Les obsessions d'Adam Savage

Farà uns quatre anys, el New Yorker publicà un article sobre una partida d'ossos de dodo trobada en una fossa a l'illa Maurici. Doncs bé, l'illa Maurici és una illa petita situada a la costa est de Madagascar a l'oceà Índic, i és el lloc on el dodo va ser descobert, i també extingit, tot en uns 150 anys. Tothom es va engrescar amb aquesta descoberta arqueològica, perquè suposava que finalment seria possible reunir l'esquelet complet d'un dodo.

Veureu, mentre museus de tot arreu del món tenen esquelets de dodo en les seues col·leccions, cap ni un -- ni tan sols el Museu d'Història Natural de l'illa de Maurici -- té un esquelet compost pels ossos d'un mateix dodo. Bé, açò no és exactament veritat. De fet, el Museu Britànic sí tenia un espècimen de dodo en la seua col·lecció just fins allà el segle divuit -- de fet el tenien momificat, conservant la pell i tot -- però en un cop de cel i per estalviar espai, li tallaren el cap i les potes, i cremaren la resta del cos en una foguera. Si mireu a la seua pàgina web avui veureu que tenen llistat aquests espècimens, dient que la resta es perdé en un incendi.

No és exactament la vertadera història. Deixem-ho estar. A la portada de l'article estava aquesta foto, i jo sóc un d'aquells que creuen que Tina Brown estigué molt encertada duent les fotos al New Yorker, perquè just aquesta foto em va trasbalsar completament. De seguit em vaig obsessionar amb aquell objecte -- no sols per la bellesa de la fotografia en sí, i el color, la poca profunditat de camp, els detalls tan visibles, el filferro que podeu veure al bec que el conservador utilitzà per montar l'esquelet, hi ha tota una història aquí darrere. I em vaig dir, no seria genial poder tenir el meu propi esquelet de dodo?? (Rialles)

Doncs bé -- vull remarcar en aquest moment que de fet he passat la vida obsés pels objectes i les històries que ens poden contar, i aquest era l'últim que havia caigut a les meues mans. Així immediatament em vaig posar a cercar, per veure si algú venia un kit, algun tipus de maqueta que pogués comprar, i vaig trobar molts materials de referència, munts de fotos ben boniques -- inútil: cap esquelet de dodo per a mi. Però el mal estava fet. Tenia desades centenars de fotos d'esquelets de dodo a la meua carpeta de "Projectes Creatius".. és una mena de dipòsit per al meu cervell, on deso tot el que podria interessar-me. Sempre que estic connectat a l'internet, hi ha un moviment continu de coses cap allà, des de bonics anells fins fotos de cabines d'avió. La clau que el marqués de Lafayette envià a George Washington per celebrar la presa de la Bastilla. Una clau de llançament nuclear russa. La que veieu a dalt és l'imatge que vaig trobar al eBay; la de baix la vaig fer jo mateix, perquè no podia pagar la de l'eBay. Uniformes de guàrdia d'assalt. Mapes de la Terra Mitjana -- aquest és un dibuixat per mi mateix. I ahi tenim la carpeta de l'esquelet de dodo. Aquesta carpeta conté 17.000 fotos -- uns 20 gigabytes d'informació -- i està contínuament creixent. I resulta que, unes dues setmanes després, o potser un any després, estava en la tenda de pintures amb els meus fills, comprant algunes ferramentes de modelat -- anàvem a tenir un dia de manualitats. Vaig comprar alguns Super Sculpeys, filferros i altres materials. Mirant aquell Sculpey, vaig pensar que, potser, sí! potser podria fer el meu propi crani de dodo.

Haig de confessar-ho -- no sóc cap escultor, jo; Sóc un dissenyador de models durs. Doneu-me un dibuix, doneu-me una cosa per replicar, doneu-me un crani, bastides, parts de "Star Wars" -- especialment parts de "Star Wars" -- Puc fer tot açò sense problemes. M'he guanyat la vida així durant 15 anys. Però si em doneu quelcom com açò -- el meu amic Mike Murnane ho escolpí; és una maqueta d'Star Wars, Episodi II -- no és cosa meua, açò -- és altra gent la qui fa estes coses - dracs, coses toves.

De totes maneres, sentia que havia vist bastants cranis de dodo com per a ser capaç d'entendre'n la topologia i, potser reproduir-lo -- vull dir, no podia ser tan difícil. Així que, vaig començar mirant les millors fotos que vaig trobar. Vaig anotar totes les referències, i vaig trobar aquesta fantàstica peça de referència. Algú volia vendre açò a l'eBay; i es tracta clarament d'una mà de dona, afortunadament una mà de dona. Suposant que era més o menys com la mà de la meva dona, vaig mesurar el polze, i vaig poder trobar l'escala de la mida d'aquell crani. Vaig aconseguir doncs trobar el tamany real, i a partir d'això, i junt a totes les altres referències que tenia, comparant-ho tot conseguí calcular com de gran exactament havia de ser el bec, la seua llargària, etc. etc.

Finalment després d'unes hores, vaig obtenir el que era molt aproximadament un crani de dodo. I no tenia intenció de continuar -- és allò de, ja sabeu, només pots netejar una habitació totalment caòtica fent les coses una per una; no pots pensar en la totalitat. No estava pensant doncs en un esquelet per al dodo; Me'n vaig adonar quan vaig acabar aquest crani, tot el filferro que havia estat usant per subjectar-lo sortia per darrere, tot just on devia estar la columna. I una altra de les coses que m'han interessat i obsessionat durant anys són les columnes vertebrals i els esquelets, dels que en tinc una parell de centenars. Realment entenia prou bé la mecànica de les vèrtebres, com per a començar a imitar-les. Així, peça a peça, vèrtebra a vèrtebra, vaig elaborar-ne el conjunt. I realment, al final del dia, tenia ja un crani prou fidedigne, unes vèrtebres mitjanament bones i mitja pelvis.

De nou, vaig seguir, cercant més referències, qualsevol pista que pogués trobar - dibuixos, fotos.. Aquest tipus - m'encanta aquest xic!, escanejà els ossos de la cama d'un dodo, amb una regla! És el tipus d'exactitud que necessitava, per poder - i fins al ben últim - reproduir cadascun dels ossos i juntar-los. I en unes -- jo diria que sis setmanes, tenia acabat, pintat, i muntat el meu propi esquelet de dodo. Podeu veure que inclòs vaig preparar una etiqueta de museu on s'inclou una breu història del dodo. I Plàstics TAP em muntà -- tot i que no la vaig fotografiar -- una vitrina de museu. Realment no tinc espai a casa per a això, però havia d'acabar allò que havia començat.

I això de fet representà un canvi radical per a mi. Com ja he dit abans, he passat la vida fascinat per molts objectes i les històries que ens conten, i també fer-los per a mi, aconseguir-los, estimar-los, i cabpussar-me en ells. També en aquesta carpeta de projectes, tinc força altres coses en les que estic treballant ara mateix, projectes en que ja he treballat, o altres que potser començaré algun dia, i d'altres coses que sols vull trobar i comprar i tenir i -- veure i tocar. Però ara hi havia aquesta nova categoria potencial de coses que podria esculpir i que era diferent, i que jo -- sabeu, tinc el meu propi R2D2, però és -- sincerament, senzill de realitzar, per a mi.

Vaig tornar a mirar a la meua carpeta de Projectes Creatius, i vaig entropessar amb el Falcó Maltès. Bé, és molt curiós per a mi: enamorar-me d'un objecte d'una novel·la de Hammett, perquè si bè és cert que el món es divideix en dos tipus de persones, les persones Chandler i les persones Hammett, jo en sóc una totalment Chandler. Però en aquest cas, no es tracta -- de l'autor, el llibre, la pel·lícula o la història, sinò sobre l'objecte en sí. I en aquest cas, l'objecte és -- juga e una pila de -- molts nivells.

Primer que res, hi ha l'objecte en el món. Aquest és el "Falcó Kniphausen". És un vas cerimonial fet allà pel 1700 per a un comte suec, i és molt probable que fos l'objecte real del qual Hammett tragué l'inspiració pel Falcó Maltès. Després tenim aquest ocell fictici, que Hammet creà pel llibre. Fet a partir de paraules, és l'artífex que conduix l'argument del seu llibre i també de la pel·lícula, en la qual, es crea un altre objecte: la figura que ha de representar allò que Hammett creà de les paraules, inspirada en el Falcó Kniphauser, i que representa el falcó a la pel·lícula. I després tenim el quart nivell, que és un objecte completament nou al món: la peça feta per a la pel·lícula, el que representa la cosa, esdevé, per dret propi, en quelcom completament diferent, un nou objecte de desig.

Havia arribat l'hora d'investigar un poc. De fet, ja ho havia investigat uns anys abans -- per això tenia la carpeta. Havia comprat una rèplica, bastant dolenta per cert, del Falcó Maltès a eBay, i havia descarregat les suficients fotos i dibuixos com per a tenir prous referències. Però vaig descobrir, investigant-hi més, i necessitat de referències més exactes, que l'ocell tenia -- un dels ocells originals de plom havia estat venut a Christie's l'any 1994, i vaig contactar amb un llibreter d'antic que tenia el catàleg original de Christie's, i hi vaig trobar aquesta magnífica fotografia, incloent una escala de referència. Vaig escanejar-la, i passar-la a mida real.

Vaig trobar encara una altra referència. Avi [Ara] Chekmayan, un editor de Nova Jersey, va topar amb aquest Falcó Maltès fet de resina en uns encants en 1991, tot i que li va prendre 5 anys per autenticar aquest ocell per --- complir les especificacions dels subhastadors, ja que hi havia una gran controvèrsia al seu darrere. Estava fet de resina, material poc habitual per als típics atrezzos dels films per les pel·lícules d'aquells temps. És sorprenent que costés tant de temps autenticar-lo, perquè puc veure que comparant-lo amb aquest, puc afirmar -- que és real, és 'autèntic, està fet a partir del mateix motlle que aquest. En aquest, ja que hi havia hagut tanta controvèrsia a la subhasta, la casa Profiles in History, que el va vendre -- crec que en 1995 per uns 100.000 dollars -- s'inclou -- ho podeu veure aquí a baix, no sols un alçat frontal, sinó també un de lateral, posterior, i des d'altres angles.

Així que per fi tenia la topologia que em calia per replicar el Falcó Maltès. Com s'ho fan, com començar una cosa així? Realment, no ho sé. I el que vaig fer va ser, de nou, com ho vaig fer amb el crani del dodo, portar-me totes les referències a mida real, i després començant a fer els negatius i utilitzant les plantilles com a referències per donar-li forma. Vaig prendre de nou el Sculpey, i en vaig fer un gran bloc, i vaig anar fent fins, bé, tenir els perfils correctes. I després lentament, ploma a ploma, i detall a detall, vaig acabar aconseguint -- treballant davant del televisor -- i amb el Super Sculpey -- ací estic jo junt a la meua dona -- és l'única foto que vaig fer durant tot el procés. A mesura que treballava, vaig aconseguir un molt bon facsímil del Falcó Maltés. Però de nou us dic, jo no sóc cap escultor,

i no conec tots aquells petits trucs, ja sabeu, no sé com meu amic Mike obté unes superfícies tan boniques i brillants amb el seu Sculpey; certament jo no podia fer-ho. Així que vaig baixar al taller, vaig modelar la peça i la vaig farcir amb resina, perquè aleshores podria obtindre sense problema un acabat suau com el vidre. Ara bé, hi ha moltes maneres d'emplenar-lo i obtindre aquest acabat. I la meua preferida és posar com unes 70 capes d'això, emprimació negre mat per a cotxes. Ho ruixo contínuament durant tres o quatre dies, degotant sense parar, però em permet obtindre una superfície veritablement polida amb la suavitat del vidre. Ah, i rematant-ho amb llana d'acer triple zero. Ara, el millor d'arribar fins aquí era que perquè en la pel·lícula, quan per fi mostren l'ocell al final, i el posen sobre la taula, el fan girar. De manera que vaig poder captar imatges i congelar-les per assegurar-me'n. I vaig fixant-me en tots els reflexos, i assegurant que quan tinc la llum en la mateixa posició, estic obtenint el mateix tipus de reflexió sobre l'ocell -- aquest és el nivell de detall que cerco en tot plegat. Havia obtingut això: el meu Falcó Maltès. I és preciós. I puc afirmar sense dubtes a hores d'ara, una vegada l'he acabat, que de totes aquelles rèpliques que hem vist -- i n'hi ha unes quantes -- aquesta és de bon tros la més precisa representació del Falcó Maltès original que mai ningú ha escolpit. Ara, l'original, he de dir-vos,

fou escolpit per un noi anomenat Fred Sexton. I és ací on la cosa es posa rara.. Fred Sexton era amic d'aquest xic, George Hodel. Un noi sinistre -- molts pensen que va ser l'assassí de la Dàlia Negra. Doncs bé, James Ellroy creu que Fred Sexton, l'escultor del Falcó Maltès, fou qui matà la mare de l'Ellroy. I encara hi ha més.. En 1974, durant el rodatge d'una seqüela còmica del "Falcó Maltès", titulada "L'Ocell Negre", i protagonitzada per George Segal, el Museu d'Art del comptat de Los Angeles tenia un original en escaiola del Falcó Maltès -- una de les sis escaioles originals, tinc entès, fetes per a la pel·lícula -- va ser furtada del Museu. Molts cregueren que es tractava d'una estratagema publicitària per a la pel·lícula. John's Grill, que per cert apareix breument en "el Falcó Maltès", és encara avui una cafeteria de San Francisco, que contava entre els seus clients regulars amb l'Elisha Cook, que interpretava al film el paper de Wilmer Cook, i els va regalar una d'aquestes escaioles originals del Falcó Maltès. El tingueren en una vitrina durant més de 15 anys, fins que fou robat el gener de 2007. És gairebé com si aquest objecte de desig tan sols es realitzés desapareixent repetidament.

Així que tenia el meu Falcó, i era captivador. Realment preciós, la.. la llum li feia uns reflexes molt bonics, era millor que qualsevulla cosa que pogués aconseguir o be obtenir en tot el món. Hi havia un problema, però. I era el següent: Volia la completesa del meu objecte, volia que pesara, també. Com que estava fet de resina era massa lleuger. Però tinc aquest grup d'amics a internet. És un grup de fanàtics del modelatge com jo anomenat Replica Props Forum, i es tracta de gent que comercien, fabriquen i envien informació sobre objectes de pel·lícules. I em vaig fixar que un d'aquest nois, un amic al que mai he vist, però bon amic pels nostres mercadejos, era el cap d'una petita foneria local. Prengué l'original del meu Falcó, i amb un motlle a la cera perduda el va fondre en bronze per a mi, i esta es la peça que em va fer. I és aquesta, la definitiva, després d'un tractament final amb àcid.

I esta coseta -- em satisfà profundament. Ara, vaig a, la deixaré aquí mateix. i més tart avui, vosaltres podreu... vull que l'agafeu i l'examineu. Sigueu conscients de quant interés he posat. Aquest projecte és per mi únicament, i he arribat al punt de comprar a l'eBay un periòdic xinès de San Francisco del 1941, sols per poder ombolicar la figura apropiadament... tal com ho fan a la pel·lícula. (Rialles) Sí, ja ho sé! (Rialles) (Aplaudiments) I podeu veure, que de fet ara pesa unes 27 lliures i mitja (12'5 Kg). La meitat que el meu gos, Huxley.

Però hi ha un problema. Ara, veieu aquí la progressió més recent dels Falcons. A l'esquerra del tot està la peça que vaig comprar a l'eBay. Aquí tenim el meu falcó de Sculpey desfet, perquè el vaig haver d'extraure del motlle. Aquí la meua primera talla, el meu patró, i per fi el de bronze. Passa sempre una cosa amb el modelats i buidats de figures, i és que sempre que ho aboques en silicona i afegixes resina a sobre, perds una mica de volum, es redueix una mica la mida. I quan vaig comparar la peça de bronze amb la de Sculpey, era quasi uns tres quarts de polzada (uns 2cm) més curta. Buff, síi, realment va ser com, aghhh!! perquè no ho he pensat abans!? Perquè no l'he començat una mica més gran? Així doncs què faig? Sols tinc dues opcions.. Una, puc llençar-li un làser bestial, cosa que ja he fet, per escannejar-lo en 3D.. veiem ací l'escanejat 3D del Falcó. Havent calculat doncs quant es reduïa exactament passant del patró de cera al de bronze, i fent-lo prou gran per tal d'obtindre un patró litogràfic en 3D, que hauré de polir i després enviar al modelador per tindre finalment el meu en bronze. O bé..

hi ha diverses persones que posseeixen originals, i he tractat de contactar amb elles, esperant que em permetran estar uns minuts en presència d'un dels ocells reals, potser per treure'n algunes fotos, o millor per ficar-los a l'escaner portàtil de làser que dona la casualitat que tinc i que cap a un paquet de cereals, i potser podria, sense mai tocar el seu ocell, ho prometo, obtindre un escanejat 3D perfecte. Estic disposat a firmar el que sigui assegurant que mai el deixaré a ningú, tan sols per a mi, en la meua oficina. Ho prometo. Els en donaré un, si ho desitgen. Aleshores, potser, podré arribar a la fi d'aquest exercici. Però realment, si volem ser honests amb nosaltres mateixos, haig d'admetre que arribar al final d'aquest exercici mai n'ha sigut l'objectiu, no és veritat? Moltes gràcies.