Amber Case: Tots som ciborgs.

M'agradaria dils-hi a tots que són uns ciborgs, però no de la classe que s'imaginen. No són Robocop ni són Terminator, sinó que són cibrogs cada cop que miren la pantalla de l'ordinador o utilitzen qualsevol dispositiu mòbil. Quina seria una bona definició de ciborg? La definició tradicional diu que és un organisme "al qual se li han agregat components exògens per tal d'adaptar-se a nous entorns". El terme ve d'un article del 1960 sobre viatges espacials. Per què, si ho pensen bé, l'espai és bastant incòmode; la gent no hauria d'estar allà. Però els humans són curiosos, i els agrada afegir-se coses al cos per poder anar als Alps un dia i ser com un peix a l'aigua l'endemà.

Vegem el concepte de l'antropologia tradicional. Algú va a un altre país, i diu: "Que fascinant és aquesta gent, que interessants que són les seves eines, quina cultura més curiosa. I després escriuen un article, i potser altres antropòlegs ho llegeixen, i creiem que és molt exòtic. Bé, el que passa és que de cop hem trobat una nova espècie. Jo, com antropòloga ciborg, em vaig dir: "Vaja! Som una nova forma d'homo sàpiens. Mira aquestes cultures fascinants. I mira aquests rituals curiosos de tota aquesta gent al voltant d'aquesta tecnologia. Fan clic a unes coses i miren fixament les pantalles".

Però hi ha una raó per la qual estudio això, en comptes de l'antropologia tradicional. I la raó és que l'ús d'eines al començament, durant milers i milers d'anys, va implicar una modificació física de l'ésser. Ens ha ajudat a extendre el nostre jo físic, a anar més ràpid, a colpejar coses més fort, i això va tenir un límit. Però ara el que observem no és una extensió física del jo, sinó un extensió del jo mental. I és per això que podem viatjar més ràpid, y comunicar-nos de manera diferent. I l'altra cosa que passa és que tots portem a sobre teconologies del tipus Mary Poppins. Podem afegir-hi el que volguem, i no per això pesarà més, i després podem treure-li el que sigui. ¿Com és el seu ordinador per dins? Bé, si ho imprimissim es veuria com uns 450 quilos de material que porta a sobre sempre. I si perd aquesta informació, implica que de cop se'ns fa una llacuna mental, i de cop sentim que ens falta alguna cosa, però no sabem el què i llavors és una sensació extranya.

L'altra cosa que passa és que tots tenim un segon jo. Ens agradi o no, estem començant a aparèixer en línea, i les persones estan interactuant amb el nostre segon jo quan no som allà. Per això hem de ser acurats a l'exposar el nostre jardí davanter, que, bàsicament, és el mur de Facebook, per a que les persones no escriguin allà enmig de la nit perque es produeix quasi el mateix efecte. I, de cop, hem de començar a mantenir el nostre segon jo. Un s'ha de presentar a la vida digital d'una manera similar a com ho faria a la vida analògica. Així que, de la mateixa manera que un s'aixeca, es dutxa i es vesteix, ha d'aprendre a fer el mateix per al jo digital. I el problema és que molta gent avui en dia, sobretot els adolescents, han de travessar dues adolescències. Han de passar per la primera, que ja és bastant incòmoda, i després han de passar per l'adolescència del seu segon jo. I això és encara més incòmode perquè hi ha una historia real de la seva activitat digital. Tots els que entren a una nova teconologia, són adolescents digitals avui en dia. Per això és molt incòmode, i els resulta molt dificil fer aquestes coses.

Quan era petita, el meu pare m'asseia per parlar i em deia, "T'ensenyaré sobre el temps i l'espai en el futur". Jo li vaig dir: "Genial". I un dia em va dir: "Quina és la distancia més curta entre dos punts?" I li vaig dir "Bé, és la línia recta. M'ho vas dir ahir. Jo pensava que era molt intel·ligent". Ell em va dir: "No, no, no. Hi ha una manera millor". Va agafar un tros de paper, va dibuixar una A i una B, una a cada costat i ho va doblegar de manera que A i B es toquessin. I va dir: Aquesta és la distancia més curta entre dos punts". I li vaig dir: "Papa, papa, papa, com es fa?" I em va dir: "Només has de doblegar el temps i l'espai, això pren una gran quantitat d'energia, i així és com es fa". I li vaig dir: "Vull fer això". I em va contestar: "Està bé". I així, els següents 10 o 20 anys, cada cop que anava a dormir pensava cada nit, "Vull ser la primera persona en crear un forat de cuc (espai/temps), per fer que les coses s'accelerin més ràpid. I vull crear una màquina del temps". Sempre estava enviant missatges al meu jo del futur utilitzant gravadores.

Pero després, quan vaig anar a la universitat em vaig adonar de que la tecnologia no s'adopta només perque funciona; s'adopta perque la gent la utilitza i perque està feta per als humans. Així que vaig començar a estudiar antropologia. I quan estava escrivint la meva tesis sobre telèfons mòbils, em vaig adonar de que tothom portava forats de cuc a les butxaques. No els portaven amb ells físicament, però sí en la ment. Ells amb un clic a un botó es connectaven immediatament com A amb B. I vaig pensar: "Guau! Ho he trobat. Això és genial".

Amb el temps, el temps i l'espai s'han comprimit gràcies a això. Un pot estar en una punta del món, murmurar alguna cosa i ser escoltat a l'altra punta. Una altra de les idees que van donant voltes és que un té diferents tipus de temps en cada un dels dispositius que fa servir. Cada pestanya del navegador ens dóna un tipus de temps diferent. I a causa d'això un comença a furgar buscant les memòries externes... on les vas deixar? Així que ara tots som paleontòlegs furgant a la recerca de coses perdudes en els nostres cervells externs que portem a les butxaques. I això provoca una classe d'arquitectura del pànic. Oh no, on està això? Tots som com "Jo estimo Lucy" en una gran línia de producció d'informació, i no podem mantenir el ritme.

I el que passa quan portem tot això a l'espai social és que mirem el telèfon tot el temps. Tenim una cosa anomenada "intimitat ambient". No es tracta d'estar sempre connectats amb tothom, sinó que en qualsevol moment podem connectar-nos amb qui vulguem. I si pogués imprimir tots els contactes del telèfon, la sala estaria plena de gent. Aquestes són les persones a les que un té accés ara mateix, en general, totes aquestes persones, tots els amics i familiars que un pot contactar.

Hi ha alguns efectes psicològics derivats d'això. Un que em preocupa molt és que les persones ja no es prenen el temps per reflexionar, i que no s'estan frenant ni parant, en estar a prop de totes aquestes persones de la sala que tot el temps estan tractant de competir per la seva atenció en les diferents interfícies concurrents, paleontologia i arquitectura del pànic. No només estan asseguts allà. I, realment, quan un no té aportacions externes; en aquest moment és quan es produeix la creació del jo, en el qual un pot fer plans a llarg termini, en el qual un pot tractar d'esbrinar qui és en realitat. I després, una vegada que ho fem, podem pensar com presentar el segon jo de manera legítima, en comptes de lluitar amb tot així tal com ve i estar: "oh, he de fer això, i això, i això altre". I per això és molt important. Em preocupa molt que, sobretot els nens d'avui, no experimentaran aquest temps d'inactivitat, ja que tenen una cultura de clic instantani, i que tot ve a ells; això els il·lusiona molt i els genera dependència.

Així que, si ho pensen bé, el món tampoc s'ha detingut. Té les seves pròpies pròtesis externes, i aquests dispositius ens ajuden a tots a comunicar-nos i interactuar uns amb els altres. Però quan ho visualitzem realment, totes les connexions que tenim ara mateix -Aquesta és una imatge de la interconnexió d'Internet- no sembla gaire tecnològic; sembla més aviat una cosa orgànica. Aquesta és la primera vegada en tota la història de la humanitat que ens connectem d'aquesta manera. I no és que les màquines estiguin prenent el control; sinó que ens estan ajudant a ser més humans, ens estan ajudant a connectar-nos mútuament.

La tecnologia més reeixida es fa a un costat i ens ajuda a viure les nostres vides. I, en realitat, acaba sent una mica més humà que tecnològic, perquè ens estem co-creant uns als altres tot el temps. I aquest és el punt important que m'agrada estudiar: que les coses són boniques, que encara hi ha una connexió humana; només que es realitza d'una manera diferent. Estem augmentant la nostra humanitat i la nostra capacitat de connectar-nos els uns als altres tot i la geografia. És per això que estudio antropologia ciborg.

Gràcies.

(Aplaudiments)