevenen rellevants. I sembla ser que succeeix a cada moment. Penses que deu haver-hi alguna mena de coincidència, de casualitat, en el que t'és donat tota mena d'ajut per part de l'univers. I això també es pot explicar que ara tinguis un objectiu. I que et fixis en ell més sovint.

Però ho apliques. Comences a veure que les coses han a veure amb les teves tensions. El teu germà, que travessa una mala època, l'aculls? Per què? O per què no? Potser pot tractar-se d'alguna cosa més seriosa, com he mencionat, els drets humans a Birmània. Pensava que no hi devia anar perquè algú em va dir que si ho feia, demostraria que estava d'acord amb el seu règim militar. I llavors, tot seguit, m'havia de preguntar, "Per què donem per cert que coneixem, per què donem per cert les assumpcions que altra gent ens ha donat?" I vaig sentir el mateix que quan estava madurant, i escoltava totes aquestes regles de conducta moral per part del meu pare, que era un pastor baptista. Així doncs, vaig decidir que aniria a Birmània d'acord a les meves pròpies intencions, i encara no sabia que si hi anava, quin en seria el resultat si escrivia un llibre -- i tot just hauria d'enfrontar-m'hi més tard, quan fos el moment.

Tots estem preocupats per coses que veiem al món del que sóm conscients. Arribem a aquest punt i diem, que puc fer com a individu? No tots nosaltres podem anar a Àfrica, o treballar als hospitals, per tant, que fem si tenim aquesta reacció moral, aquest sentiment? També, crec que una de les coses més grans que tots estem tenint en consideració, i tots hi hem parlat avui, és el genocidi. Això ens porta a aquesta pregunta, quan miro a totes aquestes coses que son moralment ambigües i incòmodes, i considero quines haurien de ser les meves intencions, me n'adono que tot torna cap a la pregunta al voltant de la identitat que em feia quan era nena -- com és que sóc aquí, i quin és el significat de la meva vida, i quin és el meu lloc a l'univers?

Sembla tan obvi, i, no obstant, no ho és. Tots odiem l'ambigüitat moral en certa manera, i, amb tot, també és absolutament necessària. En escriure una història, aquí és on començo. A vegades l'univers m'ajuda, sembla ser. La meva mare diria que era el fantasma de la meva àvia ajudant-me des del primer llibre, perquè semblava que jo sabia coses que no devia haver sabut. En lloc d'escriure que l'àvia havia mort accidentalment, d'una sobredosi d'opi quan s'ho estava passant d'allò més bé, En veritat vaig incloure en la història que la dona s'havia mort ella mateixa, i realment va ser el que va succeir. I la meva mare va decidir que aquella informació havia degut venir de la meva avia.

També hi ha coses, força torbadores, que em donen informació que m'ajudarà a escriure el llibre. En aquest cas, estava escrivint una història que duia inclòs alguna mena de detall, període de la història, un lloc en concret. I necessitava trobar alguna cosa que hi estigués vinculada històricament. I vaig agafar aquest llibre, i jo -- la primera pàgina a la que vaig anar a parar era exactament el lloc i el moment. I el tipus de personatge que necessitava era la rebel·lió taiwanesa, ocorreguda a l'àrea propera a Qualin, fora d'allà, i un personatge que creia ser el fill de déu.

Et preguntes, és tot això només l'atzar fortuït? Bé, què es l'atzar? Què es fortuït? Què és la sort? Què són les coses que l'univers et mostra que no es poden explicar? I això s'inclou en la història, també. Això és el tipus de coses sobre les que penso dia a dia. Especialment, quan ocorren coses bones, i, en particular, quan n'ocorren de dolentes. Però penso que hi ha alguna mena de casualitat, I m'agrada saber què són aquest elements, així els hi puc donar gràcies, i també intentar trobar-los a la meva vida. Perquè, de nou, crec que quan sóc conscient d'ells, succeeixen encara més.

Una altra troballa fortuïta va ser quan vaig anar a un lloc -- tot just estava amb uns amics, i ens dirigíem aleatòriament a un altre lloc, i vam anar a parar a un lloc per no turistes, un poble preciós, immaculat. I vam caminar tres valls més enllà, i a la tercera vall, hi havia quelcom misteriós i pertorbador, un malestar que vaig sentir. I llavors vaig saber que havia trobat l'emplaçament del meu llibre. I en escriure una de les escenes, aquesta va succeir en aquesta tercera vall. Per alguna raó, vaig escriure sobre les fites -munt de pedres apilades- que un home construïa. I no sé ben bé per què ho vaig sentir, però era tan viu. Em vaig quedar bloquejada, i una amiga, quan em va preguntar si voldria anar a fer una volta amb els seus gossos, vaig dir, és clar. I més o menys uns 45 minuts més tard, passejant per la platja, em vaig trobar amb això. Es tractava d'un home, un home xinès, i estava apilant tot això, sense cola, sense res de res. I li vaig preguntar, com es possible fer això? I ell va dir, bé, imagino que com tot a la vida és qüestió d'equilibri. I aquest era exactament el significat de la meva història en aquell punt. Tenia tants exemples -- m'ocorren tants casos com aquests quan estic escrivint una història, i, no ho puc explicar. És tot just perquè tenia el filtre que m'esdevé aquesta coincidència tan intensa en escriure sobre aquestes coses? O es tracta d'una mena de casualitat que no podem explicar, com la constant cosmològica?

Un gran tema sobre el qual també hi penso és el dels accidents. I, com he dit abans, la meva mare no creia en l'atzar. Quina és la naturalesa dels accidents? I com hem d'imputar quines són les responsabilitats i les causes, fora d'un jutjat? Vaig poder comprovar això de primera mà, quan vaig anar al bonic poble de Dong, a Guizhou, la provincia més pobre de la Xina. Vaig veure aquest lloc tan bonic. I vaig saber que hi voldria tornar. I vaig tenir l'oportunitat de fer-ho quan el National Geographic em va demanar si volia escriure alguna cosa sobre la Xina. I vaig dir que si, que ho faria sobre aquesta poble on vivien els Singing, la minoria Singing. Hi van estar d'acord, i entre la vegada que havia vist el lloc i la següent vegada que hi vaig anar, un terrible accident havia ocorregut. Un home, un home vell, es va quedar adormit, i la seva manta va caure sobre una cassola de foc amb que s'escalfava. 60 cases van ser destruïdes, i 40 van quedar molt perjudicades. Es va imputar la responsabilitat a la familia. Els fills de l'home van ser condemnats a viure a tres quilòmetres, en un cobert de vaques. I, clar, com occidentals, diem, "bé, va ser un accident. No és just. És el fill, no el pare."

I quan estic en mig d'una història, haig de desfer-me d'aquesta mena de creença. Costa una mica, però haig de desfer-me d'elles, i anar-hi, i ser-hi present. I vaig ser allà en tres ocasions, en èpoques diferents. I vaig sentir quelcom diferent al voltant de la història i el que havia succeït abans, i la naturalesa de la vida en un poblet tan pobre, i el que trobes com les teves alegries, els teus rituals, les teves tradicions, els teus vincles amb altres families. I vaig veure com hi havia cert sentit de justícia en la seva responsabilitat També vaig poder descobrir el tipus de cerimònia a què es sotmetien, una cerimònia que no s'havia emprat desde feia uns 29 anys. Es tractava d'enviar alguns homes -- un mestre de Feng Shui enviava homes a l'inframòn sobre cavalls fantasmes. Ara vosaltres, com a occidentals, i jo, com a occidental, diríem, bé, això no són més que supersticions. Però després d'estar allà durant algun temps, i veure les coses tan sorprenents que van succeir, et comences a preguntar quines creences son aquelles que operen en el món, determinant com succeeixen les coses.

Així doncs, vaig restar amb ells, i quant més escrivia la història, més aprofundia en aquelles creences, i això crec que és important per mi. -- assumir les creences, perquè és així que la història esdevé real, i és així que hauré de trobar les respostes de com em sento sobre determinades qüestions de la vida. Els anys passen, és clar, i l'escriure, no succeeix instantàneament, com us ho estic intentat transmetre a vosaltres aquí, al TED. El llibre va i ve. Quan arriba, ja no és el meu llibre. És en possessió dels lectors, i ells ho interpreten de manera diferent. Però torno a la pregunta de, com creo alguna cosa del no res? I com creo la meva pròpia vida?

I crec que es a base de qüestionar-se, i de dir-me a mi mateixa que no hi ha veritats absolutes. Crec en els detalls, els detalls de la història, i el passat, els detalls d'aquest passat, i el que està succeint a la història en aquell punt. També crec que en pensar sobre aquestes coses, els meu pensament sobre la sort, el destí, les coincidències i els accidents, la voluntat de déu, i la sincronia de forces misterioses, arribaré a alguna noció de què es tot això, com creem. Haig de pensar en el meu rol. On sóc dins l'univers, i si algú va pretendre que jo fos d'aquesta manera, i si va ser una cosa que va passar per que si? I també ho puc trobar per mitjà d'imaginar completament, i esdevenir allò imaginat, i amb tot és en aquest món real, el món fictiu. I així és com trobo partícules de veritat, no la veritat absoluta, o la veritat completa. I deuen ser en totes les possibilitats, incloent totes aquelles que mai abans havia considerat.

Per tant no hi ha mai respostes completes. O dit d'un altra manera, si hi ha una resposta, és per recordar-me que hi ha incertesa en tot, i això és bo. Perquè llavors descobriré quelcom nou. I si hi ha una resposta parcial, una resposta més completa per a mi, és, simplement, imaginar. I imaginar es ficar-me dintre d'aquella història, fins que hi hagués -- hi ha una transparència entre jo i la història que estic creant.

I així és com vaig descobrir que si sento el que hi ha dintre de la història -- en una història -- llavors m'hi apropo, crec, a saber què es la compassió, a sentir aquesta compassió. Perquè per tot, en aquesta qüestió de com succeeixen les coses, té a veure amb el sentiment. Haig d'esdevenir la història per tal d'entendre quant més millor. Hem arribar al final de la xerrada, i vaig a revelar que hi ha a la borsa, és la musa, i és les coses que transformen les nostres vides, que són meravelloses i resten amb nosaltres. Aquí la teniu. Moltíssimes gràcies! (Aplaudiments)