Aaron Huey: els presoners de guerra natius d'Estats Units.

Estic aquí avui per mostrar les meves fotografies dels lakota. Alguns de vosaltres haureu sentit parlar dels lakota, o almenys del grup més gran de tribus anomenat Sioux. Els lakota són una de tantes tribus desplaçades de les seves terres a camps de presoners de guerra ara coneguts com reserves. La reserva de Pine Ridge, el tema de la presentació d'avui, es troba a uns 120 km al sud-est de la serralada Black Hills a Dakota del Sud. A vegades es refereixen a ella com el Camp de Presoners de Guerra Número 334, lloc on viuen ara els lakota. Si algú de vosaltres ha sentit parlar sobre el MIA, el Moviment Indi Americà, o de Russel Means, o de Leonard Peltier, o de la disputa a Oglala, llavors sabeu que Pine Ridge és el centre de les qüestions indígenes a EUA.

M'han demanat que avui parli una mica sobre la meva relació amb els lakota, i això és molt difícil per a mi. Perquè, per si no s'han adonat del meu color de pell, sóc blanc, i això és una gran barrera en una reserva indígena. Avui veuran moltes persones a les meves fotografies, he aconseguit una relació estreta amb ells; sóc com de la familia. M'han anomenat germà i oncle i m'han convidat una i altra vegada durant 5 anys. Però a Pine Ridge, sempre seré un wasichu. Wasichu és la paraula lakota que significa "no-indígena", però una altra accepció d'aquesta paraula és "el que pren la millor carn per a si mateix". I això és en el que vull centrar-me... el que pren la millor part de la carn. Vol dir cobdiciós. Mirem al voltant d'aquest auditori avui. Estem a una universitat privada de l'oest d'EUA, asseguts en cadires de vellut vermell amb diners a la butxaca. Si mirem les nostres vides, de fet, ens ha tocat la millor part de la carn. Vegem avui un conjunt de fotografies de persones que van perdre perquè nosaltres poguéssim guanyar, i sàpiguen, quan vegin la cara d'aquestes persones, que no són només imatges dels lakota, que representen a tots els pobles indígenes.

En aquest paper, hi ha la història com l'he après de la meva família i amics lakota. La següent és una cronologia de tractats acordats, tractats trencats i de massacres disfressades de batalles. Començaré a 1824. "El que es coneix com a Oficina d'Afers Indígenes va ser creada en el Departament de Guerra, establint un primer to d'agressió en el nostre tracte amb els aborígens dels EUA. 1851: El primer tractat de Fort Laramie marca clarament els límits de la Nació Lakota. D'acord amb el tractat, aquestes terres són una nació sobirana. Si els límits d'aquest tractat s'haguessin mantingut, i hi ha suport legal perquè així fora, així es veurien avui els EUA. 10 anys més tard, la Llei Homestead, signada pel president Lincoln, va desencadenar una onada de colons blancs a les terres indígenes. 1863: Un aixecament dels sioux Santee a Minnesota acaba amb el penjament de 38 sioux, la major execució massiva en la història dels EUA. L'execució va ser ordenada pel president Lincoln només dos dies després de signar la Proclamació d'Emancipació.

1866: l'inici del ferrocarril transcontinental ... una nova era. Ens apropiem de terres perquè camins i trens prenguin dreceres pel cor de la Nació Lakota. Els tractats van quedar sense efecte. En resposta, tres tribus encapçalades pel cap lakota Núvol Roja van atacar i derrotar a l'exèrcit dels EUA moltes vegades. Vull repetir aquesta part. Els lakota van derrotar a l'exèrcit dels EUA. 1868: el segon tractat de Fort Laramie garanteix clarament la sobirania de la Gran Nació Sioux i la propietat lakota de les sagrades Black Hills. El govern també promet drets de terra i caça en els estats circumdants. Prometem que el territori del riu Powder d'ara endavant estarà tancat als blancs. El tractat semblava ser una victòria total per a Núvol Roja i els sioux. De fet, és l'única guerra en la història dels EUA en la qual el govern va negociar una pau concedint tot allò que exigeix l'enemic.

1869: Es va finalitzar el ferrocarril transcontinental. Va començar a transportar, entre altres coses, gran quantitat de caçadors que van començar la caça indiscriminada de búfals, eliminant una font d'aliments, vestimenta i abric dels sioux. 1871: La Llei d'Apropiació Indígena posa als indígenes en tutela del govern federal. A més, els militars van impartir ordres prohibint als indígenes occidentals abandonar les reserves. Tots els indígenes de l'oest en aquell moment eren presoners de guerra. També el 1871, vam acabar amb els tractats. El problema dels tractats és que permeten a les tribus existir com a nacions sebiranes, i no podem permetre això; teníem plans.

1874: El general George Custer va anunciar el descobriment d'or en el territori lakota, específicament a Black Hills. La notícia de l'or crea una entrada massiva de colons blancs a la Nació Lakota. Custer recomana al Congrés trobar una manera d'acabar els tractats amb els lakota el més aviat possible. 1875: Comença la Guerra Lakota per la violació del tractat de Fort Laramie. 1876: El 26 de juliol, de camí a atacar un llogaret lakota, la Setena Cavalleria de Custer va ser aixafada a la batalla de Little Big Horn. 1877: El gran guerrer i cap lakota Cavall Boig es va rendir davant Fort Robinson. Va ser assassinat més tard durant la seva detenció. Al 1877 també es va trobar una manera de lliurar-se dels tractats de Fort Laramie. Es va presentar un nou tractat als caps sioux i als seus principals homes en una campanya coneguda com "vendre o morir de fam". Signin el paper o no hi ha menjar per a la seva tribu. Només va signar el 10% dels homes adults. El tractat de Fort Laramie demana com a mínim a 3/4 parts de la tribu renunciar a les terres. Aquesta clàusula va ser òbviament ignorada.

1887: La llei Dawes. Acaba la propietat comunal de les terres de reserva. Les reserves es divideixen en lots de 65 hectàrees distribuïdes a cada indígena per separat desfent-se del sobrant. Les tribus van perdre milions d'hectàrees. El somni americà de la propietat privada de la terra va resultar ser una manera molt intel·ligent de dividir la reserva fins que no va quedar res. El moviment va destruir les reserves, facilitant la subdivisió i venda a cada generació que passava. La majoria de les terres sobrants i moltes de les parcel·les dins dels límits de les reserves ara estan en mans de ramaders blancs. Una altra vegada, el millor de la terra va als wasichu.

1890: un data que, crec, és la més important d'aquesta presentació. L'any de la massacre de Wounded Knee. El 29 de desembre, les tropes dels EUA van envoltar un campament sioux a Wounded Knee Creek i van massacrar al cap Peu Gran, i a 300 presoners de guerra, utilitzant una nova arma de foc que disparava projectils explosius anomenada canó Hotchkiss. Per aquesta suposada batalla, la Setena de Cavalleria va rebre 20 Medalles d'Honor del Congrés pel seu valor. Fins avui, és la major quantitat de Medalles d'Honor atorgades per una sola batalla. Més Medalles d'Honor atorgades per la massacre indiscriminada de dones i nens que per qualsevol batalla de la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, Corea, Vietnam, Iraq o Afganistan. La massacre de Wounded Knee es considera el final de les guerres indígenes. Cada vegada que visito el lloc de la fossa comuna de Wounded Knee, no només veig una tomba dels lakota o els sioux, sinó una tomba de tots els pobles indígenes.

L'home sant, Ant Negre, va dir: "Jo no sabia aleshores quantes coses van acabar. Ara quan miro cap enrere, des de l'alt turó de la meva vellesa, encara puc veure a dones i nens massacrats, en piles i dispersos al llarg del sinuós barranc, tan clar com quan els vaig veure amb els meus ulls encara joves. I puc veure que alguna cosa més va morir allà en el fang sagnant i va ser enterrat a la tempesta de neu. Allà va morir un somni de la gent, i era un somni bell ".

Aquest esdeveniment marca una nova era en la història dels indígenes dels EUA. Tot es pot mesurar abans i després de Wounded Knee. Perquè va ser en aquest moment amb els dits en el gallet dels canons Hotchkiss que el govern dels EUA va declarar obertament la seva posició en drets aborígens. Estaven cansats de tractats. Estaven cansats de turons sagrats. Estaven cansats de danses fantasmes. I estaven cansats dels inconvenients amb els sioux. Per això van portar els canons. "Vols ser indígena ara?", deien amb el dit en el gallet. 1900: la població aborigen d'EUA assoleix el punt més baix ... menys de 250.000 persones, comparat amb una estimació de 8 milions el 1492.

Avanç ràpid. 1980: El cas judicial més llarg de la història dels EUA, la Nació Sioux vs. Estats Units, en una fallada de la Cort Suprema dels EUA. La cort va determinar que quan els sioux van ser reassentats en reserves, i gairebé 7 milions d'hectàrees de les seves terres es van posar a disposició d'exploradors i colons, es van violar els termes del segon tractat de Fort Laramie. La cort va determinar que les Black Hills van ser preses il·legalment i que havia de pagar-se a la Nació Sioux el preu de l'oferta inicial més els interessos. Com a pagament per les Black Hills, la cort va atorgar només 106 milions de dòlars a la Nació Sioux. Els sioux van rebutjar els diners amb el crit de guerra: "Les Black Hills no estan en venda."

2010: Les estadístiques de la població aborigen avui, a més d'un segle de la massacre de Wounded Knee, revelen el llegat de la colonització, la migració forçada i la violació de tractats. L'atur a la reserva aborigen de Pine Ridge fluctua entre el 85% i el 90%. L'oficina d'habitatge no crea noves estructures, i les existents s'estan enfonsant. Molts no tenen llar, i els que en tenen s'amunteguen en edificis en descomposició on viuen fins a cinc famílies. El 39% de les llars de Pine Ridge no tenen electricitat. Almenys el 60% de les llars de la reserva estan infestades de floridura negre. Més del 90% de la població viu sota la línia de pobresa federal. La taxa de tuberculosi de Pine Ridge és unes vuit vegades més alta que la mitjana nacional dels EUA. La taxa de mortalitat infantil és la més alta del continent i és unes tres vegades més alta que la mitjana nacional dels EUA. La taxa de càncer cervical és 5 vegades més alta que la mitjana nacional dels EUA. La taxa de deserció escolar arriba al 70%. La rotació de mestres és 8 vegades més alta que la mitjana nacional dels EUA. Sovint, els avis crien als seus néts perquè els pares, per l'alcoholisme, la violenvia domèstica i l'apatia general, no poden criar-los. El 50% de la població amb més de 40 anys té diabetis. L'expectativa de vida dels homes és entre 46 i 48 anys, gairebé el mateix que a l'Afganistan i a Somàlia.

L'últim capítol en qualsevol genocidi reeixit és aquell en el qual l'opressor pot rentar-se les mans i dir: "Déu meu, què està fent aquesta gent? S'estan matant uns als altres. S'estan matant ells mateixos mentre nosaltres els veiem morir ". D'aquesta manera arribem a tenir aquests Estats Units. Aquest és el llegat d'un destí manifest. Encara neixen presoners en camps de presoners de guerra molt després que s'han anat els guàrdies. Aquests són els ossos que romanen després d'emportar-se la millor carn. Fa molt de temps, una sèrie d'esdeveniments van ser desencadenats per persones com jo, els wasichu, ansiosos de prendre la terra i l'aigua i l'or dels turons. Aquests esdeveniments van produir un efecte dominó que encara no acaba.

Amb el distància que podem sentir com a societat dominant de la massacre de 1890 o d'una sèrie de tractats trencats fa 150 anys, encara he de fer-los la pregunta: Com han de sentir-se amb les estadístiques d'avui? Quina és la relació ... ... entre aquestes imatges de sofriment ... ... i la història que els acabo de llegir? Quant d'aquesta història ... ...potser els pertany? Senten responsabilitat per tot això avui? M'han dit que hi ha d'haver alguna cosa que puguem fer. Hi ha d'haver alguna crida a l'acció. Perquè durant molt de temps he estat al marge, content de ser un testimoni, només prenent fotografies. Perquè la solució sembla tan llunyana en el passat, que necessitava ni més ni menys que una màquina del temps per arribar-hi.

El sofriment dels pobles indígenes no és un tema senzill de solucionar. No és quelcom en que tothom pugui col·laborar de la forma en com es va col·laborar amb Haití, o per acabar amb la SIDA, o la fam. La solució, com es diu, pot ser molt més difícil per a la societat dominant que, diguem, un xec de 50 dòlars o anar amb l'església a pintar algunes cases cobertes de graffiti, o una família suburbana donant una caixa de roba que ni tan sols ja volen. Llavors, on ens deixa això? Encongint les espatlles en la foscor?

Estats Units segueix cada dia violant els termes dels tractats de 1851 i 1868 de Fort Laramie amb els lakota. La crida a l'acció que proposo avui, el meu desig TED, és el següent: Honrar els tractats. Tornar les Black Hills. No és assumpte vostre el que facin amb elles.

(Aplaudiments)