Al Gore: Nou pensament sobre la crisi climàtica

He fet unes dues mil vegades la presentació que vaig fer aquí ara fa dos anys Aquest matí faré una breu presentació per primera vegada, així que... bé... no vull i no dec pujar el nivell; en realitat intento baixar-lo. Perquè he provat de reunir dades per poder abordar el tema d'aquesta sessió.

I com em va recordar la Karen Armstrong amb la seva fantastica presentació, que la religió ben entesa no té res a veure amb la fe, sinó amb el comportament. Potser es podria dir el mateix de l'optimisme. Com gosem ser optimistes? De vegades caracteritzem l'optimisme com una creença, amb una postura intelectual. Citant les famoses paraules de Mahatma Gandhi, "Has d'esdevenir el canvi que desitges veure al món" I el resultat del qual desitgem ser optimistes no podrá ser creat per la creença només, a no ser que aquesta creença generi un nou comportament. Pero la paraula "comportament" és també, penso, de vegades malinterpretada dins aquest context. Sóc un gran defensor del canvi de bombetes, i de comprar cotxes híbrids, i la Tipper i jo vam posar 33 panels solars a casa nostra, i hem cavat pous geotérmics, entre d'altres coses. Però, així com és important canviar les bombetes, és molt més important canviar les lleis. i quan canviem el nostre comportament quotidià, de vegades ometem el rol de la ciutadania i el de la democracia. Per a ser optimistes en aquest sentit, hem de transformar-nos en ciutadas molt actius a la nostra democràcia. Per a poder solucionar la crisi climàtica, hem de solucionar la crisi democràtica. I en tenim una.

He estat intentat explicar-ho des de fa molt de temps. M'ho va recordar fa poc una dona que passava a prop de la taula on jo era assegut, i m'observava quan passava. Potser tenia uns 70 anys, i una expressió amable. No vaig pensar res, fins que de reull vaig veure que ja estava girada i tot, i continuava mirant-me. I li vaig dir " Com està?" I em va dir, "Saps, si et tinyessis el cabell de negre, series igual que Al Gore." (Rialles)

Fa molts anys, quan era un jove congressista, dedicava molt temps al desafiament del control de les armes nuclears, la carrera armamentística nuclear. I els historiadors militars em van ensenyar durant aquella época, que normalment els conflictes militars es divideixen en tres categories: batalles locals, batalles regionals o escenaris de guerra, i la estranya però importantíssima guerra global, guerra mundial. Els conflictes estratègics. I cada nivell de conflicte requereix una distribució distinta dels recursos, un abordatge diferent, un model diferent d'organització. Els desafiaments ambientals es divideixen en les mateixes tres categories, i la major part dels temes que ens preocupen són problemes ambientals locals: la contaminació de l'aire, de l'aigua, rebuigs tòxics. Però també hi ha problemes ambientals regionals, com la pluja àcida des de la regió central al nordest, i des de l'Europa de l'Est fins l'Àrtic, i des de la regió central del Mississippi fins la zona morta del Golf de Mèxic. I n'hi ha un munt de casos com aquest. La crisi climàtica és l'excepcional però importantíssim conflicte global, o estratègic. Afecta a totes les coses. I hem d'organitzar la nostra acció de manera apropiada. Necessitem una mobilització global, arreu del món per aconseguir energia renovable, conservació, eficiència i una transició global per a una economia de baixos nivells d'emissió de carbó. Tenim feina a fer. I podem mobilitzar els recursos i la voluntat política. Però la voluntat política ha de ser mobilitzada per a poder mobilitzar els recursos.

Deixin-me mostrar-los unes diapositives. Volia començar amb el logo. Això que falta aquí, obviament, és el casquet glacial del Pol Nord. Groenlàndia encara resisteix. Fa vint-i-vuit anys, així és com el casquet glacial polar, el casquet glacial del Pol Nord, es veia a finals de l'estiu, en l'equinocci de la tardor. La tardor passada, vaig anar al Centre de Dades de Neu i Gel a Boulder, Colorado, i vaig parlar amb els investigadors del Laboratori Naval de Postgrau, aquí a Monterrey. Això és el que ha passat en els últims 28 anys. Per posar-lo en perspectiva, l'informe anterior va ser del 2005. Això és el que va passar la tardor passada i que ha alarmat els investigadors. El casquet polar del Pol Nord té geogràficament les mateixes dimensions. No sembla que tingui el mateix tamany, pero té exactament el mateix tamany que els Estats Units, sense incloure un àrea tan gran com l'estat d'Arizona. La quantitat que va desaparèixer el 2005 equivalia a tota la regió est del Mississippi. Tot el territori que va desaparèixer la tardor passada tenia aquestes dimensions. Torna a formar-se a l'hivern, però no com un gel permanent, sinó com un gel prim. Vulnerable. La quantitat restant podria desaparèixer completament a l'estiu en només cinc anys. Això representa un gran problema per a Groenlàndia. Al voltant del cercle Àrtic aquest és un famós poble d'Alaska. Aquesta és una ciutat de Terranova. Antàrtida. Els últims estudis de la NASA. La quantitat de fosa de neu de moderada a greu d'una zona de dimensions similars a California.

"Era la millor época, i també la pitjor": la frase d'opertura més famosa de la literatura anglesa. M'agradaria explicar breument una "Història de dos planetes." La Terra i Venus tenen exactament el mateix tamany. El diàmetre de la Terra és uns 400 kms més gran, però bàsicament tenen el mateix tamany. Tenen exactament la mateixa quantitat de carboni. Però la diferència està en que a la Terra, la major part del carboni s'ha anat desprenent de l'atmosfera, i s'ha depositat al terra com carbó, petroli, gas natural, etc. A Venus, la major part del carboni es troba a la atmosfera. La diferència és què la nostra temperatura mitjana és de 15 graus. A Venus, és de 457 graus. Això és important per la nostra estratègia actual d'agafar tot el carboni possible del terra tan ràpid com podem i posar-lo a l'atmosfera. No és perquè Venus es trobi més a prop del Sol. És tres vegades més calent que Mercuri, que està just al costat del sol. Ara, breument, aquí teniu una imatge que heu vist entre les antigues, Però us la ensenyo perquè vull donar-vos breument les CSI: Clima.

La comunitat científica del món diu, que la contaminació generada per l'home, que produeix el calentament global a l'atmosfera, la engrosseix, i reté una gran quantitat del raigs ultravioletes que han de sortir. Tots sabem això. A l'últim informe del IPCC, els científics van preguntar, "Com de segurs esteu? La resposta havia de ser "un 99 per cent." Els Xinesos van objectar, així què el compromís va ser "més d'un 90 per cent." Ara bé, els escèptics diuen, " Espera un moment, pot tractar-se de variacions en la... en aquesta energia provinent del Sol." Si això fos veritat, la estratosfera es calentaria igual que l'atmosfera inferior si arribés més energia. Si hi ha energia retinguda al camí de sortida, llavors es concentraria més calor aquí i estaria més fred aquí. Aquesta és la atmosfera inferior. Aquesta és l'estratosfera: més freda. CSI: Clima.

Ara bé, hi ha una bona notícia. El 68 per cent dels Americans pensen que l'activitat humana és responsable del calentament global. El 69 per cent pensa que la Terra s'està recalentant de manera significativa. Ha hagut un progrés, però aquí està la clau: a la llista de desafiaments per solventar, el calentament global es troba a les últimes posicions. El que manca és el sentit de la urgència. Si esteu d'acord amb l'anàlisi dels fets, però no teniu el sentit de la urgència, què és el què us deixa? Bé, l'Aliança per la Protecció del Clima, que lidero en conjunció amb CurrentTV, que ha fet això per al bé públic, va organitzar un concurs internacional d'anuncis per comunicar això. Aquest va ser el guanyador.

NBC... Us mostraré totes les cadenes de televisió, els periodistes més importants de la NBC van fer 956 preguntes al 2007 als candidats presidencials: dues d'elles van ser sobre la crisi climàtica. ABC: 844 preguntes, dues sobre la crisi climàtica. FOX: dues. CNN: dues. CBS: zero. Riem per tal de no plorar. Aquesta és un dels anuncis de tabac més antics. Això és el que estem fent. Aquest és el consum de benzina a tots aquests paísos. I nosaltres. Però no només passa això als paísos desenvolupats. Els paísos en vies de desenvolupament ens estan seguint i estan incrementant el seu ritme. I en realitat, les seves emissions acumulatives d'aquest any equivalen a les nostres de l'any 1965. Ens estan agafant de manera preocupant. Les concentracions totals: per l'any 2025, arribaran al nivell que teníem al 1985. Si els paísos rics no coneixessin aquest panorama, la crisi continuaria existint. Però hem donat als paísos en vies de desenvolupament les tecnologies i la mentalitat que estan creant aquesta crisi. Això és a Bolivia. En un període de més de trenta anys.

Us ensenyo l'activitat pesquera en uns pocs segons. Els anys 60. Els 70. Els 80. Els 90. Hem d'aturar això. I la bona notícia es que podem. Tenim les tecnologies. Hem de tenir un pla d'acció unificat: la lluita contra la pobresa al món i el desafiament d'aturar les emissions realitzades pels paísos rics, tot té una solució única, molt simple.

La gent em pregunta, "Quina és la solució?" Aquí la tenim. Posem-li un preu al carboni. Necessitem una tasa de CO2, de recaudació neutral per a substituir els impostos sobre l'ocupació, que va inventar Bismark i algunes coses han canviat des del segle XIX. Als paísos pobres, hem d'integrar les solucions a la pobresa amb les solucions a la crisi climàtica. Els projectes per a combatre la pobresa a Uganda són discutibles si no solucionem la crisi climàtica.

Però les accions poden fer que les coses siguin molt distintes als paísos pobres. Això és una proposta que s'ha discutit molt a Europa. Això és de la revista "Nature". Això són plantes d'energia solar renovable, unides en una mena de supermalla per a proveir d'energia elèctrica a Europa, en la seva major part provinent de paísos en desenvolupament. Corrents contínues d'alt voltatge. Això no són "castells en l'aire"; això és possible.

Hem de fer-ho per la nostra pròpia economia. Les últimes xifres mostren que el model antic no funciona. Hi ha un munt de grans inversions que es poden fer. Si invertim en arenes asfàltiques o petroli d'esquist bituminós, tindrem una cartera carregada d'actius de carboni d'alt risc. I està basat en un model antic. Els drogadictes es busquen les venes als dits dels peus quan les dels braços i cames ja no serveixen. Desenvolupar arenes asfàltiques i petroli d'esquist bituminós és l'equivalent. Aquí veiem algunes inversions que segons la meva opinió tenen sentit. Tinc una participació en aquestes, així que faig un descàrrec de responsabilitat. Però les plantes geotèrmiques, d'energia solar fotovoltaica avançada, eficiència i conservació.

Ja heu vist aquesta diapositiva, però hi ha un canvi. Només dos paísos no ho van ratificar, i ara només hi ha un. A Austràlia va haver-hi una elecció. Va haver-hi una campanya a Austràlia en la que van participar anuncis de televisió, Internet, anuncis de ràdio per crear el sentit d'urgència en la gent. Vam capacitar a 250 persones per donar les conferències a cada ciutat i poble d'Austràlia. Moltes altres coses van contribuir a això, pero el nou Primer Ministre va anunciar que la seva prioritat seria canviar la posició d'Austràlia respecte de Kyoto, i així va ser. Ara han pres consciència en part per la terrible sequera que van patir. Això és el Llac Lanier. La meva amiga Heidi Cullins va dir que si donéssim nom a les sequeres igual que als huracans, anomenaríem Katrina a la que ara afecta la zona sudest, i diríem que va camí d'Atlanta. No podem esperar a tenir una sequera com la d'Austràlia per canviar la politica cultural. Tenim més bones notícies. Les ciutats nord-americanes que donen suport a Kyoto arriben a 780, i penso que n'he vist una allà, només per localitzar-la. Són bones notícies.

Per acabar, vam sentir fa uns dies del valor de fer de l'heroisme individual un lloc comú tant que es banalitza o es fa rutina. El que necessitem és una altra generació d'herois. Els que estem vius als Estats Units avui en dia especialment, però també a la resta del món, hem d'entendre d'alguna manera que la història s'ha presentat amb una elecció, tal com Jill Bolte Taylor, que pensava en com salvar la vida, quan es va distreure per la increïble experiència que estava vivint. Tenim una cultura de la distracció. Però hi ha una emergència planetària. Hem de trobar la manera de crear, en les generacions d'avui, un sentit de missió generacional. M'agradaria trobar les paraules adequades per expressar-ho. Aquesta va ser una altra generació d'herois que va portar democràcia al planeta. Una altra va posar fi a l'esclavitud. I una altra va donar a la dona el dret de vot. Podem fer-ho. No em digueu que no tenim la capacitat per a aconseguir-ho. Si tan sols disposéssim dels diners invertits durant una setmana a la guerra de Irak, segur que podríem apropar-nos a la solució d'aquest problema. Tenim la capacitat per a fer-ho.

Una última reflexió. Sóc optimista, perquè crec que tenim la capacitat, en moments de grans reptes, de deixar de banda les distraccions i enfrontar el desafiament que la història ens presenta. De vegades la gent reacciona davant les alarmants dades de la crisi climàtica dient, "Això és terrible. Tenim un gran problema." M'agradaria que reestructuréssiu això. Quantes generacions a la història de la humanitat han tingut l'oportunitat d'acceptar un desafiament que exigeix de nosaltres el màxim esforç? Un desafiament que tregui de nosaltres més del que creiem que podíem donar? Penso que hauríem d'enfrontar aquest desafiament amb un sentit de profunda alegria i amb la gratitud de ser la generació que, d'aquí a mil anys, serà recordada per orquestres filarmòniques, poètes i cantants per ser els qui vam trobar la manera de solventar la crisi i assentar les bases per un futur brillant i optimista per a la humanitat.

Fem-ho. Moltes gràcies.

Chris Anderson: Molta gent als events TED, sent molta pena al final del dia per una questió de disseny, una questió de disseny en un formulari de votació, una questió d'un disseny dolent va fer que la teva veu no fos sentida en els últims vuit anys en una postura des de la que podia fer realitat aquestes coses. Això fa mal.

Al Gore: No t'ho pots imaginar. (Rialles)

Quan veu el que estan fent els principals candidats del teu propi partit, vull dir, està satisfet amb els projectes relatius al calentament global?

AG: És molt difícil respondre a aquesta pregunta perquè, d'una banda, trobo que hauríem de conformar-nos amb que el candidat Republicà -candidat segur- John McCain, i els dos finalistes de la candidatura demòcrata, tinguessin cadascú una posició molt distinta i progressista sobre la crisi climàtica. Tots tres han ofert lideratge, i tots tres tenen enfocs diferents als adoptats pel govern actual. Considero que tots tres han contribuït a presentar plans i propostes. Però el diàleg de la campanya, tal com mostren les preguntes reunides per la Lliga de Votants per la Conservació, a propòsit, l'anàlisi de totes les preguntes i, a propòsit, els debats van estar tots patrocinats per quelcom que va amb el rètol Orwellià, "Clean Coal" (carbó net). S'ha adonat algú d'això? Cada debat va ser patrocinat per "Clean Coal." "Ara, fins i tot emissions més baixes!"

La riquesa i el contingut dels diàlegs a la nostra democràcia no han sentat les bases pel tipus d'iniciativa audaç que es necessita realment. Així que diuen allò que és correcte i qualsevol que sigui escollit, pot fer allò que és correcte però permeteu-me que us digui que quan vaig tornar de Kyoto el 1997 amb la inmensa felicitat d'haver aconseguit un gran avanç allà, i em vaig enfrontar al Senat dels Estats Units, només un d'entre 100 senadors va estar dispost a votar per confirmar, per ratificar aquest tractat. Sigui el que sigui el que els candidats diuen ha d'anar de la mà del que diu la gent.

Aquest desafiament és part de l'estructura de tota la civilització al complet. El CO2 és, literalment, l'exhalació de la nostra civilització. I ara hem mecanitzat aquest procés. Canviar aquests patrons requereix d'un àmbit, una escala, una velocitat de canvi que van més enllà d'allò fet en el passat. Per això he començat dient, sigueu optimistes a allò que feu, però sigueu ciutadans actius Demaneu... canvieu els llums, però canvieu les lleis. Canvieu els tractats globals. Hem d'aixecar la veu. Hem de solucionar aquesta democràcia... aquesta... Hi ha esclerosi a la nostra democràcia. I hem de canviar això Utilitzeu Internet. Aneu a internet. Connecteu amb altres persones. Esdeveniu ciutadans actius. Feu una moratòria, no hauria d'existir cap nova planta que generi emissions de carbó que no aconsegueixi capturar i emmagatzemar CO2. I això significa que hem de construir ràpidament aquest recursos renovables. Avui ningú parla a aquesta escala. Però estic convençut que entre ara i Novembre, és possible. Aquesta Aliança per la Protecció del Clima llençarà una campanya a nivell nacional amb mobilitzacions populars, anuncis a la televisió, a Internet, la ràdio, els diaris, amb la col·laboració de tots des de les Girls Scouts fins els caçadors i pescadors.

Necessitem ajuda. Necessitem ajuda.

CA: En quant al desenvolupament de la seva pròpia activitat, Al, hi ha alguna cosa més que t'agradaria poder fer?

AG: He pregat per poder conèixer la resposta a aquesta pregunta. Què puc fer? Una vegada, Buckminster Fuller va escriure, "Si el futur de tota la civilització humana estigués a les meves mans, què faria? Com seria jo? Això depèn de tots nosaltres, però, insisteixo, no només amb les bombetes. La major part dels aquí presents som nord-americans. Tenim democràcia. Podem canviar les coses, però ha de ser d'una manera activa. El que es necessita de veritat és un nivell més gran de consciència I això és difícil... és difícil de crear... però succeirà. Un antic proverbi africà que potser coneixen diu, "si vols anar de pressa, vés sol; si vols arribar lluny, vés acompanyat." Hem d'anar de pressa i lluny. Hem de fer un canvi de consciència. Un canvi de compromís. Un nou sentit de la urgència. Donar-li un nou valor al privilegi d'assolir aquest desafiament.

CA: Al Gore, moltes gràcies per venir a les xerrades TED.

AG: Gràcies. Moltes gràcies.